Mandioca: diferència entre les revisions
m Manteniment de plantilles |
m neteja i estandardització de codi |
||
| Línia 23: | Línia 23: | ||
== Vegeu també == |
== Vegeu també == |
||
*[[Kinako]] |
* [[Kinako]] |
||
== Bibliografia == |
== Bibliografia == |
||
Revisió del 02:30, 27 jul 2020
Manihot esculenta  | |
|---|---|
 Arrel de mandioca sense processar | |
| Dades | |
| Font de | iuca, tapioca i Oloyti |
| Planta | |
| Tipus de fruit | càpsula |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Malpighiales |
| Família | Euphorbiaceae |
| Gènere | Manihot |
| Espècie | Manihot esculenta Crantz |
La mandioca (Manihot esculenta), a vegades anomenada també iuca (no s'ha de confondre amb el gènere iuca o Yucca sp), és una planta de la família Euphorbiaceae. D'aquesta planta s'obté la tapioca, aliment ric en glúcids com el midó.[1]
Descripció
És un arbust perennifoli, monoic, amb arrels tuberoses engruixides, fusiformes i d'arrels fibroses. Les fulles són alternes, palmades i estipulades.
Usos
Es conrea com a aliment bàsic a molts països tropicals. La mandioca és la tercera font d'hidrats de carboni de la humanitat.[2][3] La mandioca es classifica com "dolça" o "amargant" segons el nivell de la substància tòxica (glucòsids cianogènics) que conté. Una preparació poc acurada de la mandioca causa una malaltia anomenada konzo. Tanmateix els agricultors prefereixen conrear varietats "amargants", puix que són més resistents a les plagues.[4]
L'arrel de mandioca fa de 5 a 10 cm de diàmetre i arriba a fer de 50 a 80 cm de llarg. L'interior de l'arrel pot ser blanca o grogosa. És rica en midó, calci, fòsfor i vitamina C (25 mg/100 g) però pobra en proteïnes i altres nutrients.
Referències
- ↑ Euphorbiaceae Juss.
- ↑ Phillips, T. P. (1983). An overview of cassava consumption and production. In Cassava Toxicity and Thyroid; Proceedings of a Workshop, Ottawa, 1982 (International Development Research Centre Monograph 207e). pp. 83-88 [F. Delange and R. Ahluwalia. editors]. Ottawa. Canada: International Development Research Centre.
- ↑ Claude Fauquet and Denis Fargette, (1990) "African Cassava Mosaic Virus: Etiology, Epidemiology, and Control" Plant Disease Vol. 74(6): 404-11.
- ↑ Linley Chiwona-Karltun, Chrissie Katundu, James Ngoma, Felistus Chipungu, Jonathan Mkumbira, Sidney Simukoko, Janice Jiggins (2002) Bitter cassava and women: an intriguing response to food security LEISA Magazine, volume 18 Issue 4. Online version accessed on 2009-08-11.
Vegeu també
Bibliografia
- Cereda, M.P. i Mattos, M.C.Y. «Linamarin - The Toxic Compound of Cassava». Journal of Venomous Animals and Toxins (online), 2, 1996, pàg. 6–12. DOI: 10.1590/S0104-79301996000100002.
