Claudio Moyano

Estàtua de Claudio Moyano a la Cuesta de Moyano de Madrid.

Claudio Moyano y Samaniego (Fuentelapeña o la Bóveda de Toro, actual província de Zamora, 1809 - Madrid, 1890) fou un polític espanyol. D'ideologia liberal, va evolucionar de posicions tèbiament progressistes fins a aproximar-se al Partit Moderat. Va cursar estudis de Dret (exercint algun temps l'advocacia), Llatí i Filosofia en les Universitats de Salamanca i Valladolid, en la qual fou catedràtic d'institucions civils i d'economia política.

En 1841 fou escollit alcalde de Valladolid, i en 1843 Rector de la seva universitat i diputat a Corts. En 1844 fou escollit diputat per Zamora. En 1846 és diputat per Toro. En 1850 fou rector de la Universitat de Madrid. En 1853 entra en el govern ocupant la cartera del Ministeri de Foment. Ja en el Bienni Progressista es va oposar, en les Corts, a la desamortització municipal decretada per Pascual Madoz en 1855. En 1856, amb el govern moderat, impulsa la llei reguladora de l'ensenyament coneguda com a Llei Moyano, que incorpora bona part del Projecte de Llei d'Instrucció Pública de 9 de desembre de 1855, elaborat durant el bienni pel ministre de Foment Manuel Alonso Martínez. La llei Moyano serà el fonament de l'ordenament legislatiu en el sistema educatiu espanyol durant més de cent anys, doncs en essència (encara amb modificacions) va perviure fins a la Llei General d'Educació de 1970 que va establir l'escolarització obligatòria fins als 14 anys i la LOGSE de 1990 que va augmentar aquesta edat als 16. Estava composta en realitat per dues iniciatives legislatives: la Llei de Bases de 17 d'agost de 1857, i la Llei d'Instrucció Pública de 9 de setembre de 1857.

Amb aquesta llei s'intenta millorar la deplorable condició de l'educació a Espanya (un dels països europeus amb major taxa d'analfabetisme) organitzant els tres nivells del primer ensenyament (ensenyament primari, en teoria obligatòria i gratuïta per als quals no poguessin pagar-la, però que en la pràctica dependrà de la iniciativa dels municipis o de la iniciativa privada), el segon ensenyament (ensenyament mitjà, en la qual es preveu l'obertura d'instituts de batxillerat i escoles normals de magisteri en cada capital de província, a més de permetre la ensenyament privat en els col·legis religiosos, que rebran especial consideració); i l'ensenyament superior (amb les universitats la gestió de la qual es reserva a l'Estat). Va impulsar la ràpida aprovació dels expedients de ferrocarrils. Va tornar al govern en 1864. Després del parèntesi del Sexenni Democràtic, torna a les Corts de la Restauració com diputat per Toro. Fou nomenat senador per Madrid en 1881, càrrec que va ocupar amb rang vitalici des de 1886.

Enllaços externs

• Biografia presa del diccionari biogràfic d'Alianza Editorial
• Anàlisi de la llei Moyano