Pierre Corneille

Pierre Corneille

Biografia
Naixement	6 juny 1606 Rouen
Mort	1r octubre 1684 (78 anys) París
Sepultura	Eglise de Monceaux-l'Abbaye (en)
2n Seient 14 de l'Acadèmia Francesa
22 gener 1647 – 1r octubre 1684 ← François Maynard – Thomas Corneille →
Dades personals
Religió	Catolicisme
Formació	Lycée Corneille
Activitat
Camp de treball	Literatura
Ocupació	dramaturg, escriptor, traductor, poeta, poeta advocat
Activitat	1625  –  1684
Membre de	Acadèmia Francesa (1647–1684)
Gènere	Tragicomèdia, tragèdia i comèdia
Moviment	Neoclassicisme
Obra
Obres destacables (1636) El Cid
Família
Cònjuge	Marie de Lampérière
Fills	Pierre Corneille (en)
Germans	Thomas Corneille i Antoine Corneille
Signatura

Pierre Corneille (Rouen, 6 de juny de 1606 - París, 1 d'octubre de 1684), dramaturg francès. És considerat un dels majors dramaturgs francesos del segle XVII, junt amb Molière i Racine. La riquesa i diversitat de la seua obra reflecteixen els valors i els grans interrogants de la seua època.

Biografia

Pierre Corneille era el major de sis germans (un d'ells Thomas, també va ser dramaturg). Pertanyia a una família de magistrats de Rouen, i ell també va iniciar estudis de dret. L'any 1629, un desengany amorós el va portar a escriure els seus primers versos per passar posteriorment a la seua primera comèdia, Melita, que va ser estrenada a París el mateix any per la companyia de Mondory i Le Noir.

Amb aquesta i les seues següents obres (Clitandre, La viuda, La galeria del palau, La següent, La plaça Reial, Medea i La il·lusió còmica), Corneille va crear un nou estil teatral, en què els sentiments tràgics es manifesten a escena en el context d'un univers plausible, el de la societat contemporània.

Corneille, autor oficial per nomenament del cardenal Richelieu, va trencar amb el seu "estatus" de poeta de règim i amb la política controvertida del cardenal, per escriure obres que exalten els sentiments de noblesa (El Cid), que recorden que els polítics no estan per damunt de les lleis (Horaci), o que presenten un monarca que tracta de recuperar el poder sense exercir la repressió (Cinna).

L'any 1647 va ser elegit com a membre de l'Acadèmia Francesa, i ocupà la butaca número 14 fins a la seua mort, quan el va succeir el seu germà Thomas.

Després de la mort de Richelieu, entre els anys 1643 i 1651, i durant el període de la Guerra de la Fronda, la crisi d'identitat que pateix França es reflecteix en l'obra de Corneille: arranja comptes amb Richelieu en La mort de Pompeu, escriu Rodugone, una tragèdia sobre la guerra civil, i desenvolupa el tema del rei ocult en Héraclius, El senyor Sanç d'Aragó i Andròmeda, interrogant-se sobre la naturalesa mateixa del rei, subordinat a les vicissituds de la història, fent així que aquest guanye en humanitat. Va ser precisament la maquinària necessària per a la posada en escena d'Andròmeda, presentada com la seua obra mestra, la que va justificar la construcció del Teatre de Petit-Bourbon l'any 1650.

A partir de 1650, les seues obres coneixen menors èxits i després del fracàs de Pertharite, Corneille va deixar d'escriure durant diversos anys.

L'estel ascendent del teatre francés era ara Jean Racine, en les obres del qual les intrigues prevalen sobre els sentiments i els personatges apareixen menys heroics i més humans. Però el vell poeta no es va resignar i va renovar el teatre amb la tragèdia Èdip.

Corneille va continuar innovant el teatre francès fins a la seua mort. Va provar fortuna amb el teatre musical (Agésilas, Psyché). També va abordar el tema de la renúncia, mitjançant la incompatibilitat del càrrec reial amb el dret a la felicitat (Sertorius, Suréna). La comparació amb Racine es va girar en contra seua, ja que ambdós autors van crear quasi simultàniament sengles obres sobre el mateix tema, Corneille Titus i Berenice i Racine Berenice.

Al final de la seua vida, la seua situació econòmica era tan dolenta que el mateix Boileau va sol·licitar per a ell una pensió reial, que Lluís XIV li va concedir. Corneille es va morir a París l'1 d'octubre de 1684.

L'extensió i riquesa de la seua obra ha fet que a França es desenvolupe l'adjectiu cornelià, el significat del qual és avui dia bastant ampli, ja que significa al mateix temps la voluntat i l'heroisme, la força i la densitat literària, la grandesa d'ànima i la integritat, i una oposició irreductible en els punts de vista.

Obres

• Mélite, ou les fausses lettres (1630)
• Clitandre o la Innocència perseguida (1631)
• La viuda (1632)
• La galeria del palau (1633)
• La següent (1634)
• La Place Royale, ou l'Amoureux extravagant (1634)
• Medea (1635)
• La il·lusió còmica (1636)
• El Cid (1636)
• Horaci (1640)
• Cinna o la clemència d'August (1641)
• Polieucte (1643)
• La mort de Pompeu (1644)
• El mentider (1644)
• Rodoguna (1644)
• Théodore (1646)
• Héraclius (1647)
• Andròmeda (1650), obra a la qual posà música Julien Tiersot
• El senyor Sanç d'Aragó (1650)
• Nicomedes (1651)
• Pertharite (1652)
• Èdip (1659)
• Sertori (1662)
• Sophonisbe (1663)
• Otó (1664)
• Agésilas (1666)
• Àtila (1667)
• Titus i Berenice (1670)
• Psique (1671)
• Pulquèria (1672)
• Surena (1674)

Enllaços externs

Vegeu texts en català sobre Pierre Corneille a Viquitexts, la biblioteca lliure.

• Pàgina sobre Pierre Corneille i les seues obres (francès).
• Gallica. Biografia de Corneille (francès).