Diferència entre revisions de la pàgina «Alguerès»

L'alguerès es classifica generalment en el grup de dialectes [[català|catalans oriental]]s, però de fet comporta una barreja d’elements orientals i [[català occidental|occidental]]s, que fan difícil la inclusió del català de Sardenya en qualsevol dels dos blocs convencionals. Aquest fenomen de coexistència d’ambdós tipus d’elements ha estat observada per diversos autors, i ha donat lloc, en els últims anys, a diverses postures sobre l’adscripció del català de Sardenya a un grup o l'altre. Per a [[Jordi Carbonell i de Ballester|Jordi Carbonell]] pesen més les aportacions de procedència oriental: “La predominança d’immigrants procedents de les comarques de l’est del Principat determinarà que el català parlat i escrit a Sardenya tingui sobretot les característiques dialectals del català oriental, sense excloure, però, trets d’altres dialectes catalans i, naturalment, fortes interferències del sard”. En canvi, per [[Rafael Caria]], en estudiar els documents algueresos dels segles XVI i XVII, assenyala que el lèxic, les formes verbals i la morfosintaxi són fonamentalment “de procedència occidental-valenciana, i si volem més aviat valenciana”, sense excloure el pes del català centre-oriental i baleàric. El mateix autor afirma que “l’alguerès modern al principi nasqué com a híbrid de les quatre grans varietats dialectals ([[català central]], [[valencià]], [[rossellonès]] i, [[baleàric]]) entre el final del segle XV i el principi del XVI; una mena d’estàndard resultat de la natural mútua influència entre les susdites varietats geolingüístiques catalanes [...] els quals passaren de la transliteració dels textos en grafia italiana a un alguerès «normatiu» gràcies a la benèfica influència cultural dels ambients de L’IEC, d’Òmnium Cultural de Catalunya i de lo Rat Penat de València (quan era lo Rat Penat de les «Normes de Castelló»)."<ref>''El català a l'Alguer: Apunts per a un llibre blanc''</ref> Destaca les relacions comercials amb València, particularment en els segles  {{Romanes|XV}} i {{Romanes|XVI}}. Es pronuncia per una col·locació eclèctica o intermèdia de l’alguerés dins el diasistema català, amb característiques que el configuren com un dialecte prou singular de la llengua catalana. [[Eduard Blasco Ferrer]] destaca la “prevalència de balearismes i valencianismes”, producte de la diversa procedència dels colonitzadors de Sardenya: “la fusió d’elements lingüístics diversos degué crear un anivellament de les particularitats més notables dels parlars d’origen, donant forma a un sistema lingüístic particularíssim.” En observar l’especial posició del català de Sardenya respecte dels dos diasistemes catalans (oriental i occidental), troba un gran paral·lelisme entre la situació de l’alguerés actual i la del baleàric: “també aquí naufraguen els intents d’incloure aqueixa àrea dins el domini oriental”, i posa com a exemple del tancament d’o àtona en u, que no afecta totes les localitats del diasistema. També proposa una nova classificació dels dialectes catalans, ja que “la distinció entre oriental i occidental recolza sobre criteris poc homologables i generalitzables”, i que cal basar-se en una tria de criteris, sobretot de caràcter morfosintàctic, més que fonètic: “a parer meu és dins la morfosintaxi on (sic) més s’identifica la tipologia lingüística d’un sistema”. Proposa la inclusió, tant del balear com del català de Sardenya, en una “àrea lateral o aïllada” i deixar de banda per aquests dos diasistemes la distinció oriental-occidental.