Llengües anglofrísies: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
Creada per traducció de la pàgina «Lenguas anglofrisias»
(Cap diferència)

Revisió del 09:57, 25 oct 2019

Infotaula de família lingüísticaLlengües anglofrísies
Tipusfamília lingüística Modifica el valor a Wikidata
Classificació lingüística
llengua humana
llengües indoeuropees
llengües germàniques
llengües germàniques occidentals Modifica el valor a Wikidata
Subdivisions
frisó
llengües àngliques Modifica el valor a Wikidata
Distribució geogràfica
Codis
Codi Glottologangl1264 Modifica el valor a Wikidata

Les llengües anglofrísies formen un grup filogenètic dins de les llengües germàniques occidentals formades per l'anglés antic, el frisó antic i els seus descendents actuals.

Classificació

El grup anglofrisi està format per:

Classificació alternativa

L'ingaevònic, també anomenat germànic de la mar del Nord, és un grup postulat dins de les llengües germàniques occidentals que comprendria tant l'antic frisó, com l'antic anglés i l'antic saxó.[1] Aquesta agrupació no es concep necessàriament com una unitat filogenètica descendent d'una protollengua homogènia, sinó més aviat com un grup de varietats estretament relacionades que exerciren influència mútua i desenvoluparen trets d'àrea lingüística.[2]

Aquesta agrupació es proposà per primera vegada en Nordgermanen und Alamanen (1942) pel lingüista i filòleg alemany Friedrich Maurer (1898–1984), com una alternativa a l'arbre filogenètic estricte que s'havia fet popular a partir del treball del lingüista alemany del s. XIX August Schleicher.[3]

Descripció lingüística

Les llengües anglofrísies es distingeixen de la resta de llengües germàniques occidentals parcialment per diversos canvis fonètics:

  • Llei d'espirantització nasal ingaevònica
  • L'Anglo-Frisian brightening
  • Palatalització del so k del protogermànic en una consonant coronal africada entre vocals, per exemple:
anglés cheese 'formatge' i frisó oc. tsiis enfront del neerlandés kaas, baix alemany Kees, alemany Käse; o
anglés church i frisó oc. tsjerke enfront del neerlandés kerk, baix alemany Kerk, Kark, alemany Kirche.

Originàriament, les comunitats anglofrísies i les baixosaxones ocupaven àrees prou properes com perquè es formés una àrea lingüística d'evolució convergent, raó per la qual comparteixen alguns trets.[4] Malgrat els orígens comuns, però, l'ànglic i el frisi han divergit notablement, especialment per la important influència del nòrdic i el normand en l'anglés, i del neerlandés i el baix alemany en el frisi. El resultat és que el frisi ha convergit cap al neerlandés i els dialectes baixogermànics adjacents, mentre que l'ànglic estructuralment s'ha convertit en un grup a banda amb gran part del lèxic pres del francés o el llatí.

Evolució fonètica de l'anglofrisó

Un resum dels principals canvis fonètics que afectaren les vocals en ordre cronològic:[5]

  1. Posteriorització i nasalització de la ā̆ del germànic occidental abans de consonant nasal;
  2. Pèrdua de n davant fricativa, amb allargament compensatori i nasalització de la vocal precedent;
  3. Els plurals del present i el pretèrit es redueixen a una única forma;
  4. tancament de A: WGmc ā̆ǣ, fins i tot en els diftongs ai i au;
  5. Palatalització (sense fonemització de les palatals, és a dir, les palatals són al·lòfons, no fonemes contrastius);
  6. restitució de A: ǣā en contacte amb consonants adjacents;
  7. segon tancament: es dona en tots els dialectes de l'anglosaxó (tret del West Saxon) i frisi ǣē;
  8. restitució de A: a es restitueix quan van seguides d'una síl·laba que conté una vocal posterior (més tardana en els dialectes de Southumbria); frisi æoau → antic frisi ā/a, etc.


Referències

  1. Alguns hi han inclòs el flamenc occidental. Cf. Bremmer (2009:22).
  2. Per a una discussió completa dels canvis d'àrea involucrats i les seues cronologies relatives, vegeu Voyles (1992).
  3. Friedrich Maurer (Lehrstuhl für Germanische Philologie - Linguistik)
  4. The German linguist Friedrich Maurer rejected Anglo-Frisian as a historical subdivision of the Germanic languages. Instead, he proposed North Sea Germanic or Ingvaeonic, a common ancestor of Old Frisian, Old English and Old Saxon.
  5. Robert D. Fulk, “The Chronology of Anglo-Frisian Sound Changes”, Approaches to Old Frisian Philology, eds., Rolf H. Bremmer Jr., Thomas S.B. Johnston, and Oebele Vries (Amsterdam: Rodopoi, 1998), 185.