Perdicas d'Orèstia

Perdicas d'Orèstia

Biografia
Naixement	365 aC Orestis
Mort	321 aC (43/44 anys) Egipte
Causa de mort	Homicidi
Somatofílacs Alexandre el Gran
Estrateg
Activitat
Lloc de treball	Macedònia Macedònia del Nord
Ocupació	polític, militar, comandant militar
Carrera militar
Branca militar	Exèrcit macedoni
Rang militar	general
Conflicte	Guerres dels diàdocs
Família
Germans	Atalante i Àlcetes

Perdicas (Perdiccas, Περδίκκας) fill d'Orontes, fou un macedoni nadiu d'Orèstia o Orestis, que fou un dels més destacats generals d'Alexandre el Gran, i descendent de la casa reial d'Orèstia.

Pel seu naixement noble vivia a la cort de Filip II de Macedònia i fou un dels que van venjar la mort del rei.

Després va servir Alexandre però no apareix esmentat individualment fins més endavant, quan se li va donar el comandament d'una de les divisions de la falange, amb la qual va acompanyar el rei a la campanya d'Il·líria i al setge de Tebes; en aquest darrer fou ferit.

En l'expedició a Pèrsia va dirigir una divisió de la falange formada per orestes i lincestes, i va participar en les batalles del Grànic, Issos i Arbela; a la darrera fou altre cop ferit de gravetat. És esmentat als setges d'Halicarnàs i de Tir. Després apareix durant les operacions a Pèrsia, Sogdiana i Índia; traslladat a la cavalleria i va manar una de les eparquies o divisions de la guàrdia del rei, i també va rebre comandaments separats d'importància tant sol com junt a altres generals; es va destacar a la batalla de l'Hidaspes contra el rei Porus i després contra els cataians i a l'atac a la ciutat dels malli.

Quan el rei va tornar a Susa va donar a Perdicas una corona d'or pels seus serveis i la mà de la filla d'Atròpat, el sàtrapa de Mèdia. Quan no estava de servei a la guerra exercia com a somatofilax del rei, i va estar al seu costat als darrers temps abans de la mort.

A la mort d'Alexandre (323 aC) Perdicas va proposar que la corona s'havia de reservar pel fill d'Alexandre i Roxana (que estava embarassada) suposant que fos un mascle, i a proposta d'Aristonous la regència fou confiada a Perdicas, decisió complementada, a proposta de Pitó, pel nomenament com a coregent de Lleonat. Part de l'exèrcit va reconèixer aquest acord però la infanteria dirigida per Meleagre no hi va estar d'acord i defensava la corona per Filip III Arrideu, el germanastre d'Alexandre; el trencament va fer que la cavalleria i els principals oficials es retiressin de la ciutat de Babilònia i acampessin a l'exterior. Perdicas primer va romandre a la ciutat, però un intent d'acabar amb la seva vida el va decidir a sortir; la cavalleria va assetjar Babilònia, però finalment es va arribar a un compromís pel qual Filip III Arrideu fou reconegut rei però si el fill de Roxana era un mascle seria associat al tron; Perdicas seria el quiliarca (un títol honorari) i dirigia l'exèrcit sota l'autoritat del rei; Meleagre seria el segon en el comandament.

Aquest acord estava destinat a ser efímer. Perdicas amb la seva nova posició va reforçar els seus partidaris, va eclipsar el rei, i quan va estar preparat va eliminar Meleagre i els seus principals partidaris. El naixement d'un fill de Roxana no va fer més que augmentar la seva autoritat al reduir la d'Arrideu. Els generals que podien ser un perill foren enviats a satrapies llunyanes; el mercenaris grecs revoltats a l'Àsia Menor foren derrotats per Pitó i finalment foren tots massacrats, fins i tot els que s'havien rendit, per orde expressa de Perdicas.

Perdicas s'havia assegurat el poder (322 aC) i va iniciar la conquesta de Capadòcia que Alexandre havia ignorat i romania un regne de fet independent sota Ariarates I. Aquest fou derrotat en dues batalles i fet presoner i executat; el govern de Capadòcia fou donat al seu amic Èumenes de Càrdia.

Després va anar a Psídia on va sotmetre les ciutats de Laranda i Isaura.

Perdicas volia deposar Ptolemeu de la important satrapia d'Egipte; però el regent d'Europa, Antípater, hostil a Perdicas, va entrar en aliança amb Ptolemeu. Per evitar aquesta aliança Perdicas va demanar la mà de Nicea, la filla d'Antípater, que no va poder rebutjar. Nicea fou enviada a Àsia, però al mateix temps Perdicas va rebre ofertes d'Olímpia d'Epir (la mare d'Alexandre) que li oferia la mà de la seva filla Cleòpatra a canvi del seu suport contra Antípater; com que Perdicas no es volia enemistar encara amb aquest obertament, es va casar amb Nicea però amb el propòsit de divorciar-se aviat i casar-se amb Cleòpatra; en aquest moment Perdicas probablement ja pensava a esdevenir rei de Macedònia.

Els plans de Cinana, la germanastra d'Alexandre el Gran, que va decidir casar Filip III Arrideu amb la seva filla Eurídice, i es va presentar a Àsia, van alarmar Perdicas i Antípater, i el primer va enviar el seu germà Alcetes amb ordre de matar la princesa. Cinana fou morta per Alcetes poc després, tot i que les seves tropes s'hi oposaven. Aquesta mort va excitar gran oposició fins al punt que Perdicas va haver d'acceptar l'enllaç d'Eurídice amb Arrideu.

Poc després l'intent de jutjar Antígon el Borni per certs actes que havia fet a la seva satrapia, va fer esclatar la crisi; Antígon va fugir a Macedònia on va revelar a Antípater les ambicions de Perdicas, i Antípater i Cràter d'Orèstia es van unir en una lliga amb Ptolemeu I Sòter contra Perdicas, a qui van declarar la guerra.

Perdicas va decidir deixar Èumenes a l'Àsia Menor i ell mateix dirigir l'atac a Egipte. A la primavera del 321 aC, al front d'un gran exèrcit i acompanyat per Filip III Arrideu i Eurídice, i per Roxana i el seu nen, es va dirigir contra Egipte. Va arribar fins a Pelusium però a partir d'allà va trobar els braços del Nil fortificats i vigilats per Ptolemeu i fou rebutjat en tots els intents de passar el riu que va fer mentre baixava cap al sud; en el darrer intent, a l'altura de Memfis, va perdre gran quantitat de soldats ofegats i les tropes van començar a queixar-se, fins que va esclatar el motí iniciat per la infanteria però seguit per la cavalleria; una banda d'oficials encapçalada per Seleuc i Antígenes va anar a la tenda de Perdicas i el van matar de diverses ferides.

Bibliografia

• Smith, William (ed.). Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology (en anglès). Boston: Little, Brown and Co., 1867 (Vol. I, Vol. II i Vol. III).