Vés al contingut

Indefensió apresa: diferència entre les revisions

 
=== Primers experiments ===
El psicòleg nord-americà [[Martin Seligman]] va iniciar una investigació sobre la indefensió apresa el 1967 a la [[Universitat de Pennsilvània]] com una extensió al seu interès per la depressió. Aquesta investigació va ser expandida després per Seligman i altres. Un dels primers experiments va ser entre Seligman i Maier: A la part 1 de l'estudi, tres grups de gossos van ser posats en arnesos. El grup 1 va ser solament posat en els arnesos per un temps i després eren alliberats. Els grups 2 i 3 van ser amarrats [[jou]]. Als gossos al grup 2 se'ls donaven xocs elèctrics de manera aleatòria i els gossos podien pressionar una palanca per aturar els xocs. Cada gos del grup 3 era ajuntat amb un del grup 2; si bé, quan el gos del grup 2 rebia un xoc elèctric, el gos del grup 3 també rebia un xoc de la mateixa intensitat i durada, aquest no podia evitar-ho, perquè el seu palanca no feia res. Per al gos del grup 3, semblava que el xoc es supendías'aturava de manera aleatòria perquè el gos del grup 2 al que estava apariat estava parant el xoc. Per tant, per als gossos del grup 3, el xoc era "inevitable".<ref name="Seligman, M. E. P. 1972">{{cite journal|last1=Seligman|first1=M. E. P.|year=1972|title=Learned helplessness|url=|journal=Annual Review of Medicine|volume=23|issue=1|pages=407–412|doi=10.1146/annurev.me.23.020172.002203}}</ref>
 
A la part 2 de l'experiment, els 3 grups de gossos van ser portats a una habitació que tenia dos compartiments rectangulars dividits per una barrera d'unes quantes polzades d'alt. Tots els gossos podien escapar del xoc elèctric anant a l'altra part de l'habitació. Els gossos del grup 1 i 2 ràpidament van entendre la tasca i van escapar dels xocs elèctrics, però, la majoria dels gossos del grup 3 (que abans havien après que res del que fessin anava a parar el xoc elèctric) simplement es van quedar quiets sense fer res i només gemegaven en rebre els xocs.<ref name=":0">Seligman, M. E. P., 1975 Scientific American</ref>
 
En un segon experiment aquest mateix any, amb nous grups de gossos, Overmier i Seligman van eliminar la possibilitat que, en comptes de tenir una indefensió apresa, el grup 3 hagués fallat a aprendre la tasca d'escapar del xoc a causa d'haver après un altre comporatmiento que interferia amb la tasca d'escapar. Per prevenir aquest comportament que "interferia", els gossos del grup 3 van ser immobilitzats amb una droga que els paralitzava ([[guarís]]) i van tenir un procediment similar que en la part 1 de l'experiment de Seligman i Maier. Quan van arribar a la part 2 de l'experiment, el grup 3 va exhibir el mateix comportament d'indefensió apresa. Aquest resultat va servir per eliminar la hipòtesi de la interferència.<ref name="Seligman, M. E. P. 19722">{{cite journal|last1=Seligman|first1=M. E. P.|year=1972|title=Learned helplessness|url=|journal=Annual Review of Medicine|volume=23|issue=1|pages=407–412|doi=10.1146/annurev.me.23.020172.002203}}</ref>
 
D'aquests experiments, es creia que només hi havia una cura per la indefensió apresa. En la hipòtesi de Seligman, els gossos no tractaven d'escapar perquè ells creien que res del que fessin faria que els xocs paressin. Per canviar aquest pensament, els investigadors havien de prendre les potes dels gossos i moure-replicant les accions que el gos havia de fer per escapar de la zona de xocs elèctrics. Això es va haver de fer almenys 2 vegades abans que els gossos comencessin a saltar per si mateixos la barrera. Utilitzar qualsevol altra forma d'estímul com amenaces, premis i demostracions visuals no tenia efecte en la indefensió del grup 3.<ref name=":02">Seligman, M. E. P., 1975 Scientific American</ref>
 
=== Experiments posteriors ===
162.167

modificacions