Immanència: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit

En línia

Revisió del 22:16, 1 març 2019

La immanència és l'ens intrínsec d'un cos; en filosofia, es qualifica tota aquella activitat com a immanent a un ésser quan l'acció perdura en el seu interior, quan té la seva fi en un altre mateix ésser. S'oposa, per tant, a transcendència.

Així, Agustí d'Hipona va poder dir que la immanència és, precisament, la propietat per la qual una determinada realitat roman com a tancada en si mateixa, exhaurint en ella tot el seu ésser i el seu actuar. La transcendència suposa, per tant, la immanència com a un dels seus moments, al qual s'afegeix la superació que el fet de transcendir representa.

Aquests conceptes van ocupar també un paper important en la filosofia escolàstica, de la qual emanen els termes actio immanens i actio transient i es constitueix l'absoluta diferència entre les dues expressions. Autors com Wolff i Spinoza van adoptar aquesta interpretació, sobretot aquest últim, en què la immanència s'erigeix com a un punt de suport i noció elemental del mètode espinozista. Això es deu al fet que, segons Spinoza, Déu és causa immanent en oposició a causa transitiva de totes les coses en aquest mètode. Si Déu és la causa de totes les coses que resideixen en ell, i que tot està en Déu, fora d'ell no és concebible l'existència de cap cos, perquè Déu és causa immanent i no transitiva de tot el que existeix. Aquest corrent, qualificat també com a «immanentisme racionalista», és propi del pensament modern, la transcendència se sol situar en les filosofies contemporànies.

El sistema de Spinoza s'identifica amb qualsevol plantejament filosòfic pertanyent al panteisme, de manera que immanència en aquest cas és un concepte en el qual l'existència de tots els éssers no pot ser explicada sense la presència de Déu.

També es considera filosofia immanentista la que manté la preeminència de l'experiència religiosa interna per sobre de la sapiència reflexiva de Déu. En l'obra de Maurice Blondel, i sobretot en la d'Edouard Le Roy, tenim una acèrrima defensa d'aquesta perspectiva.

El concepte d'immanència, entès aquí com a total i conscient rebuig de la transcendència, és també important en la tradició marxista. Particularment, Antonio Gramsci qualifica la filosofia de la praxi com a un «immanentisme absolut», un «historicisme absolut» i un «humanisme absolut».

Vegeu també

Enllaços externs

Enciclopèdia catòlica: Immanència (anglès).
La doble recepció de l'spinozisme a Alemanya durant el segle XVIII, per María Jimena Solé. Tópicos n° 20, Santa Fe, jul. - des. 2010.

@@ Línia 3: / Línia 3: @@
 Així, [[Agustí d'Hipona]] va poder dir que la immanència és, precisament, la propietat per la qual una determinada realitat roman com a tancada en si mateixa, exhaurint en ella tot el seu ésser i el seu actuar. La transcendència suposa, per tant, la immanència com a un dels seus moments, al qual s'afegeix la superació que el fet de transcendir representa.
 Aquests conceptes van ocupar també un paper important en la [[filosofia escolàstica]], de la qual emanen els termes ''actio immanens'' i ''actio transient'' i es constitueix l'absoluta diferència entre les dues expressions. Autors com [[Christian Wolff|Wolff]] i [[Spinoza]] van adoptar aquesta interpretació, sobretot aquest últim, en què la immanència s'erigeix com a un punt de suport i noció elemental del mètode espinozista. Això es deu al fet que, segons Spinoza, [[Déu]] és causa immanent en oposició a causa transitiva de totes les coses en aquest mètode. Si Déu és la causa de totes les coses que resideixen en ell, i que tot està en Déu, fora d'ell no és concebible l'existència de cap cos, perquè Déu és causa immanent i no transitiva de tot el que existeix. Aquest corrent, qualificat també com a «immanentisme racionalista», és propi del pensament modern, la transcendència se sol situar en les filosofies contemporànies.
 El sistema de Spinoza s'identifica amb qualsevol plantejament filosòfic pertanyent al [[panteisme]], de manera que immanència en aquest cas és un concepte en el qual l'existència de tots els éssers no pot ser explicada sense la presència de Déu.