Oda a la Pàtria: diferència entre les revisions
m neteja d'infotaules de llibres i altres canvis menors |
Cap resum de modificació |
||
Línia 2: | Línia 2: | ||
'''''La pàtria''''' és un poema culte en llengua catalana que està dividit en sis octaves de versos alexandrins d'art major (versos nobles), escrit el [[1832]] per [[Bonaventura Carles Aribau]] a [[Madrid]] per felicitar el banquer [[Gaspar Remisa]] el dia del seu sant. El poema ha estat popularment conegut com a '''«Oda a la Pàtria»'''. |
'''''La pàtria''''' és un poema culte en llengua catalana que està dividit en sis octaves de versos alexandrins d'art major (versos nobles), escrit el [[1832]] per [[Bonaventura Carles Aribau]] a [[Madrid]] per felicitar el banquer [[Gaspar Remisa]] el dia del seu sant. El poema ha estat popularment conegut com a '''«Oda a la Pàtria»'''. |
||
És un cant d'enyorança de [[Catalunya]] i d'exaltació de la [[llengua catalana]]. La seva publicació, l'any [[1833]], en el diari ''[[El Vapor]]'' propietat del seu amic, l'editor i hel·lenista [[Antoni Bergnes de las Casas]], es considera el punt d'inici de la [[Renaixença catalana]] i una de les primeres obres del segle XIX escrita en català sense [[castellanismes]] i [[vulgarismes]].{{sfn|Casasús|1996|p=22}} Tanmateix, alguns estudiosos afirmen que la Renaixença literària ja estava iniciada.{{sfn|Casasús|1996|p=21}} En aquest sentit, [[Josep Maria Miquel i Vergés]] assegurà que l'oda va ser «una composició d'ascens i no d'impuls».{{sfn|Casasús|1996|p=21}} El poema tornà a ser reproduït el 1836 a ''[[Diccionari d'escriptors catalans|Memorias para un Diccionario crítico de los escritores catalanes]]'' de [[Fèlix Torres Amat]], que li donà més difusió.<ref name="JMP">Joan Manuel Prado i d'altres, ''Història de la Literatura Catalana'', Fascicles de l'AVUI, Edicions 62, 1989, vol I, {{ISBN|84-8332-596-9}} </ref> |
És un cant d'enyorança de [[Catalunya]] i d'exaltació de la [[llengua catalana]]. La seva publicació, l'any [[1833]], en el diari ''[[El Vapor]]'' propietat del seu amic, l'editor i hel·lenista [[Antoni Bergnes de las Casas]], es considera el punt d'inici de la [[Renaixença catalana]] i una de les primeres obres del segle XIX escrita en català sense [[castellanismes]] i [[vulgarismes]].{{sfn|Casasús|1996|p=22}} Tanmateix, alguns estudiosos afirmen que la Renaixença literària ja estava iniciada.{{sfn|Casasús|1996|p=21}} En aquest sentit, [[Josep Maria Miquel i Vergés]] assegurà que l'oda va ser «una composició d'ascens i no d'impuls».{{sfn|Casasús|1996|p=21}} El poema tornà a ser reproduït el 1836 a ''[[Diccionari d'escriptors catalans|Memorias para un Diccionario crítico de los escritores catalanes]]'' de [[Fèlix Torres Amat]], que li donà més difusió.<ref name="JMP">Joan Manuel Prado i d'altres, ''Història de la Literatura Catalana'', Fascicles de l'AVUI, Edicions 62, 1989, vol I, {{ISBN|84-8332-596-9}} </ref>si |
||
== Motivació == |
== Motivació == |
Revisió del 18:44, 8 març 2020
(ca) La pàtria | |
---|---|
Tipus | poema |
Fitxa | |
Autor | Bonaventura Carles Aribau i Farriols |
Llengua | català |
Publicació | 1833 |
Publicat a | El Vapor |
Gènere | poema |
La pàtria és un poema culte en llengua catalana que està dividit en sis octaves de versos alexandrins d'art major (versos nobles), escrit el 1832 per Bonaventura Carles Aribau a Madrid per felicitar el banquer Gaspar Remisa el dia del seu sant. El poema ha estat popularment conegut com a «Oda a la Pàtria».
És un cant d'enyorança de Catalunya i d'exaltació de la llengua catalana. La seva publicació, l'any 1833, en el diari El Vapor propietat del seu amic, l'editor i hel·lenista Antoni Bergnes de las Casas, es considera el punt d'inici de la Renaixença catalana i una de les primeres obres del segle XIX escrita en català sense castellanismes i vulgarismes.[1] Tanmateix, alguns estudiosos afirmen que la Renaixença literària ja estava iniciada.[2] En aquest sentit, Josep Maria Miquel i Vergés assegurà que l'oda va ser «una composició d'ascens i no d'impuls».[2] El poema tornà a ser reproduït el 1836 a Memorias para un Diccionario crítico de los escritores catalanes de Fèlix Torres Amat, que li donà més difusió.[3]si
Motivació
En la carta que Aribau adjuntà al manuscrit del poema i que envià al seu amic Francesc Renart i Arús, hi exposà el motiu d'haver escrit el poema i li encomanà de corregir-la i de remetre-la a l'impressor Antoni Bergnes de las Casas.[4] En la carta, el mateix Aribau explica com l'oda va ser escrita per felicitar el seu patró, el banquer Gaspar Remisa, el dia del seu sant.[1] Per celebrar-ho, els empleats van decidir felicitar-lo en vers i que cadascun ho fes en una llengua diferent.[1] Aribau ho faria en català.[1] L'ofrena d'Aribau a Gaspar Remisa va aparèixer posteriorment al diari El Vapor el 24 d'agost del 1833.[2]
La pàtria presenta dues finalitats: una de general, l'evocació de la pàtria, i una d'específica, l'elogi de Gaspar Remisa. Mitjançant la primera intenció, Aribau vol agradar el seu patró, el qual lloa a la darrera octava del poema.
Anàlisi
La pàtria està formada per sis estrofes de vuit versos cada una:
Primera octava
Aribau lamenta que hi ha una cosa que es perd per sempre, la llengua catalana. És un plany, un comiat resignat d'una pàtria entesa com a llengua, tal com assenyala Manuel de Montoliu i Victor Revolta. Fuig d'una realitat, trencant el tòpic de la renaixença
L'evocació de la pàtria es fa com el d'un paisatge. Aquesta opció prengué força amb el Romanticisme i comparteix afinitats d'estil amb alguns fragments d'I promessi sposi d'Alessandro Manzoni.[5][1]
Segona octava
La retòrica del poema està al servei de l'enyorament, de l'elegia. Ara s'associa el paisatge amb la família i, enyorant els elements físics, hom evoca els personals.
Tercera octava
És també un cant d'enyorament perquè sembla una última maniobra per recordar la glòria a la llengua, la glòria passada. Això es pot relacionar amb la Gramàtica i apologia de la llengua catalana de Josep Pau Ballot i Torres i també amb la frase de Manuel Milà i Fontanals en el primer discurs dels Jocs Florals: Fem-li un refugi, a la llengua, almenys fem-li un recer per recordar-la.
Quarta octava
El que abans era un to de renúncia, ara és una invitació, un crit, un programa. Deixa clar que la llengua ha desaparegut del món literari. Esmenta savis, autoritats, costums i lleis. Vol tenir un efecte sobre la gent que no té consciència del català, i ho fa amb el propòsit que la grandesa s'encomani a l'amo i, alhora, a la llengua de la pàtria, que és també la del patró.
Cinquena octava
Torna l'evocació del que podia haver estat i no és la llengua catalana. Aribau li atorga la condició de pròpia i transcendental, perquè és la que usa quan es troba sol i parla amb el seu esperit.
Sisena octava
Aribau evoca la seva infantesa a Catalunya i, amb l'exaltació del lloc d'origen, lloa la figura del patró, a qui equipara simbòlicament amb la Pàtria.
El poema
Es reprodueix una transcripció en ortografia fabriana. Vegeu diferents transcripcions i variants del poema a Viquitexts.
« | Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau, |
Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis, |
» |
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Casasús, 1996, p. 22.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Casasús, 1996, p. 21.
- ↑ Joan Manuel Prado i d'altres, Història de la Literatura Catalana, Fascicles de l'AVUI, Edicions 62, 1989, vol I, ISBN 84-8332-596-9
- ↑ Carta d'Aribau a Francesc Renart i Arús
- ↑ Manzoni, I promesi sposi, capítol VII
Bibliografia
- Casasús, Josep Maria. Periodisme català que ha fet història. Proa, 1996. ISBN 84-8256-232-0.
Vegeu texts en català sobre Oda a la Pàtria a Viquitexts, la biblioteca lliure. |