Ferran II del Sacre Imperi Romanogermànic: diferència entre les revisions
m Aplicant la plantilla {{ISBN}} per evitar l'enllaç màgic d'ISBN |
mCap resum de modificació |
||
| Línia 20: | Línia 20: | ||
Tilly va morir el [[1632]]. Wallenstein fou cridat altre cop i va ser capaç de reunir un exèrcit en només una setmana, i d'expulsar als suecs de Bohèmia. Al novembre de 1632 els catòlics van ser derrotats a la batalla de [[Lützen]] (1632), però llavors va morir [[Gustau II Adolf]] i va seguir un període d'operacions menors, potser a causa de la conducta ambigua de Wallenstein, que va acabar amb el seu assassinat el 1634, que podria haver estat ordenat pel mateix Ferran. |
Tilly va morir el [[1632]]. Wallenstein fou cridat altre cop i va ser capaç de reunir un exèrcit en només una setmana, i d'expulsar als suecs de Bohèmia. Al novembre de 1632 els catòlics van ser derrotats a la batalla de [[Lützen]] (1632), però llavors va morir [[Gustau II Adolf]] i va seguir un període d'operacions menors, potser a causa de la conducta ambigua de Wallenstein, que va acabar amb el seu assassinat el 1634, que podria haver estat ordenat pel mateix Ferran. |
||
Malgrat la caiguda de Wallenstein, les forces imperials vam reconquerir [[Ratisbona]] i van obtenir la victòria a la |
Malgrat la caiguda de Wallenstein, les forces imperials vam reconquerir [[Ratisbona]] i van obtenir la victòria a la [[Batalla de Nördlingen (1634)]]. L'exèrcit suec es va afeblir considerablement, i el temor que el poder dels Habsburgo en aquest punt podria arribar a ser aclaparador a l'imperi va provocar que [[França]], dirigida pel rei [[Lluís XIII de França|Lluís XIII]] i el [[cardenal Richelieu]], entrés a la guerra del costat protestant (el pare de Lluís, [[Enric IV de França]], havia estat un líder hugonot). El 1635 Ferran va signar el seu últim acte important, la [[Pau de Praga (1635)|pau de Praga]] (1635), que no obstant això no va acabar amb la guerra. |
||
Va morir el [[1637]], deixant al seu fill [[Ferran III del Sacre Imperi Romanogermànic|Ferran III emperador, IV d'Habsburg o Àustria]], un imperi encara enredat en una guerra i la sort semblava estar cada vegada més desfavorable. |
Va morir el [[1637]], deixant al seu fill [[Ferran III del Sacre Imperi Romanogermànic|Ferran III emperador, IV d'Habsburg o Àustria]], un imperi encara enredat en una guerra i la sort semblava estar cada vegada més desfavorable. |
||
Revisió del 18:35, 12 nov 2019
Ferran II d'Habsburg (Graz 1578 - Viena 1637) fou emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, arxiduc austríac, duc d'Àustria Interior (Estíria, Caríntia, Carniola, Gorízia), rei d'Hongria i rei de Bohèmia.
Nascut a la ciutat de Graz, capital històrica del Ducat d'Estíria, el dia 9 de juliol de 1578, essent fill de l'arxiduc Carles II d'Àustria (1540-1590), duc d'Àustria Interior, i de la princesa Maria Anna de Baviera (1551-1608). Nét per via paterna de l'emperador Ferran I, emperador romanogermànic i de la princesa Anna d'Hongria i per via materna del duc Albert V de Baviera i de l'arxiduquessa Anna d'Àustria. Va ser educat pels jesuïtes i més tard va estudiar a la Universitat d'Ingolstadt.
El 1590 va morir el seu pare i el va succeir a l'Àustria Interior. El 1593 el seu cosí Maximilià III d'Habsburg d'Àustria Anterior i Tirol, va assolir la regència fins al 1595; en aquest any Ferran II va acabar els seus estudis i va accedir a les seves terres hereditàries; va fer un pelegrinatge a Loreto i Roma. Poc després, va començar a suprimir tota mostra de fe no catòlica als seus territoris.
Amb el tractat d'Oñate, Ferran va obtenir el suport des Habsburg espanyols en la successió del seu cosí Maties I, que no tenia fills, a canvi de concessions a Alsàcia i a Itàlia. En 1617, va ser escollit rei de Bohèmia per la dieta de Bohèmia, el 1618 rei d'Hongria pels estaments hongaresos, i el 1619, emperador del Sacre Imperi succeint a Maties I. L'herència d'aquest va correspondre al seu germà Albert VII d'Àustria, el qual va abdicar a favor de Ferran als pocs mesos; l'herència consistia en els dominis propis de la branca, és a dir l'Àustria pròpia (Baixa Àustria), i els heretats o sigui Àustria Anterior i Tirol (Alta Àustria), reunificant així el patrimoni, ja que per si mateix tenia l'Àustria Interior.
El seu devot catolicisme va causar confusió immediata entre els seus súbdits no catòlics, sobretot a Bohèmia. Ell no desitjava defensar les llibertats religioses atorgades per la Carta de Majestat concedida i signada per l'anterior emperador, Rodolf II, que havia garantit la llibertat de culte als nobles i als habitants de les ciutats. A més, Ferran era un monarca absolutista i va violar diversos privilegis històrics dels nobles. En vista del nombre relativament gran de protestants en el regne, incloent alguns dels nobles, la impopularitat del rei aviat va provocar la revolta de Bohèmia. La segona defenestració de Praga de 22 de maig de 1618 és considerada el primer pas de la guerra dels Trenta Anys.
En els següents esdeveniments va romandre un dels més ferms partidaris de la contrareforma antiprotestant i un dels caps de la lliga alemanya catòlica. Ferran va aconseguir succeir a Maties com a emperador del Sacre Imperi el 1619. Amb el suport de la Lliga Catòlica i dels Reis d'Espanya i de la Confederació Polaco-lituana, Ferran va decidir recuperar la possessió de Bohèmia i aplanar als rebels. El 8 de novembre de 1620 a les seves tropes, dirigides pel general brabançó Joan t'Serclaes de Tilly, van derrotar els rebels de l'elector palatí Frederic V, que havia estat elegit rei rival el 1618. Després de la fugida de Frederic cap als Països Baixos, Ferran va ordenar un massiu esforç per aconseguir la conversió al catolicisme de Bohèmia i Àustria, de manera que el protestantisme hi va gairebé desaparèixer en les següents dècades, i va reduir també el poder de la Dieta.
El 1623 va decidir repartir els dominis Habsburg d'Àustria i va concedir l'Alta Àustria (Tirol i Àustria Anterior) al seu germà Leopold V d'Habsburg (+1632), que va formar una línia que es va extingir amb el segon dels seus fills el 1665.
En 1625, tot i les subvencions rebudes d'Espanya i el Papa, Ferran estava en una mala situació financera. Per tal de reunir un exèrcit imperial per continuar la guerra, es va dirigir a Albert de Wallenstein, un dels homes més rics de Bohèmia: aquest últim va acceptar amb la condició que tindria el control total sobre la direcció de la guerra, així com sobre el botí fet durant les operacions. Wallenstein va ser capaç de reclutar uns 30.000 homes (posteriorment ampliat fins a 100.000), amb el que va poder derrotar als protestants de Silèsia, Anhalt i Dinamarca. Arran dels aclaparadors èxits militars catòlics, el 1629 Ferran va promulgar l'Edicte de Restitució, pel qual totes les terres arrabassades als catòlics després de la pau de Passau de 1552, serien retornats.
Les seves noves demandes catòliques van fer que els protestants amenaçats greument, cridessin en ajut a Gustau Adolf II, rei de Suècia. A més, alguns dels aliats catòlics de Ferran va començar a queixar-se de l'excessiu poder adquirit per Wallenstein, així com del mètode implacable que va utilitzar per finançar el seu enorme exèrcit. Ferran va respondre acomiadant al general de Bohèmia el 1630. La direcció de la guerra a partir de llavors va ser assignat a Tilly, que fou incapaç d'aturar la marxa del suec des del nord d'Alemanya cap a Àustria. Alguns historiadors culpen directament a Ferran per la gran pèrdua de vides civils en el saqueig de Magdeburg el 1631; havia donat instruccions a Tilly per fer complir el decret de restitució a l'Electorat de Saxònia, i aquesta orde va fer que el general brabançó traslladés les tropes cap a l'est i finalment a Leipzig, on van patir la seva primera derrota substancial en la primera batalla de Breitenfeld (1631).
Tilly va morir el 1632. Wallenstein fou cridat altre cop i va ser capaç de reunir un exèrcit en només una setmana, i d'expulsar als suecs de Bohèmia. Al novembre de 1632 els catòlics van ser derrotats a la batalla de Lützen (1632), però llavors va morir Gustau II Adolf i va seguir un període d'operacions menors, potser a causa de la conducta ambigua de Wallenstein, que va acabar amb el seu assassinat el 1634, que podria haver estat ordenat pel mateix Ferran.
Malgrat la caiguda de Wallenstein, les forces imperials vam reconquerir Ratisbona i van obtenir la victòria a la Batalla de Nördlingen (1634). L'exèrcit suec es va afeblir considerablement, i el temor que el poder dels Habsburgo en aquest punt podria arribar a ser aclaparador a l'imperi va provocar que França, dirigida pel rei Lluís XIII i el cardenal Richelieu, entrés a la guerra del costat protestant (el pare de Lluís, Enric IV de França, havia estat un líder hugonot). El 1635 Ferran va signar el seu últim acte important, la pau de Praga (1635), que no obstant això no va acabar amb la guerra.
Va morir el 1637, deixant al seu fill Ferran III emperador, IV d'Habsburg o Àustria, un imperi encara enredat en una guerra i la sort semblava estar cada vegada més desfavorable.
Matrimoni i fills
L'any 1600 es casà a Munic amb la princesa Maria Anna de Baviera (1574-1616), filla del duc-elector Guillem V de Baviera i de la princesa Renata de Lorena. La parella tingué set fills:
- SAIR l'arxiduquessa Cristina d'Àustria, nascuda el 1601 a Graz i morta el mateix any.
- SAIR l'arxiduc Carles d'Àustria, nat a Graz el 1603 i mort el mateix any.
- SAIR l'arxiduc Joan Carles d'Àustria, nat a Graz el 1605 i mort el 1619.
- SM l'emperador Ferran III, emperador romanogermànic, nat el 1605 a Graz i mort el 1657 a Viena. Es casà en primeres núpcies amb la infanta Marianna d'Espanya, en segones núpcies amb l'arxiduquessa Maria Leopoldina d'Àustria, i en terceres núpcies amb la princesa Elionor de Màntua.
- SAIR l'arxiduquessa Maria Anna d'Àustria, nada el 1610 a Graz i morta el 1665 a Munic. Es casà amb l'elector Maximilià I de Baviera
- SAIR l'arxiduquessa Cecília d'Àustria, nada el 1611 a Viena i morta el 1644 a Vílnius. Es casà amb el rei Ladislau IV de Polònia.
- SAIR l'arxiduc Leopold Guillem d'Àustria, nat el 1614 a Graz i mort el 1662 a Viena. Gran Mestre de l'Orde Teutònic.
Es casà en segones núpcies amb la princesa Elionor de Màntua, filla del duc Vicenç I de Màntua i de la princesa Elionor de Toscana amb la que no va tenir fills.
Referències
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ferran II del Sacre Imperi Romanogermànic |
- Setton, Kenneth Meyer (1991). Venice, Austria, and the Turks in the seventeenth century. American Philosophical Society. ISBN 978-0-87169-192-7.
- Hans Sturmberger. "Ferdinand II (Holy Roman emperor) : Introduction - Britannica Online Encyclopedia". Enciclopèdia Britànica
- Ferdinand II (Holy Roman Empire), MSN Encarta"
| Precedit per: Mateu I |
Emperador del Sacre Imperi 1619–1637 |
Succeït per: Ferran III |
| Imperi Carolingi | .svg) | |
|---|---|---|
| Sacre Imperi Romanogermànic | Otó I · Otó II · Otó III · Enric II · Conrad II · Enric III · Enric IV · Enric V · Lotari II · Frederic I · Enric VI · Otó IV · Frederic II · Enric VII · Lluís IV · Carles IV · Segimon · Frederic III · Maximilià I · Carles V · Ferran I · Maximilià II · Rodolf II · Maties · Ferran II · Ferran III · Leopold I · Josep I · Carles VI · Carles VII · Francesc I · Josep II · Leopold II · Francesc II | |
