Scipio Slataper: diferència entre les revisions
m neteja i estandardització de codi |
m Suprimida Categoria:Persones de Trieste; Afegida Categoria:Escriptors de Trieste usant HotCat |
||
Línia 39: | Línia 39: | ||
{{ORDENA:Slataper, Scipio}} |
{{ORDENA:Slataper, Scipio}} |
||
[[Categoria:Escriptors italians en italià]] |
[[Categoria:Escriptors italians en italià]] |
||
[[Categoria: |
[[Categoria:Escriptors de Trieste]] |
||
[[Categoria:Alumnes de la Universitat de Florència]] |
[[Categoria:Alumnes de la Universitat de Florència]] |
Revisió del 08:17, 29 jul 2020
Biografia | |
---|---|
Naixement | 14 juliol 1888 Trieste (Itàlia) |
Mort | 3 desembre 1915 (27 anys) Mont Calvario (Gorizia) (Itàlia) |
Dades personals | |
Nacionalitat | Italiana |
Formació | Università degli Studi di Firenze |
Activitat | |
Camp de treball | Friül - Venècia Júlia |
Ocupació | Assagista, novel·lista i crític literari |
Interessat en | Henrik Ibsen |
Gènere | Assaig, autobiografia i literatura de viatges |
Moviment | Modernisme |
Carrera militar | |
Conflicte | Primera Guerra Mundial |
Família | |
Fills | Scipio Secondo Slataper (en) |
Germans | Guido Slataper |
Parents | Guido Slataper () |
Premis | |
Scipio Slataper (Trieste, Itàlia, 14 de juliol de 1888 - Podgora, Gorizia, 3 de desembre de 1915) fou un escriptor italià, la seva obra més coneguda és Il mio Carso. És, junt amb Italo Svevo, un dels escriptors més coneguts de Trieste.
Biografia
Nascut a la ciutat de Trieste (aleshores part de l'Imperi Austrohongarès) en una família de classe mitjana d'orígens italians ibohemis. Un cop acabats els estudis bàsics, es traslladà a Florència per estudiar filologia. Finalment, es va llicenciar amb una tesi sobre el dramaturg noruec Henrik Ibsen.[1] Allà va col·laborar a la revista literària La Voce, editada per Giuseppe Prezzolini i Giovanni Papini. També va començar a escriure assaigs i articles sobre la situació cultural i literària de Trieste. De les seves amistats, formaven part el periodista i crític Giulo Caprin, l'escriptor Giani Stuparich, la seva dona Elody Oblath i el seu germà Carlo Stuparich. Així com el crític literari Silvio Benco o els poetes Umberto Saba, Virgilio Giotti i Biagio Marin. A l'esclat de la Primera Guerra Mundial es va allistar com a voluntari a l'exèrcit italià, on va aconseguir el grau de tinent al regiment dels Granaders de Sardenya. Va morir a la batalla de la muntanya Podgora a prop de Gorizia.[2] Pel seu sacrifici va ser guardonat amb la medalla de plata al valor militar.
Anàlisi de la seva obra
Després del suïcidi de la seva parella Anna Pulitzer, el 1910, Slataper es traslladà a Ocizla, un poble situat a l'altiplà del Carso. Allà va escriure la seva obra més famosa: Il mio Carso, considerada una de les obres mestres de la prosa italiana de finals de segle. Amb un to líric i amb influències de Nietzsche, l'obra és vitalista, però també conté crítiques als italians que tenien prejudicis anti-eslaus. Va ser publicada a Florència el 1912 i traduïda al francès el 1921 per Benjamin Crémieux, cosa decisiva en la creixent fama durant la dècada de 1920 a Europa.
Obra
- Il mio Carso, 1912.
- I confini necessari all'Italia, 1915.
- Le strade d'invasione dall'Italia in Austria. Fella, Isonzo, Vipacco, Carso, 1915.
- Ibsen, 1916.
- Scritti letterari e critici
- Scritti politici
- Lettere
- Epistolario
- Appunti e note di diario
- Alle tre amiche. Lettere
- Le lettere a Maria
- Confini orientali
- Lettere triestine. Col seguito di altri scritti vociani di polemica su Trieste
- Passato ribelle. Dramma in un atto
- Terremoto nella Marsica. Scipio Slataper inviato speciale
- Scipio e Maria. Un amore ingenuo. Poesie, 1905.
Referències
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Scipio Slataper |