Pierre Laval

Pierre Laval

Biografia
Naixement	28 juny 1883 Casteldon (França)
Mort	15 octubre 1945 (62 anys) Fresnes (França)
Causa de mort	Ferida per arma de foc
Sepultura	Cementiri de Montparnasse (1945–) cementiri parisenc de Thiais (–1945)
Cap de Govern de França
18 abril 1942 – 20 agost 1944 ← François Darlan – Charles de Gaulle →
Viceprimer ministre de França
11 juliol 1940 – 13 desembre 1940 ← Henri Philippe Pétain – Pierre-Étienne Flandin →
President del Consell de França
7 juny 1935 – 24 gener 1936 ← Fernand Bouisson – Albert Sarraut →
President del Consell de França
27 gener 1931 – 20 febrer 1932 ← Théodore Steeg – André Tardieu →
Diputat a l'Assemblea Nacional
Alcalde d'Aubervilliers
Senador de la Tercera República Francesa
Dades personals
Religió	Església Catòlica
Activitat
Lloc de treball	París
Ocupació	polític, advocat
Partit	independent (1923–1945) Secció Francesa de la Internacional Obrera (1903–1922)
Membre de	Milícia Francesa
Participà en
1940	Col·laboracionisme a França
Obra
Localització dels arxius	La contemporaine [ Arch 0129]
Altres
Fills	Josée Laval
Parents	René de Chambrun ()
Condemnat per	traïció → (pena de mort)
Cronologia
15 octubre 1945	intent de suïcidi
Premis  Orde de Pius IX
Signatura

Pierre Laval

Pierre Laval (Châteldon, Puèi Domat, 1883 - Fresnes, 1945) fou un polític francès d'origen occità. Durant la Primera Guerra Mundial fou diputat del departament del Sena pel Partit socialista (1914-1919), però en acabar la guerra abandonà el partit i tornà a l'Assemblea Nacional com a independent (1923-44), tot i que simpatitzà amb Charles Maurras i l'Action Française.

Ocupà diverses carteres ministerials fins al 1931, quan li encarregaren formar govern. La seva política pacifista el portà a multiplicar les concessions als estats totalitaris, i llur connivència amb Benito Mussolini provocà la seva caiguda després de la victòria del Front Popular.

Després de la capitulació de França el 1940 davant les forces del III Reich, fou nomenat viceprimer ministre pel mariscal Henri Philippe Pétain, i seria una de les personalitats més destacades de la França de Vichy. Accentuà la seva política col·laboracionista i d'adhesió incondicional al règim nazi, gràcies a la qual fou president del govern (1942-44). Quan els aliats envaïren França, va fugir a Belfort i d'ací a Sigmaringen. El 1945 intentà de cercar refugi a Barcelona, però el govern espanyol l'obligà a tornar a Àustria, d'on procedia. Lliurat pels nord-americans a les autoritats franceses, fou condemnat a mort per alta traïció i afusellat a Fresnes.

Vegeu també

• Occitània sota el règim de Vichy