Alguerès

Dialectes del català

L'alguerès (o alguerés, pron. algueresa: [alɣaˈɾes]) és lo dialecte del català que se parla a la ciutat de l'Alguer, al nord-oest de l'illa de Sardenya. Ha estat reconegut com a llengua minoritària per la República italiana i per la Regió Autònoma de Sardenya.

Classificació

Els colons catalans, procedents del camp de Tarragona, van repoblar l'Alguer després d'expulsar-ne la població sarda el 1354. Lo català va ésser reemplaçat pel castellà com a llengua oficial després de la Guerra de Successió a la primeria del segle xviii, i després per l'italià. A la dècada del 1990 vora 65% de la població de l'Alguer comprenia lo català alguerès, i 30% lo parlava. Prop de 50% de los habitants de l'Alguer també comprenen el sard, sobre tot los sous dialectes logudorès i sasserès (de transició entre el sard i el cors).

L'alguerès es classifica generalment en el grup de dialectes catalans orientals, però de fet comporta una barreja d’elements orientals i occidentals, que fan difícil la inclusió del català de Sardenya en qualsevol dels dos blocs convencionals. Aquest fenomen de coexistència d’ambdós tipus d’elements ha estat observada per diversos autors, i ha donat lloc, en els últims anys, a diverses postures sobre l’adscripció del català de Sardenya a un grup o l'altre. Per a Jordi Carbonell pesen més les aportacions de procedència oriental: “La predominança d’immigrants procedents de les comarques de l’est del Principat determinarà que el català parlat i escrit a Sardenya tingui sobretot les característiques dialectals del català oriental, sense excloure, però, trets d’altres dialectes catalans i, naturalment, fortes interferències del sard”. En canvi, per Rafael Caria, en estudiar els documents algueresos dels segles XVI i XVII, assenyala que el lèxic, les formes verbals i la morfosintaxi són fonamentalment “de procedència occidental-valenciana, i si volem més aviat valenciana”, sense excloure el pes del català centre-oriental i baleàric. El mateix autor afirma que “l’alguerès modern al principi nasqué com a híbrid de les quatre grans varietats dialectals (català central, valencià, rossellonès i, baleàric) entre el final del segle XV i el principi del XVI; una mena d’estàndard resultat de la natural mútua influència entre les susdites varietats geolingüístiques catalanes [...] els quals passaren de la transliteració dels textos en grafia italiana a un alguerès «normatiu» gràcies a la benèfica influència cultural dels ambients de L’IEC, d’Òmnium Cultural de Catalunya i de lo Rat Penat de València (quan era lo Rat Penat de les «Normes de Castelló»)." Destaca les relacions comercials amb València, particularment en els segles XV i XVI. Es pronuncia per una col·locació eclèctica o intermèdia de l’alguerés dins el diasistema català, amb característiques que el configuren com un dialecte prou singular de la llengua catalana. Eduard Blasco Ferrer destaca la “prevalència de balearismes i valencianismes”, producte de la diversa procedència dels colonitzadors de Sardenya: “la fusió d’elements lingüístics diversos degué crear un anivellament de les particularitats més notables dels parlars d’origen, donant forma a un sistema lingüístic particularíssim.” En observar l’especial posició del català de Sardenya respecte dels dos diasistemes catalans (oriental i occidental), troba un gran paral·lelisme entre la situació de l’alguerés actual i la del baleàric: “també aquí naufraguen els intents d’incloure aqueixa àrea dins el domini oriental”, i posa com a exemple del tancament d’o àtona en u, que no afecta totes les localitats del diasistema. També proposa una nova classificació dels dialectes catalans, ja que “la distinció entre oriental i occidental recolza sobre criteris poc homologables i generalitzables”, i que cal basar-se en una tria de criteris, sobretot de caràcter morfosintàctic, més que fonètic: “a parer meu és dins la morfosintaxi on (sic) més s’identifica la tipologia lingüística d’un sistema”. Proposa la inclusió, tant del balear com del català de Sardenya, en una “àrea lateral o aïllada” i deixar de banda per aquests dos diasistemes la distinció oriental-occidental.

Aquest dialecte ha rebut fortes i sempre creixents influències de l'italià, el sard i el castellà. També té bona cosa d'arcaismes, conseqüència del seu aïllament en el contínuum lingüístic català.

Fonètica i fonologia

• Com la major part del català oriental, neutralitza les "o" i "u" àtones en [u]: "portal">[pultal], "lo">[lu], "los">[lus]: "dolor">[duró];
• Com tot el català oriental, neutralitza les "e" i "a" àtones (amb excepcions com a la prepocició "de" que MAI se pronuncia */da/), però ho fa en [a] en comptes de [ə]: "persona">[paltsona], "estar">[astà], "alguerès">[algarés]; la E manté el seu so encara en un cert nombre de mots cultes i semicultes com: delació, delit (però també [dalit], denou, elegant, elecció, emfàtic, enorme, extensió, genial, legal, mesilla, negatiu, percussor, registro (sic), servil, terminal, veritat, etc.
• La [e] tònica derivada de la E llarga i la I breu llatines, sona tancada com en català occidental: plenu > ple [pré], frigidu > fred [frét], i no oberta com en oriental. Precisament Badia i Margarit considera aquest criteri més important que el del vocalisme àton per a destriar els parlars occidentals dels orientals.
• Preserva /v/ com a fonema diferenciat de /b/, com a les Illes Balears, en tarragoní i una part País Valencià.
• Pronunciació africada de "g" ("gent", "girar") i "j" ("ajudar") com a /dʒ/, com en italià el valencià no apitxat. El fonema fricatiu /ʒ/ existeix també en alguerès en poquíssimes paraules procedents del sard logudorès o del sasserès : "braja" (‘brasa’), "brager" (‘braser’), "brujar" (‘cremar’) (se troba també en paraules de origen genovesa ("ajajo" /a'ʒaʒu/ 'arjau', "ajerto" /a'ʒɛltu/ 'scomber scomber') i també catalana ("estreginar" /astriʒi'na/). No entra mai en oposició fonològica amb l’africat /dʒ/.
• Manté el so [ts] de la ç i el so [ts] de rs com en català antic després de consonant: Barcelona [baltsalona], persona [paltsona].
• Manté la consonant etimològica de ont (llatí 'de ŭnde') i quand (com en valencià i balear) ('on' i 'quan').
• Nombroses metàtesis, algunes comunes amb el balear. Quan no es transcriu aquest fenomen normativament no mencionarem la forma escrita amb metàtesi: "a dintre" > [arrínta], "buidar" > [buriá], "cabra" > [krába], "cogombre" > [kugrómba], "dormir" > [rrumí], "entendre" > [antrénda], "febrer" > [frabé], "forment" > froment [frumént] (froment apareix ja d'antic en català), "pebre" > [préba], "p(r)endre" > [prénda], "pobre" > [pròba], "processó" > [pulsasó], "tendre" > [trènda] (tenir= /trénda/ amb e tònica tancada, en oposició fonologica amb /trènda/ = tendre), "ufàbrica" > [ufrábika] (alfàbrega).
• Rotacisme (influència sarda): mutació de /d/ i /l/ intervocàliques a [r]: ala [ára], "escola" [ascòra], "Barceloneta" (petita Barcelona): estàndard [bərsəluˈnɛtə], alguerès [baltsaɾuˈneta], "amesclar" [amaskrá], "calentura" [karantúra], "català" [katará], "espilit" [aspirít], "flastomar" [frastumá], "iglésia" [igrézia], "pla" [prá], "ple" [pré], "pluja" [prúdʒa], "platja" [prádʒa], "plorar" [prurá], "taula" [táwra] (fins en sardismes: "flocar" [fruká], "molendu" [muréndu], trilibiqui [triribíki]); "mocador" [mukaró], "vistides" [vistíras], "afinestrada" [afinastrára], "m’agrada" [magrára], "bleda" ['bɾeɾa], "cada" [kára] ("cada" i "cara" són homòfons), "codony" [ku'ɾom], "roda" ['rɔɾa], "vida" [víra] (no existeix un mot 'vila' [vira] en alguerès, sinó l'italianisme "vil·la"), Nadal [narál], reda [réra]. Aquest fenomen també es produeix entre dos mots diferents: de l’Alguer [deralgé], a l’Alguer [aralgé], dóna-me-la [dónamara]. Hi ha el cas especial de la paraula cadira [karía] que ha tingut l’evolució següent: cadira > carira > cari(r)a > caria [karía]. També de /l/ a [r] en grups oclusiva+liquida: "blanc" ['bɾaŋk], "plana" ['pɾana], "clau" [kɾau], "flor" ['fɾɔr], "maleït" [maraít], "meló" [maró], "plaça" ['pɾasa], "ungla" ['uŋgɾa], "plena" ['pɾena], ... Igualment, mutació de [r] davant /n/ i /b/ en /l/: "cisterna" ['sistelna], "barba" ['balba].
• Mutació de /r/ final de síl·laba a lateral [l] (influència sarda): "aguardar" [agwaldá] (esperar), "barca" [bálka], "corda" ['kɔlda], "germà" [dʒalmá], "guardià" [gwaldiá], "juniverd" [dʒunivèlt] (juliverd), "parlar" [pa'l:a] (aquest darrer com en balear), "part" [palt], "persona" [pal'tsona], "port" [pɔlt], "portal" [pul'tal], "quart" [kwált], "sardu" [saldu], "Sardenya" [Sal'deɲa], "tarda" [tálda], "vergínia" [valdʒínja, valdʒíña] (albergínia). El possible grup consonàntic resultant [l]+consonant encara se simplifica més fins a [l]; e.g. 'forn' : estàndard [ˈforn], alguerès [ˈfol]; carn > [kaln]> [kal].
• Despalatalitza modernament i no totalment consonants laterals i nasals a final de síl·laba (influència sarda): lateral /ʎ/ a [l], nasal /ɲ/ a [n]; e.g "any": estàndard [ˈáɲ], alguerès [ˈán], "enguany" [angwán], "dany" [dán], "juny" [dʒún]; "aquell" [akél], "cavall" [kavál], "corall" [kurál], "ell" [él], "fenoll" [fanól], "fill" [fil], "treball" [trabál], "ull" [úl], "vell" [vel] (per alguns mots és arcaisme, per la major part és un fenomen encara en evolució augmentat per la influència de l'italià. Els vells encara conserv(av)en palatals dient paraules com 'cavall', 'any').lo xò palatal se manten en fonètica sintaptica i en Los derivats ("bell amic" /beʎa'mik/, "cavaller" /kava'ʎer/, amb manteniment de -r).
• Emmudeix la r final (llevat de la vibrant [r] en posició final absoluta de mot: por, ver, flor, cor, pur, or, clar, ahir, acer, dur, lleuger, millor) en mots en -er tònic: carrer [karré], l’Alguer [lalgé], en els infinitius (cantar, fer, sentir... però no els acabats en -er àton): anar [aná], dormir [rrumí], poguer [pugé], saber [sabé], fugir [fugí], volar [vurá]; en mots acabats en -dor: color [kuró], dolor [duró], olor [uró], pescador [paskaró]. En canvi, sona en mots com ésser, militar, doctor, millor, flor. En els plurals de mots com dolor [duró], servidor [salviró] per metàtesi es restitueix la vibrant en forma de l [duróls], [salviróls]).
• Elideix de e i a àtones inicials després de la preposició de: "d'anar" [de nà]; "d'escola" [de scòra];
• Muda a [i] d'algunes e àtones en contacte amb palatals o seguides de /i/ tònica, com en altres dialectes: "estiu" [istiu], "vestir" [vistí], "llegir" [lligí] (cosa que passa almenys en tot el català oriental).
• Grup consonàntic "tl" com en balear i valencià: "ametla", "motlo".
• Tendència forta a assimilar el grup [dr] com a [rr] : "a drinte" (a dintre) [adrin'ta] o [arrin'ta], "(a)quirdar" [(a)ki'rrá] o [(a)kir'dá] (cridar, també emprat), "dromir" (dormir) [rrumí], "dret" [rret], "fadrí" [farrí], "lladre" [llárra], "padrí" [parrí], "pedra" [pérra].
• Pronunciació creixent del diftong en "cuit" ['kwit] o en '"vuit" ['vwit].
• Quasi tots els mots que comencen per his-, im, in- es pronuncien amb el so de a inicial: "història" [astòria], "interessant" [antarasánt], "important" [ampultánt]. moment es pronuncia [ma'mentu].
• Manteniment de la t dels gerundis: beient [baient] (bevent), menjant [manjant]; fins i tot quan han esdevingut adjectius i noms: benestant, "viatjant".

Morfologia i sintaxi

Articles

• Forma clàssica de l'article determinat masculí: lo/los (pron. lu/lus) i femení la/les (pron. la/las), ara bé després de vocal pot passar a [-l-], [-ls], [-s]) "enviarà’ls hòmens").
• S'empra "lo" com a article neutre: "lo que me dius" com a la resta del català, així com per a ho: "Lo veig".

• Formació del plural: alguns antics proparoxítons recuperen la nasal subjacent: un home > dos hòmens, mes un jove > dos joves
• Plural femení de 'dos' diferenciat: "dues".

Demostratius

Reducció dels tres graus de demostratiu del català medieval a només dos: proximitat (aquest/aqueix intercanviables) i llunyania (aquell, plur. aquellos). "esta" només s'utilitza precedint el mot 'nit'. Per al neutre, les formes això i allò, respectivament.

• Ús de hi per li (cf. occità).

• El plural del pronom datiu de 3a persona "li" és "lis" (no és un castellanisme en alguerès, ans un plural analògic, no usat en el llenguatge literari modern, que té un ús dialectal en algunes comarques valencianes i a Menorca). La forma "lis" s'ha aglutinat amb "hi", donant lloc a la forma "lishi".

Possessius

Manté les formes antigues" (la) tua" i "(la) mia" i la innovació "(lo) tou", "(lo) sou"; a més de "(lo) nostro" i "(lo) vostro" serva "nòstron" i "vòstron" (formats a partir de 'nostro' i 'vostro' amb la -n presa per analogia dels possessius 'mon, ton, son'), com en balear de la gent gran del començ del segle XX i també atestat en rossellonès del segle XX.

Com en sard, la plaça normal dels adjectius possessius és després del substantiu: "aquell és lo germà meu", "lo país nostro és un bell país", però també és possible de trobar l'ordre general en català: "lo meu germà", "lo nostro país".

• Desaparició dels possessius "llur" i "llurs", substituïts per "d’ellos", "d'elles".

Altres elements

• Ús repartit de hi és i hi ha. Per als noms amb l'article lo/la (determinants) s'empra hi és/hi són: Mira que hi és l’amic tou, Hi és lo pa de ahir, No hi era la gent de l’altra volta, No hi són los companyons meus. Si els noms tenen l'article un/una (indeterminat) o no tenen article, s'usa la forma (dita impersonal) hi ha (també al plural): No hi ha problemes, Hi ha un problema, No hi havia gent, Hi ha quatre gates. Així la mateixa frase es pot dir de dues maneres, segons que es faci servir la construcció amb l'article o sense: No hi és lo menester o No hi ha menester.
• Diminutius -utxo/a (ampollutxa, llitutxo, cambutxa, petitutxo/a) i, a vegades, del logudorès, -eddu/a [edu/a] (porqueddu, micaredda).
• Quantificadors "tanta" i "quanta" invariables: "tanta coses", "quanta anys". Pot venir d'una analogia amb 'assai' ('molt', probablement vingut de l'italià o potser del napolità o de la Campània) i "massa" ('molt'), o bé de la influència de les formes sardes 'tantu', 'tanti', 'cantu', igualment invariables. assai significa en alguerès 'força'; 'molt'; 'gaire' ('Estàs bé? –No assai…'); 'quant' ('Assai ne tens?' = Quant en tens?).
• Ús del quantitatiu" tant" sense intenció comparativa, en el sentit de ‘molt, en gran quantitat’, així com ocorre amb l’italià 'tanto'.
• Manteniment de "qual" i "quala" per "quin" i "quina"
• Ús de la preposició per ([pe/pel/per] segons el mot següent). S'empra per a amb mi i tu (Per a mi tens raó; “L’he fet per a tu, però per amb els altres pronoms: per ell/ella, per mosaltros, per vosaltros, per ellos/elles (Per vosaltros és fàcil, Per ellos ja va bé).
• Ús de la preposició 'de' per 'per'.
• Ús de la preposició 'a' per al complement directe de persona: "jo coneix (sic) a ton pare"; "veig a mon germà", com en sard i en castellà.
• Ús repartit de l'adverbi com i com a. S'usa com a amb tots els pronoms personals: Com a mi, com a tu, com a ell, com a nosaltros, etc., És gran com a tu, Parlen com a mosaltros, Són com a ellos, Tot això amb l’auspici que altros facin com a mi. com a s'empra també abans del verb a l’infinitiu: És com a diure que, a viure és un poc com a morir (viure és un poc com morir).
• En el comparatiu de superioritat o inferioritat el segon terme de la comparació s'introdueix amb la conjunció 'de' i no pas 'que' : És més gran de tu (aquest tret coincident amb l'italià ja existia en català antic).
• Ús de la preposició 'contra' amb “de” o sense: "jo vaig contra de tu".
• Formes plenes des pronoms a l'imperatiu (com en rossellonès, septentrional de transició i balear) : ferma-te (para't o ferma't), atura-te (atura't), acosta-te (acosta't), ambara-te (atura't), segui-se o se segui (cf. balear i central del nord-est) (segui's). En les combinacions binàries en què entra el reflexiu se, aquest es col·loca en segon lloc: me se, te se, mos se, vos se; en canvi: se li.
• Plurals antics conservats com cruns, hòmens, juns, i la forma analògica nuns
• Són femenins l'ària, l'auto, la corrent, la dolor, la fel, la front, l'origen, la sabor, la tigre; color i olor canvien de gènere segons l'adjectiu. Els pronoms personals del plural també fan distinció.
• El plural masculí d'alegre és alegrs; el de nas és nasos.
• L'adjectiu cada s'usa seguit d'un nom en plural per a designar tots els objectes, sense excepció, expressats pel dit nom: Minestra combinada ama hortalicias de cada maneras DCVB.

Formes verbals i conjugacions

• Desinència zero a la primera persona del present de l'indicatiu. "Jo parl" (jo parlo-parle-parli).

• Afegiment de l'icrement velar -c als verbs en en -iar i -ouar a la primera persona (assetiar, batiar, canviar, confiar, copiar, criar (per crear), enrabiar, enviar, estudiar, somiar, triar; pouar) : ex. "envic" (envio), "confic" (confio).

• Afegiment de l'infix -eig/etj- als verbs en -ar (1era conjugació) a la rel de les persones 1, 2, 3 et 6 del present de l'indicatiu i del subjuntiu (són sardismes, manlleus moderns a l’italià o verbs autèntics catalans molt poc usats: afiliar, aliar, ampliar, animar, anoiar-se, anunciar, apreciar, apropiar, arruiar, atuar, augurar, avariar, calumniar, considerar continuar, contrariar, criticar, darriar, desmaiar-se, dimenticar, distanciar, divorciar, domiciliar, educar, eliminar, elogiar, encipriar, endimoniar, engabiar, enguiriar, enunciar, envidiar, esfuriar, esmaiar, esperdiciar, espiar, esquirriar, estipendiar, , estroniar, esvariar, evacuar, evidenciar, exiliar, expatriar, expiar, expropiar, extasiar, fotocopiar, fusilar, gloriar, gonfiar, habituar, humiliar, industriar, iniciar, insinuar, limitar, llicenciar, nadar, obligar, ocupar, odiar, oliar, premiar, preocupar, privilegiar, pronunciar, propiciar, reconciliar, remediar, rengraciar, restaurar, sentenciar, senyalar, tatuar, telefonar, testimoniar, variar... I els poc usats: agueiar, aixiriar, ajamboliar, amnistiar, arriar, auxiliar, contagiar, denunciar (denunçar), despropiar, encomiar, enfuriar-se, enjoiar, espoliar, foliar, incendiar (cremar, posar foc), insidiar, inventariar, negociar, obsequiar, parodiar, pronunciar (pronunçar), radiar, situar; I els poc usats: adauar, ansinuar, atenuar, avaluar, (en)creuar, desnuar, efectuar, enalguar, escuar, exceptuar, graduar, individuar, perpetuar, puntuar) : ex. (jo) "envidieig", (tu) "esvarieges" [asvarietjas], (ell) obreja [ubretja], (elles) ocupegen [ukupetjan], (jo) "triureig" (bato), (jo) "llaureig" (llauro), (jo) "odieig" (odio).

Certs verbs poden rebre l'un o l'altre increment, o -c o -eig/etj- : ajuar, atrofiar, enjuriar, judiciar.

Aquest fenomen és present també en sasserès i en gal·lurès. ufri(n) per ofereix(en).

• Manteniment de la forma etimològica del català antic en la primera persona del present d'indicatiu dels verbs creure i veure : (jo) creu (jo crec), (jo) veu (jo veig).

• Terminacions –eim i –eis (com en balear) a les persones 4 i 5 des present d’indicatiu dels verbs caure, creure, dir, fer, riure, seure, treure, veure i dur. Així: queim i queis, deim i deis, feim i feis, reim i reis, seim i seis, treim i treis, veim i veis, duim i duis, en lloc de caiem i caieu, diem i dieu, fem i feu, riem i rieu, seiem i seieu, treiem i treieu, veiem i veieu, duem i dueu.

• Els verbs "anar", "estar" i "fer" afegeixen la flexió àtona -en- redundant a la tercera persona del plural de l'indicatiu. vanen (van), estanen (estan), fanen (fan).

• Conjugació pura (no incoativa) com en balear i parcialment en valencià dels verbs com LLEGIR, FREGIR, VESTIR, TEIXIR, TENYIR, ENGOLIR, (R)ESTRENYIR... : llegir : (jo) llig, (tu) lligis, (ell) lligi, (ells) lligin com en valencià (llig, lliges, llig, lligen) i balear: (llig (o llegesc), lliges (llegeixes), llig, lligen. En canvi BATRE dóna com en balear i valencià bateix (bato), FONDRE fundeix (fonc), SENTIR senteix (sento). El verb síguir (?) o siguir és 'seguir'.

• Ús de l’auxiliar "ésser" en els temps composts dels verbs intransitius i a vegades en la conjugació pronominal: sem tornats, se són continuats (però també m'he comprat). També serveix "hi ha": "ésser-hi" per a "haver-hi": hi és una torre gran (hi ha una torre gran), hi eren quatre minyons (hi havia quatre nois).

• Tant el perfet simple com el perifràstic han estat substituïts pel perfet compost, amb l’auxiliar 'haver' (He mirat) o 'ésser' (Só anat). El perfet perifràstic conservava les formes antigues primitives (o també es pot admetre que aquest perfet perifràstic alguerès era l'antic present perifràstic que havia adquirit el sentit de perfet: vaig/vara, vas/vares, va/vara, anam/vàrem (en present d'indicatiu és 'anem'), anau/vàreu (en present d'indicatiu és 'anau'), van/varen + infinitiu.

• El passat imperfet conserva la -V- etimològica en totes les conjugacions: 1a -ava, 2a -iva, 3a -iva (en comptes de les formes modernes que només conserven la -V- a la 1a conjugació: 1a -ava, 2a -ia, 3a -ia ) (aquesta característica arcaica la comparteix el Ribagorçà).

• En el subjuntiu, adopta per al present les formes en -i- pròpies del català oriental: miri, miris, miri, mirin; cregui, creguis…, així com per a l’imperfet: miressi, miressis, miressi, miressin. ubri per obri.

• Quant als verbs incoatius, l’alguerès ha conservat les antigues formes velars en -esc, -esca, per unes altres de palatals, a l’igual del català central: la 1a pers. sing. pres. indicatiu de patir ha esdevingut pateix, igual que la 3a; el present de subjuntiu conté les formes pateixi, pateixis, pateixi, pateixin.

• Alguns verbs presenten una forma velaritzada (-g(u)-) per al futur i per al condicional: "anigaré" (aniré), "cogueré" (couré), "digueré (diré), "pogueré" (podré), "sigueré" (seré), "tengueré" (tindré), "vengueré" (vindré), "volgueré" (voldré)); "dongueri(v)a" (donaria), "pogueri(v)a" (podria), "sigueri(v)a" (seria).

• Verbs de 2a conjugació es conjuguen com si eren de la 3a: córrer, créixer, escriure, fotre, rompre, témer, tondre, vèncer, etc. han esdevingut corrir, crixir, escrivir, futir, rumpir, timir, tundir, vincir, etc., respectivament, molts dels quals es conjuguen en forma pura. També afecta el gerundi: concurrint (de concórrer). Aquest fenomen, que es produeix en l’actualitat en diverses zones del domini lingüístic, s’ha originat en verbs de la 2a conjugació com els acabats en -metre (admetre, permetre, ometre…) i altres com batre, interrompre, recórrer, etc., que adopten en el llenguatge col·loquial un infinitiu en -ir per influència dels verbs castellans corresponents (admitir, permitir, omitir, batir, interrumpir, recurrir, etc.), i es conjuguen com si eren de la 3a conjugació, prenent en aquest cas la forma incoativa, més freqüent que la pura. No obstant això, a l'alguerès el canvi no ha pogut òbviament arribar del castellà; sí que és possible que hi ha una influència del sasserès, on aquests verbs són tots del tercer grup: ammitì, palhmitì, umitì, ischudì, interrumpi, ricurrì, etc.

• El gerundi de "prendre" és "prenint" com en balear i rossellonès.

• La forma femenina del participi passat de 'beneir' és beneïta i no beneïda, de 'créixer' és creixut (creixit) [kɾi'ʃit], de 'conèixer' és coneixut, de 'viure' és vivit, vivida, de 'riure' és rist (com en valencià, en comptes derigut)...

• L'imperatiu de segona persona del verb diure (dir) és diu (cf. Vides de sants rosselloneses;s. XIII) i no 'digues', el de dividir fa (tu) dividi, el d'estar fa està (estigues).

• El verb téndre ('tenir') i els seus derivats s'escriuen amb e: tendre, contendre, mantendre, obtendre, sostendre (però s'usa 'tenir' en les locucions tenir cap, recordar, i tenir a ment, parar ment, prestar atenció)

Pare nostre alguerès del 1790

Pare Nostro, que sés en lo Cel

sia santificat lo teu nom.

Vengui a nosaltros lo tou regne.

Sia feta la tua voluntat,

com en lo Cel així en la Terra.

Dóna-nos avui lo pa nostro de cada dia,

i perdona-nos los nostros pecats,

així com nosaltros perdonem a los nostros enemics.

No nos deixis caure en temptació,

ma llibera-nos de cada mal.

Així sigui.

Lèxic

L'alguerès té un bon nombre de mots que, absents del català central, apareixen tant en els dialectes del català occidental (valencià, català nord-occidental...) com balears o rossellonès. Molts d'aquests termes corresponen però també amb el sard logudorès, el sasserès o l'italià:

blanqueria (per 'nuviatge'), negrefum (per 'sutge'), oli sant (per 'extremunció'), roba (per 'cosa')

abraç (abraçada, també emprat), abraçament (abraçada, també emprat), abraçada (abraçada; braçat, braçada), abreviar (abreujar, abreujar), aguardar (esperar), alè (senyal, ço és momentet, estona molt curta), amarar (regar), amprar (emprar), altària (alçària), amuntonar (amuntegar; cf. sar. amuntonare, cas. amontonar), apotecaria [buticaria] (farmàcia), arena (sorra; cf. sardo i sasserés arena), arrabiar(-se) (enrabiar(-se), assenat /-ada (assenyat /-ada; cf. ita. assennato), banyar (mullar), bogamarí (eriçó de mar, garota), bordell (brogit; cf. sar. burdellu), boriol/juliol (marieta. Juliol també a Vinaròs), calça (mitja), calcigar (trepitjar; cf. sar. catzigare), cinta (cintura, corretja), colgar-se (anar-se'n a jeure; cf. sar. si corcare), cuita (mató, brossat), dar (donar, també emprat), davallar (baixar), ensalada' (enciam(ada), espàrec (espàrrec), fadrí (solter), esta nit (anit), fenoll (fonoll), flastomar (renegar; cf. sar. frastimare), forment (pron."froment") (blat; cf. ita. frumento), forqueta (forquilla; cf. ita. forchetta, sar. forchitta), galfó (golfo; cf. Balears, Ribagorça, Andorra, Alt Pallars), gallet (úvula), garroner (mal vestit, brut, esp. f. xafardera, doneta poc estimable. cf. balear, tortosí; balear garró), gonella (faldilla; cf. ita. gonnella, sar. (g)unedda), eixir, ensalada (amanida), iaio/iaia (avi/àvia; cf. sar. iaiu/iaia, sas. giàiu/giàia), llampar (llampegar; cf. sar. lampare), menejar (remenar, revoldre, regirar, menejar i remenejar), mobília (mobiliari), morro (llavi; cf. sar. murru, cas. morro), mújol (llissa, llíssera), nàixer (néixer), pardal (ocell de tota mena; sexe masculí), poal (galleda), polit (bonic), manada (conjunt de coses que s’agafa amb una mà), orinella (orenella, oreneta), papallola (papallona), polp (pop), restoll (rostoll), retxa (reixa, reixat), ronya (tinya; escombraries), saorra (llast; cf. ita. zavorra), servici (servei), síndia (síndria), tondir (tondre; cf. sar. tundire), torcaboca (tovalló), unflar (inflar; cf. sar. unfiare), urçol (mussol de l'ull; cf. cas. orzuelo), ver (vertader, veritable, cert; cf. sar. beru, ita. vero), volta (vegada, usat en les generacions passades; cf. ita volta), xupa (jupa; jaqueta), etc.

Algueresismes entrats en la llengua estàndard

Qualques mots algueresos han entrat al diccionari normatiu (DIEC): llumí (misto), fedal (nat el mateix any, de la mateixa edat) i botàriga (bottarga) al Termcat.

Arcaismes

Molts arcaismes s'han conservat o reactivat també per influència o calc de l'italià o del sard i els idiomes environants. Jaume Corbera Pou afirma que "l'arcaisme alguerès" és un mite.

ajunyir, adjunir o adjunyir (ajuntar, afegir; ajunyir: junyir els bous, les mules; adjunir: acollar l'animal al carro; cf. sar. acciùnghere, ita. aggiungere), almanco (almenys; cf. sar. asumancu, sas. alumancu), arremendar (sargir; cf. ita. rammendare), atristar (entristir; cf. ita rattristare), barreta (mena de barretina rodona i llarga, era típic del mariner barceloní i del pastor sard Dic. Alg.; gorra o bonet de dormir: estrenyecaps, serrracaps), bastiment (vaixell), boneto (bonet, it. berretta), bòria (boira), calces curtes (mitjons; cf. ita. calze corte), calcina (calç), camba (cama; cf. sar. camba), campanya (cf. ita. e sar. campagna), campar (estar, viure en un lloc; cf. gal·lurès campà), caparra (caparro, paga i senyal; cf. ita. caparra), cardenera (cadernera; metàtesi), cercapou (cercapous, cercapoals), comorar (estar(-se), viure en un lloc), companyó (company, amic), condir (amanir, condimentar), consignar/consenyar (lliurar, fer a mans designar. it. consegnare), consiguella (pessigolla, cosseguella), costera (costa, litoral, riba de mar), costumar (acostumar, que apareix també en els textos algueresos antics), custoir (custodiar; cf. sar costoire), debaix (davall, sota), demana (demanda, qüestió, pregunta cast.; demanda, sol·licitud), desset / denou (disset / dinou; però divuit), dit menovell (dit xic), dividir (compartir), dolent (adolorit, dolgut, afligit de dolor moral, de pena o sentiment greu), donques (doncs, que també s'hi empra; cf. sar. duncas), dotor (doctor ([dutó], a la resta del domini lingüístic és considerat vulgarisme, enfront de la forma culta), emprestar (prestar, deixar), endemés (a més, demés), enlluminar (enllumenar, il·luminar), entendre (sentir/oir o també sentir, per ex. una dolor; cf. cat. del s. XVI i sar. intèndere), entendiment (enteniment), escur (obscur; cf. sar. iscuru e sas. ischuru), espada (espasa; cf. sar. ispada), espiconar (desarrelar), espolsador (raspall, espalmador), estival (bota; cf. ita. stivale), exeguir (executar), 'fer en manera (que)' (fer per manera [o fer per maneres] que), fontana (font; cf. sar. funtana), gesmí (gessamí, llessamí), gitar (llançar; cf. gal. ghjittà), gotzema (barballó, espígol), (la) hereu (pubilla), potser iglésia [igrézia] (església), lite (litigi, plet; cf. ita. lite), llarg (ampli; cf. ita. largo, sar. largu), lletra (lletra DIEC, DCVB>,carta = castellanisme; cf. ita. lettera), llong (llarg; cf. sar. longu), llongària (llargària), (la) llor / (l') allor (llorer; cf. ita. alloro), llumera (llum; cf. cas. lumbrera), marina (platja), maití (matí, d'hora, prest), maitines (matines. Nit de Maitines: la nit de Nadal. cf. eiv. sa nit de Matines), manducar (menjar), marra (ungla (de l'àncora), marturiar (martiritzar; cf. ita. martoriare), mastullar (mastegar, ruminar), matalaf (matalàs), matzem (magatzem), mediant (mitjançant; cf. ita, sar. i cas. mediante), menuts (xavalla, monedes menudes), mont (muntanya; cf. sar. monte), modo (mode, manera. Llatinisme suplantat en la llengua estàndard moderna), mos (mossegada; cf. sar. mossu), naril (nariu; en alguerès és masculí com en sard su nare), ningun (cap; possible castellanisme), nu (nus; cf. sar. nuu), onda (ona; cf. ita. i sar. onda), oltra/oltres (que) (ultra; cf. ita. oltre che), orde (ordre, orde), orfen/òrfena (orfe/òrfena), orri (graner; cf. sar. òrriu, cas. hórreo), papagall (papagai; cf. ita. pappagallo), parestatge (prestatge), Pasqua de flors (Pasqua de Pentecosta; cf. sar. Pasca de frores), paviment (terra, sòl; cf. ita. pavimento), perhom (per persona, per cada un; cf. sar. per òmine), plaga (nafra, úlcera, plaga o llaga), porcellana (verdolaga), prest (aviat, prompte, enjorn; cf. ita. presto), primer (de/que) (abans (que/de; cf. ita. prima di), prompt /-a [pl. prompts -es] (prompte -a, preparat -ada; cf. ita. pronto), quarter (barri; cf. ita. quartiere), quiscú/quiascú (cada u, també emprat; cf. ita. ciascuno), remedi (remei; cf. sar. remèdiu), reseixir' (reeixir), 'ris (arròs; cf. ita. riso, sar. logudorès risu, però campidanès arrosu), ronya (escombraries, escombralls), ruga (arruga; cf. ita. ruga), salvo /-a (prep./conj. salv, salvo DIEC, salvat -ada; cf. ita. salvo); salvo de (llevat/tret de), serpent m. (serp f.), símil (semblant; cf. ita. simile), sol (sols, solament; cf. sar. solu, ita. i cas. solo), solaments (solament, sols), sòlit (acostumat; cf. ita solito i també cas., poc freqüent, sólito), sovent (sovint; cf. ita. sovente), subir (sofrir; sotmetre's a una cosa molesta o laboriosa; cf. ita. subire), téndre, mantendre (tenir/tindre, mantenir, però tenir cap, recordar, i tenir a ment, parar ment, prestar atenció, sardisme o italianisme), tirícia (icterícia, aliacrà, fel sobreeixit), trere (treure), tros (estella), ximinera (xemeneia, llar (de foc), escalfapanxes; cf. sar. giminera), etc.

Creacions o usos propis

acaure (escaure's), a cent anys! (hom respon: en vida tua! o i tu a contar/comptar-los!) o lo dia de avui (sic) lo pugueu conèixer per molts anys! (auguri en les festes grosses, com Pasqua, Nadal, el cap d'any i sobretot aniversari: que visquis cent anys, per molts (d') anys!, molts d'anys i bons!; Calc del sard: "A chent'annos" [nord] o "A cent'annus" [sud] i tue a los contare. Quan qualcú ha escapat una malaltia o torna de la presó, hom li diu : De aquí (sic) a cent anys una altra. Déu lo vulgui, hom respon), acollir (collir, de terra), afamegat (afamat, famejant), afinestrar-se (abocar-se a la finestra, mirar per la finestra), aigua-santera (pica d’aigua beneïda a l'església), ajàpido -a (de gust dolent, parlant del menjar), allascar (allunyar), altro (altre; cf. ita. altro), ambarar (aturar), a mos veure (a reveure, a més veure Val.), ampla (allargament d'un riu; petita aigua corrent si bé lenta), àmpriu (ampriu/empriu), aniu (m. o f.) (poltre, pollí), apeixar (pasturar el bestiar a pastura d'altri), apresar (prear, preuar), (ar)raonar (enraonar), arremonir (endreçar, mudar), arreu (molt), atuar (mirar fixament, atentament, amb interès; defensar; fer en manera que no passi de mal; atendre, cuidar), avant-d’ahir (abans-d'ahir, despús-ahir), avisar (cridar algú), avisar-se (dir-se, que també s'hi empra), balija (maleta, valisa; cf. ita. valigia, sar. baliza; cas. valija), bandirar (fer el bandit; viure fora de casa, del país, per accions contra la llei, la justícia), banyerola (banyera), barrino (rosec, idea insistent), barrotx (carro, carrossa), bastonaga (pastenaga), berenada (també berena; berenar), bisaio/besaio /-a (besavi /-àvia), bísol (pèsol), bonaüra (bona sort), botar (vomitar, boçar Val.), brinyol (bunyol), bròcul (bròquil), bruscalla (serradura, encenalls), calceta (mitjó), calçó (pantaló, calces), capotí (mena de capot petit o jac, vestit tradicional antic), carrar (carrejar, carretejar, transportar, traginar amb carro; ribagorçà carriar, reducció de carreiar, variant fonètica de carrejar), carrosser (cotxer), cascavell/cascavel·la (preocupació, idea fixa), cingla(da)/cingladura (marca, vermellura, o cop blau, produït a la pell per una cinglada), comanament (manament, comandament, comanda), comanar (comandar, tenir autoritat; guiar), cosidor (sastre), cotsa (musclo), debaix (celler; pla de terra, planta baixa), dellibrar (alliberar), descallar-se (fondre's), desfornutat (infortunat), diada (durada d’un dia), dire o diure (dir), drins (a '') (dins. També: dintre [adrin'ta] o [arrin'ta]), eixugamà (eixugamans, tovallola), empromesa (prometença, exvot), emprometir (prometre), embufar (inflar bufant), emportar (importar), encurçar (escurçar, acurtar), en fet (de fet; en efecte), esbandirar(viure perseguit per la justícia, fora de casa, amagat; viure desordena­dament, fora de casa), escorja / (d)escorjar (escorça, closca o clovella i escorçar/escorxar),esmocar (mocar, treure els mocs), esmorzada (esmorzar),espaguets (espaguetis), esquerr (esquerre, esquer), espligar (explicar, també emprat però forma en desús; cf. ita spiegare), estel•la (estel, estela. També usen el cast. Estrella), estroniar (esternudar), faixa (bolquers), fores de (llevat de), forrellat (forat del pany), fos (fes, tall, forat), fredolenc /-a (bal. fredolec, fredolic -a), grafí (dofí, galfí; cfr. ita. meridional graffinu), gransadora (gronxador, agronsador(a), iscla (terreny humit vora un riu), jardí (terreny d’arbres fruiters, esp. de cítrics, a l’entorn d’una casa de camp), jócula (Tapes decussatus), llimanto/llimàntol (llamàntol), malandra (taca d'oli, de greix, en un teixit o full de paper), maç de flors (pomell, ram de flors), marina (mar (encalmada); mar es manté en locucions i quan és tempestuosa), mare de la mongeta (llimac, mare de caragol), mensil (mesada), massa (molt), meravillejar-se (meravellar-se, estranyar-se), mestre de paleta (paleta, mestre de cases), minyonet (nen, nin), nau (branca, tanyada d'un arbre), netesa (netedat), ninar (bressolar), nitada (durada d'una nit, nit), nuvialles (noces, nuviança), núviu (nuvi), ofici (despatx, oficina, bufet; cf. sar. ufìtziu, ita. ufficio), papariu (rosella), pardalar (no parar quieta una persona, anar d'un lloc a l'altre), peada (cop de peu, guitza), pebre (pebrot), pebre morisc(o) (pebre coent/picant, pebrina, vitxo), pessic (molls, tenalles), peüta (petjada), pipinera (pollada, pollam; mai­nada, xicalla; menudalla), poal de la ronya (paperera), polpot (tou/panxell/palpís de la cama), porreta (propina), portó (porta gran; porta d'entrada d'un palau, d'una església), pregadoria (pregària), queixal del judici (queixal del seny), rabent (roent), refredor (refredat), regitar (gitar), rempel·lar (rebel·lar-se), resto (resta; cf. cas. i ita. resto, sar. restu), rodo (rotllana), saltaflors (carretó lleuger), saludaré (puput), seguresa (seguretat), sendedemà/endedemà (endemà, sendemà), simó rimbau (gamarús), sòmiu (somni), sonaiolo (cascavell, esquella, campaneta, sonall), sor (suor), tardada (durada d'una tarda, tarda), tàcola (gralla), tenir cap (recordar), timir (témer; cf. sas. timmì, sar. tìmere), tovallol (tovalló; cf. ita. tovagliolo), treball (taller), triure (batre), truncar (trencar; cf. sar. truncare), tretxe (tallerol capnegre), txafareig (safareig, bassa), txatxarar (xerrar; cf. ita. chiacchierare, cas. chacharear), txitxí (sexe masculí), txitxina (sexe femení), valgia (falcia, mall. valzia, "delichon urbica"), vasia (gibrell, aiguamans), vespre (vespra, vigília), viüd (viudo), xarlot (becut), xamberga (cosa insignificant, de cap valor, de poca importància), xonca (mussol banyut), xotxorombel·la/txutxurumbel·la (tombarella, capgirell, capitomba, capbussó o figuereta), etc.

• Noms de la terra: bardissa (part extrema d’una vinya sembrada de llegum i cereals o plantada d’arbres fruiters), llaurera (camp de blat i altres cereals; sembrat), taular (bancal, taulat), vinya (o vinyeta) (terreny plantat d’arbres fruiters; camp de blat o cereals);

• Noms del cep, les plantes d’horta i altres: cara de faves (favera), mare de card (base o tija principal de la planta del card);

• Noms de la indústria i l’aprofitament agrícoles: bigaró (biga llarga i estreta per apuntalar parres), braç (branca d’arbre o de cep), forcàs (estaló, esp. per sostenir o apuntalar branques d’arbres fruiters), plantó (plançó; cf. cas. plantón), paleta (rastell, extrem de l’agullada).

• Unitats monetàries

un sou = 10 cèntims; dividiners = 15 cent; un rial = 50 cèntims; un me-rial: 25 cèntims (mig rial).

"Canvis" de significació

Alguns d'aquests canvis es deuen a calcs del sard o de l'italià que coincideixen amb mots catalans, altres són vocables que tenen un significat diferent de l'habitual en la resta de la llengua:

allargar (eixamplar; del sard illargare o de l'italià allargare), amarar (regar), assajar (tastar; de l'italià assaggiare), assetiar (endreçar; adobar, arranjar, apariar), banya (salsa generalment de tomàquets, per a condimentar la pasta; del sard bagna), barallar (renyar), barra (galta; barra, queix), barrar (parlar o cridar fort), bassa (comuna, claveguera), bordell (soroll; del sard burdellu), cridar/(a)quirdar (també vol dir dir(-se)), català (mena d'escarabat), dolent (adolorit, dolgut, afligit de dolor moral, de pena o sentiment greu), eixancar/eixancat (tort, ranc, coix; de l'italià sciancato), eixucar (rentar lleugerament; passar ràpidament una cosa en aigua; donar l'última rentada (esbandir), s'emborrossar (embossar/embussar), enfadar (preocupar, destobar; del sard infadare), (es)bandir (bandejar, enviar una persona fora del propi país per ha­ver comès delictes), esborrar (degotar, ejacular), escopina (saliva), escopinada (escopida, escopina), espantar (meravellar; del sard ispantare), esvelt (ràpid), ferm (quiet), forrellat (forat del pany), franc (lira. moneda; del sard francu), gotera (gota), llantió (fanal del carrer), llenya (fusta; de l'italià legna), massa (molt), minestra (pasta alimentosa, per ex. raviols farcits de recuita ‘mató’), mongeta (caragol), muntar (pujar), neu (granís; piga), nadal (desembre; del sard nadale; Nadal a L'Alguer té també el seu significat habitual en català), pallós (vanitós; cf. sard pageri/pazeri, de pàgia/paza, palla), pardal (ocell de tota mena), passió (pena, llàstima), reflectir (reflexionar, cf. rossellonès), salt (terreny obert; del sard saltu), sombra (fantasma), sumar (alçar, sollevar, pujar), tassa (got; del sard tassa), torta (pastís), vermell (pèlroig), xapar (cavar), xisto (sobrenom, malnom).

Mots manllevats al sard o calcs del sard.

Quan no és indicat d'altra manera, el terme sard del qual deriven és igual (o poc se'n falta).

Escrivim amb DD els mots d'origen sard que en aquesta llengua tenen una doble D, perquè una sola D intervocàlica es pronuncia [r] en alguerès: boddinar ([budi'na], “ploviscar?”), porqueddu ([pul'kedu], “porquet”).

afores o a fores (fora, al camp; de a foras), agelto (verat o la cavalla [genovés lagerto]), alboni (camp), àndel (aglà), anjoni (anyell/xai; de anzone/angioni), arbre/planta de (com en arbre de pera, perera, o planta de pomata, tomatera; calc del sard àrvure/mata de...), assuconar (espantar), atatar (atipar, assaciar; de athathare/asatzare), atunju (tardor; de atonzu/atongiu), babai i mamai (fam., oncle i tia), babarrotu (papu), barracoc (albercoc, alguerès antic bercoc; de barracocu), bas/basar (bes/besar; de basu/basare), becu (mascle de les ovelles), boddina (plugim), boinarju (bover), brujar (cremar, abrusar; de abrujare), bucó de farranca (bernat ermità), bulxu (“canell”, < logoudorien bulzu), caminera (camí ramader), canistret (cofa), canterju (“pòmul”, < log. canterzu), càriga (figa seca), cascu (“badall”, < log. cascu), cavidani (setembre, que també s'hi diu; de cabudanni/cabidanne), coddu (espatlla), corru (banya, corn), crabu (de coll verd) (ànec de coll verd), eba (egua; de ebba), entitirigar (s') (glaçar-se de fred), encapitar (escaure, succeir, trobar; del sard o de l'italià capitare), enguiriar (circumdar, envoltar, voltar; enganyar, dir coses falses), escurigar (enfosquir; de iscurigare), escutinar (sacsejar), esquirriar (relliscar), esterju (“recipient de cuina, pot”, < log. isterzu), estrac (cansat; de istracu), farranca (arpa), fedal (de la mateixa edat, coetani; de fedale), filferro (mena d'aiguardent, del sard filuferru), fioto (ramat), forment d'Índia (blat de moro; calc del sard trigu Índia), fufuruges (engrunes), i ello (i doncs), ih! (interjecció que denota manca de sorpresa; assentiment; penediment; el mateix en sard), ísula (illa), ju (jou, parell de bous; de juo), lèpa (ganivet, que se usava fins als primers del 1900), linguir (llepar; de lìnghere), llestr (llest, ràpid; de lestru), llumí (misto; llumì ara es diu també a tota Catalunya; de alluminu), madrigadu [madrigaru] (bestiam que ha parit), marró (aixada de fulla ampla i curta; de marrone), masoni (ramat), mataresu (“entremaliat”, < log. mattaresu), mentovar (esmentar, mencionar), mesa (taula, que també s'hi empra com tabla, com en sard), mestre de... (com en mestre de llenya per fuster; calc del sard maistu de...), 'metanju (dolent), molendo/murendu i també burricu (ase; de molente i burricu), nadal (desembre), ninar (bressar; de ninnare), nuedu (brau, bou jove), paló (aspre), pebre moriscu (“pebre coent”, < log. pipere moriscu), per cosa/percò ([pekoza], [perkò], [pekò]. Per què), pessic (d'estendre) (agulla d’estendre; de pìtzighe), piada (cop de peu, guitza), pipiolo (flabiol), prunitxa (aranyó), qualsessia (qualsevol/qualsevulga/qualsevulla, també emprat a l'Alguer; de calesisiat), raguina (rel; de raighina), rampó (carràs o penjoll de fruita), rasor (ganivet, cat. antic i dial. rasor; de resorja), santandria (novembre), santuaïni (octubre), siddadu [sidáru] (tresor, que és també emprat), síndic (alcalde; de síndigu), sogronju / sogronja (“consogre”, < log. sogronzu), sua (truja; de sue), suerar (suar; de suerare), tanca (o tanqueta) ‘(erreny clos, de conreu o de pastura, de propietat privada), tenir a ment (parar ment, prestar atenció; de tènnere a mente o del ita. tenere a mente), ten-te a compte! / teniu-vos a compte! (porteu-vos-hi bé, passin/passen-ho bé!; de tenedi contu / tenide-bos contu), tiligugu (bívia (Chalcides ocellatus)), tita (mamella), topu (ranc, rancallós, < log. toppu), torna (novament, de bell nou), Tots los Sants (Tots Sants; de Totu sos Santos), trau (brau), triular (batre), xicolate (xocolate o xocolata; de tziculate), etc.

Són comuns al sard logudorès o campidanès i sasserès:

abatir (abatre), abijar-se (adonar-se; sar. s'abizare, sas. abizzassi), abbau! (massa), aió! (anem!; sar. i sas. ajò), ajàpido (fat, fada: sense sal; sense sabor; persona estúpida; sar. isàpidu, sas. isgiàpidu), anca (jambe), apetxigós /-a (apegalós, ap(l)egadís: contagiós /-a; sar. apitzigosu, sas. apizzigosu, cf. ita. appiccicoso, cas. pegajoso), arquilis (cames de darrere dels cavall), atitadores (ploradores), a avís meu [abísu meu] (a parer meu; sar. i sas. abisumeu/a bisu meu), babu (papa; sar. i sas. babbu), bértula (alforja), braja (brasa; sar. braja, sas. brasgia), budroni (carràs, raïm, gotim o penjoll de raïm), calqui (algun; sar. calchi, sas. caschi; també calqui u, algú; sar. calchidunu, sas. caschidunu, ita. qualcuno), campsant (cementiri; sar. i sas. campusantu),cascar (badallar; sar. cascare, sas. caschà), casco (badall; sas caschu, sar. cascu/càschidu), cucumiau (caveca), escudir (picar/pegar; sar. iscùdere, sas. ischudì), finsamenta (fins; sar. fintzamenta, sass. finzamenta), ma! (vocatiu de mare; igual en sard, sasserès i italià), maco /-a (boig/boja; sar. i sas. macu), mandró /-na (mandrós /-a; sar. mandrone, sas. mandroni), mandronia (mandra, peresa; sar. i sas. mandronia), matxoni (guineu; gal. maccioni, sar. i sas. matzoni), mi (mira! per a amenaçar, atreure l'atenció o emfasitzar; el mateix en sard i sasserès), mulioni (remolí), per plaier (per favor, si us plau; calc del sard pro praghere, del sasserès pa piazeri o de l'italià per piacere; també fer un plaier a algú, fer un favor, un servei; fàghere unu praghere, fà un piazeri, fare un piacere respectivament), posar ment (prestar atenció, fer cas; calc del sard pònnere (in) mente o del sas. punì menti), pumata (tomata, tomàquet; sard logudorès pumata, sasserès pummatta, però nuorès i central tamata), tiquirriar (cridar, també s'hi diu aquidrar; sar. tichirriare/tzichirriai, sas, tzikirrià), tiringoni (dragó; sar. tilingone/tzilingioni, sas. tiringoni), trilibiqui [triri'bik] (llagost; sar. tilipirche/tzilipirche, sas. tiribriccu), tritxi-tritxi (mullat, mès amprat banyat; de tricia-tricia), txiu/txia (oncle/tia, introduint un nom com a tractament, es pronuncia[txu, txa] ; sar.tiu/tia o tziu/tzia, sas. tziu/tzia), unjar (aquissar (els gossos), vas (gerro de flors; gerro d’aigua; de sar. i sas. vasu o de l'italià vaso), vistimenta (vestit, vestimenta; sar. (b)estimenta, sas. vesthimenta, cf. cas. vestimenta), quercu (roure blanc; sas. kerchu, sar. chercu), etc.

El dialecte de provinença major dels sardismes, per raons de proximitat, és el logudorès. D'aquest vénen també:

abilastru (fr. buse variable), aburrar (mullar), ambisua (sangonera), arguentolu (gorja), arjola (era del batre, camp de cultiu), bulxoni (cop de puny, punyada), cariasa (cirera, terme que també s'hi usa(va)), corroga (cornella), dona de muru (mostela), escutinar (sacsejar), formígola (pron. "frumígula") (formiga), frailarju/fraliarju (paleta), jua (crinera), latturigu (fr. herbe à verrues), etc.

Són manlleus al sasserès:

abulot (avalot; sas. aburotu, sar. avolotu), acorrir (acórrer; sas. acurrì), aridoni (arbocer), bratzitu (manco, manxol), caldaru (calder), carraixali (carnaval; sas. i gal. carrasciali, mentre sar. carrasegare), cutxu (ca, gos, cotxo en ribagorçà; sas. cucciucciu), mamatita (teta, dida, nodriss)', pivirinu (piga), etc.

Entre els calcs tenim casos on s'ha adaptat la forma dels mots catalans a la forma i al sentit de les paraules sardes, com en floc (de neu) transformat en alguerès en floca, neu, i el verb flocar (nevar), creat a partir del logudorés frocare o del sasserès fiuccà.

Mots amprats al genovès (lígur) o parlars itàlics

La migració de gent de Ligúria a l’Alguer començà després de la pesta del 1582. Es tractava sobretot de comerciants que ja coneixien la importància estratègica de la ciutat. A la segona meitat del s. XVII (després de la pesta del 1652) en nucli català era minoritari numèricament (7% de la població) mes mantenia el poder polític i econòmic, cada cop més en competició amb la gent originària de la Ligúria (que era el 20% de la població, del tot naturalitzada i parlava en català): els majors contribuents el 1665 eren dues famílies d'estirp genovesa, els Cavana i els Lavana (A Budruni, obra cit. vol.II, pag.110). Com passava per a la gent sarda, també la gent de la Ligúria per a poder gaudir dels vantatges que l’Alguer podia oferir s'havia de naturalitzar casant-se amb algueresos i parlant 'en pla', en la llengua de la ciutat.

ajajo (arjau: barra del timó), ajerto (it. ‘sgombro’), camalar (portar sacs al coll), gusso (gussi), massacà (mena de pedra emprada en la construcció de les cases fins a la segona guerra mundial), saorra (it. ‘zavorra delle barche’), xunco (butzel·lo per a alçar l’antena de les barques de vela llatina).

També hi ha molts mots vinguts del napolità, com a resultat de successives onades de pescadors de Campània (la major part no venia de Nàpols ans de Torre del Grec, Ponça i Torre Annunziata), sobretot durant el segle XIX:

assai (força; molt; gaire; quant). Podria venir de l’italià assai, o d'assats o assau en català antic (cf. a espai/a espau), (assatz en occità, assez en francès, asaz en castellà… vénen de l’expressió llatina 'ad satis', prou, suficientment cf. a sacietat).

Sembla manllevada al francès la paraula poma de terra (patata; de pomme de terre, en sard és també patata o pataca).

Mots manllevats del castellà, sovint mitjançant el sard

La presència de castellanismes en l'alguerès actual és més gran del que molts lingüistes havien suposat, segons afirma Francesc Manunta. I segons Blasco Ferrer alguns han entrat a través del sard: legu (després, de seguida, de luego, sar. també luego), pusentu (s.f.; cambra, de aposento, sar. aposentu), feu (lleig, de feo, sar. feu; curiosament, en el sard meridional es manté el catalanisme lègiu).

«Si avui es diu preguntà [preguntar] a l’Alguer no és pas perquè hi vagi ser portat per pobladors barcelonins del segle XIV sinó pres del castellà, que fou la llengua oficial de Sardenya en el segle XVII i començament del XVIII». Una afirmació que pot aplicar-se a altres hispanismes algueresos, com el tractament de vostè.»

També tenim, entre altros (quan no és indicat diferentment, el mot en castellà de la que deriven és igual):

adelfa (baladre), agraviar (agreujar; cf. cat. antic), aguardar (esperar(-se), angustiar (angoixar), ànimo (ànim; de ánimo), assustar (espantar; de asustar, cf. sar. asustare), assusto (espant; de asustar, cf. sar. asustare), averiguar (esbrinar), barandilla (barana), bones dies! (bon dia!), bones tardes! (bona tarda!), calentura (febre; cf sar. calentura), camerer/camarer (cambrer. o italianisme?), carinyar (amanyagar, acariciar; aragonès cariñar), carinyo (manyaga, carícia; de cariño, cf. sar. carignu), carinyós (manyagós, afectuós, de cariñoso, cf. sar. carignosu), carrossa (cotxe, auto; de carroza; cf. ita. carrozza), concurrir (concórrer), corro (rotllana), cutxaró (cullerot, llossa), despedir (acomiadar; fer fora, treure fora, enviar lluny; no voler en casa, a prop), ditxo (dita, refrany; de dicho, cf. sar. dìciu), duenyo (mestre, amo, propietari; de dueño), estropiar (malmetre, porrejar; de estropear; cf sar. istropiare), fusil(ar) (a)fusell(ar)), gosos (goigs; de gozos, en sard hi ha gosos i també goccius), gravi (greuge, de agravio), potser iglésia (església, de iglesia), judia (fesol o mongeta; de judía), mariposa/maniposa (papallona; cfr. sar. mariposa), monyica (nina, de joguina), potser ningun (cap; de ningún), olvidar (oblidar), raio (llampec, de rayo), remediar (trobar remei; cfr. cat. ant., sar. ita. rimediare), resto (resta, restant; cfr. ita. resto), risa (riure, ris; cfr. ita. risa), sério (seriós; cfr. ita. serio), sombra (ombra), sombrero (capell, barret), tabaco (tabac, entrat pel castellà a tot Catalunya. cfr. ita. tabacco) etc.

Termes manllevats o calcats de l'italià

Quan no és indicat d'altra manera, el mot en italià és el mateix:

cantina (celler), valanga (varanga), caval·ló (cavalló), escoli, abete (avet), fràssino (freixe), olmo (om, olm), sàlitxe (salze), vímimi (vim, vímet), ritxo (rull, caragol), édera (heura, hedra), cànapa (cànem), margueritó, lupo (llop), àquil·la (àguila), txiconya, pavó (paó, pago), gàmbera, gamberó, tòtano, rondinel·la, trilla, girí, raspo, farfal·la (papalló, papallona), fatxa (cara, semblant, visatge), fianco (costat, flanc), veixica (veixiga, bufeta), respiro (respir, respiració), catsoto, estratxar, estampel·les, regitar

a bastança (prou, a bastament, bastant (cast. en aquest significat); a bastament, alg. assai; de abbastanza), abrancar (agafar fort), abrutir (embrutar, abrutar: envilir; de abbruttire), adaptament (adaptació), aganxar (agafar, enxampar; de agganciare), alhora (aleshores; de allora), allongar (estirar, allargar; de allungare, cf, sar. ilongare), allotjo (allotjament; de alloggio), ansis (ans (al contrari); de anzi), aparir (aparèixer; probable calc de l’italià apparire, cat. ant. aparer), ària (aire; de aria), assai (força; molt; gaire; quant), atraç (eina, material; de attrezzo), atraçadura (ferramenta, einam, equipament; de attrezzatura), auguris (felicitacions; de auguri), autista (automobilista, xofer, conductor), avançar (sobrar; de l'italià avanzare, avanços (sobralles o sobrances del menjar; de avanzi), babbo (papa, pare), balestra (ballesta), bambinel·lo (Jesuset), bando (ban, avís fet a la població; sentència que con­demna una persona a viure for de la nació; lleuger abocament d'un costat d'una embarcació), batent (picaporta, de battente), becamorti (enterramorts, fosser, fossaire), biada (civada), bigota (beata, missaire; de bigotto /-a), botàriga (bottarga. Entrat al Termcat), botilló (botella o ampolla grossa, it. bottigliona), busta (envolop/envelop o sobre cast. (de cartes), cada tant (de tant en tant; calc de ogni tanto o del sard donzi tantu), campanyol(o) (pagès, de campagnolo), campanil (campanar), car/cara (estimat/estimada, que també s'hi diu; de caro/cara o del sard caru/cara), cartolina (il·lustrada) (carta) postal; de cartolina), catxar (caçar: despatxar, fer fora, foragitar), còdice (codi), collana (collar, de collana), comparir (comparèixer; probable calc de l’italià comparire, cat. ant. comparer), debàtit (debat), desplaer (tristesa; de dispiacere o del sard dispraghere), desplagut (descontent; de dispiaciuto), destar (desvetllar, suscitar; de destare), disseny (dibuix, de disegno), diventar (esdevenir; de diventare), dúbio (dubte), eco (vet aquí, veu's aquí, heus aquí), empenyar(-se) (empenyorar(-se); aplicar-se a, treballar a; engatjar(-se); de impegnarsi), empenyo/impenyo (empenyorament; tasca; engatjament; de impegno), entopar (trobar-se amb), eqüilíbrio (equilibri), scolàstic (escolar), escopo (objectiu, fi), esparir (desaparèixer; de sparire), endiriç (adreça; de indirizzo), esbocat (bocamoll, xerraire; de sboccato), esfida (desafiament), espesa (despesa), espostar(-se) (desplaçar-se; de spostarsi), esquedina (bolleta, bul·leta), estel·la (estela, estel), estratxo (roba de poc valor emprada per a netejar, rentar en terra; vestit de poc valor; persona bastant malalta, maltractada; de straccio), estrega (bruixa, que també s'hi empra; de strega), esvalutar (devaluar), esvilup(o) (desenvolupament; de sviluppo), exegüir (exeguir ant., executar), farfal·la (papallona; de farfalla), fatxa (cara, faç; de faccia), fermar (aturar, i també en el sentit clàssic i pancatalà de 'lligar; assegurar'; de fermare), fiera (fira), figa d'Índia (figa de moro; de fico d'India), foresta (selva, bosc, també els arcaïsmes forest i foresta), fondament(al) (fonament(al), forsis (potser; pot ser italianisme, de forse, o sardisme, de fortzis, o una mescla d'ambdós), fortuna (sort, que també es diu), gemel•lo (bessó), genia (gent, ex. la meva gent), genitors (pares; de genitori), guadany, guadanyar (guany, guanyar; de guadagno, guadagnare), guai (problema), guiatxo (glaç, gel, de ghiaccio), impiegat (empleat, emprat; de impiegato), indiriç (adreça, endreça; de indirizzo), indiriçar (adreçar, endreçar, dirigir), índitxe (dit) índex; de indice), invetxe/envetxe (al contrari'; de invece), ísola [ísura] (de l’italià o del sard isola o ísula), jornal (diari, que és un calc de l'espanyol. oc., port., fr. jornal), jovenot (jove d'11 fins a 17/18 anys; de giovanotto), leva (lleva, quinta), ma (però, mes), macel·lar [masalár] (matar el bestiar en un escorxador, ant. masello; maell; de macellare, cf. sar. masellu), macel·laiu [masaláiu] (carnisser, que també es diu (ant. ma(s)eller); de macellaio), magari (potser), minuto (minut), momento [mamentu] (moment), mudanda (bragues), nàixita (naixement, naixença), nutrir (nodrir), país (vilatge, vila; de paese), parapluja (paraigua, cf. ross.; de parapioggia), pascurar (pasturar; de pascolare), pioppo (poll, pollanc, pollancre, xop), pizzo (mostatxo), podestà (batlle, dit a L'Alguer generalment i oficialment síndic; de potestà), polpeta (pilota o pilotilla, bola de picolat; de polpetta), pranzo (dinar, dit també menjar), prenda (joia), pretura (tribunal o cort de justícia), professionista (professional), propi/pròpiu/pròpriu (propi; justament, exactament, precisament; realment, vertaderament; de proprio), quindi (doncs, alg. donques), recivir (rebre), reda (xarxa, ret), règula (regla), renforçar (reforçar, enfortir), representança (representació), (r)esparmiar/risparmiar (estalviar; de risparmiare), saeta (sageta, fletxa), sècol (segle; de secolo o del sar. sèculu), sede f. (seu f.), senso (seny, significat; direcció), sense altro (sens dubte, de senz'altro), si també no (i fins i tot, encara que; calc de se pure no o del sar. si puru no. cat. si doncs no = llevat que, tret que), sòmiu (somni, cat. pop. sòmit), sotamitir/submitir (submetre; de sottomettere), talla (recompensa promesa per a prendre un delinqüent; de taglia), tantes belles coses (que vagi bé), tel (drap; de telo, també tel de bany/marina, tovallola), temperí (trempaplomes; de temperino), tra (entre), txatxerar/txatxarar (xerrar; de chiacchierare), txau (salut; adéu), valutar (avaluar), la Vèlgine (la Verge o Mare de Déu; de vergine), vèndita (venda), vispo (eixerit), una volta (una vegada encara que existeix també en català), xapa (xàpol, aixada; de zappa), xapador (pagès; de zappatore), xímia (símia, simi), xòpero (vaga), xutxar (xuclar; de ciucciare), etc.

De mal classificar

Poden ésser al mateix temps arcaismes, castellanismes, sardismes i italianismes: impondre, permitir, supondre, recibir

Noms dels dies de la setmana

Els noms del dies en alguerès en la seva forma escrita són iguals a aquells en català estàndard.

Escriptura en alguerès	Pronunciació en alguerès
dilluns	[diˈʎunts]
dimarts	[diˈmalts]
dimecres	[diˈmekɾas]
dijous	[diˈd͡ʒɔws]
divendres	[diˈvendɾas]
dissabte	[diˈsata]
diumenge	[diwmend͡ʒa ~ dimend͡ʒa]

Noms dels mesos de l'any

Els noms del mesos en alguerés es corresponen generalment amb els noms en català estàndard, hi ha però també quatre noms tipics del alguerès que vénen directament del sard. D'aquests quatre, el nom de cavidani, setembre, és el que es troba en una fase de desús més avançada, mentre que santandria, novembre, i sobretot nadal, desembre, encara són molt vius i usuals en la llengua.

Escriptura en alguerès	Pronunciació en alguerès
gener	[d͡ʒaˈne]
febrer	[fɾaˈbe]
març	[malts]
abril	[abɾil]
maig	[mat͡ʃ]
juny	[d͡ʒun]
juliol	[d͡ʒuɾiˈɔl]
agost	[aˈgost]
cavidani / setembre	[kaviˈɾani] / [saˈtembɾa]
santuaïni / octubre	[santuaˈini] / [utobɾa]
santandria / novembre	[santanˈdɾia] / [nuˈvembɾa]
nadal / desembre	[naˈɾal] / [daˈsembɾa]

Noms de les estacions

En alguerés existeix el nom verano per a la primavera, del sard beranu, i en canvi de tardor s'usa autunjo, també del sard atongiu.

Escriptura en alguerès	Pronunciaciò en alguerès
primavera / verano	[pɾimaˈveɾa] / [ˈvaɾanu]
estiu	[isˈtiw]
autunjo	[aˈtund͡ʒu]
hivern	[iɱˈvel]

Adagis algueresos

1. A l’arbre caigut, cada u fa feix

L’infeliç és maltractat per tots. 

2. Amor de senyor, aigua en cistella

Vol diure que l’afecte d’un ric és efímer; això és, passa llest com l’aigua que es posa a dins d’una cistella. 

3. Amor nova ne catxa la vella

Els antics amors no s’esborren (El contrari seria: l’amor d’una nova dona esborra el record de la precedent). 
Sin: Allà on hi ha hagut sempre hi queda.
Catxar: fer fora.

4. Ària neta no té por de trons

Qui té la consciència neta no tem càstig.
Ària: aire 

5. Cada cutxo mal encàpita bon os

Es diu, per exemple, de la dona mala que troba un marit bo. 
Sin: Totes les putes tenen sort. 
Cutxo mal: gos dolent; encapitar: escaure, succeir, trobar

6. Cada hortolà vanta lo sou rave

Tothom valora molt les seves coses. 

7. Cada u que tiri al carro d’ell

Que tothom s’espavili. 
Sin: Cadascú procura per a ell i Déu per a tots.

8. Cercar lo pèl a l’ou

Voler trobar faltes on no n’hi ha. 
Sin: Trobar pèls, dificultats, pegues; tenir ganes d’emprenyar.

9. De Nadal a Sant Esteve poc hi vol

Es diu d’una cosa que té poca durada. 
Sin: Durar de Nadal a Sant Esteve.

10. Del bé que te vull, te'n trec un ull

Es diu de qui es professa amic d’algú i al mateix temps li fa mal. També vol dir que l’excés de passió i d’amor pot provocar danys. 

11. Demés dels corros, sense ous

Es diu de qui ha tengut les befes i la pèrdua de tot.
Sin: Ésser cornut i pagar el beure, cornut i fustigat (l’Alguer).
Corros: banyes, corns

12. Dos ulls veuen bé, ma quatre veuen millor

En totes les coses, les precaucions no són mai massa. 
Sin: Hi veuen més quatre ulls que dos.

13. Enrere de un dit no se pot amagar una mà

S’ha de ser moderat en les exageracions perquè no es notin.

14. Enrere del rei se fan les figues

Comentari que es fa a qui diu mal d’algú, no sent-hi aquest present. 
Sin: Les coses s’han de dir a la cara.

15. Entre marit i muller, qui hi posa un dit hi perd una mà

No convé ficar-se en els fets de marit i muller, perquè s’hi perd sempre.

16. Entre sogres i cunyades, una filla és mal casada

Gran veritat. (també "La nora mala no dóna cóc a sogra": a propòsit de les males relacions entre la jove i la sogra).

17. És més lo so que lo tro

Es diu quan la veu que corre és superior als fets; això és, per exemple, com dir que és molt ric algú que té pocs diners més del normal.

Sin: No n’hi ha per a tant, no és tant com sembla.

18. Fer un fos a l’aigua

Fer una cosa inútilment. 
Sin: Perdre el temps, picar ferro fred.
Fos: fes, tall, forat.

19. Feu bé, que tenguereu mal
Moltes persones són desagraïdes. 
Sin: Fes favors a rucs i te’ls pagaran a coces, Dóna la confitura al molendo: te pegarà coces (l’Alguer).
Molendo: ase

20. Gitar cinc i aganxar deu

Es diu de qui és lladre.
Sin: Gitar cinc i aganxar deu (l’Alguer). 
Ex: Aquell gita cinc i pren deu.

21. L’home no se mesura a pams

La sapiència d’un home no es mesura per les seves mides físiques (es diu “no se mesura” ). 
Sin: Es pot ser alt i gros i terrandòs.

22. La cera ve al foc

Tot té fi. 
Sin: Tot ve que s’acaba.

23. La padella no va sense lo mànec

Vol dir que les coses han de ser raonables, adequades i lògiques, cosa que no és una paella sense mànec. Es diu per les coses exagerades.

24. La processó, de ont ixi torna

Vol dir que el mal cau a damunt de qui l’augura; no cal desitjar mal a ningú. 
Sin: Les burles fan com les processons que tornen d’allà on surten (Convé no fer burla dels mals dels altres perquè acaba perjudicat el burler; Girona).
Ex: A –Només teniu 6 punts?, què feu? (jugant a cartes, ho diu el contrari) B –No te’n fotis, mira que les burles fan com les processons, que tornen d’allà on surten (vol dir que encara que estigui guanyant per molt pot acabar perdent; Girona).

25. La verga (vèrtiga) s’endreça de petita.

Els defectes morals s’han de corregir amb temps, ja des de petits. 
Sin: Els vicis no s’han de deixar créixer.

26. Lo bé se’n va i lo molendo resta (arresta) en casa

Es diu especialment de les joves que es casen amb un vell ric. Vol dir que els diners s’acabaran i aleshores la dona es quedarà amb un home inútil.
Molendo: ase (sardisme)

27. Lo cutxo de l’hortolà ni menja ni deixa menjar (o El ca...)

Es diu d’aquell que no fa res de bo i no en deixa fer als altres. 
Sin: Aquest no fa ni deixa fer, ésser com el cutxo de l’hortolà (l’Alguer).
Cutxo: ca, gos 

28. Lo lleó la sang d’altri s’ha menjat, la d’ell mai

Es pot maltractar un foraster, però no un propi parent! 

29. Lo menester treu la vella a corrir

En les necessitats l’home fa actes d’abnegació. 
Sin: La necessitat fa fer moltes coses.

30. Lo que s’usa no se excusa

Si seguim el costum general no ens poden blasmar. 
Sin: Qui fa el que fan els altres no és ni boig ni savi (Girona).

31. Aqueix té lo bogamarí en butxaca (és a dir, té l’eriçó de mar a la butxaca: és garrepa).

Adagis trets de dos reculls folklòrics: L’epistolari alguerès de Rossend Serra (L’Alguer: La Celere, 1996, pàgs. 241-260); i L’escola algueresa d’estudis de cultura popular (1778-1908) (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, pàgs. 166-174).

Ús de l'alguerès

Segons una enquesta d'usos lingüístics a l'Alguer, realitzada per la Generalitat de Catalunya el 2004, el coneixement de l'alguerès és el següent:

• L'entén: 90,1%
• El llegeix: 46,5%
• El parla: 61,3%
• L'escriu: 13,6%

El 22,4% dels algueresos té l'alguerès com a primera llengua, però en l'ús social i sobretot en el camp escolar predomina l'italià. La percepció que té la població és que l'alguerès es parla més que fa cinc anys, ara bé també es creu que es parlarà menys d'aquí a cinc anys. Respecte al sentiment de pertinença a la comunitat lingüística catalana, un 77,7% es manifesta entre molt i bastant identificat.

L'Alguer té una població de 43.831 habitants (2009). La població de la ciutat va ser substituïda per colons catalans de les comarques del Penedès i el Camp de Tarragona després d'un aixecament popular contra el rei Pere el Cerimoniós. A final de 1354, la població queda molt reduïda per la fam, després de mig any de setge, i els resistents algueresos són expulsats o esclavitzats.

És per això que fins fa relativament poc la llengua majoritària de la ciutat era el català, en la seua varietat algueresa. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, però, la immigració de gent de parla sarda, l'escola, la televisió i els diaris de parla italiana han fet que menys famílies l'hagin transmès als fills. El 2004 els usos lingüístics de la població de l'Alguer eren els següents:

	Primera llengua	Llengua habitual
Italià	59,2%	83,0%
Català	22,4%	13,9%
Sard	12,3%	2,8%

Monument a la unitat de la llengua a l'Alguer.

Muralla de l'Alguer

Fins fa relativament poc, la majoria dels habitants de la zona parlaven alguerès, una varietat dialectal del català-amb influències del sard i l'italià. El català va ser reemplaçat pel castellà com a llengua oficial durant el segle xvii, i, al segle XVIII, per l'italià.

El 1990 un 60% de la població local encara entenia l'alguerès parlat, des de fa un temps, poques famílies l'han transmès als fills. Tanmateix, la majoria dels algueresos de més de 30 anys el saben parlar i diferents entitats promouen la llengua i la cultura, com ara Òmnium Cultural, el Centre Maria Montessori i l'Obra Cultural de l'Alguer.

Les últimes dades sociolingüístiques de la Generalitat de Catalunya (2004) reflecteixen que pel 80,7% de la població de l'Alguer la llengua vernacla és l'italià, sent la primera llengua del 59,8% de la població i l'habitual del 83,1%. El català és la primera llengua per al 22,4% de la població però és menys d'un 15% que la té com a llengua habitual o la considera pròpia. La tercera llengua, el sard, mostra un ús més baix.

Des de 1997 la llengua catalana compta amb reconeixement i legislació lingüística específica atorgada pel Consell Regional de Sardenya en la llei de Promozione e valorizzazione della cultura e della lingua della Sardegna. A més, diferents entitats, com ara Òmnium Cultural, el Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori i l'Obra Cultural de l'Alguer, promouen la llengua i cultura pròpies. Recentment, el municipi de l'Alguer ha organitzat cursos intensius als seus empleats. Gràcies a això, ara tots els ciutadans poden adreçar-se en alguerès a l'administració de la ciutat. També s'estan organitzant cursos de llengua per a nens i adults amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

El nucli antic de l'Alguer mostra molts trets urbanístics i arquitectònics comuns a les ciutats medievals d'altres zones dels Països Catalans. Les muralles i torres, allà on s'han conservat, són molt característiques de la ciutat.

Els algueresos diuen a la seva ciutat «la Barceloneta» (pronunciat /baɫsaɾuˈneta/), a causa de la seva ascendència barcelonina i de la germanor amb aquesta ciutat. Entre Barcelona i l'Alguer s'organitzen viatges xàrter, generalment durant l'estiu. Des del 5 de febrer de 2004 existeix un servei de vols regulars entre Girona i l'Alguer.

Entre les seves tradicions vives destaca el Cant de la Sibil·la, que segons la tradició es canta la nit de Nadal a l'Alguer, de la mateixa manera que a altres regions de cultura catalana com Mallorca o la ciutat valenciana de Xeraco. En els últims anys hi ha hagut un ressorgiment de la música cantada en la llengua local. Entre els més famosos protagonistes d'aquesta nova onada destaquen artistes com la cantant Franca Masu.

Escriptors algueresos

• Rafael Catardi i Arca
• Antoni Bal·lero de Càndia
• Joan De Giorgio i Vitelli
• Antoni Cao
• Antoni Canu

Estudiosos de l'alguerès

• Pier Enea Guarnerio

Músics algueresos

• Franca Masu
• Pino Piras
• Claudio Gabriel Sanna

Bibliografia

• Bosch, Andreu & Armangué, Joan, Una traducció en català de la “Grammatica algherese. Fonologia” de Joan De Giorgio Vitelli, in Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 71, p. 501-531, 1995.
• Bosch, Andreu, El català de l’Alguer, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2002.
• Josep Sanna Diccionari català de l'Alguer. 1988; ISBN 84-7129-391-9.
• Kuen, Heinrich El dialecto de Alguer y su posición en la historia de la lengua catalana, in Anuari de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura, V, p. 121-177, 1932.
• Pais, Joan, Gramàtica algueresa, editorial Barcino, Barcelona, 1970.
• Palomba, Giovanni, Grammatica del dialetto algherese odierno, Obra Cultural de l’Alguer, Alguer, 1906. http://www.ub.edu/lexdialgram/index.jsp?item=obres&idx=3#
• Scala Luca Català de l'Alguer. Criteris de llengua escrita. Publicacions de l'Abadia de Montserrat 2003 ISBN 978-84-8415-463-1
• Corbera Pou Jaume Les relacions de Mn. Alcover amb l’Alguer i la col·laboració algueresa al Diccionari Català-Valencià-Balear" (Versió simplificada de la comunicació al Congrés de l’Assoziazione Italiana di Studi Catalani celebrat a Nàpols els 22 a 24 de maig de 2000).

Enllaços externs

Vegeu la categoria Alguerès al Viccionari, amb una llista de mots sobre Alguerès.

• Diccionari de Alguerés amb equivalents en estàndard i en italià (més de 5000 mots en aquests camps: animals, dites, jocs i joguets, noms geogràfics i propis, nombres, ocells, peixos i plantes)
• Lèxic alguerès
• The Dialect of Alghero: continuity and change, Maria Pilar Perea (anglès)
• Vídeo de la situació del català a l'Alguer
• El català a Sardenya a través de la documentació dels comtes d'Oliva (segles XVI-XVII) (2a part), JS i Molió, 2013