Sebast: diferència entre les revisions
Cap resum de modificació |
Robot estandarditza i catalanitza referències, catalanitza dates i fa altres canvis menors |
||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{Infotaula càrrec}} |
{{Infotaula càrrec}} |
||
'''Sebastós''',<ref name="Hierro2013">{{ |
'''Sebastós''',<ref name="Hierro2013">{{ref-llibre|cognom=Marcos Hierro|nom=E.|títol=La Dama de Bizanci. Un enigma en la nissaga de Jaume I|data=2013|editorial=Edicions Universitat Barcelona|isbn=978-84-475-3642-9}}</ref> en [[grec medieval]] σεβαστός (''sebastós'', 'venerable'), en plural σεβαστοί (''sebastoi''), va ser un títol honorífic, traducció literal en grec del [[llatí]] ''[[August (títol)|Augustus]]'', utilitzat alguna vegada pels [[emperadors romans d'Orient]]. La forma femenina del títol era σεβαστή (sebasté). A finals del segle XI, durant el període dels [[Comnè]], aquest títol i les variants que se'n deriven, com [[sebastocràtor]], [[protosebastós]], [[panhipersebastós]] i [[sebastohipèrtat]], van establir la base d'un nou sistema de títols a la cort de l'[[Imperi Romà d'Orient]]. |
||
== Història == |
== Història == |
||
Revisió del 14:00, 12 abr 2020
| Jurisdicció | Imperi Romà d'Orient  |
|---|
Sebastós,[1] en grec medieval σεβαστός (sebastós, 'venerable'), en plural σεβαστοί (sebastoi), va ser un títol honorífic, traducció literal en grec del llatí Augustus, utilitzat alguna vegada pels emperadors romans d'Orient. La forma femenina del títol era σεβαστή (sebasté). A finals del segle XI, durant el període dels Comnè, aquest títol i les variants que se'n deriven, com sebastocràtor, protosebastós, panhipersebastós i sebastohipèrtat, van establir la base d'un nou sistema de títols a la cort de l'Imperi Romà d'Orient.
Història
L'epítet es va recuperar a mitjan segle XI en la seva forma femenina sebasté, quan l'emperador Constantí IX (r. 1042-1055) el va atorgar a la seva amant Maria Escleros, que rebia així honors quasi imperials. A continuació, diversos personatges van portar el títol de sebastós, com ara Constantí Cerulari, o Isaac Comnè i el seu germà, el futur emperador Aleix I Comnè (r. 1081–1118).[2]
Durant el període dels Comnè
Quan Aleix I va pujar al tron el 1081, va reorganitzar l'anterior sistema de dignitats a la cort, amb el títol de sebastós com a base per a un nou conjunt de títols: sebastocràtor, protosebastós, panhipersebastós, sebastohipèrtat i protosebastohipèrtat, que designaven principalment la proximitat de la relació familiar dels seus titulars amb l'emperador, fos per sang o per matrimoni. Aquest procés va transformar profundament la mateixa naturalesa de l'aristocràcia de l'Imperi, amb la imposició de tota una classe de parents imperials i associats, superposats al sistema administratiu "tradicional" i a l'autoritat superior que constituïa el Senat.[3] Aquest sistema va aïllar encara més la família imperial de la gent comuna al transformar-los en socis de l'autoritat imperial en lloc de càrrecs executius del sistema. S'ha calculat que en el període comprès entre finals del segle XI i finals del segle XII, un 30% de tots els sebastós pertanyien a la família Comnè governant, un 20% als Ducas una família estretament emparentada i aliada, i un altre 20% a famílies de l'alta aristocràcia casats amb els Comnè. El 10% restant estava format per membres de la cort i per estrangers que es van casar amb la família imperial o van rebre el títol com a distinció honorífica.
Inicialment els sebastós constituïen la base d'aquesta nova aristocràcia familiar. Els fills d'un sebastocràtor, d'un panhipersebastós o d'un sebastós, eren ells mateixos sebastós. Quan aquests títols van proliferar, Manuel I Comnè (r. 1143–1180) va crear una nova classe de dignataris per als nebots i cosins de l'emperador, és a dir, els fills dels dignataris superiors, i els sebastós van ser relegats a un grau inferior, just per sobre dels Nobilissimus. Els sebastós es van dividir a més en dos grups: els sebastós simplement i els sebastoi gambroi. Aquests últims eren membres de diverses famílies aristocràtiques lligades a l'emperador pel matrimoni amb els seus parents (gambros significa "gendre" en grec). Els sebastoi gambroi formaven el nivell superior de la classe sebastós, però no s'han de confondre amb els gambroi imperials, els gendres de l'emperador, que ocupaven un càrrec més alt a la jerarquia, per sobre dels cosins i dels nebots i just a sota dels sebastocràtors. Les formes pansebastós ('tot venerable') i pansebastós sebastós es troben en segells i inscripcions i en la correspondència de l'època, però no són més que augmentatius retòrics del títol original sebastós. Entre els sebastós de l'Imperi, la seva prioritat no estava determinada pels càrrecs que podien tenir, sinó pel grau de parentiu amb l'emperador.
Ús posterior del títol
El títol s'atorgava també a governants estrangers i es va estendre pels Estats veïns sobre els que l'Imperi hi tenia influència, com Bulgària, on el sebastós era el responsable d'un districte administratiu, i Sèrbia, on l'usaven diversos funcionaris.[4]
El càrrec de sebastós va anar perdent importància a finals del segle XII. Als segles següents el sebastós era simplement el cap d'una unidad militar auxiliar estrangera. Quan Jordi Codí va escriure De Officialibus Palatii Constantinopolitani et de Officiis Magnae Ecclesiae, a mitjans del segle XIV, el sebastós era ja un títol sense gaire importància dins de la jerarquia imperial, ocupava el lloc 78, entre el drungari i el mytaites. Les primeres llistes de títols imperials, com ara l'apèndix de l'Hexabiblos, col·loca al sebastós en una posició diferent a l'escalafó, per damunt del governador (prokathemenos) d'una fortalesa i del drungari, i per sota del megas myrtaites.[5]
Referències
- ↑ Marcos Hierro, E. La Dama de Bizanci. Un enigma en la nissaga de Jaume I. Edicions Universitat Barcelona, 2013. ISBN 978-84-475-3642-9.
- ↑ Stiernon, Lucien «Notes de titulature et de prosopographie byzantines: Sébaste et Gambros». Revue des études byzantines, 23, 1, 1965, pàg. 225-231.
- ↑ Magdalino, Paul. Empire of Manuel I Komnenos, 1143-1180. Cambridge: Cambridge University Press, 2009, p. 180-182. ISBN 9780511523182.
- ↑ Kajdan, Aleksandr P. (ed.). The Oxford Dictionary of Byzantium. New York; Oxford: Oxford University Press, 1991, p. 1862-1863. ISBN 9780195046526.
- ↑ Pseudo-Kodinos: traité des offices. París: Éditions du Centre National de la Recherche Scientifique, 1976, p. 302, 308, 323, 337. ISBN 9782222009016.