Convent del Carmen Calzado: diferència entre les revisions
Cap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
| Línia 3: | Línia 3: | ||
El '''convent del Carmen Calzado de Valladolid''', va ser fundat per l'orde religiosa de l'[[Carmelites|''Ordo Fratrum Beatissimae Virginis Mariae de Monte Carmelo'']] a mitjan del segle XVI. Eren coneguts com a carmelitans calçats per distingir-los dels [[carmelites descalços]] que van sorgir després de la reforma. El complex monàstic va ocupar uns terrenys al sud del camp comunal (futur [[Parc del Campo Grande]]), fora de la porta del Campo. La seva situació al costat del camí que conduïa a [[Madrid]] va propiciar l'estada i descans de diverses personalitats abans d'entrar a la vil·la, al segle XIX i a partir de la [[Guerra del Francès]] va començar la seva decadència. Es va condicionar per a hospital i més tard amb l'exclaustració va acabar per sempre la vida conventual transformant-se els seus edificis en hospital militar. Al 1930 es va derrocar completament l'església i la resta d'edificis que encara es conservaven passant a formar part del de Patrimoni desaparegut de [[Valladolid]]; moltes de les seves obres d'art van ser disperses i la majoria desaparegudes. |
El '''convent del Carmen Calzado de Valladolid''', va ser fundat per l'orde religiosa de l'[[Carmelites|''Ordo Fratrum Beatissimae Virginis Mariae de Monte Carmelo'']] a mitjan del segle XVI. Eren coneguts com a carmelitans calçats per distingir-los dels [[carmelites descalços]] que van sorgir després de la reforma. El complex monàstic va ocupar uns terrenys al sud del camp comunal (futur [[Parc del Campo Grande]]), fora de la porta del Campo. La seva situació al costat del camí que conduïa a [[Madrid]] va propiciar l'estada i descans de diverses personalitats abans d'entrar a la vil·la, al segle XIX i a partir de la [[Guerra del Francès]] va començar la seva decadència. Es va condicionar per a hospital i més tard amb l'exclaustració va acabar per sempre la vida conventual transformant-se els seus edificis en hospital militar. Al 1930 es va derrocar completament l'església i la resta d'edificis que encara es conservaven passant a formar part del de Patrimoni desaparegut de [[Valladolid]]; moltes de les seves obres d'art van ser disperses i la majoria desaparegudes. |
||
El 1997 el Ministre de Defensa espanyol va acordar la seva venda amb l'[[Ajuntament de |
El 1997 el Ministre de Defensa espanyol va acordar la seva venda amb l'[[Ajuntament de Valladolid|Ajuntament]] i la [[Junta de Castella i Lleó]]. Va ser aleshores habilitat com a centre de donació de sang i hemoteràpia més ambulatori de la zona. Es va instal·lar allà la Gerència Regional de Salut de Castella i León i el servei del 112. |
||
== Història == |
== Història == |
||
Quan els religiosos van arribar a Valladolid el 1551 amb l'intenció de fundar un monestir es van allotjar a una casa d'esbarjo que els va cedir el seu propietari Bernardino de Mendoza. Aquesta casa es trobava a la zona coneguda com «Río de Olmos».{{refn|group=lower-alpha|Era coneguda com ''Río de Olmos'' una zona compresa entre el [[riu Pisuerga]] (a l'alçada del pont d'Arturo Eyríes) i el passeig de Zorrilla, a prop de l'escorxador fins arribar pel Camí Vell de Simancas al pont d'Hispanoamérica o de l'Hispanidad. En aquests terrenys hi va haver moltes propietats amb cases, hortes i arbres fruiters, a les quals s'anomenava '«riberes» per estar a la vora del riu. Algunes d'aquestes propietats van ser donacions dels seus amos per fundar [[convent]]s, com aquest del Carmen del Calzado.{{sfn|Fernández del Hoyo|1998|p=329}}}} Però el lloc era insalubre i també una mica allunyat de la vil·la, pel que els frares van prendre la decisió de cercar un millor acomodament. Ho van trobar a unes cases cedides per Juan Alvarado, patró del convent; estaven les mencionades cases en la zona sud de camp comunal i allà van estar fins que van poder anar construint el definitiu convent, la fàbrica del qual s'atribueix a Francisco de Praves.{{sfn|Alcalde Prieto|1992|pp=216-217}} |
Quan els religiosos van arribar a Valladolid el 1551 amb l'intenció de fundar un monestir es van allotjar a una casa d'esbarjo que els va cedir el seu propietari Bernardino de Mendoza. Aquesta casa es trobava a la zona coneguda com «Río de Olmos».{{refn|group=lower-alpha|Era coneguda com ''Río de Olmos'' una zona compresa entre el [[riu Pisuerga]] (a l'alçada del pont d'Arturo Eyríes) i el passeig de Zorrilla, a prop de l'escorxador fins arribar pel Camí Vell de Simancas al pont d'Hispanoamérica o de l'Hispanidad. En aquests terrenys hi va haver moltes propietats amb cases, hortes i arbres fruiters, a les quals s'anomenava '«riberes» per estar a la vora del riu. Algunes d'aquestes propietats van ser donacions dels seus amos per fundar [[convent]]s, com aquest del Carmen del Calzado.{{sfn|Fernández del Hoyo|1998|p=329}}}} Però el lloc era insalubre i també una mica allunyat de la vil·la, pel que els frares van prendre la decisió de cercar un millor acomodament. Ho van trobar a unes cases cedides per Juan Alvarado, patró del convent; estaven les mencionades cases en la zona sud de camp comunal i allà van estar fins que van poder anar construint el definitiu convent, la fàbrica del qual s'atribueix a Francisco de Praves.{{sfn|Alcalde Prieto|1992|pp=216-217}} |
||
Els cronistes de l'Ordre, seguint les anotacions del seu cartulari donen les dates de 1560 i 1563 per a la instal·lació del convent en aquest lloc. D'altra banda els historiadors locals Juan Antolínez de Burgos i Matías Sangrador donen la data de 1552. Van rebre com a almoina i ajut de Maria de Mendoza (vídua de Francisco de los Cobos secretari de Carles I) la quantitat de 2000 ducats per comprar més terreny i més cases i poder anar construint el definitiu convent. A més a més dels edificis van arribar a tenir una gran horta. Cap a 1620 es van acabar les obres de l'església portades a terme per Juan de Mazarredonda i Francisco de Praves. Tot el conjunt conventual va ser una obra de gran envergadura. Van transcórrer els segles xvii i xviii amb total normalitat en la vida del convent fins començaments del segle xix en el qual va tenir lloc la guerra del Francés.3​ |
|||
== Notes == |
== Notes == |
||
Revisió del 10:58, 28 set 2020
 |
Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
El convent del Carmen Calzado de Valladolid, va ser fundat per l'orde religiosa de l'Ordo Fratrum Beatissimae Virginis Mariae de Monte Carmelo a mitjan del segle XVI. Eren coneguts com a carmelitans calçats per distingir-los dels carmelites descalços que van sorgir després de la reforma. El complex monàstic va ocupar uns terrenys al sud del camp comunal (futur Parc del Campo Grande), fora de la porta del Campo. La seva situació al costat del camí que conduïa a Madrid va propiciar l'estada i descans de diverses personalitats abans d'entrar a la vil·la, al segle XIX i a partir de la Guerra del Francès va començar la seva decadència. Es va condicionar per a hospital i més tard amb l'exclaustració va acabar per sempre la vida conventual transformant-se els seus edificis en hospital militar. Al 1930 es va derrocar completament l'església i la resta d'edificis que encara es conservaven passant a formar part del de Patrimoni desaparegut de Valladolid; moltes de les seves obres d'art van ser disperses i la majoria desaparegudes.
El 1997 el Ministre de Defensa espanyol va acordar la seva venda amb l'Ajuntament i la Junta de Castella i Lleó. Va ser aleshores habilitat com a centre de donació de sang i hemoteràpia més ambulatori de la zona. Es va instal·lar allà la Gerència Regional de Salut de Castella i León i el servei del 112.
Història
Quan els religiosos van arribar a Valladolid el 1551 amb l'intenció de fundar un monestir es van allotjar a una casa d'esbarjo que els va cedir el seu propietari Bernardino de Mendoza. Aquesta casa es trobava a la zona coneguda com «Río de Olmos».[a] Però el lloc era insalubre i també una mica allunyat de la vil·la, pel que els frares van prendre la decisió de cercar un millor acomodament. Ho van trobar a unes cases cedides per Juan Alvarado, patró del convent; estaven les mencionades cases en la zona sud de camp comunal i allà van estar fins que van poder anar construint el definitiu convent, la fàbrica del qual s'atribueix a Francisco de Praves.[2]
Els cronistes de l'Ordre, seguint les anotacions del seu cartulari donen les dates de 1560 i 1563 per a la instal·lació del convent en aquest lloc. D'altra banda els historiadors locals Juan Antolínez de Burgos i Matías Sangrador donen la data de 1552. Van rebre com a almoina i ajut de Maria de Mendoza (vídua de Francisco de los Cobos secretari de Carles I) la quantitat de 2000 ducats per comprar més terreny i més cases i poder anar construint el definitiu convent. A més a més dels edificis van arribar a tenir una gran horta. Cap a 1620 es van acabar les obres de l'església portades a terme per Juan de Mazarredonda i Francisco de Praves. Tot el conjunt conventual va ser una obra de gran envergadura. Van transcórrer els segles xvii i xviii amb total normalitat en la vida del convent fins començaments del segle xix en el qual va tenir lloc la guerra del Francés.3
Notes
- ↑ Era coneguda com Río de Olmos una zona compresa entre el riu Pisuerga (a l'alçada del pont d'Arturo Eyríes) i el passeig de Zorrilla, a prop de l'escorxador fins arribar pel Camí Vell de Simancas al pont d'Hispanoamérica o de l'Hispanidad. En aquests terrenys hi va haver moltes propietats amb cases, hortes i arbres fruiters, a les quals s'anomenava '«riberes» per estar a la vora del riu. Algunes d'aquestes propietats van ser donacions dels seus amos per fundar convents, com aquest del Carmen del Calzado.[1]
Referències
- ↑ Fernández del Hoyo, 1998, p. 329.
- ↑ Alcalde Prieto, 1992, p. 216-217.
Bibliografía
- Alcalde Prieto, Domingo. Manual Histórico de Valladolid, publicado en 1861. Valladolid: Grupo Pinciano. Edición facsímil, 1992.
- Fernández del Hoyo, María Antonia. Patrimonio perdido. Conventos desaparecidos de Valladolid. Valladolid: Ayuntamiento de Valladolid, 1998.
- Fernández del Hoyo, María Antonia. Desarrollo urbano y proceso histórico del Campo Grande de Valladolid. Ayuntamiento de Valladolid, 1981.
- Martí y Monsó, José. Estudios histórico-artísticos relativos principalmente a Valladolid. Basados en la investigación de diversos archivos. Valladolid: Ámbito. Edición facsímil, 1992.
- Quadrado, José María. Recuerdos y bellezas de España. Valladolid. Valladolid: Ámbito, 1990.
- Urueña Paredes, Juan Carlos. Rincones con fantasmas. Un paseo por el Valladolid desaparecido. Valladolid: Edita Ayuntamiento de Valladolid, 2006.