Victòria I del Regne Unit: diferència entre les revisions
m →Els anys centrals de Govern: posició imatge |
m →La dècada de 1850: pos. imatge |
||
| Línia 95: | Línia 95: | ||
== Els anys centrals de Govern == |
== Els anys centrals de Govern == |
||
=== La dècada de 1850 === |
=== La dècada de 1850 === |
||
| ⚫ | |||
L'any [[1851]] es produí a [[Londres]] la Gran Exhibició de [[1851]]. Organitzada magistralment pel príncep [[Albert de Saxònia-Coburg Gotha|Albert]], va ser inaugurada oficialment per la reina l'1 de maig del mateix any. Tot i la por de molts, la mostra fou un rotund èxit que consolidà el [[Regne Unit]] a l'avantguarda dels nous ginys tecnològics i com a país punter en la revolució industrial. |
L'any [[1851]] es produí a [[Londres]] la Gran Exhibició de [[1851]]. Organitzada magistralment pel príncep [[Albert de Saxònia-Coburg Gotha|Albert]], va ser inaugurada oficialment per la reina l'1 de maig del mateix any. Tot i la por de molts, la mostra fou un rotund èxit que consolidà el [[Regne Unit]] a l'avantguarda dels nous ginys tecnològics i com a país punter en la revolució industrial. |
||
| ⚫ | |||
L'any [[1852]] entrà al Govern Lord Derby que no estigué durant gaire temps a l'executiu, ja que no pogué mantenir una còmoda majoria parlamentària. La reacció de la reina fou d'ansietat per acabar amb la debilitat i poca durada dels primers ministres que ja arrossegava des de la Crisi de les Cambreres de Cort de l'any [[1842]]. Tant la reina com el príncep consort van encoratjar als polítics a formar grans coalicions que aportessin estabilitat a la vida política del país. |
L'any [[1852]] entrà al Govern Lord Derby que no estigué durant gaire temps a l'executiu, ja que no pogué mantenir una còmoda majoria parlamentària. La reacció de la reina fou d'ansietat per acabar amb la debilitat i poca durada dels primers ministres que ja arrossegava des de la Crisi de les Cambreres de Cort de l'any [[1842]]. Tant la reina com el príncep consort van encoratjar als polítics a formar grans coalicions que aportessin estabilitat a la vida política del país. |
||
Revisió del 22:29, 8 maig 2019
.svg)
Reina Victòria del Regne Unit (Londres 1819 - Palau d'Osborne a l'Illa de Wight 1901).[1] Reina del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda entre el 1837 i el 1901, i emperadriu de l'Índia entre el 1876 i el 1901.[2] Després d'Elisabet II, el seu regnat, que fou el més llarg de la història de les illes britàniques, marcà una època en la vida quotidiana de la població i de tot el llarg segle XIX britànic, el victorianisme.
Més enllà de valoracions polítiques o socials, el regnat de la reina Victòria significà la gran expansió colonial britànica vers l'Àfrica i l'Àsia, la revolució industrial del país que, malgrat que ja s'havia iniciat al segle XVIII, fou en el segle XIX quan el procés es consolidà i s'expandí enormement. Dinàsticament, Victòria I fou l'últim monarca de la casa dels Hannover que regnà el país i que donà pas a la nova dinastia, també germànica, dels Saxònia-Coburg Gotha.
Naixement i família
Nascuda el 24 de maig de 1819 al Palau de Kensington essent filla del duc de Kent, Eduard del Regne Unit, i de la princesa Victòria de Saxònia-Coburg Saafeld. La princesa era néta per via paterna del rei Jordi III del Regne Unit i de la princesa Carlota de Mecklenburg-Strelitz, mentre que per via materna ho era del duc Francesc Frederic de Saxònia-Coburg Saafeld i de la comtessa Augusta de Reuss zu Ebersdorf und Lobenstein.
El duc de Kent, igual que els seus germans, no es maridà durant la seva joventut i ho féu a una edat madura quan el rei Jordi III del Regne Unit els sotmeté a una enorme pressió per tal que es cassessin d'acord amb el seu rang i amb la necessitat de garantir la successió a la Corona britànica.
La princesa Victòria fou batejada al Palau de Kensington el mateix any 1819, essent els seus padrins el rei Jordi IV del Regne Unit, el tsar Alexandre I de Rússia, la princesa Carlota del Regne Unit, que era muller del rei Frederic I de Württemberg, i la duquessa viuda de Saxònia-Coburg Saafeld, la comtessa Augusta de Reuss zu Ebersdorf und Lobenstein.
Malgrat que els seus pares no tinguessis més fills, la princesa tenia dos germans per part de mare, ja que la seva mare havia estat casada anteriorment amb el príncep Emili Carles de Leiningen i d'aquest matrimoni havien nascut dos fills, els prínceps Carles Frederic de Leiningen i la princesa Feodora de Leiningen, princesa de Hohenlohe-Lagenburg.
Als cap de vuit mesos del seu naixement, el seu pare el duc de Kent, Eduard del Regne Unit, moria d'una greu pneumònia i tan sols una setmana després moria el seu avi, el rei Jordi III del Regne Unit, la qual cosa convertia a la jove princesa en segona a la llista de successió a la Corona i presumpta hereva del príncep de Gal·les i futur rei Guillem IV del Regne Unit, que no tenia fills.
En una primera etapa de la seva vida rebé la formació exclusivament en alemany, que era la seva llengua materna i també aquella amb què es relacionava amb la seva institutriu. Posteriorment rebé formació en anglès i altres idiomes com el francès, el llatí, el grec i l'italià.
A l'edat d'onze anys morí el rei i padrí Jordi IV del Regne Unit deixant la Corona al rei Guillem IV del Regne Unit, d'edat avançada i sense fills del seu matrimoni amb la princesa Adelaida de Saxònia-Meiningen. La princesa es convertí en hereva a la Corona i per l'Acte de Regència de 1831 foren garantits els títols de duquessa de Kent i de Strathearn a la mare de la futura reina.
Matrimoni i descendència
L'any 1835 la princesa Victòria coneixia al príncep que amb el pas dels anys es convertiria en el seu espòs i en l'amor de la seva vida, Albert de Saxònia-Coburg Gotha. Albert i Victòria eren cosins en primer grau, ja que el pare d'ell i la mare d'ella eren germans carnals, fills del duc Francesc Frederic de Saxònia-Coburg Saalfeld.
Malgrat que es plantejaren importants contratemps entorn del matrimoni a causa de l'oposició del rei, que preferia un príncep holandès, o la d'aquells que preferien un gran duc rus per a la jove princesa, el partit encapçalat per la princesa Victòria de Saxònia-Coburg Saafeld, duquessa de Kent, i el rei Leopold I de Bèlgica, oncle de la princesa, guanyaren la partida. Es veia en l'Albert de Saxònia un jove educat en les millors universitats alemanyes, atractiu i molt capaç, alhora que pertanyia a una petitíssima casa principesca alemanya, la qual cosa no contribuiria a crear obligacions extres al Regne Unit i no dominaria l'agenda de la futura reina. Albert es convertí també en el candidat ideal pel Parlament.
El 10 de febrer de 1840, a la Capella Reial del Palau de Saint James de Londres, es casà amb el príncep Albert de Saxònia-Coburg Gotha. En aquell mateix moment Albert adquiria el grau d'altesa reial i el títol de príncep consort del Regne Unit. La parella tingué nou fills i es convertiren en allò que els genealogistes han anomenat com els avis d'Europa, juntament amb el rei Cristià IX de Dinamarca.
- SAR la princesa reial Victòria del Regne Unit, nascuda a Londres el 1840 i morta a Berlín el 1901. Es casà amb el kàiser Frederic III de Prússia.
- SM el rei Eduard VII del Regne Unit, nascut a Londres el 1841 i mort el 1910. Es casà amb la princesa Alexandra de Dinamarca.
- SAR la princesa Alícia del Regne Unit, nascuda el 1843 a Londres i morta el 1878 a Darmstadt. Es casà amb el gran duc Lluís IV de Hessen-Darmstadt.
- SAR el príncep Alfred del Regne Unit, nascut el 1844 a Windsor i mort el 1900 a Coburg. Es casà amb la gran duquessa Maria de Rússia.
- SAR la princesa Helena del Regne Unit, nascuda el 1846 a Londres i morta el 1923 a Londres. Es casà amb el príncep Cristià de Schleswig-Holstein.
- SAR la princesa Lluïsa del Regne Unit, nascuda a 1848 a Londres i morta el 1939 a Londres. Es casà amb el duc John Douglas Sutherland Campbell, novè duc d'Argyll.
- SAR el príncep Artur del Regne Unit, nascut el 1850 a Londres i mort el 1944 a Londres. Es casà amb la princesa Lluïsa Margarida de Prússia.
- SAR el príncep Leopold del Regne Unit, nascut el 1853 a Londres i mort a Cannes el 1884. Es casà amb la princesa Helena de Waldeck-Pyrmont.
- SAR la princesa Beatriu del Regne Unit, nascuda el 1857 a Londres i mort a Brantridge Park al comtat de Sussex l'any 1944. Es casà amb el príncep Enric de Battenberg.
Descendents de la reina Victòria són: la reina Elisabet II del Regne Unit, la reina Margarida II de Dinamarca, el rei Carles XVI Gustau de Suècia, el rei Joan Carles I d'Espanya, el rei Harald V de Noruega, el rei Constantí II de Grècia, el rei Miquel I de Romania, la gran duquessa Maria de Rússia, el príncep Alexandre de Iugoslàvia i el duc Amadeu de Savoia-Aosta, entre d'altres.
Obra de govern
La qüestió de Hannover
L'any 1837 moria al Palau de Buckingham el rei Guillem IV del Regne Unit i immediatament es convertia en reina del Regne Unit la princesa Victòria. Des de l'any 1714, els sobirans anglesos eren també electors de Hannover primer i posteriorment reis de Hannover, pel fet que fou l'elector de Hannover qui, l'any 1714, esdevindria rei anglès amb el nom de Jordi I del Regne Unit. La unitat dinàstica dels dos territoris no es corresponia però amb una unitat de fet en qüestions de legislació. Per aquest motiu, mentre que a Hannover encara era vigent la llei sàlica, al Regne Unit aquesta llei mai s'havia instaurat. D'aquesta forma, l'any 1837, a la mort del rei Guillem IV del Regne Unit, el regne de Hannover passà al duc de Cumberland, que es convertiria en el rei Ernest August I de Hannover i els territoris britànics passaren a la reina Victòria. Els reis i els descendents hannoverians conservarien fins a l'any 1917 tots els seus títols britànics i, fins i tot, en l'actualitat formen part de la llista successòria a la Corona anglesa. L'actual cap de la casa dels Hannover és el príncep Ernest August de Hannover, espòs de la princesa Carolina de Mònaco.
Els primers governs
Quan Victòria assolí el poder, l'executiu era controlat pel partit liberal encapçalat per Lord Melbourne. Melbourne exercí una forta influència sobre una reina extremadament inexperta i poc preparada per les funcions de govern. El primer ministre esdevingué cada vegada més impopular i se succeïren un seguit de revoltes al Canadà i a Jamaica que feren que l'any 1839 caigués l'executiu Melbourne.
La reina va sol·licitar al conservador sir Robert Peel formar govern. Malgrat tot, Pell es trobà amb importants contratemps com a conseqüència de les dinàmiques que s'havien generat durant més de vint anys de govern liberal. L'anomenada crisi de les cambreres reials en fou un clar exemple, ja que davant l'intent de Peel de substituir les cambreres de la Cort, majoritàriament esposes de liberals per esposes de conservadors, aquestes exerciren una important pressió sobre la reina, que no respongué a l'expectativa de Peel i mantingué els càrrecs. Peel fou substituït l'any 1840 per Melbourne, que fou substituït de nou per Peel l'any 1841 després de perdre les eleccions.
Des de 1840 i fins al 1842 se succeïren quatre intents d'atemptat contra la figura de la reina, cap dels quals tingué èxit i ni tan sols aconseguí ferir a la reina.
Irlanda
La predilecció de la reina Victòria es féu patent des del moment que elegí passar les vacances a la vila de Killarney a Kerry. Aquesta elecció fou corresposta pels irlandesos, que en un primer moment sentiren devoció per la jove monarca. Ara bé, l'any 1845 esclatà a Irlanda l'anomenada Fam de la Patata, que va provocar la mort d'un milió d'irlandesos i l'emigració d'un altre milió cap als Estats Units principalment. En resposta a la crisi la reina donà de la seva pròpia llista civil que rebia del Parlament la quantitat de £5000 per diverses obres de caritat. Malgrat això, la dura política que establia el ministeri de lord John Russell, que empitjorà la crisi, va afectar greument la popularitat de la sobirana fins a l'extrem que el moviment republicà creixé considerablement i batejà a la monarca com la "Reina fam".
La primera visita oficial a l'illa es produí l'any 1849, organitzada especialment per lord Claredon, el lord Lieutenant d'Irlanda (és a dir, el cap de l'administració britànica a l'illa), amb l'objectiu d'atraure l'atenció dels polítics britànics cap als greus problemes que patia Irlanda. La imatge de la reina seguí durant els següents anys bastant deteriorada, i així la Corporació de Dublin es negà a felicitar als prínceps de Gal·les pel seu matrimoni o pel naixement del seu primer fill, el príncep Albert Víctor. La reina pressionà membres dels gabinets ministerials, lord Lieutenant i fins i tot membres de la família reial perquè establissin la residència a l'illa.
L'última visita de la reina a Irlanda es produí l'any 1900, mesos abans de morir, quan ella anà a l'illa per apel·lar als homes irlandesos que s'allistessin a l'exèrcit britànic per tal de lluitar a la Segona Guerra Bòer. L'oposició nacionalista féu que Arthur Griffith establís una organització anomenada Cumann na Gaedheal que uní l'oposició britànica. Cinc anys després, Griffith va emprar els contactes realitzats en la campanya en contra de la visita de la reina per formar un nou moviment polític anomenat Sinn Féin.
Els anys centrals de Govern
La dècada de 1850
L'any 1851 es produí a Londres la Gran Exhibició de 1851. Organitzada magistralment pel príncep Albert, va ser inaugurada oficialment per la reina l'1 de maig del mateix any. Tot i la por de molts, la mostra fou un rotund èxit que consolidà el Regne Unit a l'avantguarda dels nous ginys tecnològics i com a país punter en la revolució industrial.
L'any 1852 entrà al Govern Lord Derby que no estigué durant gaire temps a l'executiu, ja que no pogué mantenir una còmoda majoria parlamentària. La reacció de la reina fou d'ansietat per acabar amb la debilitat i poca durada dels primers ministres que ja arrossegava des de la Crisi de les Cambreres de Cort de l'any 1842. Tant la reina com el príncep consort van encoratjar als polítics a formar grans coalicions que aportessin estabilitat a la vida política del país.
Lord Aberdeen arribà a l'executiu portant a terme una de les intervencions militar més importants del regnat de la reina Victòria a Europa, la participació anglesa a la guerra de Crimea l'any 1854 al costat de l'Imperi Otomà i en contra de Rússia. Abans de l'entrada a la guerra havien corregut forts rumors de certes preferències reials pel bàndol rus en contra de l'otomà la qual cosa afecta la popularitat de la sobirana i de la família reial. Malgrat tot, el suport inequívoc de la reina Victòria i de la família reial al complet a les tropes britàniques que partien a la guerra i la institució de la "Creu Victòria" arran de la guerra com un premi al valor de la tropa van esvair els rumors existents.
La consecució de les accions militars portades a terme pel ministeri de lord Aberdeen durant la Guerra feren que el Govern d'Aberdeen caigués l'any 1855. El lloc d'Aberdeen fou substituït pel de Lord Palmerston amb qui la reina s'havia reconciliat. Malgrat tot, Palmerston també caigué dos anys després com a conseqüència de la conducta portada a terme arran de la Segona Guerra de l'Opi.
Palmerston fou substituït de nou per Derby evidenciant l'existència de governs inestables i poc capaços d'aglutinar suports populars i parlamentaris amplis. Derby aconseguí sufocar les rebel·lions de l'Índia i posar definitivament la colònia sota les mans de la corona anglesa. L'executiu de Derby no gaudí d'una major consideració que el que havia tingut durant la seva primera etapa de govern i així l'any 1859 fou substituït de nou per Parlmerston.
La dècada de 1860
El 14 de desembre de l'any 1861 moria al castell de Windsor el príncep consort Albert de Saxònia-Coburg Gotha, cosa que va causar una terrible depressió a la sobirana britànica. La reacció de la monarca fou la d'abandonar per complet la vida política i la pública i restringir la seva presència a un petit nucli familiar. Des de 1861 i fins a l'any 1901, durant quaranta anys, la reina Victòria vestí ininterrompudament de color negre.
Victòria començà a incrementar la seva amistat amb un membre del servei de palau d'origen escocès, John Brown, relació de la qual l'opinió pública deduí una història d'amor i fins i tot es parlà d'un suposat casament en secret de la parella. Recentment s'han descobert diaris on diverses persones testimonien l'existència de l'esmentat matrimoni. Tot plegat féu que la reina fos coneguda amb el sobrenom de Senyora Brown.
L'aïllament de la reina de la realitat pública va fer que la monarquia caigués en una important impopularitat en l'opinió pública i que els moviments republicans guanyessin gran quantitat d'adeptes. A més a més, ella no participava ni dels deures oficials ni del govern i es va recloure a les residències reials de Balmoral a Escòcia o Palau d'Osborne a l'illa de Wight. Mentrestant, al Parlament fou aprovada una de les principals peces legislatives del període victorià: L'Acte de la Reforma de 1867. Lord Palmerston es mostrà enèrgicament contrari a la reforma electoral i en conseqüència hagué de dimitir l'any 1865, la qual cosa suposà l'arribada al poder de lord Russell i posteriorment de lord Derby.
Relació amb els ministres Gladstone i Disraeli
El 1868, el conservador Benjamin Disraeli va entrar a l'executiu britànic. Amb el pas del temps mostraria ser el primer ministre preferit de la reina Victòria. El seu ministeri, malgrat tot, aviat col·lapsà, essent substituït pel Govern de Willian Gladstone membre del partit liberal. La reina mai mostrà gens de simpatia per Gladstone ni per les seves polítiques la qual cosa contribuí a augmentar la seva preferència per Disraeli. Fou durant el govern de Gladstone al principi dels anys 1870 quan la reina va començar a emergir gradualment com una fortíssima figura social i política abandonant l'aïllament. Amb el suport actiu de la seva família va esdevenir cada vegada més activa.
El 1872, la reina Victòria patí un sisè atemptat en contra de la seva vida. L'atemptat provenia d'un irlandès que demanava la llibertat pels presoners irlandesos, Arthur O'Connor. John Brown va ser capaç d'interceptar la pistola abans que el mateix O'Connor pogué cometre el regicidi que tenia preparat i en conseqüència rebé la medalla d'or a la valentia. O'Connor fou sentenciat a presó i a rebre càstigs corporals els quals eren permesos per l'Acte de 1842, malgrat això, Victòria condonà gran part de la condemna.
Disraeli tornà al poder l'any 1874 en un moment en què els sentiments imperialistes estaven en voga tant al Regne Unit com a Europa. El 1871, l'Imperi d'Alemanya havia estat proclamant que la filla gran de la reina Victòria, la princesa reial Victòria, un dia esdevindria emperadriu de la principal potència continental d'Europa, esdevenint jeràrquicament superior a la seva mare -que tan sols era una reina.
Per tal de prevenir qualsevol anomalia diplomàtica, l'any 1876 es va promulgar un nou Acte de Títols Reial pel Parlament, acte en què s'incloïa el títol d'Emperadriu de l'Índia com a nou títol dels sobirans anglesos alhora Disraeli fou creat comte de Beaconsfield.
L'administració de Disraeli caigué l'any 1880 quan els liberals guanyaren les eleccions generals. Gladstone havia renunciat al lideratge dels liberals l'any 1876 i la reina havia convidat a Lord Hartington a formar un nou executiu. Malgrat tot, Hartington no acceptà formar ministeris sense el suport de Gladstone.
L'any 1882 es produí un nou atemptat en contra la vida de la reina. Un boig escocès, Roderic Maclean, va disparar en contra la reina que era asseguda en un carruatge errant el tret.
Des de 1880 i fins a l'any 1885, el govern liberal de Gladstone introduí importants reformes sobretot en la llei electoral que malgrat que la reina no acceptava no tingué més remei que donar el seu consentiment. El 1886, Gladstone fou substituït pel conservador Lord Salisbury que creà un nou marc legislatiu independent per l'illa d'Irlanda.
Els últims anys
El Jubileu d'Or
L'any 1887, el Regne Unit va celebrar el Jubileu d'Or de la Reina Victòria; és a dir, el cinquantè aniversari de l'ascensió al tron. L'ocasió fou una brillant trobada de la més important reialesa vinculada amb la reina que es reuniren en un important banquet en què assistiren un important contingent de reis i prínceps europeus.
Entre d'altres al Jubileu hi assistiren l'emperadriu Victòria de Prússia, el kàiser Guillem II de Prússia, la reina Sofia de Grècia i el seu espòs el rei Constantí I de Grècia; els prínceps de Gal·les; el gran duc Lluís IV de Hessen-Darmstadt, la gran duquessa Elisabet de Rússia o la reina Maria del Regne Unit entre molts d'altres.
El Jubileu de Diamants
L'any 1897 se celebrà a Londres el jubileu de Diamants de la reina Victòria per tal de commemorar el seixantè aniversari de l'accés al tron de la sobirana. Una vegada més la capital britànica fou el màxim aparador de prínceps i reis europeus que rendien tribut a la reina, mare i àvia de reis i prínceps, Victòria.
L'any 1896 ja s'havia convertit en la sobirania més longeva del Regne Unit superant al rei Jordi III del Regne Unit, el seu avi.
Els últims anys de la reina foren extremadament durs, l'any 1884 ja havia vist la mort del seu fill petit, el príncep Leopold del Regne Unit, com a conseqüència de l'hemofília que patia i que li proporcionà la mort al sud de França. També havia vist a morir a dues de les seves filles i un altre fill seu, la gran duquessa Alícia de Hessen-Darmstadt l'any 1878, la mort de la princesa reial Victòria de Prússia l'any 1901 i la mort del duc d'Edimburg, el príncep Alfred del Regne Unit. La mort de la princesa reial fou especialment dura per la reina, ja que mantenia vincles estretíssims amb la seva filla gran que sentia com una dona excepcional.
La reina també veié la mort de dos dels seus néts, el príncep hereu del príncep de Gal·les, Albert Víctor del Regne Unit, i la del príncep hereu Alfred del Regne Unit. La reina també veié com la seva filla petita, la princesa Beatriu del Regne Unit perdia el seu espòs, el príncep Enric de Battenberg en una guerra africana i com dos dels seus quatre fills patien l'hemofília.
El seu últim acte públic fou la col·locació d'una pedra que inaugurava nous edificis que engrandirien el Museu d'Albert i Victòria de Londres.
El 22 de gener del 1901, la Reina moria a la seva estimada residència de l'Illa de Wight (la residència havia estat dissenyada pel seu espòs), a l'edat de 81 anys després de 63 anys, set mesos, i dos dies de regnat. El funeral tingué lloc el dia 2 de febrer del mateix any, enterrant la reina al costat del seu espòs al Fragmore Mausoleum.
Fou succeïda pel seu fill, l'etern príncep de Gal·les i rei Eduard VII del Regne Unit i la seva muller la princesa Alexandra de Dinamarca.
Referències
- ↑ Kirsty.Oram «Victoria ( r. 1837-1901)» (en anglès). The Royal Family, 31-12-2015.
- ↑ «Victoria | Life & Reign» (en anglès). Encyclopedia Britannica.
 Saxona (871-1016) (1042-1066) | |
|---|---|
 Danesa (1013-1042) | |
.svg){kind=small} Normanda (1066-1154) | |
 Plantagenet (1154-1399) | |
 Lancaster (1399-1461) | |
 York (1461-1485) | |
 Tudor (1485-1603) | |
.svg){kind=small} Estuard (1603-1714) | |
.svg){kind=small} Hannover (1714-1901) | |
.svg){kind=small} Saxònia-Coburg i Gotha/Windsor (1901-…) | |
| Alpin (843-1058) | |
|---|---|
| Dunkeld (1058-1093) | |
| Balliol (1292-1296) (1332-1336) | |
 Bruce (1306-1371) | |
| Estuard (1371-1649) (1660-1714) | |
| Hannover (1714-1901) | |
| Saxònia-Coburg-Gotha (1901-…) | |
