Bis (arts): diferència entre les revisions
m Robot treu caràcters de control Unicode |
m Qllach ha mogut Encore a Bis (arts): "Encore" no és cap paraula catalana segons el DIEC. El terme correcte és "bis": "En un concert, en una representació, etc., interpretació, no prevista en el programa, d’una peça o d’un fragment a demanda del públic." |
(Cap diferència)
| |
Revisió del 20:29, 23 des 2019
Un encore és quan els intèrprets en un espectacle en viu donen una actuació addicional després que l'espectacle planejat ha acabat, normalment es produeix com a resposta a l'aplaudiment general de l'audiència.[1] Encores múltiples no són rars de veure i es van originar espontàniament, quan les audiències devien continuar aplaudint i reclamant una actuació addicional de l'artista o artistes.
Concerts instrumentals
Al final d'un concert, si hi ha prolonged aplaudiment, un més relativament la peça curta pot ser interpretada com un encore. Dins algunes circumstàncies modernes, els encores són previsibles i esperats, i els artistes sovint planegen el seus encores. Tradicionalment, en un concert que té una llista de conjunt impresa per a l'audiència, encores no és llistat, fins i tot quan són planejats. Un exemple ben conegut és la interpretació de la Marxa Radetzky i Al bell Danubi Blau al final del Concert d'any nou de Viena per l'Orquestra Filharmònica de Viena; Cap de les peces mai figura en el programa oficial, però tradicionalment es toca cada any.
Actuacions d'òpera
Al començament del segle XVIII, si una ària era fortament aplaudida, podia ser repetida. Per exemple, al premiere de les Noces de Fígaro de Mozart, 1 maig 1786, i altres actuacions primerenques, "moltes peces eren repetides per encore, gairebé doblant la durada de cada actuació".[2]
‘Prohibicions’ per als encores
Per "Figaro", el 9 de maig de 1786 Joseph II l'Emperador d'Àustria va emetre una ordre que limitava les repeticions per encores.
Per tradició, alguns cases d'òpera de classe mundial, com La Scala i l'Òpera Metropolitana, oficialment desaconsellava encores, especialment per solos vocals, mentre encores van ser associats amb actuacions menys serioses.[3][4]
En els mitjans de segle XIX, els encores eren oficialment prohibits en el nord d'Itàlia, Car les autoritats Austro-italianes sentien que podien conduir al desordre públic.[5] En 1921, els encores vab ser prohibits a la Scala (en Itàlia del nord), perquè el director Toscanini sentia que interrompien el ritme de l'òpera i paraven atenció a cantants individuals, la qual cosa s'oposava a la seva feina. Toscanini, en 1887, va ser desafiat a un duel després que tossudament rebutgés l'encore d'una ària.[6] Wagner Era de la mateixa manera contrari als encores.
La prohibició al Metropolitan era explícit en els programes impresos a principis del segle XX, però era no obstant això sovint trencat per la insistència de l'audiència.[7] Els encores en el Metropolitan esdevingueren més rars en avançar el segle.
Música popular
En més circumstàncies, ha esdevingut estàndard per a artistes de rock, metall, i de pop donar un encore; especialment en grans escenaris com estadis i camps. És molt comú en actuacions de bandes de punk encores també en locals petits. Els artistes sovint planegen el seu encores per endavant, i són generalment inclosos en el setlist de l'artista; una pràctica comuna és per deixar una o més de les seves cançons més populars per un encore.
Etimologia
La paraula encore ve del francès encore [ɑ̃kɔʁ], el qual significa ‘un altre cop, alguns més'; tanmateix, no és utilitzat d'aquesta manera en francès, ni és ancora en italià. Parlants francesos generalment fan ús en comptes d'això qualsevol une autre (‘un altre'), un ràpel (‘un retorn') o el llatí bis (‘segon temps') en les mateixes circumstàncies. Ús d'italians bis, també, i, anteriorment, da capo (‘des del principi'). En Anglaterra, [un']altra volta (de l'italià) va ser utilitzat a començaments de segle XIX, però tal ús hi havia estat completament suplantat en 1900.[8][9]
En algunes parts dels territoris de parla catalana el públic fa servir el clam "No n'hi ha prou" per demanar encores.[10]
Referències
- ↑ Lalange Cochrane, in Oxford Companion to Music, Alison Latham, ed., Oxford University Press, 2002,2003
- ↑ Solomon, Maynard (1996), Mozart: A Life, New York, HarperCollins, 1996, ISBN 0-06-019046-9, p. 304
- ↑ Barry, Colleen «Tenor's encore breaks with La Scala tradition». The Seattle Times, February 24, 2007.
- ↑ Wakin, Daniel J. «Ban on Solo Encores at the Met? Ban, What Ban?». The New York Times, August 2008.
- ↑ [1]. ISBN 978-88-85065-15-4.
- ↑ [2]. ISBN 978-0-252-06557-6.
- ↑ Martin, George. «The Metropolitan Opera's Sunday Evening Concerts and Verdi» (en anglès). Project MUSE. [Consulta: 10 juny 2018]. «From: The Opera Quarterly, Volume 19, Number 1, winter 2003 pp. 16-27»
- ↑ «encore». A: Oxford English Dictionary. 3a. Oxford University Press, Setembre de 2005.(Subscription or UK public library membership required.)
- ↑ "Altra Volta", in George Grove, ed., A Dictionary of Music and Musicians (1900).
- ↑ Giró, Xavier. «Manel a Nova York: el concert normal». Partal, Maresma i Associats sl, 04-05-2014. [Consulta: 10 juny 2018].