Mamelucs

Genet de la cavalleria mameluc, segons un gravat de 1810

Un mameluc (Àrab: مملوك (singular), مماليك (plural), "posseït") era un soldat esclau que era convertit a l'Islam i que servia els califes musulmans i els sultans aiúbides durant l'edat mitjana. Amb el temps es van convertir amb una casta militar poderosa, i en més d'una ocasió van prendre el poder, com per exemple a Egipte on governà el sultanat mameluc de 1250 a 1517.

Origen

Els primers mamelucs van servir els califes abbàssides de Bagdad el segle IX. Eren reclutats principalment de les àres properes al Caucas i al nord de la Mar Negra. La majoria d'ells no eren d'origen musulmà, i havien estat venuts en esclavitud per famílies empobrides de l'estepa o capturats per traficants d'esclaus.

El sistema mameluc donava als governants tropes que no tenien cap vinculació a cap estructura de poder establerta. Els guerrers locals eren sovint més lleials als xeics o a les seves famílies que no pas al sultans o califes. Si algun comandant conspirava contra el governant, sovint no era possible de derrocar-lo sense causar crispació entre la noblesa. En canvi, les tropes d'esclaus eren estrangers de l'estatus més baix que no eren capaços de conspirar contra el governant i podien ser fàcilment castigats si causaven problemes.

Organització

Un cop els mamelucs eren convertits a l'Islam, eren entrenats com a soldats de cavalleria. Els Mamelucs havien d'obeir les ordres de la furusiyya, un condi de conducta que comprenia valors com el coratge i la generositat però també ensenyaments de tàctiques de cavalleria, doma de cavalls, arqueria i tractament de ferides.

Els mamelucs vivien en casernes i passaven junts la major part del temps. Els seus entrenaments incloien esports com competicions de tir amb arc o presentacions d'habilitats sobre el cavall com a mínim dos cops per setmana. L'entrenament intensiu i rigorós de cada nou recluta ajudava a assegurar la continuitat de les pràctiques mameluc.

Tot i que tècnicament ja no eren esclaus un cop acabat l'entrenament, encara estaven obligats a obeir el sultà. El sultà els mantenia com una força aliena, sota el seu comandament directe, per ser utilitzada en el cas de friccions tribals locals.

El sultà tenia el nombre de mamelucs més elevat, però d'altres emirs també podien posseïr-ne. Molts mamelucs van ascendir a posicions destacades a l'imperi, incloent-hi el comandament d'exèrcits. En els inicis el seu estatus no era hereditari i els fills eren privats de succeir els seus pares, però en llocs com Egipte les forces mameluc van acabar vinculades a les estructures de poder i van aconseguir grans nivells d'influència.

Dinasties mameluc

Els mamelucs a l'Índia

El 1206, el comandant mameluc de l'exèrcit musulmà a l'Índia, Qutb-ud-din Aybak, es va proclamar sultà convertint-se en el primer Sultà-e-Hind. La seva dinastia és coneguda com la Dinastia dels esclaus, i va perdurar fins el 1290.

Qutb-ud-din es va fer amb el control de les possessions de l'Índia Muhammad Ghori a la mort d'aquest sense hereu, i un cop eliminada l'oposició, va establir la seva capital primer a Lahore, i després a Delhi on faria construir el complex Qutb.

El Minaret Qutb, obra de la Dinastia dels esclaus

Després de la mort accidental de Qutb-ud-din el 1210, i un conflicte successori, un altre ex-esclau mameluc d'orígen turc anomenat Iltutmish va obtenir el sultanat. Iltutmish es va casar amb la filla de Qutb-ud-din, i tots els sultans posteriors de la dinastia excepte un foren descendents seus. La Dinastia dels esclaus va ser derrocada per Jalal-ud-din Feroz Khalji de la dinastia Khalji, que s'havien establert a Bihar i Bengala durant el regnat de Muhammad Ghori.

• Qutb-ud-din Aybak (1206–1210)
• Aram Shah (1210–1211)
• Shams ud din Iltutmish (1211–1236). Gendre de Qutb-ud-din Aybak.
• Rukn ud din Firuz (1236). Fill d'Iltutmish.
• Raziyyat ud din Sultana (1236–1240). Filla d'Iltutmish.
• Muiz ud din Bahram (1240–1242). Fill d'Iltutmish.
• Ala ud din Masud (1242–1246). Fill de Rukn ud din.
• Nasir ud din Mahmud (1246–1266). Fill d'Iltutmish.
• Ghiyas ud din Balban (1266–1286). Ex-esclau, gendre d'Iltutmish.
• Muiz ud din Qaiqabad (1286–1290). Net de Balban i Nasir ud din.
• Kayumars (1290). Fill de Muiz ud din.

Els mamelucs a Egipte

Mausoleu dels mamelucs a El Caire

Durant la dinastia aiúbida fundada per Saladí (Salah ad-Din), els mamelucs es van anar integrant progressivament en l'estructura de poder i van acabar formant part de les intrigues de la cort. El juny de 1249, quan la Setena Croada liderada per Lluís IX de França va atacar Egipte i el sultà As-Salih Ayyub va morir, el mamelucs van prendre el poder i van contraatacar. Van derrotar els croats i van fer presoner al rei Lluís, pel que van obtenir una recompensa de 250.000 lliures. El comandant mameluc Aybak va ser assassinat pel vice-regent Qutuz, que seria el fundador formal del primer sultanat mameluc d'Egipte i de la dinastia Bahri.

El 1285, les tropes mongoles de Hulegu Khan van saquejar Bagdad i Damasc, van exigir la rendició de El Caire. Qutuz va fer matar els enviats de Hulegu i va aconseguir derrotar els mongols a la Batalla de Ain Jalut. Quan el victoriós Qutuz va tornar al Caire va ser assassinat pel general Baibars, que es feu amb el poder.

Aquesta dinàmica continuaria en els següents segles, ja que el règim mameluc afavoria les intrigues i els complots: cada sultà que obtenia el poder expulsava tots els homes de confiança del seu predecessor i ocupava els càrrecs amb gent del seu propi clan, creant constants lluites de poder i ànsies de venjança. Dels quaranta-cinc sultans mamelucs a Egipte, vint-i-dos van accedir al poder per mètodes violents. La durada mitjana del regne dels sultans era de set anys.

El sultanat mameluc va continuar fins el 1517, en què Egipte va ser conquerit per l'Imperi Otomà. La institució dels mamelucs continuaria sota el poder turc, però ja no governaven el sultanat.

Els mamelucs seguirien sent els amos feudals d'Egipte i disposaven d'un poder i influència notables. En diverses ocasions feren moviments per alliberar-se del domini otomà i buscaven la consolidació d'un poder independent.

Matança dels mamelucs a El Caire

El 1806, el turc Mehmet Alí va ser nomenat governador d'Egipte, i va adonar-se que els mamelucs representaven un perill. El primer de març de 1811 va convidar a tots els mamelucs al seu palau amb l'excusa de celebrar la declaració de guerra contra els Wahhabis a Aràbia. Alí va preparar l'emboscada que acabà amb la vida dels 600 mamelucs reunits. Seguns la tradició, un sol mameluc anomenat Hasan va sobreviure la matança obrint-se camí a través dels turcs i saltant amb un cavall per un precipici.

En les següents setmanes, centenars de mamelucs van ser assassinats. A la ciutadella del Caire van morir més de 1.000 mamelucs, i s'estima que uns 3.000 mamelucs i les seves famílies van ser morts per tot Egipte.

Mamelucs al servei de Napoleó

Napoleó va formar el seu propi cos de mamelucs durant els primers anys del segle XIX, i aquest seria l'última força mameluc coneguda. La seva guàrdia personal durant la campanya belga estava composta de soldats mamelucs, i el conegut guardaespatlles de Napoleó Roustan també era un mameluc d'Egipte.

El dos de maig de 1808: La lluita contra els mamelucs de Francisco de Goya (1814)

El cos especial de mamelucs va formar part de l'exèrcit francés napoleònic. Van constituir-se en un esquadró adscrit als caçadors a cavall de la Guàrdia Imperial fins que, després de la seva notable actuació a la Batalla d'Austerlitz, es van convertir en regiment.

Els mamelucs van lluitar també a la Guerra del Francès, i van participar a l'ocupació de Madrid on van ser sorpresos per l'alçament del 2 de maig. Després de la caiguda del Primer Imperi, es van dispersar.

Els mamelucs de l'exèrcit napoleònic anaven uniformats amb un cahouk (barret) verd, un turbant blanc, i uns saroual (pantalons) vermells. Acostumaven a anar ben armats, amb un trabuc, una simitarra, dues pistoles i un punyal penjant del cinturó, i una maça o destral a la sella de muntar.

Vegeu també

• Espasa mameluc

Bibliografia

• Ayalon, David: Le Phénomene mamelouk dans l’Orient islamique, París, PUF, 1996. ISBN 2130478069. (en francès)
• Haarmann, Ulrich: Das Herrschaftssystem der Mamluken, a: Halm / Haarmann (Hrsg.): Geschichte der arabischen Welt. C.H.Beck (2004), ISBN 3-406-47486-1. (en alemany)