Desamortitzacions espanyoles: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
→‎Ambientals: Errada gramatical corregida
Etiquetes: Edita des de mòbil edició a través de l'aplicació mòbil Android app edit
errades ortogràfiques
Línia 1: Línia 1:
[[Fitxer:Sepulchral Monument of Alvar II d'Àger.jpg|thumb|340px|El sepulcre d'[[Ermengol X]] (1274 - 1314), [[comtat d'Urgell|comte d'Urgell]] i [[Vescomtat d'Àger|vescomte d'Àger]], fou venut arran de la desamortització espanyola i es troba actualment al museu ''[[The Cloisters]]'', [[Nova York]]]]
[[Fitxer:Sepulchral Monument of Alvar II d'Àger.jpg|thumb|340px|El sepulcre d'[[Ermengol X]] (1274 - 1314), [[comtat d'Urgell|comte d'Urgell]] i [[Vescomtat d'Àger|vescomte d'Àger]], fou venut arran de la desamortització espanyola i es troba actualment al museu ''[[The Cloisters]]'', [[Nova York]]]]
La '''desamortització''' va ser un llarg procés historieconòmic iniciat a [[Espanya|l'estat espanyol]] el [[1798]] per [[Manuel Godoy]] i tancat ja molt entrat el [[segle XX]] ([[16 de desembre]] del [[1924]]).<ref>{{ref-llibre|títol =La desamortización en España: un balance, 1766-1924|autor =Germán Rueda Hernánz |editor =Arco Libros|data= 1997 |isbn =9788476352700}}</ref> Va consistir a posar al mercat, mitjançant subhasta pública, les terres i béns no productius en poder de les anomenades [[Terra amortitzada|mans mortes]] que no les conreaven, gairebé sempre l'[[Església Catòlica|Església catòlica]] o els ordes religiosos, que els havien acumulats com a habituals beneficiàries de donacions, testaments i abintestats, a fi d'augmentar la riquesa nacional i crear una [[burgesia]] i classe mitjana de llauradors propietaris. A més, l'erari obtenia uns ingressos extraordinaris amb els quals es pretenien amortitzar els títols de [[deute públic]]. La desamortització es va convertir en la principal arma política amb què els [[Liberalisme|liberals]] van modificar el règim de propietat de l'[[Antic règim|Antic Règim]], per implantar el nou estat burgès durant la primera meitat del [[segle XIX]].{{sfn|Friera Alvarez|2007|p=202}}
La '''desamortització''' va ser un llarg procés historieconòmic iniciat a [[Espanya|l'estat espanyol]] el [[1798]] per [[Manuel Godoy]] i tancat ja molt entrat el [[segle XX]] ([[16 de desembre]] del [[1924]]).<ref>{{ref-llibre|títol =La desamortización en España: un balance, 1766-1924|autor =Germán Rueda Hernánz |editor =Arco Libros|data= 1997 |isbn =9788476352700}}</ref> Va consistir a posar al mercat, mitjançant subasta pública, les terres i béns no productius en poder de les anomenades [[Terra amortitzada|mans mortes]] que no les conreaven, gairebé sempre l'[[Església Catòlica|Església catòlica]] o els ordes religiosos, que els havien acumulats com a habituals beneficiàries de donacions, testaments i abintestats, a fi d'augmentar la riquesa nacional i crear una [[burgesia]] i classe mitjana de llauradors propietaris. A més, l'erari obtenia uns ingressos extraordinaris amb els quals es pretenien amortitzar els títols de [[deute públic]]. La desamortització es va convertir en la principal arma política amb què els [[Liberalisme|liberals]] van modificar el règim de propietat de l'[[Antic règim|Antic Règim]], per implantar el nou estat burgès durant la primera meitat del [[segle XIX]].{{sfn|Friera Alvarez|2007|p=202}}


== Carles IV ==
== Carles IV ==

Revisió del 14:16, 12 abr 2019

El sepulcre d'Ermengol X (1274 - 1314), comte d'Urgell i vescomte d'Àger, fou venut arran de la desamortització espanyola i es troba actualment al museu The Cloisters, Nova York

La desamortització va ser un llarg procés historieconòmic iniciat a l'estat espanyol el 1798 per Manuel Godoy i tancat ja molt entrat el segle XX (16 de desembre del 1924).[1] Va consistir a posar al mercat, mitjançant subasta pública, les terres i béns no productius en poder de les anomenades mans mortes que no les conreaven, gairebé sempre l'Església catòlica o els ordes religiosos, que els havien acumulats com a habituals beneficiàries de donacions, testaments i abintestats, a fi d'augmentar la riquesa nacional i crear una burgesia i classe mitjana de llauradors propietaris. A més, l'erari obtenia uns ingressos extraordinaris amb els quals es pretenien amortitzar els títols de deute públic. La desamortització es va convertir en la principal arma política amb què els liberals van modificar el règim de propietat de l'Antic Règim, per implantar el nou estat burgès durant la primera meitat del segle XIX.[2]

Carles IV

Per poder disposar de fons que alleugerissin la crisi econòmica, social i política i evitar el contagi dels moviments revolucionaris americà i francès el secretari d'estat Manuel Godoy amb els ministre de justícia Gaspar Melchor de Jovellanos i els secretaris d'hisenda Diego de Gardoqui, Francisco de Saavedra i Miquel Gaietà Soler i Rabassa van dissenyar el sistema de desamortització[3] amb les idees del despotisme il·lustrat per no destruir la Monarquia Absoluta Borbònica[4] i aconseguint que l'Estat no es vegués amenaçat per cap altre poder.[5]

El procés de desamortització va començar amb un conjunt de set reials decrets signats en 1798 per Carles IV[6] amb el permís de la Santa Seu per a expropiar els béns dels jesuïtes i d'obres pies que, en conjunt, eren una sisena part dels béns eclesiàstics. En aquesta, es van desamortitzar béns de la Companyia de Jesús, d'hospitals, hospicis, cases de misericòrdia i de col·legis majors universitaris, i incloïa també béns no explotats de particulars. En 1805 i 1807 es van expropiar els bens pròpiament eclesiàstics.

Josep I

Josep I va realitzar també una petita desamortització que no va implicar la supressió de la propietat, sinó la confiscació de les seves rendes per a l'avituallament i despeses de guerra de les tropes franceses, de manera que es van tornar el 1814.

Trienni liberal

Durant el Trienni liberal (1820-1823),[7] es van dur a terme altres desamortitzacions tan poc ambicioses com aquesta i igualment desfetes després de la seva caiguda.

Mendizábal

La desamortització de Mendizábal, promoguda pel president del Consell de Ministres Juan Álvarez Mendizábal el 1836, va tenir unes conseqüències molt importants per a la història social de l'estat espanyol, perquè els seus resultats (ja no gestionats per Mendizábal, que va ser destituït com a ministre al maig del 1836, sinó pels seus successors) van ser relativament pobres.

La divisió dels lots es va encomanar a comissions municipals, que es van aprofitar del seu poder per fer manipulacions i configurar grans lots inassequibles als petits propietaris, però sufragables, en canvi, per les oligarquies molt adinerades, que podien comprar tant grans lots com petits. Els llauradors no van poder entrar en les licitacions i les terres van ser comprades per nobles i burgesos adinerats, de manera que no va poder crear-se una veritable burgesia o classe mitjana a l'estat espanyol que el tragués del seu marasme.

Els terrenys desamortitzats pel govern van ser únicament eclesiàstics, principalment aquells que havien caigut en desús. A pesar que van expropiar gran part de les propietats de l'Església, aquesta no va rebre cap compensació a canvi. Per això, l'Església va prendre la decisió d'excomunicar tant els expropiadors com els compradors de les terres, cosa que va fer que molts no es decidissin a comprar directament les terres i ho van fer mitjançant intermediaris o testaferros.

Espartero

El 2 de setembre del 1841, el regent de nou nomenat, el progressista Baldomero Espartero, va imposar la desamortització de béns del clericat secular excepte uns quants. Aquesta llei durarà escassament tres anys i, en enfonsar-se el partit progressista, la llei va ser derogada.

El 1845, durant la Dècada Moderada, el Govern intenta restablir les relacions amb l'Església, cosa que duu a la signatura del Concordat del 1851.

Madoz

Durant el segon govern del progressista Baldomero Espartero, el seu ministre d'Hisenda, Pascual Madoz, realitza una nova desamortització (1855), que va ser executada amb major control que la de Mendizábal. L'1 de maig del 1855 es publicava a la Gaceta de Madrid, i el 31 la instrucció per realitzar-la.

Es declaraven en venda totes les propietats de l'estat, del clergat, dels ordes militars (Sant Jaume, Alcántara, Calatrava, Montesa i Sant Joan de Jerusalem), confraries, obres pies, santuaris, de l'exinfant Don Carles, de propis i comuns dels pobles, de la beneficència i de la instrucció pública, amb algunes excepcions. Igualment, es permetia la desamortització dels censos pertanyents a les mateixes organitzacions. Va ser la que va produir un major volum de vendes i va tenir una importància superior a totes les anteriors; no obstant això, els historiadors s'han ocupat tradicionalment molt més de la de Mendizábal.

La seva importància resideix en la seva durada, el gran volum de béns mobilitzats i les grans repercussions que va tenir en la societat espanyola. Després d'haver estat motiu d'enfrontament entre conservadors i liberals, tots els partits polítics reconeixeran la necessitat d'acabar amb les "mans mortes" per a arribar a un major desenvolupament econòmic de l'estat. Es va suspendre l'aplicació de la llei el 14 d'octubre del 1856, i es reprengué de nou dos anys després, el 2 d'octubre del 1858, quan era president del Consell de Ministres O'Donnell, i no cessaren les vendes fins a fi de segle i continuaren tot i els diferents canvis de govern.

El 1867, s'havien venut en total 198.523 finques rústiques i 27.442 urbanes. L'estat va ingressar 7.856.000.000 reals entre 1855 i 1895, gairebé el doble de l'obtingut amb la desamortització de Mendizábal. Aquests diners es va dedicar, fonamentalment, a cobrir el dèficit del pressupost de l'estat, amortització de deute públic i obres públiques, i se'n reservaren 30 milions de reals anuals per a la reedificació i reparació de les esglésies de l'estat.

Tradicionalment, a aquest període se l'ha anomenat desamortització civil, nom inexacte, perquè si bé és cert que es van subhastar gran nombre de finques que havien estat propietat comunal dels pobles, la qual cosa constituïa una novetat, també es van vendre molts béns fins llavors pertanyents a l'Església, sobretot les que estaven en possessió del clergat secular. En conjunt, es calcula que de tot el desamortitzat, el 30% pertanyia a l'Església, el 20% a beneficència i un 50% a les propietats municipals, fonamentalment dels pobles.

L'Estatut Municipal de José Calvo Sotelo del 1924 va derogar definitivament les lleis sobre desamortització dels béns dels pobles i, amb això, la desamortització de Madoz.

Conseqüències

Socials

Generalitzant, hi havia una zona sud de l'estat amb predomini del latifundi i una franja nord on existia una majoria d'explotacions rurals mitjanes i petites; podríem concloure, d'acord amb els treballs de Richard Herr, que el resultat de la desamortització serà concentrar la propietat en cada regió en proporció al grau existent prèviament; per tant, no es va produir un canvi radical en l'estructura de la propietat.

Les parcel·les petites que es van subhastar van ser comprades pels habitants de localitats pròximes, mentre que les de major grandària, les van adquirir persones més riques que vivien generalment en ciutats a major distància de la propietat.

A la zona meridional de predomini latifundista, no existien petits agricultors que tinguessin recursos econòmics suficients per a licitar en les subhastes de grans propietats, amb la qual cosa es va reforçar el latifundisme.

Altra qüestió diferent és la privatització dels béns comunals que pertanyien als municipis. Molts camperols s'hi van veure afectats, en veure's privats d'uns recursos que contribuïen a la seva subsistència (llenya, pastures, etc.), per la qual cosa es va accentuar la tendència emigratòria de la població rural que es dirigeix a zones industrialitzades de l'estat o a Amèrica. Aquest fenomen migratori arriba a nivells molt alts a la fi del segle XIX i principis del XX.

Econòmiques

  • Sanejament de la Hisenda Pública que va ingressar més de 14.000 milions de reals procedents de les subhastes.
  • Es va produir un augment de la superfície conreada i de la productivitat agrícola; així mateix, es van millorar i van especialitzar els cultius gràcies a noves inversions dels propietaris. A Andalusia, per exemple, es va estendre considerablement l'olivar i la vinya, amb un efecte directe en l'augment de la desforestació.

Culturals

Molts quadres i llibres de monestirs van ser venuts a preus baixos i van acabar en altres països, encara que gran part dels llibres van anar a engrossir els fons de les biblioteques públiques o universitats.

Van quedar abandonats nombrosos edificis d'interès artístic (esglésies, monestirs), amb la seva subseqüent ruïna; però, d'altres, en canvi, es van transformar en edificis públics i van ser conservats per a museus o altres institucions.

Polítiques i ideològiques

Un dels objectius de la desamortització va ser permetre la consolidació del règim liberal i que tots aquells que compressin terres formessin una nova classe de petits i mitjans propietaris addictes al règim. No obstant això, no es va aconseguir aquest objectiu, en adquirir la major part de les terres desamortitzades, particularment al sud d'Espanya, els grans propietaris.

Ambientals

La fragmentació i privatització de forests públiques propietat de l'Estat, l'Església, els Ordes Militars, o els ajuntaments, que se subhastaven i es venien a particulars, va provocar l'acceleració de la desforestació de les superfícies privatitzades, es calcula que uns 3 o 4 milions d'hectàrees arbrades a causa del seu tala i rompuda fonamentalment, el paper en la protecció dels sòls enfront de l'erosió i en la regulació del règim hídric dels corrents d'aigües va desaparèixer de forma més o menys abrupta intensificant dramàticament l'erosió i l'empobriment dels sòls i el règim d'avingudes de multitud de rius i torrents. I això sense comptar amb la dràstica pèrdua d'hàbitats per a nombroses espècies, incloent sens dubte la desaparició local de no poques d'elles.[8]

D'altres

La desamortització dels convents va contribuir a la modernització de les ciutats. Es va passar de la ciutat conventual, amb grans edificis religiosos, a la ciutat burgesa, amb construccions de més altura, eixamples i nous espais públics gràcies als enderrocaments. Els antics edificis religiosos van passar a tenir altres usos, molts es van transformar en edificis públics (museus, casernes, hospitals), uns altres van ser demolits per a l'obertura de nous carrers o l'eixamplament dels existents, alguns es van convertir en temples parroquials o es van subhastar i van passar a mans privades.

Referències

  1. Germán Rueda Hernánz. Arco Libros. La desamortización en España: un balance, 1766-1924, 1997. ISBN 9788476352700. 
  2. Friera Alvarez, 2007, p. 202.
  3. Friera Alvarez, 2007, p. 33.
  4. Friera Alvarez, 2007, p. 29.
  5. Friera Alvarez, 2007, p. 31.
  6. Friera Alvarez, 2007, p. 27-29.
  7. Sánchez Lissen, Rocío. Economía y Economistas Andaluces: Siglos XVI al XX (en castellà). Ecobook, 2013, p. 329. ISBN 8496877604. 
  8. «Desamortització de muntanyes al segle XXI?» (en català). Interempresas.net Agricultura, 14-06-2010. [Consulta: 18 juny 2016].

Bibliografia