Personalitat

La personalitat és el constructe psicològic que fa referència al còmput de característiques psíquiques d'un individu. Aquestes característiques, físiques, genètiques i socials que reuneix un individu, són les que el fan diferent i únic respecte de la resta. La interrelació de totes aquestes característiques, generalment estables, seran les que determinaran la conducta i el comportament d'una persona.

En bona part, la personalitat està determinada pels gens, que ens proporcionen una gran varietat de predisposicions. Però l'ambient i les experiències de la vida s'ocupen de modelar totes aquestes possibilitats. Per tant, encara que puguem canviar la nostra manera de ser, ho fem sobre la base d'aquestes característiques de personalitat amb què hem vingut al món.

L'aspecte dinàmic de la personalitat permet apreciar que tots els éssers humans experimenten intercanvis de manera constant amb el medi que els envolta. Pel que fa a les formes de pensar i d'actuar, mostren que la personalitat està composta per una vessant interna (pensament) i una altra vessant de caràcter externa (simbolitzat en la conducta).

Així doncs, la personalitat està composta per dos elements: temperament i caràcter, un té un origen genètic i l'altre de tipus social, és a dir, el determinarà l'ambient en el qual viu l'individu. El temperament, seria el grau de càrrega emotiva que l’individu estableix a les coses. I per l'altre costat, el caràcter indicarà la manera a través del qual actuem, ens expressem i pensem.

Origen del concepte

La paraula personalitat, igual que la de "persona", deriva del llatí "personam", paraula que designava la màscara amb què es tapaven la cara els actors durant les representacions dramàtiques. Fa referència a allò que es percep o a la forma que s'apareix davant els altres. Aquest origen es veu clar en un dels significats actuals de la paraula personalitat, segons el qual "aquesta és una màscara que serveix per disfressar l'íntima individualitat i que representa només la ment col·lectiva" (Jung). Segons això, cada home, en aquesta comèdia o tragèdia que és la vida, porta posada una màscara que li serveix precisament per ocultar el seu veritable Jo, el seu Jo íntim. A poc a poc, el terme va anar passant del seu significat concret a altres esferes de la societat, més enllà del teatre.

El concepte de personalitat guarda una estreta relació històrica i teòrica amb el de “persona”, que té un caràcter més filosòfic, i els orígens es remunten a les creences religioses més antigues. La paraula “persona” va significar al principi lo aparent, el postís, és a dir, el caràcter de l'ésser humà creat per l'autor dramàtic i que l'actor encarnava en l'escena. Per tant, el veritable caràcter de l'actor, que quedava ocult després de la màscara.

Història i evolució

TEMPERAMENT

Es comença a qüestionar-se sobre la personalitat en la prehistòria, per part de la filosofia i literatura, i la medicina, que va parlar del temperament i la constitució. A partir d’aquests dos conceptes, es va començar a parlar de personalitat.

El que va proposar la medicina (Teoria d’Hipòcrates, 460 - 370 a.C.) va ser un model de 4 tipus de personalitat segons els elements naturals; aire (càlid i optimista), terra (sec i trist), foc (càlid i irascible) i aigua (fred i apàtic).

Més tard es va començar a parlar del temperament com a tal, durant l'època grega; comença a existir la idea que existeix una base biològica de la personalitat humana. Aquests defensaven que existien 4 humors segons els fluids corporals bàsics, cadascun determinat per l’excés d’un dels fluids: la bilis negra determina el melancòlic (semblant al de “terra”), el flema determina el flemàtic (semblant a l’”aigua”), la sang determina el sanguini (semblant a l’”aire”) i la bilis groga determina el colèric (semblant al de “foc”).

Altres autors més actuals també consideraven el temperament com a base de la personalitat: Buss i Plomin creien que aquest era només la personalitat del nen, mentre que Allport i Kagan defensaven que el temperament era el nucli emocional de la personalitat adulta. A partir d’aquesta última visió, Chess i Thomas van desenvolupar l’estudi de les característiques bàsiques del temperament infantil, que mesurava diferents dimensions (activitat, adaptació a l’entorn, sensibilitat a estímuls, etc) dels nens per determinar si eren “fàcils, difícils o inhibits”, i així poder predir la personalitat dels mateixos quan fossin adults.

SIGMUND FREUD I EL PSICOANÀLISI

La invenció de la teoria del psicoanàlisi de Freud (1886) va suposar la tornada de la personalitat com a tema d’estudi de la psicologia. Freud parlava de l'estructura psicològica dividida en tres parts relacionades: l’allò, el jo i el superjo, i la seva relació i equilibri determinaria la conducta i decisions de la persona.

TIPOLOGIA FÍSICA I PERSONALITAT

Els seguidors d’aquestes teories defensaven que existia una relació entre la tipologia física i la constitució biològica de les persones i la seva personalitat. Els autors més destacats en aquest corrent van ser E. Kretschmer i W. Sheldon.

Kretschmer (1888) → la seva teoria de la personalitat va determinar 3 tipus bàsics de físic, els quals tenien associats certs trets de personalitat cadascun i més o menys tendències a certes malalties

• Constitució pícnica → així definia a les persones obeses o amb sobrepès, les quals tenien tendència a trastorns mentals maniacodepressives.
• Constitució muscular → eren els cossos atlètics, els quals tendien més a tenir epilèpsia.
• Constitució astènica → es referia als físics prims, que tenien tendència a l’esquizofrènia.

Sheldon (1898) → seguint la línia d’estudi de Kretschmer, va associar cadascun de les 3 tipologies físiques a estats embrionaris/somatotips i als seus respectius trets de personalitat

• Cos endomòrfic (pícnic) → persones rodones, suaus, amants del menjar, tolerants, sociables, animades, afectuoses.
• Cos mesomòrfic (muscular) → persones musculades, dures, aventureres, coratjoses, indiferents al perill i a opinions alienes, competitives.
• Cos ectomòrfic (astènic) → persones primes, delicades, auto-conscients, introvertides, inhibides, poc expressives.

EVOLUCIÓ 1930 - 1950

Durant els anys 30, es va produir el sorgiment de la psicologia de la personalitat com a disciplina científica independent, apareixent al 1932 la primera revista dedicada específicament a l’estudi de la personalitat: “Character and Personality”, l’objectiu de la qual era unir els estudis alemanys, britànics i americans en l’àmbit. L’any 1937 es publica la primera edició del llibre d’Allport Personality. Aquesta publicació és una fita en el sorgiment acadèmic de la disciplina de la psicologia de la personalitat, és més; es considera l’inici oficial d’aquesta.

MODELS LÈXICO-FACTORIALS

Es basen en la importància de les paraules a l’hora de descriure els trets de la personalitat, a partir d’adjectius. La pràctica d’aquests models per trobar els factors bàsics de la personalitat es basava en un buidatge de diccionari: buscar adjectius en aquest que descriguessin el comportament, eliminar els sinònims i els poc coneguts, i quedar-se amb els essencials.

Això ho van dur a terme Allport i Odbert al 1936, quan van trobar 4.504 paraules relacionades amb trets psicològics. Més tard, R.B Cattell va seguir el seu treball, reduint aquests mots a 171 descriptors, amb els quals va realitzar una anàlisi factorial, deixant 16 factors (12 de primer ordre i 4 de segon). Aquests va ser la base de l’actual model del “Big Five”, ja que, a partir dels trets d’Allport i Odbert, altres autors (Norman al 1967 i Goldberg entre els 70 i 80) van seguir reduint els factors, fins quedar-se només amb 5: neuroticisme, extraversió, obertura a l’experiència, cordialitat i responsabilitat.

Aquest model del “Big Five” es va avaluar amb dos tests: el NEO-PI-R (creat per Costa i McCrae) i el NEO-FFI. Més tard, però, es va ampliar aquest model, afegint un nou tret: la honestedat-humilitat. Aquest nou model, va ser anomenat HEXACO.

Per últim, en els models lèxico-factorials, també existia l’anomenada Triada Fosca; tres trets psicològics valorats negativament: narcisisme, maquiavel·lisme i psicopatia.

MODELS BIOLÒGICO-FACTORIALS

Els defensors d’aquests models es basen en la genètica a l’hora de descriure la personalitat.

• H. Eysenck (1940): Teoria del temperament

Proposa un enfocament científic, la concepció de la personalitat basada en la genètica. Defineix la personalitat com una organització més o menys estable i duradora del caràcter, temperament, intel·lecte i físic d’una persona, que determina la seva adaptació única a l’ambient.

• Model bidimiensional E-N

La personalitat es forma arrel dels trets “extraversió” (sensibilitat i cerca de l’estimulació dels sentits) i “neuroticisme” (força de la reacció a estímuls estressants), i l’individu té uns trets de personalitat o uns altres segons quina combinació tingui d’aquests dos factors.

• Model PEN

Partint del model anterior, va afegir el tret “psicoticisme” (fredor emocional i falta de sensibilitat)

• Zuckerman (1983)

Va estudiar els efectes de la privació sensorial, i les diferències en aquest aspecte entre els individus. Per explicar-les va proposar una nova dimensió de la personalitat: la “percaça de sensacions”, que es defineix com la necessitat de rebre sensacions noves, variades, provinents d’experiències intenses, que impliquen risc.

EVOLUCIÓ 1940 - 1990

A més de les aportacions de Eysenck i Zuckerman, durant les dècades dels 40-50 va haver altres autors importants: C. Rogers, C. Jung, E. Erikson, A. Maslow, G. Kelly, A. Bandura, i F. Perls.

Entre els anys 1960-1970, es comencen a desenvolupar els tests psicomètrics coneguts (com el dels 16 factors de Cattell, ja esmentat), i fins als anys 80, comença una disputa entre diferents teories de personalitat, cosa que causa la crisi de la disciplina. No obstant, a la dècada dels 90, es recupera d’aquesta crisi i es torna a perspectives diferencialistes i models de trets (integrant aportacions socials sobre cultura, clíniques, etc). També, es comencen a tenir en compte altres variables com la psicobiologia, les emocions, estudis de vides, etc. Actualment, els àmbits d’interès de la psicologia de la personalitat són molt diversos: genètica, cognició, motivació, patologia, etc.

Estabilitat de la personalitat

Hi ha estudis recents que exposen les seves troballes sobre l’estabilitat de la personalitat en adults, adolescent i nens.

En primer lloc pel que fa als adults, estudis de Cosa i McCrae (1998) ens indiquen que les correlacions entre els trets del Model de Cinc Factors són de 0.7 mesurats amb sis anys de diferència. Tot i que si mesurem els trets en dues setmanes de diferència la correlació augmenta a 0.8 i si els mesurem amb 24 anys de diferència la correlació és de 0.65. Per tant, podem afirmar que la personalitat en adults és bastant estable i similar independentment del tret que mesurem. En segon lloc en adults joves i adolescents la personalitat és menys estable. Es va comprar la personalitat d’alumnes universitaris al principi i a final de la carrera (quatre anys de diferència) i la correlació era de 0.6. I en adolescents, entre els 12 i els 16 anys (quatre anys de diferència també) la correlació era de 0.4.

I per últim, estudiar l’estabilitat en nens és una tasca complicada, ja que fins als deu anys es descriuran a si mateixos en termes de “bo” i “dolent”, o poden haver-hi trets com l’obertura a l’experiència o l’honestedat-humilitat que encara no s’hagin manifestat… i normalment s’acostuma a preguntar als pares o als professors. Tot i així hi ha un únic estudi que indica que la personalitat en nens és estable durant dos anys aproximadament amb una correlació de 0.5, la qual trobem entre els 2 i 3 anys, els 3 i els 6 anys, els 6 i 8 anys i els 8 i 15 anys. És a dir, a mida que ens anem fent grans la nostra personalitat és cada vegada més estable.

Actualitat: controvèrsia genètica-ambient

Sembla obvi pensar que tant la genètica com l’ambient són dos factor clau per determinar la personalitat, però aquesta qüestió va generar molta polèmica a la societat del segle XX i encara hi persisteix. Gràcies al fet que els termes es van poder quantificar, els psicòlegs han pogut descobrir que l’ambient també hi juga un paper molt important.

La Genètica de la conducta, és la disciplina que s’ocupa de l’estudi causal de les variacions conductuals hereditàries dels organismes vius i com aquestes afecten el seu comportament. Aquests estudis parteixen de la idea bàsica de que els trets tenen un component biològic concret i per tant, han d’estar codificats per gens; ja que podríem dir que en el codi genètic és on trobem totes les “instruccions” per a qualsevol característica física, anatòmica i conductual. Per tant, tota conducta que estigui representada fenotípicament (sigui observable) ha de tenir una part psicobiològica, ja que no apareix sense la regulació del Sistema Nerviós Central.

Antigament la concepció sobre els efectes del genotip era escassa, però actualment sabem que els gens codifiquen certes proteïnes, les quals són les encarregades de determinar el funcionament del que anomenem “endofenotips” (entre l’ADN i el fenotip que observem) i aquests al seu temps, determinen el rang de reacció d’una conducta. Això ens indica que el genotip no determina com ens comportem, sinó que hi té un paper important però en funció de la seva interacció amb el medi ambient, la conducta serà una o una altra.

Pel que fa a l’ambient, hi ha un parell d’estudis el del peix cara-de-cotorra i la de Bruce/Brenda/David, que ens mostren la importància i la gran capacitat que pot arribar a tenir l’entorn i l’educació en les diferències individuals. Com en el cas de la variància genotípica, la ambiental també es pot classificar en dos tipus: la comuna (ambient compartit) i la específica (ambient no compartit). L’ambient compartit està format per tots aquells factors comuns en una família: la cultura, el capital, la dieta… i  l’ambient no compartit, són els factors que no són compartits per membres de la mateixa família, per exemple: els amics, poden anar a escoles o classes diferents, l’edat… Si estudiem les correlacions entre la personalitat, i l’ambient compartit i el no compartit, veiem que a mesura que la correlació amb l’ambientalitat comuna és de 0.05, en canvi amb la no comuna augmenta fins a 0.35. De tal manera que la variància que no podem atribuir a la genetica, és deguda a l’ambient. En definitiva, els factors ambientals són molt variats i poden influir de manera diferents segons l’etapa de la vida en la qual ens trobem; però hem de tenir molt clar que no podem entendre de manera separada les influències genètiques i ambientals.

Universalitat dels trets de la personalitat

Molts dels models de la personalitat esmentats anteriorment han estat aplicats en altres països, cultures i llengües.

El model “Big Five”, que es va traduir a 29 llengües diferents que no fossin l’anglès per constatar si realment podien descriure la personalitat en altres països (Schmitt et al. 2007). Un cop traduït es va administrar a mostres de 56 països diferents, i es va trobar que la seva estructura era replicable a totes les cultures majoritàries del món. Els seus resultats també van indicar que l’escala dels 5 factors era altament fiable i que les diferències culturals observades en l’estructura de la personalitat eren poc significatives; amb això es comprova que els seus trets són universals. Aquesta investigació també tenia com a objectiu documentar sobre la distribució mundial dels trets de personalitat en les diferents zones del planeta. Al ser un territori massa general, es van determinar les zones segons 10 regions.

Amb un nivell de confiança del 95% (assumint un marge d’error del 5%), els trets de personalitat es van distribuir de la següent manera:

• Extraversió: les regions amb una puntuació més alta en aquest tret, van ser Oceania i Amèrica del nord, la regió menys extravertida és l’est d’Àsia.
• Cordialitat: els nivells més alts de cordialitat es troben a l’Àfrica i a Amèrica del nord, mentre que els més baixos es troben, a l’est d’Àsia. Tot i així, existeix poca variància entre regions.
• Responsabilitat: la regió amb més responsabilitat és Àfrica, seguida d’Amèrica del sud, mentre que la puntuació més baixa, amb diferència, es troba a l’Àsia de l’est.
• Neuroticisme: els nivells més alts d’aquest tret es troben a la regió de l’est d’Àsia, seguida d’Amèrica del sud, mentre que els més baixos es troben a l’Àfrica i a l’Europa de l’est.
• Obertura a l’experiència: la puntuació més alta amb diferència es troba a Amèrica del sud, mentre que la més baixa, separada de forma notable, es troba a l’Àsia de l’est.

Vegeu també

• Canvi ipsatiu

Viccionari