Jònia

Jònia

Tipus	Regió històrica
Localitzat a l'entitat geogràfica	Anatòlia
38° 12′ N, 27° 30′ E

Situació de Jònia a la península Anatòlica.

Ciutat de Delos.

Jònia (Ionia) és el nom assignat als territoris poblats pels jònics grecs a l'Àsia Menor, entre Focea (al nord) i Milet (al sud). A l'interior, en direcció est, a no gaire distància de la costa, hi havia les ciutats de Magnèsia, Larissa, Tralles, Alabanda i d'altres que no en formaven part. Claudi Ptolemeu la situa entre el riu Hermos a Lídia i el Meandre a Cària (i en queden fora Focea i Milet).

Les colònies gregues jòniques a l'Àsia Menor, segons la tradició, foren fundades després de la mort de Codros, el darrer rei d'Àtica, vers el 1044 aC, o poc abans, vers el 1060 aC, uns seixanta anys després de la conquesta del Peloponès pels doris. Els fills de Codros, Neleos i Androcle, contraris a l'abolició de la monarquia i al nomenament del seu germà gran, Medon, com a arcont, van emigrar a l'Àsia amb els seus seguidors i altres colons de diferents llocs de Grècia. Els colons es van barrejar amb els nadius meonis, caris i pelàsgics, especialment per la manca de dones, cosa que va donar un nou poble no purament grec, però de cultura i tradició grega. Els jonis, d'altra banda, parlaven quatre dialectes diferents.

Les ciutats que van fundar eren independents una de l'altra, però formaven una confederació o Dodecàpolis per a alguns temes en comú.

Van ser:

• Focea
• Eritrea
• Clazòmenes
• Teos
• Lebedos
• Colofó
• Efes
• Selçuk
• Priene
• Mios
• Milet
• Samos ((illa)
• Quios (illa)

Vers al 700 aC, Esmirna, que fins llavors pertanyia a l'Eòlia, va esdevenir membre de la confederació, ampliant-la a tretze ciutats.

Totes les ciutats formaven estats independents a manera de república amb govern democràtic i els afers comuns era discutits a la reunió que es feia periòdicament a Paniònion (Panionium), als contraforts del nord de la muntanya Mycale, prop de Priene, i no lluny de la costa. De resultes de les reunions, va sorgir al lloc una ciutat petita amb un pritaneu (Prytaneum), on se'n feien les trobades. El caràcter polític de les reunions es va anar perdent i cada vegada més van esdevenir encontres religiosos i lúdics on es feien uns jocs.

En aquests anys de riquesa, se'n van crear colònies al Mediterrani occidental (Massàlia, Empúries, Alàlia i d'altres) i a la costa de Crimea.

En temps del rei de Lídia, Giges, les colònies jòniques foren atacades pels lidis i conquerides una darrera l'altra. Amb el rei Cresos, totes les ciutats estaven sotmeses a aquest rei, però en conservaven l'autonomia. Quan Lídia va caure en mans de Cir II el Gran de Pèrsia el 557 aC, les ciutats gregues van haver de reconèixer la supremacia del rei persa, però els perses gairebé no van intervenir en els afers interns de les ciutats o de la confederació, i es limitaven a cobrar un tribut i a rebre alguns contingents militars quan els hi eren demanats, tant pel rei com pels sàtrapes; en aquest temps, es van establir a les ciutats jòniques tiranies, de vegades encapçalades per un magnat persa i de vegades per un grec, que n'assolia el poder absolut i que tenia el suport dels perses.

El 500 aC, es donaven les condicions per una insurrecció que es va iniciar a Milet sota la direcció del seu tirà Histieos i el seu gendre Aristàgores. La revolta jònica, en la qual els atenencs i eretris (d'Erètria a l'illa d'Eubea) van ajudar els sollevats, va tenir dues fases: inicialment, els rebels van ocupar i destruir la ciutat de Sardes, on residia el sàtrapa persa, però foren derrotats en una sagnant batalla prop d'Efes. La segona fase fou la progressiva reconquesta de les ciutats pels perses. El 496 aC, les ciutats havien estat reduïdes i van haver d'assistir al rei de Pèrsia en la seva expedició a Grècia per castigar els atenencs per l'ajut als rebels. En la batalla de Mycale el 479 aC, els contingents jonis van desertar de la flota persa i es van unir als grecs i això va obrir el camí a la seva independència, que fou assegurada el 469 aC en la batalla de l'Eurimedon. Les ciutats es van aliar a Atenes, que va quedar com a protectora davant de futurs atacs perses.

Al final de la Guerra del Peloponès, la pau d'Antàlcides va tornar a transferir la sobirania de les ciutats jòniques a Pèrsia (387 aC). Després de la conquesta de Pèrsia per Alexandre el Gran (334 aC), les ciutats van quedar sota dependència del Regne de Macedònia. A la seva mort i després d'algunes lluites, les ciutats van dependre d'Antígon el Borni i, el 301 aC, després de la batalla d'Ipsos, de Seleuc I Nicàtor. Derrotat el selèucida Antíoc III el Gran pels romans (390 aC), la pau d'Apamea va transferir la zona a la sobirania romana.

Sota els romans, les ciutats van conservar la seva importància econòmica, comercial i cultural, però van perdre tota capacitat política, per a esdevenir ciutats de província.

Vegeu també

• República de Jònia, efímera república proclamada pels grecs el 1922.
• Marathesion.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jònia