Bis (arts): diferència entre les revisions
m correció enllaços interns |
m →‘Prohibicions’ per als bisos: correcció enllaç intern |
||
| Línia 9: | Línia 9: | ||
=== ‘Prohibicions’ per als bisos === |
=== ‘Prohibicions’ per als bisos === |
||
El 9 de maig de 1786 [[Josep II del Sacre Imperi Romanogermànic|Josep II]] va emetre una ordre que limitava les repeticions per bisos per a " |
El 9 de maig de 1786 [[Josep II del Sacre Imperi Romanogermànic|Josep II]] va emetre una ordre que limitava les repeticions per bisos per a "Figaro" |
||
Per tradició, alguns cases d'òpera de classe mundial, com [[La Scala]] i l'[[Metropolitan Opera|Òpera Metropolitana]], oficialment desaconsellava bisos, especialment per solos vocals, mentre bisos van ser associats amb actuacions menys serioses.<ref name="Met">Barry, Colleen «[http://seattletimes.com/html/nationworld/2003586868_encore24.html Tenor's encore breaks with La Scala tradition]». ''The Seattle Times'', February 24, 2007.</ref><ref name="Scala">Wakin, Daniel J. «[https://www.nytimes.com/2008/04/23/arts/music/23aria.html?_r=1&sq=florez&st=nyt&oref=slogin&scp=1&pagewanted=print Ban on Solo Encores at the Met? Ban, What Ban?]». ''The New York Times'', August 2008.</ref> |
Per tradició, alguns cases d'òpera de classe mundial, com [[La Scala]] i l'[[Metropolitan Opera|Òpera Metropolitana]], oficialment desaconsellava bisos, especialment per solos vocals, mentre bisos van ser associats amb actuacions menys serioses.<ref name="Met">Barry, Colleen «[http://seattletimes.com/html/nationworld/2003586868_encore24.html Tenor's encore breaks with La Scala tradition]». ''The Seattle Times'', February 24, 2007.</ref><ref name="Scala">Wakin, Daniel J. «[https://www.nytimes.com/2008/04/23/arts/music/23aria.html?_r=1&sq=florez&st=nyt&oref=slogin&scp=1&pagewanted=print Ban on Solo Encores at the Met? Ban, What Ban?]». ''The New York Times'', August 2008.</ref> |
||
Revisió del 12:40, 29 des 2019
 |
Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. |
Un bis és una actuació addicional que els intèrprets ofereixen després que l'espectacle previst hagi acabat, normalment en resposta a un llarg aplaudiment de l'audiència.[1] Els bisos múltiples són habituals, i es produeixen espontàniament quan el públic segueix aplaudint i demanant una actuació addicional dels artistes.
Concerts instrumentals
Al final d'un concert, si es produeix un llarg aplaudiment, una peça més, relativament curta, pot ser interpretada com a bis. En els darrers temps, els bisos ja s'esperen, i els artistes sovint els planegen. Tradicionalment, en un concert amb un programa imprès, els bisos no hi figuren, fins i tot quan estan planejats. Un exemple ben conegut és la interpretació de la Marxa Radetzky i Al bell Danubi blau al final del Concert d'any nou de Viena per l'Orquestra Filharmònica de Viena; cap d'aquestes peces mai no figura en el programa oficial, però es toca cada any.
Actuacions d'òpera
Al començament del segle XVIII, si una ària era molt aplaudida, era possible que es repetís. Per exemple, a l'estrena de les Noces de Fígaro de Mozart, 1 de maig de 1786, i altres actuacions primerenques, "moltes peces eren repetides com a bis, gairebé doblant la durada de cada actuació".[2]
‘Prohibicions’ per als bisos
El 9 de maig de 1786 Josep II va emetre una ordre que limitava les repeticions per bisos per a "Figaro"
Per tradició, alguns cases d'òpera de classe mundial, com La Scala i l'Òpera Metropolitana, oficialment desaconsellava bisos, especialment per solos vocals, mentre bisos van ser associats amb actuacions menys serioses.[3][4]
En els mitjans de segle XIX, els bisos eren oficialment prohibits en el nord d'Itàlia, Car les autoritats Austro-italianes sentien que podien conduir al desordre públic.[5] En 1921, els bisos van ser prohibits a la Scala (en Itàlia del nord), perquè el director Toscanini sentia que interrompien el ritme de l'òpera i paraven atenció a cantants individuals, la qual cosa s'oposava a la seva feina. Toscanini, en 1887, va ser desafiat a un duel després que tossudament rebutgés el bis d'una ària.[6] Wagner Era de la mateixa manera contrari als bisos.
La prohibició al Metropolitan era explícit en els programes impresos a principis del segle XX, però era no obstant això sovint trencat per la insistència de l'audiència.[7] Els bisos en el Metropolitan esdevingueren més rars en avançar el segle.
Música popular
En més circumstàncies, ha esdevingut estàndard per a artistes de rock, metall, i de pop donar un bis; especialment en grans escenaris com estadis i camps. És molt comú en actuacions de bandes de punk bisos també en locals petits. Els artistes sovint planegen el seu bisos per endavant, i són generalment inclosos en el setlist de l'artista; una pràctica comuna és per deixar una o més de les seves cançons més populars per un bis.
En algunes parts dels territoris de parla catalana el públic fa servir el clam "No n'hi ha prou" per demanar bisos.[8]
Referències
- ↑ Lalange Cochrane, in Oxford Companion to Music, Alison Latham, ed., Oxford University Press, 2002,2003
- ↑ Solomon, Maynard (1996), Mozart: A Life, New York, HarperCollins, 1996, ISBN 0-06-019046-9, p. 304
- ↑ Barry, Colleen «Tenor's encore breaks with La Scala tradition». The Seattle Times, February 24, 2007.
- ↑ Wakin, Daniel J. «Ban on Solo Encores at the Met? Ban, What Ban?». The New York Times, August 2008.
- ↑ [1]. ISBN 978-88-85065-15-4.
- ↑ [2]. ISBN 978-0-252-06557-6.
- ↑ Martin, George. «The Metropolitan Opera's Sunday Evening Concerts and Verdi» (en anglès). Project MUSE. [Consulta: 10 juny 2018]. «From: The Opera Quarterly, Volume 19, Number 1, winter 2003 pp. 16-27»
- ↑ Giró, Xavier. «Manel a Nova York: el concert normal». Partal, Maresma i Associats sl, 04-05-2014. [Consulta: 10 juny 2018].