Simone Weil

Simone Weil

Biografia
Naixement	3 febrer 1909 París
Mort	24 agost 1943 (34 anys) Ashford (Anglaterra)
Causa de mort	Causes naturals  (Tuberculosi )
Sepultura	Bybrook Cemetery (en)
Dades personals
Religió	Cristianisme no confesional
Formació	Lycée Henri-IV Universitat de París École Normale Supérieure Lycée Fénelon
Activitat
Camp de treball	Filosofia política, ètica, poesia, metafísica i cosmogonia
Ocupació	filòsofa, sindicalista, membre de la Resistència Francesa, diarista, poetessa, escriptora, autobiògrafa, professora de secundària, traductora
Activitat	? – 24 agost 1943
Membre de	Resistència francesa Confederació General del Treball de França
Nom de ploma	Émile Novis S. Galois
Carrera militar
Branca militar	Brigades Internacionals
Conflicte	Guerra Civil espanyola
Obra
Obres destacables (1947) La pesanteur et la grâce (1949) L'Enracinement (1950) Notebooks (en) (1951) La condition ouvrière (1955) Reflections Concerning the Causes of Liberty and Social Oppression (en) (1955) Oppression and Liberty (en)
Família
Cònjuge	cap valor
Germans	André Weil
Signatura

Simone Weil (París, 3 de febrer de 1909 - Ashford, 24 d'agost de 1943) fou una filòsofa, humanista, escriptora i activista política francesa.

De personalitat complexa, fou considerada l’única filòsofa a haver viscut clarament la “condició obrera”. De religió jueva, s’adhereix a l’anarco-sindicalisme i es converteix al cristianisme. Tot i que mai no va batejar-se, va viure una vida marcada per l’espiritualitat, i fou reconeguda com una mística cristiana. També fou una excel·lent hel·lenista, comentarista de Plató, de grans textos literaris d’autors grecs (filosòfics i religiosos) i d'escriptures sagrades hinduistes. Els seus escrits, on la raó es barreja amb les intuïcions religioses i els elements científics i polítics, malgrat l'aparent caràcter dispar, formen un tot amb unitat i coherència.

La seva ideologia, que es caracteritza per un constant aprofundiment, sense canvis de direcció ni reminiscències, és la recerca per amor de la veritat, filosòficament reconeguda com una i universal, que ella defineix com la necessitat més sagrada de l’ànima humana.

Morí en un sanatori anglès, de tuberculosi, el mes d’agost de 1943, amb 34 anys. Era germana del matemàtic André Weil.

Vida

Infantesa

Simone Weil va néixer el 3 de febrer de l’any 1909 a Paris, en una família d’origen jueu alsaciana per part paterna, i instal·lada a Paris des de feia generacions. Simone Weil tenia tres anys menys que el seu germà gran, anomenat André Weil (1906), qui seria un matemàtic d'alt prestigi internacional fins al punt de ser considerat un dels grans matemàtics de la seva generació. André, durant la segona guerra mundial, va viatjar a Finlàndia fugint del nazisme, per ser la seva família d'origen jueu. Ja a Finlàndia fou empresonat i acusat d'espiar per a la Unió Soviètica, fet que va marcar Simone part dels últims anys de la seva vida.

La seva mare, Salomea Renherz, era nascuda a Rostov-sur-le-Don, una ciutat de Rússia. El pare de Simone Weil, Bernard Weil, era cirugià militar. Per aquest motiu i donat que treballava per al Servei de Salut, en el marc de la Primera Guerra Mundial, la família es va haver de traslladar a diferents localitzacions: Neufchâteau, Menton i Mayenne (entre l’abril de 1915 a l’agost de 1916), Algèria, Chartres i Laval (d’octubre de 1917 a gener de 1919). ELa feina del pare situava la família dins de la classe confortable, en termes econòmics. Simone no es va sentir mai fortament identificada amb els seus avantpassats, ja que pensava que no eren ells qui havia de determinar qui era ella com a persona. A causa de l'antisemitisme (que havia de desembocar en l'Holocaust) que s'instaurava a Europa, la família de Weil no va transmetre la religió jueva als fills ni va rebre cap ensenyament religiós, com ella mateixa en dóna testimoni: “He estat educada pels pares i pel germà en un agnosticisme complet”.

La família Weil donava molta importància als estudis. Així, Simone Weil, molts de cops es veia superada pel germà, fet que va marcar molts dels seus escrits i que ella exposa en diverses cartes en parlar de si mateixa.

Simone Weil va freqüentar l’institut de noies de Laval. Un dels trets essencials de la seva vida és un amor compassiu pels desgraciats: a l’edat de cinc anys, havent descobert la misèria dels soldats durant la Primera Guerra Mundial, refusa de prendre un terròs de sucre a fi d’enviar-lo al front.

La seva experiència, havent estat educada en un entorn totalment agnòstic, i juntament amb l'experiència personal adquirida durant els viatges, va forjar tota una personalitat, base de la seva filosofia.

Estudis i formació

Entre 1924 i 1925, assisteix a uns cursos de filosofia de René Le Senne al Lycée Victor-Duruy, a Paris, i aconsegueix d'entrar, al mes de juny de 1925, al batxillerat de filosofia (segons com s’anomenava a l’època), als setze anys.

Entra a estudiar el batxillerat de filosofia al Lyceé Henri IV, a l’octubre de 1925, on hi passa tres anys. Durant aquesta etapa té de professor Alain (Émilie Chartier), que influencia fortament la seva personalitat, i fa de tutor d'estudis de la jove. Coneix Simone de Beauvoir, un any més gran, de camí un dia a la Sorbonne, acompanyada d’antics alumnes d’Alain, amb un exemplar de “Libres propos” i “L’Humanité” a la butxaca de la jaqueta, testimoni de la petita notorietat de què es beneficià. La Simone de Beauvoir en diu: “Em va intrigar, a causa de la seva reputació i del seu abillament estrany... Una gran fam venia de devastar la Xina, i m’havien dit que, en conèixer aquesta notícia, s'havia posat a plorar: les seves llàgrimes van forçar el meu respecte més encara que no els seus dons filosòfics”.

El 1927 no pot entrar a la Universitat a causa de les seves notes. Un any més tard, l'any 1928 hi accedeix i acaba convertint-s'hi en una de les primeres dones a graduar-s'hi, del grau de Filosofia. Treu la millor nota a l'examen de Filosofia i Lògica general, i la segona la treu Simone de Beauvoir. Durant la seva etapa universitària, per la seva forta moral, opinions radicals i un actiu rol reivindicatiu, és anomenada pels companys "verge roja", "l'imperatiu categòric en faldilles" o "marciana".

La seva memòria (el que ara anomenem Treball de Final de Grau), per a la Diplomatura d’Estudis Superiors, de 1930, tracta de “Ciencia i Percepció en Descartes”. Finalment, obté plaça de professora de filosofia, l’any 1931, amb 22 anys, i comença una carrera de professora en diversos instituts arreu de la França rural.

Activitats polítiques

Durant l’hivern de 1932 a 1933, a Le Puy, se solidaritza amb sindicats obrers i s’uneix al moviment de vaga contra l’atur i els baixos salaris, provocant un escàndol. Decidida a viure amb cinc francs al dia, com els aturats de Le Puy, sacrifica la resta dels seus honoraris de professor a la Caixa de Solidaritat dels minaires. No sols decideix de donar la seva paga addicional al moviment obrer, sinó que ofereix els seus coneixements als obrers i, així, de nits els feia classes de franc. Això escandalitza granment la societat burgesa francesa --era llavors molt estrany que una dona es gradués i més que més, encara, si a sobre s’oferia a ensenyar als obrers gratuïtament.

Com a sindicalista de l’ensenyament, es mostra favorable a la unificació sindical, i escriu a les revistes “L’École émancipée” i “La Révolution prolétarienne”. Es considera comunista, però no del bàndol estalinista, ans més aviat anti-estalinista. Sense militar en cap partit, participa a partir de 1932 al Cercle comunista democràtic de Boris Souvarine, a qui va coneix per intermediari de l'anarco-sindicalista Nicolas Lazarévitch.

Passa unes quantes setmanes a Alemanya, l’estiu de 1932, amb l’objectiu de comprendre les raons de l’apogeu del nazisme. Al seu retorn, amb molta lucidesa, exposa en molts articles, entre d'altres a “La Révolution prolétairenne”, la inevitable victòria de Hitler, que hi ha el risc que s'esdevingui a les eleccions de 1933.

Amb 25 anys, Weil abandona la docència i la ciutat de París, i s'endinsa en la vida laboral en diferents empreses, entre les quals la Renault, cosa que l'ajuda a comprendre de primera mà la lluita obrera. Aquesta condició d’obrera, la pren amb la finalitat de tenir una consciència real de la desgràcia. Des del 4 de desembre, és obrera a la casa Alsthom, al districte 15 de París, després treballa a Forges de Basse-Indre, a Boulogne-Billancourt, i finalment, fins al mes d’agost de 1935, de fresadora a la Renault. Coneix la fam, la fatiga, els desaires, l’opressió del treball en cadena a ritme forçat, l’angoixa de l’atur i l’acomiadament. Tot això ho recull en el seu “Journal d’usine – Diari de fàbrica”.

La prova supera les seves forces. La seva dèbil salut li impedeix de continuar la feina a la fàbrica. Simone Weil pateix particularment terribles mals de cap que li duraran la resta de la seva vida.

Pacifisme i experiència a la Guerra d'Espanya

Simone Weil a Barcelona, vestida de mecànica amb les inscripcions de la CNT cosides al pit.

Fa classes en un lycée de Bourges i, davant l'esclat de la Guerra Civil espanyola, el 9 d'agost del 1936, decideix anar-hi com a corresponsal de guerra. S'hi troba amb els dirigents del Partit Obrer d'Unificació Marxista: Andreu Nin, Julián Gorkín i Wilebaldo Solano. Entra a formar part de la columna Durruti, on un accident la força a tornar a França. Més acostada als anarquistes, rebutja la posició dels estalinistes, defensa la no-intervenció francesa i l'oposició a tota mena de guerra. Davant l'ocupació nazi d'Àustria, al principi defensa una solució negociada i el desarmament. Escriu l'article Lettre à Bernanos, en resposta al llibre de Georges Bernanos Les grands cimetières sous la lune. Visita Itàlia. S'intensifiquen les seves vivències religioses. És durant aquesta etapa que es relaciona amb el dibuixant José Luis Rey Vila, qui possiblement adoptarà el pseudònim Sim en homenatge a Simone.

Simone Weil s'alinia amb el bàndol republicà, tot i haver-se declarat pacifista, ja que considera que el conflicte és molt rellevant: ““No m’agrada, la guerra, però el que sempre me n’ha horroritzat més és la situació dels qui es troben a la rereguarda. Quan vaig comprendre que, tot i els meus esforços, no podia evitar de participar moralment en aquesta guerra, és a dir, de desitjar cada dia, a tota hora, la victòria dels uns i la desfeta dels altres, em vaig dir que París era per a mi la rereguarda, i vaig agafar el tren cap a Barcelona amb la intenció de comprometre-m’hi”. Carta de 1938

S'uneix a un grup de voluntaris internacionals que van primer a Barcelona i després a Aragó. Hi és del 10 d’agost al 25 de setembre, quan se n'ha d'anar per una cremada accidental al campament de la seva unitat. Tot i això, mentre és allà, escriu la seva experiència en quaderns. En un projecte d’article hi diu que odia la coacció militar, la policial i la del treball i les mentides que es difonen per la premsa i la ràdio, i que justament aquestes quatre condicions es donen en el bàndol que defensa. Tot i que a la Generalitat de Catalunya hi ha membres de la FAI, criden a files, afusellen presumptes insurrectes i els alts càrrecs de l’administració i de les empreses ordenen hores extres als seus treballadors, a més de manipular la informació sobre la guerra.

Exili i religiositat

Simone Weil critica el govern francès del Front Popular, liderat per Léon Blum, a qui acusa de tenir un discurs que no es correspon amb els seus actes, i diu que França hauria d’ajudar els republicans, ja que, segons ella, els interessos del poble espanyol estan estretament lligats als del poble francès. Però conclou dient que si no s’ha fet, no és pas per manca de convicció, sinó per no voler crear un conflicte a nivell europeu. Aprofita aquest escrit per a criticar també la postura de no intervenció de les potències aliades després que Hitler hagi ocupat el territori dels sudets, de la República Socialista de Txecoeslovàquia.

Quan les tropes alemanyes entren a França, ella i la seva família fugen a Marsella. Hi coneix el poeta Jean Tortel, Jean Lambert i Lanza del Vasto. Hi escriu bona part de les notes que després es publicaran com a Cahiers i l'article, entre d'altres, de Le Génie d'Oc. S'interessa pels temes religiosos, i escriu sobre l'atenció com a mitjà per a rebaixar el mal, la contemplació i la intuïció amb les coses sensibles, la poesia, la religió, la diferència entre el treball enriquidor i el deshumanitzat, etc.

Ja a Amèrica, el 1942, pensa a tornar a Europa per a contribuir a limitar-hi els patiments de la guerra. El novembre de 1942, s'embarca cap a Londres, on l'acullen a la France Libre com a redactora. Escriu un gran nombre d'articles i el text L'enracinement, on tracta de la necessitat humana d'arrelament. Afeblida i esgotada, en part per una dedicació excessiva a la feina, es mor el 24 d'agost de 1943. Tot i la brevetat de la seua vida, 34 anys, són prou coneguts els seus escrits sobre la guerra, on es barreja el misticisme amb unes grans clarividència i originalitat.

Misticisme

Simone Weil va néixer dins d’una família que l’educà en l’agnosticisme, i tot i aquesta preferència familiar, Simone Weil va tenir vinculació amb el cristianisme. Segons ella mateixa, tres contactes amb la fe catòlica van ser decisius en el canvi de fe que va tenir. El primer, l’any 1935, en el port de Póvoa de Varzim a Portugal, on va sentir els càntics d’”una tristesa esgarrifant” i ella “sobtadament va tenir la certesa que el cristianisme és per excel·lència la religió dels esclaus”. La segona experiència, que ella va viure va ser l’any 1937, a una ciutat italiana anomenada Assise, exactament a una petita capella romànica de nom Sainte Marie des Anges, valorada com a incomparable meravella de puresa, on a Sant Francesc va pregar alguna cosa massa forta que la va obligar, per primera vegada en la seva vida, a agenollar-se. La tercera, al 1938, quan va assistir a la Setmana Santa de Solesmes, anant a totes les celebracions: la Passió de Crist entrà en ella: “una joia pura i perfecta en la bellesa increïble de cants i paraules”. Descobreix per analogia, ”la possibilitat d’estimar i sentir l’amor diví a través de la desgràcia”. Uns mesos més tard, viu l’experiència mística que més canviarà la seva vida. Ella sent la presència de Crist, especialment amb la lectura del poema “Amour” de George Herbert, afirmant: “El Crist en ell mateix ha baixat i m’ha pres”. Simone Weil va decidir tenir contacte amb capellans i monjos amb la finalitat d’aprendre sobre la fe catòlica i resoldre dubtes existencials que havia pogut tenir al llarg de les seves experiències místiques. El mossèn Joseph-Marie Perrin (30 juny 1905), dominicà, l’acompanya i juga un paper important en la seva etapa a Marsella, entre 1940 i 1942. La primera conferència entre Simone Weil i Joseph-Marie Perrin es va produir el 7 de juny de 1941. Perrin va posar-la en contacte amb Gustave Thibon, el pare Lebret i Jacques Loew entre d’altres. El 8 de maig de 1979, el pare Perrin va oferir al papa Joan Pau II els autògrafs de Simone Weil.

S’interessa també en altres religions, com l’hinduisme, el budisme, les religions antigues d’Egipte i de la Grècia clàssica. Nogensmenys, sempre s’oposaria al sincretisme i resta sempre discreta a la seva evolució espiritual, i no serà fins després de la seva mort que els seus amics descobririen la profunditat de la seva vida espiritual.

Exposa el que passa a Europa amb els jueus, sense il·lusió a causa de les amenaces cap a la seva família (d’origen jueu). A la primavera de 1940, prevenint la batalla de Paris vers els nazis, proposa al les autoritats militars la formació d’un cos mòbil d’infermeres a primera línia de batalla, amb la finalitat de salvar soldats, però la ràpida ofensiva alemanya no permet realitzar aquest projecte.

Des que Paris és conquerida pels nazis, el 13 de juny de 1940 fuig amb la seva família cap a Marsella. Allà és on comença a escriure els Cahiers. Conforme avança la seva vida es va reconvertint d’agnòstica a cristiana. Considerant-se cristiana i seguidora de l’Evangeli, reflecteix els dogmes del catolicisme en aquests escrits, buscava respostes a la Bíblia i als llibres sagrats dels egipcis, els hebreus, els hindús, i als escrits de Sant Joan de la Creu i Sant Tomàs d’Aquino.

Pel que fa a l’encarnació o l’eucaristia, s’instrueix de la mà de J.M. Perrin, mossèn dominicà, a Marsella. Al mes de juny de 1941, el pare Perrin escriu a Gustave Thibon per demana-li que aculli a Simone Weil a la seva granja d’Ardèche: “ella estava exclosa de la universitat per les noves lleis i desitjava treballar un temps al camp com grangera”. Després d’un primer rebuig, Gustave Thibon acceptà, marxà  com obrera agrícola. Durant aquest període va portar una vida voluntàriament exclosa de qualsevol confort durant moltes setmanes, fent dejuni i renunciant a la meitat dels seus tiquets de racionament en favor dels membres de la Resistència.

Durant la seva estança a la granja, va dedicar-se a estudiar la pregària del Pare Nostre i va escriure diversos comentaris de caràcter espiritual i metafísic, on explica també la seva concepció de les relacions humanes durant el temps. A la tardor del 1941 va retornar a Marsella, on va reprendre les classes amb el mossèn Perrin, amb el propòsit de reunir els més bells textos de tot el que ha estat escrit sobre Déu i el seu amor, bondat i mitjans d’arribar a ell.

Durant aquesta etapa va traduir textos escrits en grec antic (de Plató, Anaximandre de Milet, Èsquil, Sòfocles i Sant Joan), i en sànscrit, que llegeix en reunions d’amics organitzades a la cripta del monestir dominicà. Els escrits i estudis sobre el món hel·lènic i la filosofia grega (sobretot Plató) són recollits als Cahiers du Sud, la revista literària més important de la França lliure, on col·labora amb el pseudònim d’Émile Novis, anagrama del seu nom. Participa en la Resistència distribuint els Cahiers du Témoignage Chrétien (Escrits del Testimoniatge Cristià) entre la resistència organitzada pels jesuïtes de Lió.

Últims anys de vida

El 16 de maig de 1942 s’embarca amb els seus pares cap als Estats Units, però enlloc de quedar-se a Nova York, ciutat que segons ella era massa confortable en temps de guerra, fa tot el possible per marxar al Regne Unit, on arriba al novembre d’aquell mateix any. Treballa com redactora als serveis de la França lliure, i es va dedicar a escriure molts estudis sobre la necessitat de reorganització de França un cop acabada la guerra. D’aquesta etapa en podem destacar: la Note sur la suppression générale des partis politiques, Idées essentielles pour une nouvelle Constitution, i el seu article més important, Étude pour une déclaration des obligations envers l'être humain.

Tot i això, el que ella volia per sobre de tot era obtenir una missió perillosa. Estava inquietada per compartir les condicions de vida a la França ocupada. Va dimitir de l’organització del general De Gaulle al juliol de 1943, tres mesos després de la seva admissió a l’hospital. Va voler afiliar-se a les xarxes de resistència a territori francès, però es rebre una forta decepció quan l’entorn de De Gaulle (Maurice Schumann, Jean Cavaillès, André Philip) no li deixen. Ella s’arrisca igualment, malgrat saber que corria el risc de ser capturada per la policia francesa, ser identificada com a filla de jueus i ser deportada.

La seva salut, però, cada vegada va empitjorant fins que li diagnostiquen tuberculosi i és ingressada d’urgència a l’hospital de Middlesex. El 24 d’agost de 1943, a l’edat de 34 anys, mor a causa d’una crisi cardíaca al sanatori d’Ashford. Va ser enterrada al cementiri catòlic d’aquesta vila.

Simone Weil va condemnar el suïcidi per desesperació, mai va variar sobre aquest punt, com es veu en els seus escrits: “mai s’ha de desitjar la pròpia mort. El suïcidi només està permès quan és solament aparent, quan hi ha coacció i quan som plenament conscients d’aquesta coerció”. Tot i això, segons el metge forense, Simone Weil, es va privar de menjar, cosa que va accelerar la seva mort. Del què va dir el forense que la va examinar, van sortir moltes especulacions concernint les causes psicològiques que la poguessin portar a fer dejuni. Una hipòtesi comunament escampada és que Simone Weil deia que ho feia per solidaritat amb els seus conciutadans al rebutjar nodrir-se i acceptar viure en la pobresa. Segons la seva principal biògrafa, Simone Pétrement, les cartes del personal del sanatori en el qual ella es trobava quan va morir proven que va provar de menjar diverses vegades durant el seu ingrés. Segons ella, el dejuni va ser, de fet, senzillament una conseqüència del deteriorament de la seva salut.

Tots els seus llibres que han estat publicats sota el nom de Simone Weil, sense excepció, han estat pòstums.

Ideologia filosòfica

Taula commemorativa a la Simone Weil Avenue

Misticisme a La pesanteur et la grâce

Article principal: La pesanteur et la grâce

Aquest llibre no va aparèixer sota el seu nom d’autora, ja que no estava destinat a ser publicat. Es compon de diversos escrits escollits de quaderns personals de Simone Weil i organitzats per temàtiques per Gustave Thibon, qui la coneixia i qui havia mantingut una relació d’amistat amb ella. De fet, ella li va donar moltes llibretes i escrits abans del maig de 1942, però sense pensar en que poguessin ser publicats. Per tant, l’organització i edició del llibre són degudes a Gustave Thibon, influenciat igualment per la mística negativa. T.S. Eliot, en el sue prefaci de l’Enracinement, considera a Simone Weil com una titella dels temps moderns. Ella rebutjava l’Antic Testament i per tant, és possible que fes el mateix amb el judaisme, amb el qual ella estava lligada per naixement, conduint-la a formar la seva pròpia teodicea.

Simone Weil no considera el món com la creació d’un demiürg, però si com l’expressió directa de l’amor de Déu en decepció del fet que ella coneix un món malvat, de barreja d’atzar i necessitat. Aquesta juxtaposició la porta a produir una forma poc habitual de teodicea cristiana. La seva neboda, Sylvie Weil, i el biògraf Thomas R. Nevin, van buscar la demostració de que per la seva ideologia, la Simone Weil no hauria rebutjat mai el judaisme.

Bellesa

La noció de bellesa que Simone Weil té, és considerada fora de qualsevol esteticisme i de tota recerca de la perfecció personal dins l’art, ja que la importància és de la metafísica religiosa. Allò bo és definit com allò que l’ésser humà és capaç de contemplar. A les seves obres, qualifica de millors obres la Ilíada, les tragèdies d’Èsquil i Sòfocles, el Cantique de Sant Francesc, Bach i els cants gregorians. L’ordre del tot, entès en el sentit grec de cosmos, també és bell, doncs és una harmonia que tradueix l’obediència del món a Déu, i constitueix el reflex i el signe irrefutable de l’amor diví, com Plató mostra al diàleg amb Timeu (29 a-30 c, 360 a. C.). La bellesa no és un atribut de la matèria, però hi ha relació entre el món i la nostra sensibilitat. Cada experiència sensible de bellesa exerceix una funció mediadora, facilitant l’acceptació de la necessitat universal i juga un rol de perfeccionament, aprenent de la indiferència: l’atracció de la bellesa implica en efecte una renúncia “car mantenim abans de tot allò que no canvia d’ella”.

Per Simone Weil, la bellesa és la prova experimental que l’encarnació és possible. La bellesa és inherent a aquest món, ja que el Logos, restat sensible a partir de la geometria (influència de les matemàtiques), és l’organitzador del món material, prevenint el món del més enllà. “Hem de tenir la fe que l’univers és bell a tots els nivells i que hi ha una plenitud de la bellesa en relació als cossos i a l’esperit dels éssers pensants que existeixen i tots els que poguessin existir. És un acord de l’infinit d’una bellesa perfecta que dona un caràcter transcendent a la bellesa del món i de Crist, que és realment present a tota la belles universal. L’amor de la bellesa ve de Déu”. Weil també va escriure sobre la bellesa del món “és el somriure de la tendresa de Crist per nosaltres a través de la matèria”.

Allò bo té una funció de soteriologia (branca de la teologia que estudia la salvació). “La bellesa sedueix la llum per obtenir el permís de passar a estimar”. Weil constitueix doncs una altra realitat divina darrere del món, on el mal conquereix per la força bruta i la bellesa o reverteix a l’interior.

L'absència

L'absència és la clau de la seva metafísica. Creia que Déu creava en un acte d'auto-delimitació; en altres paraules, Déu és vist com una espècie de plenitud total, és un ésser perfecte. Una criatura només pot existir quan Déu no ho és. Així, la creació es va produir només quan Déu es va retirar parcialment. El misticisme jueu té idees similars. "Déu pot estar present en la creació només en forma d'absència"

Per Simone Weil, la kenosi original, que està buida, precedeix la kenosi correctiva amb l'encarnació de Crist. Així, doncs, naixem en una mena de posició maleïda, no pel pecat original com a tal, sinó perquè, per ser creat, hem de ser precisament el que Déu no és, així que vam haver de ser al el contrari del que és sant.

Aquesta noció de creació és la pedra angular de la seva teodicea, ja que si la creació està concebuda d'aquesta manera (ja que necessàriament conté el mal), no hi ha cap problema a l'entrada del mal en un món perfecte. Aquesta no és una delimitació de l'omnipotència de Déu, no és que Déu no pogués crear un món perfecte, però que l'acte a què ens referim dient "crear" en la seva essència mateixa implica la impossibilitat de perfecció.

Tanmateix, aquesta noció de la necessitat del mal no vol dir que estiguem simplement, al principi i contínuament condemnats; al contrari, Simone Weil diu que "el mal és la forma que la misericòrdia de Déu pren en aquest món". Ella creu que el mal i la seva conseqüència, la desgràcia, tenen el paper d'allunyar-nos de nosaltres mateixos i de Déu: "La contemplació de la misèria humana es llença cap a Déu, i només en els altres és estimat com si estiguéssim contemplats. No es pot contemplar en si mateix com a tal o en altres com a tal”.

Comptat i debatut, l'extrema desgràcia que s'apodera de l'ésser humà no crea una misèria humana, només la revela.

De la destrucció a la caritat

Una anàlisi exhaustiva dels conceptes de "persona" i "drets de la persona humana" va dur Simone Weil dir: "La persona en nosaltres és d'error i el pecat." Així, en una operació de càlcul, l'error d'un nen porta el segell de la seva persona. Però "si procedeix d'una manera perfectament correcta, la seva persona està absent de tota l'operació". La part de l'ésser humà que diu “jo” és especialment marcada pel pecat, perquè del que Weil anomena la "divinitat imaginària”, per una il·lusió de perspectiva, cadascun ocupa una situació imaginària al centre del món. Des d'aquest centre de referència irreductible a qualsevol altre, cada home interpreta l'univers d'acord amb els seus desitjos i les seves creences.

Cada un té al seu voltant la jerarquia de valors, i creu que pot ordenar a la matèria i les ànimes fins al punt d'usurpar el lloc de Déu i negar altri. Aquesta manera d'existència és la condició autònoma de la criatura; és el resultat del seu lliure albir. Renúncia d'amor i humilitat a estar centrada en el jo, renunciar a ser una persona, que és el que tradueix el concepte de "des-creació" a Simone Weil. Després d'haver completat la dissolució de mi (en altres paraules, la dissolució de l'existència pecaminosa), l'home "viurà deixant d'existir".

Tenir accés a aquesta manera de ser impersonal, que es porta a terme només a través de l'atenció de qualitat rara i en la soledat, que era "tot l'esforç de la mística [que] sempre ha estat aconseguir que no hi ha més part en les seves ànimes que diu "Jo". És per poder abordar tot el que és sagrat, perquè "la veritat i la bellesa habiten aquest domini de coses impersonals i anònimes". “Ara, buidant el seu fals déu no és altra cosa que el consentiment per a l'amor" La cara d'aquest amor es va tornar cap a l'amor de la persona de pensament veí; la cara orientada cap a la matèria és l'amor de l'ordre del món o, cosa que és el mateix, l'amor a la bellesa del món."

El mal i la metafísica de la redempció

La desgràcia és una altra cosa que el sofriment. La infelicitat tampoc no és dolenta; va més enllà del simple patiment físic, tot i que és inseparable. En la seva forma extrema, la desgràcia combina tant el dolor físic, l'angoixa de l'ànima i la degradació social; entesa com "un aerosol de l'ànima pel circumstàncies brutalitat mecànica" desgràcia és un desarrelament de la vida en tots els seus components, s'imposa l'angoixa física i mental que assota l'ànima. "La infelicitat és un mecanisme per aixafar l'ànima; l'home atrapat és com un treballador atrapat a les dents d'una màquina. És només una cosa trencada i sagnant. És la infelicitat que ha obligat a Crist a demanar que se li escapi, i Job per plorar a Déu. "En l'àmbit del sofriment, la desgràcia és una cosa diferent, específica, irreductible. És una cosa més que un simple patiment. Prengui l'ànima i la marca, al fons, amb una marca que només li pertany, marca d'esclavitud. L'esclavitud tal com es practicava a l'antiga Roma és només la forma extrema de desgràcia. Els antics, que sabien bé la pregunta, van dir: "Un home perd la meitat de la seva ànima el dia que esdevé esclau"

No obstant això, pateix una revelació a: dolor físic ens fa conscients de la veritat de la condició humana, que revela la quantitat de la nostra autonomia és enganyosa, com ens sotmetem a la necessitat mecànica, les lleis que regeixen l'ordre del món66 que fan que l'ésser humà sigui un ser vulnerable, fràgil i mortal; Weil cita aquest vers sovint a Èsquil en relació amb el càstig de Prometeu: "Zeus es va fer passar pel dret sobirà: pel sofriment, coneixement" (en grec, τῷ πάθει μάθος). De fet, és possible fer un bon ús de la desgràcia: hi ha un consentiment de tota l'ànima en un moviment d'amor perseverant, a causa de la certesa de la misericòrdia de Déu. Això és el que mostra el final del llibre de Job: al final de la seva angoixa, Job rep la revelació de la bellesa del món. De la mateixa manera, per al cristià: on hi ha ple consentiment, genuïna i la necessitat incondicional, és a dir, la possibilitat del mal, "hi ha plenitud de l'amor de Déu; i cap altre lloc.

La guerra i l'opressió social van ser els dos casos més intensos de desgràcia dins de l'abast de Simone Weil; per experimentar-lo, es va dedicar a la vida d'un treballador de la fàbrica, i per entendre-ho, va estudiar la Ilíada d'Homer. El seu assaig, la Ilíada o el poema de la força il·lustra l'imperi que són degradants subjecta tant als que exerceixen el poder que els que pateixen la lesió. La desgràcia s'associa tant a la necessitat com a la casualitat, aquest últim li dóna un caràcter injust. Dit d'una altra manera, la meva desgràcia no hauria de ser la conseqüència del meu pecat, d'acord amb una teologia tradicional de l'Antic Testament, sinó que s'ha de produir sense cap raó concreta.

Metaux: "tota dividió d'un vincle"

Weil pren de Plató la idea metaxu (μεταξύ en el interí, l'antiga preposició grega traduir la idea d'intermediari). El que separa també pot connectar-se per exemple, una paret que separa els dos presoners, però pot ser utilitzat per a la comunicació per colpejant contra la paret. "La paret és el que els separa, però també el que els permet comunicar-se. Així que nosaltres i Déu. Qualsevol separació és un enllaç.” Per Simone Weil, els veritables béns de la terra són metaxu: privar a qualsevol ésser humà del seu metaxu, és a dir, la propietat d'aquests relativa i mixt (casa, terra, les tradicions, la cultura, etc.) que tèbia i nodrir l'ànima i sense la qual, fora de la santedat, una vida humana no és possible. "És per això que és un sacrilegi per destruir aquests béns de la terra com són els països d'origen i de les nacions". Respectar terres estrangeres, han de ser del seu propi país, no un ídol, sinó un pas cap a Déu.

Crítica del marxisme i de l'opressió del treballador

Simone Weil, tot i considerar-se sindicalista i revolucionaria mai va recolzar la Unió Soviètica, cosa que altres personatges coetanis amb els quals compartia pensament polític si ho van fer. Simone va assenyalar a l'URSS i va observar com les polítiques impulsades per Stalin s'havien allunyat de la utopia plantejada per Karl Marx.

Combatre el feixisme fent costat a l’URSS

El 1933, coneixent que a gran part d'Europa s'havia estès el feixisme, Simone va voler analitzar si tota l'esperança de combatre el feixisme era fer costat a un Estat considerat “obrer”, que en teoria representava els interessos del proletariat i que construïa el socialisme per, un cop implementat al mateix territori, exportar-lo en l'àmbit mundial o si, per altra banda, això era una simple utopia i il·lusió.

Si es demostrà que l’URSS era realment un Estat Obrer, aquest s’hauria de defensar i no desacreditar. Si, per altra banda, no hi havia al món cap Estat que pogués ser considerat legítim representant dels interessos del proletariat no tenia cap lògica defensar l’URSS doncs s’havia de lluitar perquè el propi estat esdevingués un estat obrer.

Llacunes, contradiccions i incoherències de la teoria Marxista

A la seva anàlisi del Marxisme, Simone Weil va estudiar les contradiccions que aquesta teoria plantejava i les llacunes i incoherències que la doctrina Marxista deixava entreveure.  

Ella exposa, a finals del 1937, com durant la seva adolescència havia llegit El Capital de Karl Marx. Durant aquesta lectura Simone va observar algunes incongruències i contradiccions. En aquella època de la seva vida Simone era molt jove i per tant no va confiar en les seves capacitats tècniques per analitzar un text que havia adherit a tanta gent a la doctrina Marxista. Per aquest motiu va pensar que més pensadors haurien analitzat aquestes contradiccions a les seves obres de doctrina marxista i, per tant, l’aportació que ella podria aportar amb la seva poca experiència seria insignificant per a la doctrina. Com veurem més endavant ella s’equivocava, ja que això fou així.

Simone Weil va observar contradiccions clares i manifestes entre el mètode d’anàlisi de Marx i les conclusions que aquest va treure seguint, suposadament, aquest mètode. Tal com exposa Weil a un article que respon a la pregunta “S’ha de revisar el marxisme?” formulada per la revista Essais et combats el 1937 diu: “[Marx] va fer del seu mètode un instrument per a predir el futur conforme els seus desitjos [...] ell, el no conformista, es va deixar anar cap a una conformitat inconscient amb les supersticions menys fundades de la seva època, el culte a la producció, el culte a la gran indústria i la fe cega en el progrés”. Per tant, segons Weil, Marx planteja el mètode a seguir i intenta emmotllar els seus arguments per poder arribar a la conclusió final desitjada.

Podem observar, al fragment anteriorment citat com, per a Simone Weil, el materialisme històric ha acompanyat tant al capitalisme com al socialisme. Ella ho exposa així: "tot el materialisme, en la mesura que atribueix a la matèria la fabricació automàtica del bé, s'ha de classificar entre les formes inferiors de la vida religiosa. Això és evident en els economistes burgesos del segle XIX, apòstols del liberalisme, que parlen de la producció amb un to verament religiós. Això encara és mes palès en el marxisme. El marxisme és tot ell una religió en el sentit més pur de la paraula. Té en comú amb totes les formes inferiors de la vida religiosa el fet d'haver estat contínuament utilitzat, segons la frase tan exacta de Marx, com a opi del poble"

A la pregunta plantejada anteriorment "S'ha de revisar el marxisme?" formulada per la revista Essais et combats, Simone conclou que no es pot revisar allò que no existeix i que no ha existit mai. El marxisme no ha existit, només han existit diferents afirmacions incompatibles. No hi ha cap classe superior, no existeix cap classe que tingui més coneixement o un coneixement més clar i precís de la societat. Per tant, ni socialistes, ni feixistes, ni sindicalistes, ni burgesos, conservadors, comunistes o obrers tenen més poder ni coneixement que cap altre i és per aquest motiu que els obrers no tenen cap "encàrrec" històric, com afirmava Marx. És genial que aquest defensin els seus drets i llibertats però no es pot afirmar res més, no se'ls pot considerar superiors ni es pot creure que tinguin una tasca històrica.

Les desigualtats

Simone considera que el Marxisme deixa moltes preguntes sense resposta, perquè poden posar en perill el dogma marxista. La principal contradicció que deixa entreveure la teoria marxista és el mètode per a acabar amb les desigualtats.

Segons Simone Weil, a diferència del que exposa el marxisme, les desigualtats no poden abolir-se mitjançant una revolució. Per a ella, la revolució s'ha de produir després d'assolir la igualtat, car si es produeix abans la revolució serà només aparent i deixarà intacta l'opressió si és que no l'agreuja. Aquesta és una de les contradiccions del marxisme segons Simone Weil, perquè no es pot considerar que la societat ja sigui prou madura. Per tant cal preguntar-se: ¿Com un factor d'opressió, tan lligat a la vida social, pot desaparèixer de sobte? ¿Com pot una classe social com l'obrera passar de ser un simple engranatge de les fàbriques a ser la classe dominant? A preguntes com aquestes no dóna resposta Marx ni els seus successors.

La guerra

Un altre punt que segons Simone Weil és una incongruència és el fet de no anomenar ni analitzar la guerra. Haurien d'haver analitzat la guerra i la seva relació amb el règim. No es pot negar que la indústria militar és un pilar fonamental de l'enriquiment d'un territori i no podem parlar només de competitivitat entre empreses. Quan parlem d'indústria militar hem de parlar de rivalitat entre nacions. ¿Com pot el marxisme acabar amb aquesta competitivitat capitalista?

Els dominants, una nova classe social

Va observar com, tot i reivindicar-se de la classe obrera, l'Estat Soviètic va deixar entreveure una altra classe social ben allunyada de l'obrera, la classe dels dominants, la classe social dels dirigents.

Aquesta nova classe social, que es troba des de l’Alemanya Nazi fins a l’URSS passant pels Estats Units és el que anomena “nova burocràcia”. Per tant, sigui Estat o sigui Empresa, les activitats estan dirigides per una classe dominant. Els comunistes de l’URSS, tal com exposa Weil, obeeixen la burocràcia russa, i els treballadors hi segueixen essent explotats. D’igual manera, els treballadors dels països occidentals obeeixen els capitalistes i són explotats per ells.

La crítica a l’opressió

Un dels punts principals de la crítica de Simone al Marxisme és la crítica a l’opressió. Karl Marx col·loca la font de l’opressió que pateixen els treballadors no en els homes, ni en les institucions, sinó en el mecanisme de relacions socials.

Simone considera que és una contradicció creure per un costat que l’opressió està lligada a la vida social i, per altra banda, que amb la caiguda del capitalisme aquesta desigualtat i opressió acabaria.  Segons Simone Weil l’opressió que pateix l’obrer ja no deriva únicament i directament de l’economia, la plusvàlua o la propietat privada. Eliminant la propietat privada i col·lectivitzant les empreses no s’elimina l’opressió. Com era el cas als estats socialistes, com per exemple l’ URSS, on no existia la propietat privada però no s'havia acabat amb les desigualtats o l'opressió.

Dogma del socialisme científic

Com podem observar, Simone Weil es mostra molt contrària a la creença que un Estat Socialista com l’URSS pugui acabar amb les desigualtats de classe i, per tant, planteja la idea del dogma del socialisme científic. Aquest vol fer creure de forma cega que quan desaparegui el capitalisme també ho farà l'opressió. Simone creu que no és així, considera que l'opressió té l'origen en la subordinació de l'obrer a l'empresa, i que aquesta no es troba només en el capitalisme sinó en totes les civilitzacions centrades en l'especialització. En aquests tipus de civilitzacions els especialistes tenen el monopoli del poder i els qui han de seguir-los són els oprimits. Els especialistes són els qui coordinen i els ignorants els qui executen.

Treball intel·lectual i treball manual

Per tant, segons Weil, el principal motiu pel qual existeix l'opressió ja no és la propietat privada i la incapacitat dels obrers per a regir-se i dirigir la seva feina. El motiu pel qual existeix la desigualtat, la injustícia i l’opressió de l’obrer és la separació entre treball intel·lectual i treball manual. En aquesta separació, els qui exerceixen el treball intel·lectual són els dirigents, els dominants, i els qui exerceixen el treball manual són els treballadors, els oprimits. Aquesta situació creix a mesura que les societats es fan més i més complexes. Com més s’estén el domini d’un Estat sobre la naturalesa més gran es fa aquesta situació.

Simone exposa la paradoxa que com més domini hi ha en l’àmbit col·lectiu, és a dir, com més poder té l’Estat, menys poder i més esclavatge hi ha en l’home. Per tant, com més es modernitza un Estat i més modern és el règim de producció, més esclavitzat es troba l’individu. El treballador no és res més que una matèria per als qui dirigeixen.

Karl Marx ja plantejava la separació entre treball intel·lectual i treball manual, la diferència és que lligava aquesta separació al sistema capitalista i no plantejava la possibilitat de la permanència d’aquesta separació en un estat socialista.

Règim de producció modern

Simone Weil creu que l’opressió és conseqüència directa del règim de producció modern, no únicament del capitalisme, sinó que és equiparable tant al capitalisme com al socialisme. El socialisme subordina el treballador a les forces de producció buscant el màxim rendiment fins a explotar-lo. El socialisme col·loca l’home com a subordinat del progrés de la producció. Per una banda hi ha un reconeixement de la llibertat i de la igualtat però, d'altra banda, això esdevé una utopia a causa que el marxisme se centra massa en el mode de producció i en el rendiment, els quals fan minvar considerablement la llibertat i la igualtat.

Simone Weil afirma i defensa que encara que hi hagi un creixement en el progrés tècnic i conseqüentment un creixement de les forces productives no s’ha d’arribar necessàriament ni a la alliberament de l’opressió ni a la llibertat. Així és que, d'una banda no podem considerar que el sistema de producció acabi posant-se al servei dels homes i, d'una altra, que el rendiment de l’augment de treball acabi derivant en la alliberament de la societat.

El desarrelament obrer

Dins la seva obra defineix el terme de desarrelament. Per a ella, el desarrelament obrer és una de les causes de la injustícia i la infelicitat dels éssers humans, i és el resultat de l’opressió. Els obrers i obreres no senten les fàbriques com a pròpies, no les consideren res més que quelcom aliè. Aquest desarrelament es consolida perquè el treballador té por de perdre la feina i, per consegüent, la feina i el baix sou es converteixen en l’únic motiu que té el treballador per a anar al lloc de treball.

Com que els obrers són considerats màquines i no pas éssers humans, la iniciativa, la llibertat, la creativitat o les accions del treballador s’esfumen. Un altra causa de desarrelament és la denigració i el patiment del treballador, cosa que fa que actuï mecànicament, sense plantejar-se el que fa. També exposa la necessitat que té l’obrer d'adaptar-se al funcionament de la màquina, i no al revés, cosa que li retalla la llibertat.

Reconeixement

• A Ashford li van dedicar la Simone Weil Avenue.
• De novembre del 2009 a febrer del 2010, a Barcelona es va organitzar, amb motiu del centenari de la filòsofa, l'exposició Simone Weil. Pensar amb tota l'ànima. 1909-2009, a la Biblioteca de Filosofia, Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.

Obres en català

• En espera de Déu: Barcelona: Edicions 62, 1965.
• Escrits sobre la guerra: Alzira: Bromera, 1997.
• Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella: Paiporta: Denes (Col·lecció Rent), 2008.
• L'arrelament. Preludi a una declaració dels deures envers l'ésser humà: Barcelona: Edicions de 1984, 2016.

Bibliografia en català

• Chavarria, Adrià: «Simone Weil: Un pensament original», a L'Espill nùm. 14 (2003, tardor) pàgines 138-146.
• Chavarria, Adrià: «Simone Weil: Uns cants tan purs com el silenci?» a Serra d'Or nùm. 511-512 (2002, juliol-agost) p. 16-19.
• Fuster Peiró, Àngela Lorena; Rabassó, Georgina. 'Simone Weil. Pensar amb tota l'ànima. 1909-2009. Dossier de l'Exposició. (pdf). Barcelona: Seminari Filosofia i Gènere, Universitat de Barcelona, 2009, p. 32. 
• Larrauri, Maite: La guerra segons Simone Weil: València: Tàndem, 2002.
• Oton, Josep: Totalitarisme, arrelament i nació en l'obra de Simone Weil: Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2007.
• Oton, Josep: Simone Weil: el silenci de Déu: Barcelona: Fragmenta Editorial, 2008.
• Oton, Josep: Història i pedagogia en l'obra de Simone Weil: Barcelona: Mediterrània, 2009.
• Oton, Josep; Caum, Núria; Chavarria, Adrià: "Simone Weil: experiència i compromís": Barcelona: Claret, 2009

Enllaços externs

• Dossier Simone Weil.
• Traduccions de textos de Simone Weil.
• Œuvres de Simone Weil (domini públic Canadà) (francès).
• De cada tema, un seguit ordenat de fragments de Simone Weil (francès) (anglès).
• Videu de l'entrevista a en Josep Oton sobre Simone Weil, entre d'altres.
• Videu de la conferència "Simone Weil. El silenci de Déu", a l'Ateneu Barcelonès