Franco Faccio

Franco Faccio

Biografia
Naixement	8 març 1840 Verona (Itàlia)
Mort	21 juliol 1891 (51 anys) Monza (Itàlia)
Sepultura	Cementiri Monumental de Milà
Dades personals
Formació	Conservatori de Milà
Activitat
Camp de treball	Obra de composició musical, direcció d'orquestra i composició musical
Ocupació	director d'orquestra, compositor
Ocupador	Conservatori de Milà
Gènere	Òpera
Professors	Stefano Ronchetti-Monteviti
Obra
Obres destacables (segle XIX) Amleto

Franco Faccio (Verona, 8 de març de 1840 - Monza, 21 de juliol de 1891) va ser un compositor i director d'orquestra italià. Nascut a Verona, va estudiar música al Conservatori de Milà des de 1855, on va ser deixeble de Stefano Ronchetti-Monteviti i, com assenyala l'estudiós William Ashbrook, "on va entaular una amistat de per vida amb Arrigo Boito, dos anys més jove que ell" i amb amb qui havia de col·laborar de moltes maneres.

Inicialment, es va donar a conèixer com a compositor de dues òperes i, en els seus anys (1871–1889) com a director musical del teatre d'òpera Teatro alla Scala, Faccio es va fer conegut com a director de la música de Verdi a La Scala, a diferents parts d'Itàlia, i a l'estranger.

Biografia

Primerament va estudiar música a Verona amb l'organista Giuseppe Bernasconi i Giuseppe Costamagna, després fou alumne del Conservatori de Milà (direcció d'orquestra i composició), i Arrigo Boito és un dels seus companys d'estudis. Les seves primeres composicions es remunten al 1860, entre elles una Obertura y la cantata il quattro giugno, seguides per una Simfonia en fa menor i pel Quartet en sol major per a corda que el 1864 aconseguí el premi anual de la Società del Quartetto de Florència.

El 1861 es va traslladar amb Boito a París i durant alguns anys es va dedicar a la composició, contactant amb l'ambient musical de la capital francesa i amb compositors com Berlioz, Rossini, Gounod i Verdi.

Daten d'aquesta època les dues òperes I profughi fiamminghi (sobre libreto de M. Praga), representada en Milán en 1863) i Hamlet (sobre libreto de Boito), estrenada a Gènova dos anys més tard. Poc després va iniciar la seva activitat cada cop més exclusiva de director d'orquestra. Va debutar en aquest sentit a Venècia amb Un ballo in maschera (1866), emprendiendo después una gira por Berlín i pels països escandinaus (1867/68) que el va ocupar diversos anys. El 1871 va dirigir a Brescia i l'any següent tornava a Milà, imposant-se rotundament a l'atenció del públic i de la crítica amb una inoblidable execució dAïda en la Scala.

Des de 1868, era professor al Conservatori de Milà (ocupació que va conservar fins a 1878), malgrat això va realitzar un gran nombre de noves gires dins i fora Itàlia (París, Zuric i Madrid), sent aplaudit especialment com a intèrpret del repertori operístic del segle XIX així com una extensa producció simfònica romàntica. Franco Faccio va dirigir al Conservatori (1878) l'estrena a Itàlia de la Simfonia núm. 9 de Beethoven, seguida per altres simfonies seves presentades per primera vegada a la Scala (Setena, Cinquena i Vuitena Simfonia el 1883, 1885 i 1886).

El mateix any 1878 va actuar també, al costat de Pedrotti, en els concerts per a l'Exposició de París, sent considerat pel crític de Le Figaro com el primer director italià, èmul de Habeneck i de Costa. També a Alemanya, Faccio havia estat definit, per la seva energia i seguretat, el Klein itilianische Teufel, destacant així la seva urpa demoníaca que caracteritzava la seva forma de dirigir, encara que ell, al contrari, fos per naturalesa flegmàtic i despistat. Mentre a Itàlia es dedicava sovint a dirigir composicions estrangeres (com Lohengrin de Wagner en la Scala el 1873), fora del seu país tingué el gran mèrit de donar a conèixer noves composicions orquestral de compositors italians.

El 1870 va ser un dels fundadors i posteriorment director artístic de la Società Orchestrale della Scala i el 1884 va reorganitzar a Turín l'orquestra dels Concerti Popolari, amb la qual va donar ni més ni menys que 21 concerts entre els que figuraven novetats de List, Wagner, Raff, Chabrier i els italians Bolzoni, Mancinelli, Zuelli, Sgambati (la Simfonia en re) així com lAdagio del seu Quartet i l'Scherzo de la seva Simfonia. Juntament amb un gran nombre d'autors menors, Franco Faccio va estrenar a la Scala el Rèquiem de Verdi (1874). La Gioconda de Ponchielli (1876), Dejanice de Catalani (1883), Otello de Verdi (1887) i Edgar de Puccini (1889).

Richard Strauss, que el va sentir a la Scala en un concert el 1888, va lloar la seva direcció minuciosa i exigent, Va abandonar l'activitat el 1980, després que l'any anterior, en dirigir Els mestres cantaires de Nuremberg de Wagner a l'Scala, posés de manifest lapsus mentals i desquilibris nerviosos que el conduirien a la bogeria i més tard a la mort.

Bibliografia

• Ashbrook William (1998), "Faccio, Franco" in Stanley Sadie, (Ed.), The New Grove Dictionary of Opera, Vol. Two. London: Macmillan Publishers, Inc. 1998 ISBN 0-333-73432-7 ISBN 1-56159-228-5
• Enciclopedia de la Música SARPE, Volum. I, pàgs. 397/98 (ISBN: 84-7291-227-2)