Khorasan (província del Califat): diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
m neteja i estandardització de codi
m neteja i estandardització de codi
Línia 105: Línia 105:
* Als [[samànides]] 900
* Als [[samànides]] 900
{{refend}}
{{refend}}



==Atlas de mapes històrics==
==Atlas de mapes històrics==

Revisió del 09:49, 18 maig 2020

No s'ha de confondre amb Khorasan.
Plantilla:Infotaula geografia políticaKhorasan
Localització

Khorasan o Khurasan fou una província del califat omeia sobre la que exerciren el poder efectiu del segle vii al principi del segle X. El nom de regió del Khorasan (vegeu Gran Khorasan) apareix al segle vii i els àrabs el donaven a totes les terres a l'est del Jibal iranià. No estava definida i podia arribar de fet fins a l'Indus i el Sind. Moisès de Khoren, l'historiador armeni, situa Khorasan entre Gurgan i Kumis a l'oest, i Badakhxan i Tukharistan a l'Oxus i Bamiyan a l'Hindu Kush a l'est.

Història

Durant el període sassànida aquesta regió del nord-est de l'Iran formava una de les quatre grans satrapies provincials governades per un ispahbadh amb seu a Merv. Els districtes que formaven la satrapia eren: Nishapur, Herat, Merv, Merv al-Rudh, Faryab, Talakan, Balkh, Bukharà, Badghis, Abiward, Gardjistan, Tus, Sarakhs i Gurgan. Segurament altres dinastia més enllà foren en algun moment vassalles dels sassànides. Amb el temps només una part del Khurasan va restar sota el seu poder i al final de l'imperi el territori s'havia dividit entre sassànides i heftalites. Els governadors locals i les dinasties tributàries van esdevenir independents de fet quan l'Imperi Sassànida es va enfonsar davant els àrabs. A l'est del Khorasan hi havia la confederació heftalita, enemiga dels perses, centrada a Badghis i Tukharistan. Al-Baladuri diu que Badghis, Herat i Pushang estaven sota el govern d'un potentat local anomenat l'Azim (el Poderós) que era ben segur un heftalita. Els àrabs van heretar la rivalitat amb els hefatlites.

El darrer rei sassànida Yezdegerd III (633-649) va decidir resistir a Merv però fou traït pel governador (marzban = marquès) Mahuya i va acabar assassinat el 651. Però ja abans els àrabs havien entrat al Khurasan persa. La primera vegada fou en el califat d'Úmar ibn al-Khattab (634-644) quan tropes que van sortir de Bàssora manades per Anaf ibn Kays van arribar fins a Tabasayn. Sota el califa Uthman ibn Affan (644-656) hi va haver una expedició dirigida per Umayr ibn Uthman (646/647), i després el governador de Bàssora, Abd Allah ibn Amir ibn Kurayz (649-655), va enviar una altra expedició manada per Abu Musa Abdallah ibn Kays al-Asheri. Dues expedicions més foren enviades posteriorment, una des de Kufa dirigida per Said ibn al-As que va arribar per la ruta del nord entre les muntanyes Alburz i els deserts centrals, i una altra des de Bàssora manada per Abdallah ibn Amr al-Hadrami que portava com a lloctinent a al-Ahnaf ibn Kays, que va arribar per Kirman i Tabasayn, itinerari preferit per ser més fàcil i segur; el segon fou el que va progressar més i el 651 va dominar Nishapur i va rebre la submissió dels caps locals i dels antics governadors sassànides de les altres ciutats de la regió. El 652 al-Ahnaf ibn Kays va entrar a Merv al-Rudh, la darrera fortalesa en mans dels sassànides, que va oferir resistència però tot i així el marzban local Badhan va ser confirmat en les seves funcions i possessions pagant un tribut moderat.

Alguns senyors locals es revoltaren en els següents anys cridant en ajut als heftalites, als Turcs Occidentals, als sogdians i fins i tot als xinesos; a la cort xinesa s'havia refugiat el pretendent sassànida i els emperadors a més exercien una mena de protectorat a l'Àsia Central. La guerra civil entre Alí ibn Abi-Tàlib i Muawiya I (656-661) va debilitar el control àrab de la regió que depenia del govern de Bàssora. El 661 Muawiya I va nomenar governador de Bàssora i l'Orient (fins a 664) a Abdallah ibn Amr al-Hadrami que de fet exercia per segona vegada el càrrec però aquesta vegada no va anar al Khorasan on va enviar un subgovernador. També estaven dins el seu govern el Sistan i Zabulistan on va enviar al general Abd al-Rahman ibn Samura on es va arribar a Kabul i fou conquerida Balkh[1] que s'havia revoltat, i on fou destruït el gran temple budista de Nawbahar.

El 665 el govern de Bàssora i Orient va passar a Ziyad ibn Abih. En aquest "Orient" s'incloïa el Khorasan i Sistan, i províncies més llunyanes com Transoxiana, Fergana, Zabulistan, Makran i Sind. Eren les tropes de Bàssora i en especial de la tribu de kays, Banu Tamim i Bakr, les que portaven el pes de la lluita. Fins al govern d'Abu Said al-Muhallab ibn Abu Sufra (697-701) que era iemenita, no hi van participar tropes dels Azd del Iemen que es van establir al Khorasan. Els governadors de Bàssora havien d'estar a l'Iraq que era una província turbulenta, i a Khurasan, i molt sovint també a Sistan, s'hi enviaven subgovernadors. Ziyad va ordenar la submissió de les poblacions locals i heftalites del Tukharistan, i ho va aconseguir al-Rabi ibn Ziyad (671-673) i el seu fill Obeidallah ibn al-Rabi (que va operar a Balkh i fins a l'Amudarià), però l'amenaça dels heftalites no fou desactivada fins que el governador Kutayba ibn Muslim al-Bahili (705-715) va capturar (710) al cap nacional heftalita príncep Tarkhan Nizak i va agafar com a ostatge al yabghu turc de Tukharistan. Els àrabs llavors tenien el centre militar a Merv; però davant de l'amenaça dels Turcs Occidentals i els sogdians estaven massa dividits en tribus i clans (la clàssica divisió entre qaisites i iemenites). Al segle viii la província ja té personalitat pròpia i no depenia de Bàssora.

Els últims decennis omeies van veure sovint conflictes tribals i revoltes. El 734 va esclatar la gran revolta d'al-Harith ibn Suraydj; en aquest moment un historiador diu que hi havia a la regió quaranta mil musulmans. El darrer governador omeia fou Nasr ibn Sayyar al-Kinani (738-748) va haver d'enfrontar al final l'aixecament de la dawa abbàssida (abans hashimiyya) centrada a Merv, sota la direcció d'Abu Muslim (que va agafar la direcció del moviment el 746). Abu Muslim fou governador de Khurasan del 748 al 755, però legalment un rebel fins a la proclamació dels abbàssides el 750. Molts khurasanians van emigrar a l'oest per entrar al servei de la nova dinastia abbàssida. Abu Djafar Abdallah (després califa al-Mamun) va governar la provincial del 806 al 813 i amb el seu suport va poder accedir al poder a tot el califat contra el seu germà al-Amin.

La dinastia dels Tahírides del Khorasan va exercir el poder sempre lleialment al califat del 821 al 873/876. Eren mawalis perses que s'havien arabitzat; un membre de la família havia estat secretari del daï abbàssida al Khorasan Sulayman ibn Kathir al-Khuzai. El general Tahir Dhu l-Yaminayn, que va servir molt bé a al-Mamun, va rebre el 821 el govern del Khorasan i de l'Orient. La seva nissaga va defensar l'ortodòxia sunnita. Foren enderrocats per l'aventurer Yakub ibn al-Layth al-Saffar que va ocupar Nishapur en 873[2] i encara que un tahírida va tornar breument a Nishapur el 876 la dinastia es va acabar. Abu Shudja Ahmad ibn Abdallah (875-882) i Rafi ibn Harthama (882-896) van tenir el control de part de la província però els saffàrides dominaven Merv, des del 879 sota Abu Hafs Amr I ibn al-Layth, germà de Yakub (879-900). Finalment Amr fou derrotat per Ismail ibn Ahmad fundador de la dinastia samànida iniciada com a poder local a Transoxiana durant el segle ix. Khorasan va passar als samànides que es declaraven emirs per compte del califa. Van governar un segle defensant també l'ortodòxia religiosa sunnita.

L'emirat es va desintegrar fruit dels atacs turcs al nord, de les revoltes dels generals i finalment dels atacs turcs del sud. El febrer del 999 va pujar al tron Abd al-Malik II ben Nuh, que fou derrotat pel gaznèvida Mahmud (els gaznèvides eren antics governadors i després vassalls dels samànides) a Merw, obligant-lo a renunciar definitivament al Khorasan (16 de maig del 999). A la tardor la Transoxiana fou envaïda pels karakhànides dirigits per Arslan Ilek Nasr, rei d'Uzkend a Fergana, que va fer la seva entrada a Bukharà el 23 d'octubre del 999 i va fer presoner a Abd al-Malik. La Transoxiana fou annexionada. Abu Ibrahim Ismail II ben Nuh al Muntasir va resistir en part del país i va intentar recuperar el control, però va ser finalment derrotat el 1105.

Amb la conquesta gaznèvida el poder del califat a Khorasan, tot i que era nominal, desapareix.

Governadors musulmans del Khorasan sota el Califat

Atlas de mapes històrics

  • 821 a 866
    821 a 866
  • 867 a 871
    867 a 871
  • 872 a 876
    872 a 876
  • 876 a 879
    876 a 879
  • 879 a 882
    879 a 882
  • 882
    882
  • 882-883
    882-883
  • 883-886
    883-886
  • 886-887
    886-887
  • 886-887
    886-887
  • 896-898
    896-898
  • 898-900
    898-900
  • 900-903
    900-903
  • 903-914
    903-914
  • 914-915
    914-915
  • 915-917
    915-917
  • 917-920
    917-920
  • 920-923
    920-923
  • 923-928
    923-928
  • 928-931
    928-931
  • 931-933
    931-933
  • 933-935
    933-935
  • 935-939
    935-939
  • 939-941
    939-941
  • 941-943
    941-943
  • 943-961
    943-961
  • 961-965
    961-965
  • 965-970
    965-970
  • 970-978
    970-978
  • 978-992
    978-992
  • 992-994
    992-994
  • 939-941
    939-941
  • 994-997
    994-997
  • 997-999
    997-999
  • 999-1002
    999-1002
  • 1002-1005
    1002-1005
  • 1005-1008
    1005-1008
  • 1012-1016
    1012-1016
  • 1016-1020
    1016-1020
  • 1020-1025
    1020-1025
  • 1025-1029
    1025-1029
  • 1029-1030
    1029-1030

Vegeu també

Referències

  1. ↑ Ho diu al-Baladhuri
  2. ↑ Kröger, Jens. Nishapur: Glass of the Early Islamic Period (en anglès). Metropolitan Museum of Art, 1995, p.9. ISBN 0870997297. 

Bibliografia

  • Cambridge History of Iran
  • Cambridge History of Islam
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Khorasan_(província_del_Califat)&oldid=23564911»