Julián Gavino Arcas Lacal

Julián Gavino Arcas Lacal

Julián Gavino Arcas Lacal (María, (Almería), 25 d'octubre, 1832 – Antequera (Màlaga), 16 de febrer, 1882), fou un guitarrista i compositor andalús.

Sisè fill dels nou que van tenir Pere Arcas Arjona i Antònia Lacal Paris. Julián va ser iniciat en l'estudi de l'instrument pel seu pare que, segons Antoni Fargas i Soler, era professor de guitarra. En els anys 1842-1843 va viure a Barcelona, però es va traslladar a Màlaga, on va estudiar amb José Asencio, qui sembla haver estat deixeble de Dionisio Aguado García. Allà el va escoltar el famós guitarrista Trinidad Huerta que el va animar a dedicar-se a la guitarra. A Màlaga, amb setze anys, va donar Arcas seu primer concert. Almenys des de 1853 Arcas es troba a Madrid oferint recitals i en 1855 ho va fer en companyia de Pablo Sarasate, llavors un nen de deu anys. Aquest mateix any va viatjar a Gènova sota el mecenatge d'Isabel II i va conèixer als ducs de Montpensier amb qui va tenir una estreta vinculació des de llavors, donant en endavant freqüents concerts al cercle sevillà dels ducs. Arcas va dedicar a la duquessa una fantasia sobre El Carnaval de Venècia, obra avui perduda.

En els següents anys, Arcas va desenvolupar una gran activitat per bona part d'Espanya, actuant a Còrdova, Màlaga, Múrcia, Valladolid, Logronyo, Palma de Mallorca, i probablement per França i Portugal. A finals de la dècada dels cinquanta Arcas va conèixer a Sevilla a l'guitarrer Antonio de Torres Jurado, fet molt destacat per la historiografia de la guitarra, ja que Torres, influït pel concertista, va realitzar tot un conjunt d'innovacions en la construcció de l'instrument que s'han convertit en el model i patró fins al present.

En 1861 es va instal·lar a Barcelona. Tot i que ja havia publicat una obra a Madrid el 1852, Somni d'Rosellen, transcripció d'una obra del pianista Henri Rosellen, és a Barcelona on les obres d'Arques, tret d'alguna excepció, van ser publicades, primer entre 1860 i 1861 i ja de forma pòstuma en 1890- 1892. en 1862 en un recital donat a Castelló va ser escoltat pel nen Francesc Tàrrega, la figura d'Arcas serà des de llavors model i estímul per al futur guitarrista.

Després de donar dos concerts al Conservatori de Madrid, amb els quals va revifar la polèmica per l'absència de la guitarra en els plans d'estudi d'aquesta institució, Arcas va viatjar a Anglaterra, on va realitzar una sèrie de recitals per l'aristocràcia britànica en la residència del duc de Wellington i en Brighton entre finals de 1862 i principis de 1863. en 1865 va viatjar a Madrid amb la pretensió d'ingressar al claustre de professors del Conservatori, comptant amb el suport de Mariano Soriano Fuertes. Va ser nomenat mestre honorari del Reial Conservatori de Música, però no va aconseguir que la guitarra entrés al Conservatori.

Aquest mateix any va ser també nomenat cavaller de la Real Ordre de Carlos III.

En els anys següents va actuar en ciutats del sud d'Espanya i particularment a Sevilla. Des de la revolució de 1868, que també va suposar la frustració de les aspiracions del duc de Montpensier al tron, Arcas va reduir considerablement la seva activitat, va tocar el 1869 a València, en aquesta ocasió, a més d'interpretar algunes obres en companyia del seu germà Manuel, també guitarrista, va presentar l'obra Batalla d'Alcolea, titulada en la seva edició pòstuma La batalla. Fantasia descriptiva, dedicada al general liberal Narcís d'Ametller i Cabrera. Després de realitzar uns concerts a Múrcia i Cartagena i, el 1870, a Màlaga, Arcas es va retirar a Almeria, on va establir un comerç de petrolis. Encara que aparentment retirat de la vida musical, Arcas va seguir donant alguns concerts fins que, amb el fracàs de la seva empresa comercial, va tornar a la plena activitat musical a 1876. Va iniciar llavors una gira de concerts per Andalusia i Llevant, tenint una nova trobada amb el jove, però ja reconegut guitarrista, Francesc Tàrrega a Alacant en 1879. El 1880 va actuar a Catalunya i Mallorca.

De tornada a la seva terra, el va sorprendre la mort a Antequera quan realitzava una nova gira per Andalusia.

Arcas va confeccionar els seus programes de concert sempre amb música pròpia, una part important d'aquesta són els arranjaments i les transcripcions de música procedent de l'escena, sent Verdi, Rossini, Bellini o Donizetti els autors més freqüentats per Arcas. El tractament d'aquesta música va des de la transcripció d'un nombre o fragment breu, Aire de Tango de Marina d'Arrieta, Motiu de l'òpera El Barber de Sevilla de Rossini, Melodia i Bolero de Vespres Sicilianes de Verdi..., fins a la utilització rapsòdica de diversos temes, com en Faust de Gounod, i especialment la Fantasia sobre La traviata de Verdi. Aquesta obra va ser copiada -el que ha donat lloc a confusions sobre el seu autoria- per Tàrrega, fet que evidencia la consideració que aquest tenia per Arcas.

L'obra Somni d'Rosellen, ja citada, i sobretot la Marxa fúnebre de Thalberg, que Arcas va incloure freqüentment en els seus concerts, són pràctica incipient de la transcripció del piano, cosa que generacions posteriors de guitarristes, amb Tàrrega al capdavant, faran amb molta assiduïtat. Arcas va publicar cert nombre d'obres dins el gènere de música de saló per a ús d'aficionats: minuets, masurques, valsos, tangos i poloneses, però també amb pretensions de major envergadura com la Polonesa Fantàstica, el Rondó o la Tanda de valsos que no és mera col·lecció de peces, sinó que forma una unitat emmarcada per una introducció i una coda. Arcas va treballar formats majors sota el terme "fantasia", significant a vegades una forma rapsòdica com les ja esmentades sobre temes d'òpera i La batalla. Fantasia descriptiva, que inclou l'himne de Riego, d'una altra banda el mateix terme s'ajusta al que ja va practicar a la guitarra Ferran Sor: una introducció, de grans dimensions, un tema amb variacions i un temps final, així les fantasies Sobre temes heterogenis, el deliri, sobre el drap o les Variacions sobre un tema de Sor.

Arcas va compondre obres inspirades en el folklore espanyol com Bolero, Els forners, també bolero, Pistes de bitlles i Jota aragonesa, que va ser seguida fidelment per Tàrrega, però particularment en el folklore andalús. Amb peces com Soleá, Rondeña o Murcianes, Arcas ocupa un lloc pioner en el sorgiment de la guitarra flamenca de concert.

Entre la generació de principis del segle XIX, amb Dionisio Aguado i Fernando Sor, i la de Francesc Tàrrega i els seus alumnes, com Joan Pon i Angelet, entre el XIX i el XX, hi va haver un bon nombre de guitarristes que durant el segle XX havien estat oblidats i que avui estan sent objecte de revisió i recuperació. Guitarristes com Miguel Carnicer, Trinidad Huerta, José Brocá, Antonio i Federico Cano, Jaume Bosch, Tomàs Dames i molts altres van mantenir la tradició guitarrística, van aportar noves solucions tècniques i una abundant didàctica. Arcas va ser la figura de referència per als seus coetanis, va ser el dedicatari de nombroses obres, i també la figura que, d'entre tots ells, va romandre en la història.

Obres

• Somni d'Rosellen;
• Quatre peces: Bolero, Vals, Dansa americana i Schotisch;
• Dues peces: motius de Marina i El barber de Sevilla i dos estudis: núms 1 i 2;
• El deliri;
• Rondenya per a guitarra sola;
• Vespres sicilianes;
• Dues peces: Polonesa fantàstica i Polka mazurka;
• Fantasia sobre temes heterogenis;
• Col·lecció de tangos;
• Tanda de valsos;
• Fantasia sobre el drap o Punt de l'Havana;
• Va rondar; Els forners; Trobador, ària i mieserere;
• La batalla. Fantasia descriptiva;
• Il Bacio, cèlebre vals de Luigi Arditi;
• Marxa fúnebre de Thalberg;
• Jota aragonesa;
• Faust, fantasia;
• Minuet en Mi menor;
• Minuet en Sol;
• Guayabito, tango;
• La favorita, fantasia;
• Norma, simfonia de Bellini;
• El incògnit, caprici;
• Fantasia sobre La Traviata;
• La rossa dels lunars, havanera d'Iradier;
• Variacions sobre un tema de Ferran Sor;
• La meva segona època, simfonia per a guitarra;
• Murcianes;
• Soleá.

Referències

• dbe.rah.es/biografias/42450/julian-gavino-arcas-lacal