Aiguada: diferència entre les revisions
m robot estandarditzant mida de les imatges, localitzant i simplificant codi |
m Plantilla |
||
Línia 1: | Línia 1: | ||
[[Fitxer:Valpuesta.jpg|miniatura|Dibuix a ploma i aiguada]] |
[[Fitxer:Valpuesta.jpg|miniatura|Dibuix a ploma i aiguada]] |
||
L |
L{{'}}'''aiguada''' és una [[tècnica]] de [[pintura]] molt semblant a l'[[aquarel·la]]. Es caracteritza per utilitzar una única tonalitat en tota la imatge, generalment el [[negre]], tot i que no és estrany emprar el [[color sèpia|sèpia]], colors terra vermellosos, verd botella o blau marí. La pintura s'aplica més o menys diluïda en aigua, habitualment amb un pinzell. La tècnica consisteix a pintar diferents capes una sobre l'altra, de manera que es comença pintant amb una capa lleugera els [[color]]s més clars i lluminosos, i després es va insistint amb noves capes, tantes vegades com calgui, sobre els colors més foscos. Per tant, com passa amb l'aquarel·la, cal emprar com a suport un paper gruixut que resisteixi l'[[aigua]].<ref name=RBA>{{ref-llibre|títol=Diccionario de Arte I|lloc=Barcelona|editorial=Spes Editorial SL (RBA)|any=2003|isbn=84-8332-390-7|consulta=2 de novembre de 2014}}</ref> |
||
Tradicionalment s'utilitzen colors d'aquarel·la o, com a variant, [[tinta xinesa]], encara que aquesta resulta menys "dúctil" (produeix salts o "tallats" en el to del degradat). |
Tradicionalment s'utilitzen colors d'aquarel·la o, com a variant, [[tinta xinesa]], encara que aquesta resulta menys "dúctil" (produeix salts o "tallats" en el to del degradat). |
Revisió del 20:54, 25 abr 2020
L'aiguada és una tècnica de pintura molt semblant a l'aquarel·la. Es caracteritza per utilitzar una única tonalitat en tota la imatge, generalment el negre, tot i que no és estrany emprar el sèpia, colors terra vermellosos, verd botella o blau marí. La pintura s'aplica més o menys diluïda en aigua, habitualment amb un pinzell. La tècnica consisteix a pintar diferents capes una sobre l'altra, de manera que es comença pintant amb una capa lleugera els colors més clars i lluminosos, i després es va insistint amb noves capes, tantes vegades com calgui, sobre els colors més foscos. Per tant, com passa amb l'aquarel·la, cal emprar com a suport un paper gruixut que resisteixi l'aigua.[1]
Tradicionalment s'utilitzen colors d'aquarel·la o, com a variant, tinta xinesa, encara que aquesta resulta menys "dúctil" (produeix salts o "tallats" en el to del degradat).
A Europa, aquesta tècnica va començar a practicar-se sobretot a partir de l'edat mitjana, moment en què la qualitat i el gruix del paper van millorar notablement. L'any 1437 és referenciada per escrit al tractat de pintura de Cennino Cennini. Alguns pintors cèlebres que l'han usada són Guercino, Rembrandt i Claude Lorrain.
Referències
- ↑ Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 2 novembre 2014].