Doblatge

El doblatge és un procés de postproducció audiovisual que consisteix a substituir el diàleg original d'una pel·lícula, reportatge, programa, documental, etc., per una nova gravació de la banda d'àudio (veus). Això es fa amb diverses finalitats, com millorar la locució d'un o diversos actors, corregir problemes en la gravació original del so o oferir els diàlegs en un altre idioma. El doblatge en un altre idioma consisteix en dos processos complementaris: la traducció adaptada dels guions originals i el doblatge en si, és a dir, la gravació d'actors de doblatge (o locutors) del nou text en l'idioma al qual s'ha traduït la versió original. També s'utilitza per a donar veu a actors inexistents, com els personatges dels dibuixos animats o per a afegir un narrador en off (una veu d'algú que no apareix filmat).

Història

El doblatge ha anat evolucionant molt al llarg dels temps: des dels inicis, amb gravacions mediocres i que no s'escoltaven bé fins avui dia, en què és un procés d'uns 10 a 15 dies dut a terme amb la més alta tecnologia.

Cultura del doblatge

El costum de doblar no es troba generalitzat a tots els països del món. Així, hi ha molts països on l'accés a les produccions audiovisuals en versió original és més fàcil que en altres, de tradició més arrelada.

El doblatge és una tria força generalitzada en diversos països de l'Europa occidental, com Alemanya o Espanya, a causa d'orígens molt discutits, entre els quals es troba una llei italiana amb què Mussolini va imposar el 1941 que totes les pel·lícules fossin doblades.

Al Japó, els actors de doblatge (allà anomenats seiyuu) són tan famosos que fins i tot tenen revistes pròpies i fan gires per tot el país. Altres països dobladors són Brasil i Tailàndia.

A l'Índia, fins fa poc, el doblatge ha estat una pràctica gairebé exclusiva en la realització cinematogràfica. Això és degut a la gran quantitat d'idiomes oficials en aquest país.

A Espanya, el doblatge té una tradició de doblar les pel·lícules d'origen franquista. Hi està generalitzada la preferència per veure les produccions audiovisuals en la llengua castellana.

El procés

El doblatge d'una pel·lícula s'encarrega a un estudi de doblatge. Habitualment és l'estudi de doblatge qui escull el director de doblatge; però en algunes ocasions -i gairebé sempre quan es tracta de pel·lícules de distribució-, és la mateixa distribuïdora qui escull el director de doblatge.

L'estudi facilita al traductor una còpia de la pel·lícula i una còpia del guió original. Un cop acabada la traducció, l'ajustador-adaptador, s'encarregarà d'adaptar la traducció i ajustar-la als moviments de la boca dels actors originals per tal de facilitar el doblatge quan la pel·lícula entri a sala. És a dir: si el text literal és massa llarg com per ser dit per l'actor de doblatge en el mateix temps que l'actor original, se li haurà de treure lletra o buscar fórmules per dir el mateix però amb menys paraules. L'altre punt a tenir en compte per l'ajustador són les consonants labials com la [m] o la [b]. No sempre és possible, però, si hi ha alternativa, el diàleg resultarà més creïble per l'espectador.

Aquesta feina d'adaptació-ajust normalment correspon al mateix director o, de no ser així, l'encarregat de fer-ho és la persona que decideix el director.

Al mateix temps que es prepara la traducció i l'ajust-adaptació, el director visiona la pel·lícula i decideix d'acord amb el seu criteri els actors i actrius de doblatge que millor s'adaptin als actors originals. També hi sol influir quantes vegades un mateix actor ha doblat a un altre. No existeixen pas exclusivitats, però l'habitual és que es respecti una associació més o menys arrelada. D'aquesta manera, es manté la il·lusió que un actor quasi sempre té la mateixa veu, encara que sigui en films diferents. Hi ha ocasions en què la distribuïdora, o fins i tot el director de la pel·lícula (original), demanen proves de veu (càsting de veus) i aleshores són ells qui trien els actors encarregats de dur a terme el doblatge.

D'altra banda, hi ha un altre procés que és el de la producció. Aquesta feina la realitza l'ajudant de direcció. L'ajudant de direcció és l'encarregat de fer el pautat de la pel·lícula. El pautat consisteix en "tallar" el guió, primer en seqüències, i després cada seqüència en takes. Un take és la mesura unitària del doblatge, i les pel·lícules es doblen unitat darrera unitat. Això no vol dir que la pel·lícula es dobli seguida, per ordre, de principi a fi, ja que moltes vegades els actors no tenen la disponibilitat de dies per fer-ho d'aquesta manera, i aquí és on entra una altra vegada l'ajudant de direcció, per programar les "convocatòries" (jornades de treball) necessàries per realitzar un doblatge i en quin ordre es durà a terme.

Un cop acabada la traducció, ajustada i adaptada, es porta a sala on es realitza el doblatge d'acord amb la planificació de l'ajudant de direcció, sempre en contacte amb el director, i una vegada acabat el doblatge, es procedeix a la "mescla". La mescla consisteix a agafar totes les pistes on s'han gravat els diàlegs durant el doblatge i fer-ne la mescla amb les pistes de música i efectes. Una vegada acabada la mescla i abans de fer-ne les còpies definitives que s'enviaran als clients corresponents es procedeix a un control de qualitat per si cal refer quelcom, tant en l'apartat de doblatge (sala) o en l'apartat tècnic (mescla).

Aquest és, grosso modo, el procés del doblatge, tot i que es podria entrar en molts més detalls.

L'alternativa

Hi ha moltes formes de traduir un audiovisual, però la segona més utilitzada és la subtitulació. Una diferència entre fer subtítols i un doblatge és que aquest segon és un procés més car.

Doblatge en català

Història

El primer film doblat en català (i primer doblatge a tot l'Estat espanyol) fou Draps i ferro vell, el 1933. Es tracta d'una producció francesa, que duia per títol original Bric-à-brac et compagnie (1931), i que estava protagonitzada per Fernandel. El doblatge es va fer sota la supervisió del director cinematogràfic i periodista Magí Murià i Torner (1881-1958).

Amb la mort del general Franco i l'arribada de la democràcia, es va fer un intent de normalitzar el doblatge en català als cinemes amb pel·lícules com L'home elefant (‘The Elephant Man'. David Lynch, 1980) o Excalibur (John Boorman, 1981), però no va ser fins al naixement de Televisió de Catalunya (inaugurada al 1983) quan se li va donar un impuls definitiu. A partir d'aquell moment es van anar introduint eines d'assistència a la traducció i es va anar perfeccionant, aconseguint així ser una indústria molt significativa avui en dia a Catalunya. Al mateix temps, va exercir una funció pedagògica a nivell fonètic i normatiu.

Com hem comentat, el procés que de doblatge és bastant similar en qualsevol llengua, però en el cas del doblatge a català hem de destacar el procés triat per Televisió de Catalunya a l’hora de doblar produccions audiovisuals. La novetat del procés va ser una selecció directa de la major part dels professionals que treballaven en el doblatge i una posterior supervisió de les traduccions ofertes al públic.[1]

Tota aquesta estructura no només s’aplicava a les emissions de les cadenes de Televisió de Catalunya (com pot ser, TV3) sinó que també es va traslladar a la pantalla gran.

Una altra de les novetats que introdueix el doblatge en català és la figura del lingüista. Si bé trobem un traductor, un ajustador i un actor de doblatge, el lingüista guanya cada cop més importància; no només corregeix el text, sinó que unifica criteris generals del doblatge en català i vetlla perquè es mantingui un estil i un to de traducció adequats al producte.

Un exemple on el lingüista és realment important, és en sèries d’una gran durada, on es necessiten més d’un traductor. En aquest cas, el lingüista s’encarregarà d’evitar incoherències en els tractaments de “tu” i “vostè”, en els diferents noms de personatges i llocs on es desenvolupa la història, elements culturals…

Televisió de Catalunya no acostuma a realitzar càstings de veu però en canvi, moltes productores de pel·lícules destinades a la pantalla gran sí que en fa, tot i que  sovint els representants d’aquestes productores no saben català i basen la seva tria en factors purament artístics.

El doblatge i els espectadors

Espanya és un gran consumidor del cinema doblat en castellà, degut en primer lloc a la oferta els cinemes (hi ha pocs cinemes que ofereixin versió original) i degut al costum i a la comoditat.

Segons dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, només un 35,2% de la població assisteix al cinema, i d’aquests espectadors un quasi 90%, és a dir, la gran majoria, consumeix pel·lícules en castellà. Pel que fa als espectadors que prefereixen el català a la pantalla representen menys del 10%. [2][3]

Associació ECAD (Escola Catalana de Doblatge)[4]

L’associació ECAD, és l’entitat més important de doblatge català, nascuda l’any 2013 amb l’objectiu d’oferir cursos d’introducció o especialització en el doblatge.

Totes les seves activitats estan reconegudes pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i l’ECAD està inclòs en el Cens d’entitats de foment de la llengua catalana.

Galeria

• Veu de Mari Carme Giner interpretant a Son Goku, de la sèrie Bola de Drac (doblatge valencià de Canal 9).
• Veu de Francesc Fenollosa interpretant al Geni Tortuga, de la sèrie Bola de Drac (doblatge valencià de Canal 9).
• Rafa Contreras, doblador de Woody Allen, citant una frase de la pel·lícula Annie Hall (doblatge valencià de Canal 9).

Vegeu també

• Categoria:Actors de doblatge
• Actor de doblatge
• Audiodescripció
• Cinema doblat en català

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Doblatge

• Filmoteca de pel·lícules doblades al català
• Base de dades de doblatge
• Escola Catalana de Doblatge
• Col·lectiu de Professionals del Doblatge de València
• “Doblar películas al idioma oficial es una herencia fascista”, entrevista a Fernando Trueba a Búsqueda núm. 1942 (2017) (castellà)