Santa Eulàlia de Vilapicina: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Tipografia
m eliminant paràmetres redundants, ara a WD
Línia 2: Línia 2:
| nom = Santa Eulàlia de Vilapicina
| nom = Santa Eulàlia de Vilapicina
| imatge = Sta Eulàlia Vilapiscina - Barcelona (Catalonia)-08019-2886.jpg
| imatge = Sta Eulàlia Vilapiscina - Barcelona (Catalonia)-08019-2886.jpg
| comarca = Barcelonès
| municipi = Barcelona
| diocesi = [[bisbat de Barcelona|Barcelona]]
| diocesi = [[bisbat de Barcelona|Barcelona]]
| construccio = [[1782]]
| construccio = [[1782]]

Revisió del 13:45, 27 nov 2020

Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Santa Eulàlia de Vilapicina
Imatge
EpònimEulàlia de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusEsglésia Modifica el valor a Wikidata
Construcció1782
ConsagracióSanta Eulàlia
Característiques
Estil arquitectònicNeoclàssic
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaBarcelona i Nou Barris (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 25′ 51″ N, 2° 10′ 22″ E / 41.4307°N,2.1729°E / 41.4307; 2.1729
Bé cultural d'interès local
Data1971
Id. IPAC40641 Modifica el valor a Wikidata
Id. IPAPC15741 Modifica el valor a Wikidata
Id. Barcelona2886 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
CategoriaCapella
DiòcesiBarcelona

Santa Eulàlia de Vilapicina és un santuari del segle xviii, actualment pertanyent al barri del Turó de la Peira, districte de Nou Barris, de la ciutat de Barcelona. Actualment dependent de la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina, Arxiprestat de Vilapicina, Arquebisbat de Barcelona. Forma un conjunt històric, catalogat com a bé cultural d'interès local, juntament amb la masia de Can Basté-actualment centre cívic-, l'antic hostal de Ca n'Artès i dues cases adossades, que conformen el nucli de l'antic llogaret de Santa Eulàlia de Vilapicina. El santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina és un edifici d'estil neoclàssic, sobri i senzill. Consta d'una única nau, amb coberta d'arc faixó. Es conserven restes de l'anterior temple romànic, aixecat, al seu torn, amb elements constructius d'època romana; poden observar a la façana lateral, sota el pont que uneix l'església amb Can Basté, i a la capella interior, anomenada del Santíssim, que s'ubica en què va ser l'absis del temple antic.

La façana està decorada amb esgrafiats, al voltant d'un óculo, en què apa la creu de Santa Eulàlia i uns àngels. Entre l'òcul i el portal rectangular hi ha una fornícula amb la imatge de la santa. A la llinda de la porta d'entrada hi ha la inscripció SACELLUM HOC RAEDIFICATUM FUIT VICINORUM SUMTIBUS ANNO 1782, que fa referència a la reconstrucció del temple, el 1782, sufragada pels veïns. Corona la façana un campanar, format per un petit cos amb arcs, i coronat per florons de ceràmica vidrada verda.

L'església, al costat de diversos edificis contigus -entre ells Can Basté i Ca N'Artés -, van ser declarats conjunt d'interès històric - artístic el 1971.[1]

Església preromànica

Tot i que el temple actual va ser construït en 1782, anteriorment ja existia en aquest lloc una capella preromànica dedicada a Santa Eulàlia, l'existència està documentada l'any 991. A a l'interior de la capella hi ha elements constructius de la primitiva església i fins i tot restes d'una assentament romà anterior.[1]

En una escriptura del 22 gener 1034 consta que Arnau Vidal d'Horta va adquirir un alou format per l'església de Santa Eulàlia, i diverses cases, terres i vinyes. En 1064 el mateix Arnau Vidal va donar les seves propietats a Vilapicina al bisbe de Barcelona.

Una acta de visita pastoral de 1413 cita la capella de Santa Eulàlia com sufragània de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, un municipi independent fins a la seva annexió a Barcelona, el 1897. El pas dels múltiples exèrcits que van assetjar la ciutat de Barcelona durant els segles XVI i XVII van provocar desperfectes al temple, hi ha constància de dues restauracions importants, en 1562 i en 1637.

A principis del segle xviii l'església havia donat nom a un llogaret rural, Santa Eulàlia de Vilapicina,[2] formada per diverses masies disperses en un territori de camps i vinyes. Una de les poques masies que es conserven d'aquesta època és Can Basté, al costat de l'església; data del segle xviii i actualment funciona com a centre cívic. També es conserva actualment Ca n'Artés, un antic hostal que dataria, probablement, del segle xv. La seva construcció al costat de l'església no és casual, ja que aquest era el punt de confluència de dues importants vies: l'antic camí de Sant Andreu de Palomar a Sant Joan d'Horta i l'anomenat camí de Sant Iscle, que anava fins a Cerdanyola del Vallès passant per la font de Santa Eulàlia, prop de la masia de Can Masdeu.

Església moderna

Degut a l'estat de deteriorament del temple i l'increment de feligresos, en 1781 els veïns més distingits de Vilapicina impulsaren una reedificació. Finançat per subscripció popular, es va construir actual santuari neoclàssic, canviant l'orientació de la planta de forma perpendicular a l'antiga disposició. Alhora, es va construir el pont que uneix l'església amb Can Basté. La construcció va finalitzar l'1 d'agost de 1782.

Davant el creixement demogràfic que venia experimentant Vilapicina, al 31 de desembre de 1866 el Bisbe Pantaleó Montserrat i Navarro va erigir la capella de Santa Eulàlia com a parròquia segregada i Can Basté es va habilitar com a rectoria. El 1885 el rector, reverend Narcís Cot, considerant que la parròquia havia quedat petita, va encarregar a l'arquitecte Josep Domènech i Estapà la construcció d'un nou temple, que es va aixecar a un centenar de metres de distància, en uns terrenys cedits per Josepa Sola, costat de la Rambla de Santa Eulàlia (avui Passeig de Fabra i Puig). El 1905 el que avui és santuari de Santa Eulàlia va perdre la seva condició de parròquia en benefici del nou temple.

A partir d'aquesta data, l'església antiga va quedar limitada a la celebració de catequesi i alguns actes populars. El 1927 es va urbanitzar i enjardinà la placeta davant de la porta principal. Nou anys després, el temple va patir els estralls de la Guerra Civil. El 25 de juliol de 1936 l'església va ser saquejada i es van cremar els altars i les imatges a la placeta davant del temple. Poc després van ser assassinats el vicari, Mossèn Josep Juncosa, i el mestre de l'escola parroquial, Francesc de Paula Garí. També la parròquia nova va ser saquejada i cremada durant el conflicte bèl·lic, de manera que en finalitzar la contesa, el 1939, l'església vella va haver de ser habilitada temporalment per al culte. Després, el temple va quedar oblidat i abandonat durant anys, fins que un grup de seminaristes va impulsar la seva recuperació i restauració a la fi dels anys 1960. El 12 de febrer de 1969, dia de Santa Eulàlia, es va restablir el culte a l'església vella, distingint amb el títol de Santuari de Santa Eulàlia.

A principis dels anys 2000 els veïns de Vilapicina van dur a terme múltiples activitats (botifarrades, concerts, etc.) per a recaptar fons per rehabilitar el santuari. Les obres, finalitzades el 2004, van consistir en l'arranjament de la teulada i del cor i la recuperació dels esgrafiats de la façana principal.[1]

Actualment el santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina només presta servei per a la missa dominical i el primer divendres de cada mes, quan se celebra una eucaristia dedicada als difunts. Alberga també classes de catequesi i a diversos col·lectius que promouen activitats culturals, com un grup de teatre o una coral.[1]

Intervencions arqueològiques

Al parament de l'actual església de santa Eulàlia de Vilapicina (del s. XVIII) es pot constatar l'existència de carreus aprofitats de dimensions molt desiguals d'una construcció molt anterior, potser d'una suposada vil·la romana. Dins el parament posterior de la capçalera, a més, es pot observar una espècie de pedrís o banqueta que hi ha entre els pilars de suport de l'arc. La part superior de la banqueta es correspon a la superfície d'un paviment d'opus signinum, d'uns 18 centímetres de gruix i d'una gran qualitat, que amb tota seguretat pertanyia a les instal·lacions o dependències d'una vila romana ubicada en aquests contorns i que podria ser molt bé la cèlebre Vila Picina.

A finals dels anys cinquanta del segle xx, el Servei Provincial d'Arqueologia, sota la direcció del Josep de C. Serra Ràfols, va excavar dues sitges immediates al camí antic d'Horta, molt properes a d'absis de l'església del segle xviii de Santa Eulàlia de Vilapicina. Sembla que una d'elles havia estat escapçada parcialment per l'eixamplament de l'antic camí d'Horta. Aquesta, la més propera al camí, tenia una profunditat d'uns 1’20 metres, amb una amplada en el punt màxim d'1,05 metres, i estava totalment reomplerta de terres i restes diverses, tot formant quatre estrats diferents que oferiren materials ceràmics dels segles X-XI i del segle xiv. La segona sitja, separada 1’60 m. del talús del camí, era de dimensions similars. Oferí material ceràmic dels segles XV-XVI.[3]

Referències

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Aspas, Erica «Una zona verde en la qual se respira deporte». El Periódico de Catalunya, 19-01-2011, pàg. 44.
  2. El topònim més habitual, fins al segle xx, fou Santa Eularia de Vilapiscina
  3. «Santa Eulàlia de Vilapicina». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).

Bibliografia

Enllaços externs