Jàwhar as-Siqil·lí: diferència entre les revisions
m estandarditzant codi encapçalaments i llistes |
m Afegint enllaç |
||
| Línia 4: | Línia 4: | ||
El [[958]] fou nomenat general de l'expedició per dominar [[Àfrica del Nord]] i va fer una gran campanya. Va derrotar un exèrcit dels berbers [[zenates]] (amb suport omeia i dirigit pel governador de [[Tahert]] i Ifkan Yala ibn Muhammad al-Ifraní) prop de Tahert, i va vèncer i matar el general enemic; es va dirigir llavors cap al sud-oest i va envair el principat de [[Sigilmasa]] on el príncep local Muhammad ibn al-Fath ibn Maymun ibn Midrar va fugir. Poc després el darrer príncep [[midrarita]] va ser capturar i executat. Va passar un any a Sigilmasa i a finals del [[960]] es va dirigir al nord cap a [[Fes]], que va conquerir i el governador omeia Ahmad ibn Ani Bakr al-Djudhami fou fet presoner i va morir empresonat. Això va deixar tot el Maghrib menys l'extrem nord del [[Marroc]] (amb [[Tànger]] i [[Ceuta]]) en mans dels fatimites. L'[[idríssida]] al-Hasan ibn Djannun que encara governava un petit territori a l'entorn d'[[al-Basra]] (com a vassall omeia) es va sotmetre. El [[961]] va retornar a [[Kairuan]] victoriós amb presoners i molt de botí. Tot i les seves nombroses victòries no va poder arribar a consolidar el domini fatimita, sobretot perquè només disposava de 20000 homes i els berbers i omeies de Còrdova eren molt superiors en nombre. Entre [[961]] i [[968]] no apareix esmentat. |
El [[958]] fou nomenat general de l'expedició per dominar [[Àfrica del Nord]] i va fer una gran campanya. Va derrotar un exèrcit dels berbers [[zenates]] (amb suport omeia i dirigit pel governador de [[Tahert]] i Ifkan Yala ibn Muhammad al-Ifraní) prop de Tahert, i va vèncer i matar el general enemic; es va dirigir llavors cap al sud-oest i va envair el principat de [[Sigilmasa]] on el príncep local Muhammad ibn al-Fath ibn Maymun ibn Midrar va fugir. Poc després el darrer príncep [[midrarita]] va ser capturar i executat. Va passar un any a Sigilmasa i a finals del [[960]] es va dirigir al nord cap a [[Fes]], que va conquerir i el governador omeia Ahmad ibn Ani Bakr al-Djudhami fou fet presoner i va morir empresonat. Això va deixar tot el Maghrib menys l'extrem nord del [[Marroc]] (amb [[Tànger]] i [[Ceuta]]) en mans dels fatimites. L'[[idríssida]] al-Hasan ibn Djannun que encara governava un petit territori a l'entorn d'[[al-Basra]] (com a vassall omeia) es va sotmetre. El [[961]] va retornar a [[Kairuan]] victoriós amb presoners i molt de botí. Tot i les seves nombroses victòries no va poder arribar a consolidar el domini fatimita, sobretot perquè només disposava de 20000 homes i els berbers i omeies de Còrdova eren molt superiors en nombre. Entre [[961]] i [[968]] no apareix esmentat. |
||
El [[968]] fou triat per dirigir l'exèrcit que havia de conquerir Egipte i va sortir de Kairuan el febrer del ''969''; en quatre mesos es va apoderar del país mercès a un tractat hàbilment preparat amb el visir dels [[ikhshídides]]; va triomfar a al-Djiza ([[30 de juny]]) i va entrar a [[al-Fustat]] ([[1 de juliol]]). En una declaració llegida en públic es va guanyar la confiança dels egipcis, consolidada amb el nomenament com a visir de Djafar Ibn al-Furat. El general per precaució va passar la primera nit al seu campament al nord de la ciutat i l'endemà va iniciar la construcció d'una nova ciutat, al-Kahira ([[el Caire]]) on el [[4 d'abril]] del [[970]] va fundar la famosa [[mesquita d'al-Azhar]]. Durant més de quatre anys va ser l'únic governant d'Egipte (que va estabilitzar política i econòmicament) fins que el califa fatimita va fer entrada la nova capital el [[7 d'octubre]] del [[974]]. En el seu govern cal destacar els atacs càrmates, que el setembre del [[969]] van fer presoner a Damasc al seu lloctinent Djafar ibn Falah que havia estat enviat a ocupar [[Palestina]] i [[Síria]], i als que va rebutjar al nord del Caire el [[22 de desembre]] del [[970]] i altre cop en atacs el 971/972 i finalment en el darrer atac el [[974]]; també va enviar tropes a [[Núbia]] i el [[976]] va sotmetre [[Hedjaz]] i va fer llegir la ''khutba'' a [[la Meca]] i [[Medina]] en nom del califa fatimita. |
El [[968]] fou triat per dirigir l'exèrcit que havia de [[Conquesta fatimita d'Egipte|conquerir Egipte]] i va sortir de Kairuan el febrer del ''969''; en quatre mesos es va apoderar del país mercès a un tractat hàbilment preparat amb el visir dels [[ikhshídides]]; va triomfar a al-Djiza ([[30 de juny]]) i va entrar a [[al-Fustat]] ([[1 de juliol]]). En una declaració llegida en públic es va guanyar la confiança dels egipcis, consolidada amb el nomenament com a visir de Djafar Ibn al-Furat. El general per precaució va passar la primera nit al seu campament al nord de la ciutat i l'endemà va iniciar la construcció d'una nova ciutat, al-Kahira ([[el Caire]]) on el [[4 d'abril]] del [[970]] va fundar la famosa [[mesquita d'al-Azhar]]. Durant més de quatre anys va ser l'únic governant d'Egipte (que va estabilitzar política i econòmicament) fins que el califa fatimita va fer entrada la nova capital el [[7 d'octubre]] del [[974]]. En el seu govern cal destacar els atacs càrmates, que el setembre del [[969]] van fer presoner a Damasc al seu lloctinent Djafar ibn Falah que havia estat enviat a ocupar [[Palestina]] i [[Síria]], i als que va rebutjar al nord del Caire el [[22 de desembre]] del [[970]] i altre cop en atacs el 971/972 i finalment en el darrer atac el [[974]]; també va enviar tropes a [[Núbia]] i el [[976]] va sotmetre [[Hedjaz]] i va fer llegir la ''khutba'' a [[la Meca]] i [[Medina]] en nom del califa fatimita. |
||
És esmentat per darrer cop el [[978]] quan va perdre els seus càrrecs i es va dedicar a les obres de caritat. Va morir el [[28 de gener]] del [[992]]. El seu fill Husayn ibn Djafar fou també general en temps del califa fatimita [[Al-Hàkim (fatimita)|Al-Hàkim bi-amr-Al·lah]] (996–1021) i va morir en una conspiració frustrada contra aquest califa. |
És esmentat per darrer cop el [[978]] quan va perdre els seus càrrecs i es va dedicar a les obres de caritat. Va morir el [[28 de gener]] del [[992]]. El seu fill Husayn ibn Djafar fou també general en temps del califa fatimita [[Al-Hàkim (fatimita)|Al-Hàkim bi-amr-Al·lah]] (996–1021) i va morir en una conspiració frustrada contra aquest califa. |
||
Revisió del 01:09, 18 oct 2020
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 911 (Gregorià)  Emirat de Sicília |
| Mort | 28 abril 992 (80/81 anys) El Caire |
Emir of Sicily (en)  | |
| | |
| Dades personals | |
| Religió | Islam |
| Activitat | |
| Ocupació | oficial |
| Carrera militar | |
| Rang militar | general |
Jàwhar ibn Abd-Al·lah, conegut com a Jàwhar as-Siqil·lí, literalment Jàwhar el Sicilià, però també pels epítets as-Saqlabí, «l'Eslau» o «l'Esclau», ar-Rumí, «el Grec» o «el Cristià», al-Kàtib, «el Secretari», o al-Qàïd, «l'Alcaid» o «el General» —en àrab جوهر بن عبد الله الصقلي الصقلبي الرومي الكاتب القائد, Jawhar ibn ʿAbd Allāh aṣ-Ṣiqillī aṣ-Ṣaqlabī ar-Rūmī al-Kātib al-Qāʾid— (vers 900/910 - 28 de gener de 992) fou un general musulmà, un dels fundadors del poder fatimita al Maghrib i Egipte. Era fill d'un esclau i ell mateix fou esclau alliberat pel seu amo fatimita. De jove va ocupar càrrecs menors.
El 958 fou nomenat general de l'expedició per dominar Àfrica del Nord i va fer una gran campanya. Va derrotar un exèrcit dels berbers zenates (amb suport omeia i dirigit pel governador de Tahert i Ifkan Yala ibn Muhammad al-Ifraní) prop de Tahert, i va vèncer i matar el general enemic; es va dirigir llavors cap al sud-oest i va envair el principat de Sigilmasa on el príncep local Muhammad ibn al-Fath ibn Maymun ibn Midrar va fugir. Poc després el darrer príncep midrarita va ser capturar i executat. Va passar un any a Sigilmasa i a finals del 960 es va dirigir al nord cap a Fes, que va conquerir i el governador omeia Ahmad ibn Ani Bakr al-Djudhami fou fet presoner i va morir empresonat. Això va deixar tot el Maghrib menys l'extrem nord del Marroc (amb Tànger i Ceuta) en mans dels fatimites. L'idríssida al-Hasan ibn Djannun que encara governava un petit territori a l'entorn d'al-Basra (com a vassall omeia) es va sotmetre. El 961 va retornar a Kairuan victoriós amb presoners i molt de botí. Tot i les seves nombroses victòries no va poder arribar a consolidar el domini fatimita, sobretot perquè només disposava de 20000 homes i els berbers i omeies de Còrdova eren molt superiors en nombre. Entre 961 i 968 no apareix esmentat.
El 968 fou triat per dirigir l'exèrcit que havia de conquerir Egipte i va sortir de Kairuan el febrer del 969; en quatre mesos es va apoderar del país mercès a un tractat hàbilment preparat amb el visir dels ikhshídides; va triomfar a al-Djiza (30 de juny) i va entrar a al-Fustat (1 de juliol). En una declaració llegida en públic es va guanyar la confiança dels egipcis, consolidada amb el nomenament com a visir de Djafar Ibn al-Furat. El general per precaució va passar la primera nit al seu campament al nord de la ciutat i l'endemà va iniciar la construcció d'una nova ciutat, al-Kahira (el Caire) on el 4 d'abril del 970 va fundar la famosa mesquita d'al-Azhar. Durant més de quatre anys va ser l'únic governant d'Egipte (que va estabilitzar política i econòmicament) fins que el califa fatimita va fer entrada la nova capital el 7 d'octubre del 974. En el seu govern cal destacar els atacs càrmates, que el setembre del 969 van fer presoner a Damasc al seu lloctinent Djafar ibn Falah que havia estat enviat a ocupar Palestina i Síria, i als que va rebutjar al nord del Caire el 22 de desembre del 970 i altre cop en atacs el 971/972 i finalment en el darrer atac el 974; també va enviar tropes a Núbia i el 976 va sotmetre Hedjaz i va fer llegir la khutba a la Meca i Medina en nom del califa fatimita.
És esmentat per darrer cop el 978 quan va perdre els seus càrrecs i es va dedicar a les obres de caritat. Va morir el 28 de gener del 992. El seu fill Husayn ibn Djafar fou també general en temps del califa fatimita Al-Hàkim bi-amr-Al·lah (996–1021) i va morir en una conspiració frustrada contra aquest califa.
Bibliografia
- M. K. Husayn i Abd al-Hadi Shaira, traducció de Marius Canard, Vie de l'Ustadh Jaudhar, el Caire 1954 (traducció publicada a Alger 1958).