Griselda (Canigó): diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
m Aplicant la plantilla {{ISBN}} per evitar l'enllaç màgic d'ISBN
m Referències|n -> Referències
Línia 51: Línia 51:


<div style="font-size:85%">
<div style="font-size:85%">
{{referències|2}}
{{Referències}}
</div>
</div>



Revisió del 02:32, 9 ago 2019

Infotaula personatgeGriselda
Tipuspersonatge literari Modifica el valor a Wikidata
Context
Present a l'obraCanigó Modifica el valor a Wikidata
Coberta de l'edició del poema Canigó de l'any 1901

Griselda és un personatge de ficció del poema èpic Canigó escrit per Jacint Verdaguer i Santaló, el qual fou publicat l'any 1886.[1]

El personatge dins del context de l'obra

Griselda és una pastora catalana del segle XI, de la qual Gentil, fill del comte Tallaferro, s'enamora, però aquest (que ho descobrí en un aplec celebrat a l'entorn de l'ermita de Sant Martí del Canigó) li prohibí de tornar-la a veure. No la veié més perquè el comte Guifré (germà de Tallaferro), l'estimbà Canigó avall en descobrir que havia abandonat el lloc de guàrdia en la guerra contra els àrabs.[2]

Fragment literari escollit

«
"CANT DE GENTIL
Amor, amor, on me pujares?;
on sou, amics?, on sou, mos pares?,
i jo mateix, digau-me, on só?
Digues-m'ho tu, Griselda bella,
ma hermosa estrella
de Canigó.
I tu, ets del cel guspira eterna
o sols fantàstica lluerna?;
dus a l'infern o al paradís?
Mes és ací tan dolç lo viure,
veient somriure
ton ull blavís!
Què se me'n dóna de la terra
si et tinc ací, en est cim de serra?
Mes com nos mira el sol naixent!
Porta'm vers on surt com poncella
que s'esbadella
pel firmament.
Dus-me vers on los ulls va a cloure
de sa carrossa l'or fent ploure,
rei que es retira a son palau,
i de son golf al golf d'estrelles
voguem entre elles
per lo cel blau.
Puja'm amunt, de branca en branca,
des d'on lo món com arbre arranca
fins al cimal entre el fruit d'or;
puja'm amunt, i amunt encara,
mostra'm la cara
del Criador.
Mes, si jo et tinc, per què m'enyoro?;
si tu em somrius, doncs, de què ploro?
Lo cor de l'home és una mar,
tot l'univers no l'ompliria;
Griselda mia,
deixa'm plorar!."[3]
»

Referències

  1. Jacint Verdaguer i Santaló. Canigó. Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista. Mataró: L'Atlàntida, 2012.
  2. Faulí, Josep, 1995. Diccionari de catalans de ficció. Barcelona: Ed. La Campana. 192 pàgines. ISBN 8488791070. Pàg. 81.
  3. "Cant IV. Cant de Gentil" dins Jacint Verdaguer. Canigó. Barcelona: Edicions Proa, vol. II, 2003, pàgs. 323-324.

Enllaços externs