Rondalla

Una rondalla és una narració breu popular que combina elements de fantasia, de llegenda i reals. La trama sol ser molt senzilla, amb situacions i personatges comuns a tots els pobles i cultures; els personatges, plans, i el temps i l'espai indeterminats. Destinada especialment a l'entreteniment dels infants alhora que té intenció moralitzadora. La rondalla té un caràcter anònim, a més, les rondalles pertanyen a un patrimoni col·lectiu que remet ocasionalment a la cultura indoeuropea.

En català, destaquen sobretot les Rondalles Mallorquines recopilades per Mossèn Alcover i les Rondalles Valencianes recopilades per Enric Valor, com també les Rondalles del Vallespir recollides per Esteve Casaponça.

Característiques

La rondalla es caracteritza per tenir una estructura fixa, tant en els personatges com en les paraules utilitzades per obrir i tancar una rondalla.

Estructura narrativa

• Situació inicial: és la presentació d'alguns personatges de la narració i de les circumstàncies que els envolten.
• Conflicte: és qualsevol fet o acció que ocasiona un canvi del plantejament inicial de la narració.
• Acció: aquesta és la part clau de la narració, l'equiparable al nus de l'obra. Moment en el qual alguns personatges intenten resoldre el conflicte.
• Resolució: és el resultat de l'acció dels personatges per resoldre el problema.
• Situació Final: en aquesta part final de la rondalla, és el moment de tornada a la situació estable del principi, però diferent.

Les rondalles valencianes es classifiquen en tres tipus:

• Rondalles meravelloses, en què intervenen éssers humans dotats de facultats sobrenaturals oi objectes amb virtuts màgiques que ajuden a l'heroi a arribar al seu fi.
• Rondalles de costums, que reflecteixen la manera de viure de la societat agrària, amb persones que resolen els conflictes sense cap ajuda meravellosa.
• Rondalles d'animals, en què els personatges són animals humanitzats; les més pròxims a les faules.

Personatges

Normalment en tota rondalla hi sol haver set tipus de personatges, encara que no sempre hi apareixen tots. Aquest tipus de classificació fou proposat pel folklorista rus Vladimir Propp, seguint la metodologia estructuralista. Aquests set tipus de personatges són aquests: tontod quienn lo leaa

• L'Heroi és l'encarregat de reaccionar davant de les exigències del donant per poder disposar de l'objecte màgic que els ajudarà combatre amb el seu personatge antagònic, l'agressor. Aquest serà l'encarregat de combatre amb l'heroi o participa en el combat final. L'heroi al final de l'obra es casa amb la princesa, que simbolitza la princesa com el premi per la victòria. Amb aquest matrimoni l'heroi es transforma en un ésser madur i poderós.

• L'Agressor és el personatge antagònic de l'heroi. L'agressor en tota rondalla acaba sent el perdedor.

• El donant de l'objecte màgic és molt habitual en les rondalles de caràcter meravellós i és l'encarregat de donar l'objecte màgic a l'heroi.

• La princesa apareix en les rondalles meravelloses i sempre exigeix les tasques més difícils i arriscades, que servirà per desemmascarà al fals heroi, i fer sobresaltar l'heroi de tots els altres personatge. La princesa acaba casant-se amb l'heroi.

• Els auxiliars de l'heroi són els encarregats d'ajudar a l'heroi durant l'aventura. En les rondalles meravelloses té una caràcter màgic o sobrenatural.

• El fals heroi és la persona que sembla l'heroi autèntic, però amb les tasques exigides per la princesa es desemmarcara a aquest fals heroi.

• La víctima és la persona que serà rescatat per l'heroi. A vegades la víctima pot ser la princesa, però no obligatòriament.

Maneres de tancar i obrir un relat tradicionals

Les rondalles ofereixen una àmplia i molt variada gamma de fórmules per a obrir i tancar un relat. Aquestes marques són fixes i són utilitzades sempre de la mateixa manera i sols poden patir petits canvis.

Sempre comença amb una fórmula d'encapçalament:

• Hi havia un vegada...
• Això era un homo que li deien En Salom..., Això eren tres germanes fadrines, que estaven totes soletes
• Això era i no era, una vila on hi vivia un pobre pescador...
• Vet aquí que en aquell temps les bèsties parlaven i les persones callaven, hi havia una al·lota polida que...
• Açò vol dir que era una viuda que tenia un fill que era de nom Pere, Això vol dir que era un ca pagès que mai havia baixat a Vila
• Vol dir que, fa molts anys, una dona vella i malgarbada...
• L'any tirurany, en un lloc de tramuntana, hi van néixer tres germans bessons...
• Fa anys i panys, hi havia un fillet que...
• Heu de pensar i creure i creure i pensar que, fa molts anys, un fusteret se va enamorar d'...

Aquesta mena d'entrada és un mètode per a endinsar-se en el món on és tot impossible i deixar enrere el món concret de la realitat.

De vegades hi ha una fórmula que se va repetint enmig del relat:

• Camina, caminaràs, i ben lluny/enfora arribaràs.

Sempre es tanca la rondalla amb una fórmula de clausura, que torna l'oïdor al món real:

• I si no són morts, és que encara són vius.
• Van tenir tres fills : el gran va morir ric ; el mitjà va morir pobre ; el petit va morir penjat, i vet aquí el conte acabat.
• I qui no ho vulgui creure, que ho vagi a veure.
• Tot això que us he explicat ha passat o no ha passat ; si no ha passat és mentida, si ha passat és veritat ; I val més creure-ho, que anar-ho a veure.
• I heus aquí un cas com un cabàs! Un home va caure d'esquena, es va trencar el nas.
• I així ho van fer ! I encara ho fan si no s'han aturat, i mentrestant, el conte és acabat.
• I la rondalla ja està dita; si t’ha agradat, menja-te-la frita.
• I conte contat, ja s'ha acabat.
• Conte contat, ja està acabat ; qui se'l creu, anirà al cel ; qui no s'ho creurà, a l'infern a cremar.
• I davall sa porta hi ha un fus; acabat, amén, Jesús.
• I a la porta n'hi ha un fus, acabat amén Jesús.
• (I) catacric, catacrac/ric i rac, aquest/el conte (s')ha acabat.
• I (c)ric i (c)rac, el conte és acabat. (; i si no és mentida, és veritat.
• I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat.
• Vet aquí un gos, vet aquí un gat, vet aquí el conte acabat!
• Vet aquí un gat, vet aquí un gos, vet aquí el conte fos.
• A la porta hi ha un gos, a la finestra hi ha un gat, i el conte és acabat.
• Darrere la porta hi ha un gat, vet aquí el conte acabat.
• Aquí passa un gos, aquí passa un gat, aquest conte ja s'ha fos.
• Aquí dalt hi ha un gat que ha passat per un forat!
• Allí dalt hi passa un rat, aquí baix un escarabat!
• I el gall va fer quicquiriquic, i el conte ja està dit.
• I el gall va fer cacaracac, el conte està acabat.
• I tururut, tururut, la guilla ha vingut se l'ha emportat ; ha passat per un forat allí dintre ha restat.
• Un i dos, el conte ja s'ha fos.
• Un conte us he contat, i res no m'heu donat ; si us ha agradat, bé, i si no, també.
• Una reina tenia tres filles:

una mandarina,

una taronja,

una melmelada,

i aquesta història s'ha acabada.

Altres característiques lingüístiques de les rondalles

• registre col·loquial
• frases curtes i de sintaxi simple.
• vocabulari bàsic de fàcil comprensió.
• fórmules repetitives al llarg de l'explicació.
• expressions que s'afegeixen a la narració per a mantenir l'atenció de la mainada.
• ús d'onomatopeies i embarbussaments.

Interpretacions de les rondalles

Al llarg del temps s'han proposat diverses teories sobre el significat de les rondalles, sobre el com, sobre el quan i sobre per què han sorgit aquestes narracions. Aquestes són les més acceptades:

La teoria Mítica de Max Müller

La teoria mítica o indoeuropea va ser formulada a mitjans del segle XIX pel filòleg Friedrich Max Müller a la seva obra Essay un Comparative Mythology (1856) que era fruit de les recerques filològiques comparatistes.

Segons aquesta teoria les rondalles serien derivacions degradades dels mites solars indoeuropeus: el cel, la nit, l'albada, el sol i els fenòmens meteorològics. Primer hi va haver el mite primitiu, després les llegendes i posteriorment l'aparició de les rondalles. Abans de la formulació d'aquesta teoria ja hi havia indicis que l'afavorien, ja que els germans Grimm havien posat en relleu les semblances entre les rondalles europees, perses i índiques, i havien postulat l'existència d'un folklore i un pensament comú indoeuropeu. -.(Josep Temporal, Galàxia Propp)

Vegeu també

• Conte de fades
• Conte

Bibliografia

• Centre de Normalització Lingüística Terres de l'Ebre, Servei Local de Català de Tortosa. Dites, cobles i rondalles. segona edició. Tortosa: Servei Local de Català de Tortosa, abril de 1994, p. 288. ISBN 84-606-1864-1. 
• Ros, Carlos. Rondalla de rondalles a imitació del cuento de cuentos de Don Francisco de Quevedo y de la Historia de Histories de Don Diego de Torres. València: Monfort, 1776. 

Enllaços externs

• Rondallística
• Exposat sobre la rondalla

Viccionari