Cordita: diferència entre les revisions
m Gestió de l'entitat nbsp |
→Composició química: Petita errata Etiquetes: Edita des de mòbil Edició web per a mòbils |
||
| Línia 11: | Línia 11: | ||
== Composició química == |
== Composició química == |
||
La cordita, que és un explosiu de doble base, està formada per seixanta-quatre parts de [[Nitrocel·lulosa|cotó pólvora]], per trenta parts de [[nitroglicerina]] i per cinc parts de [[vaselina]] o gelea de petroli, els quals actuen com a [[Estabilitzador|estabilitzadors.]] A més a més també està composta per un 0,8% d'acetona, la qual és imprescindible per realitzar la mescla. Tots els productes generats en la reacció són gasos invisibles, excepte el [[vapor d'aigua]] |
La cordita, que és un explosiu de doble base, està formada per seixanta-quatre parts de [[Nitrocel·lulosa|cotó pólvora]], per trenta parts de [[nitroglicerina]] i per cinc parts de [[vaselina]] o gelea de petroli, els quals actuen com a [[Estabilitzador|estabilitzadors.]] A més a més també està composta per un 0,8% d'acetona, la qual és imprescindible per realitzar la mescla. Tots els productes generats en la reacció són gasos invisibles, excepte el [[vapor d'aigua]] que es veu quan es condensa. |
||
== Vegeu també == |
== Vegeu també == |
||
Revisió de 18:00, 12 juny 2022
Amb el terme cordita es fa referència a un tipus de pólvora sense fum composta de nitroglicerina i cotó pólvora que es barregen amb acetona, per produir una pasta que posteriorment és premsada en forma de cordaill. La cordita va ser descoberta de forma accidental pel químic suís-alemany Christian Friedrich Schönbein (1799-1868), també responsable del descobriment de l'ozó.
Descobriment i origen del nom[modifica]
Fent Christian Friedrich Schönbein un experiment a casa seva, l'any 1845, va vessar de forma accidental una barreja d'àcid nítric i àcid sulfúric, que va assecar posteriorment amb el davantal de cotó de la seva dona. Va penjar la peça de roba a eixugar davant l'estufa, però sense voler, un cop seca va detonar convertint-se en fum. Havia convertit la cel·lulosa del davantal en nitrocel·lulosa. Els grups nitre (procedents de l'àcid nítric) servien com una font interna d'oxigen, i la cel·lulosa, en escalfar-se, es va oxidar per complet en un instant.[1]
Friedrich Schönbein va comprendre les possibilitats del compost. La pólvora negra ordinària explotava enmig d'un fum espès, ennegrint les armes, embrutant els canons i les armes petites, així com enfosquint el camp de batalla. La nitrocel·lulosa va fer possible la "pólvora sense fum", i pel seu potencial com a propulsor en els projectils d'artilleria va rebre el nom de cotó pólvora.
Els primers intents de fabricar cotó pólvora per a finalitats militars van fracassar, a causa del perill d'explosions en les factories. No va ser fins a 1891 quan Dewar i el químic anglès Frederick Augustus Abel (1827-1902) van aconseguir preparar una mescla segura amb el cotó pólvora com a component. Atès que la mescla podia premsar-se en forma de llargs cordills, se la va denominar cordita.
Composició química[modifica]
La cordita, que és un explosiu de doble base, està formada per seixanta-quatre parts de cotó pólvora, per trenta parts de nitroglicerina i per cinc parts de vaselina o gelea de petroli, els quals actuen com a estabilitzadors. A més a més també està composta per un 0,8% d'acetona, la qual és imprescindible per realitzar la mescla. Tots els productes generats en la reacció són gasos invisibles, excepte el vapor d'aigua que es veu quan es condensa.
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ Kenneth E. Hendrickson III. The Encyclopedia of the Industrial Revolution in World History. Rowman & Littlefield Publishers, 25 novembre 2014, p. 214–. ISBN 978-0-8108-8888-3.
Bibliografia[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cordita |
- Diccionario Enciclopédico Salvat. Salvat. 1990. ISBN 84-345-4540-3.
- Química Industrial Orgánica. Universidad Politécnica de Valencia. 2006. ISBN 84-970-5969-7..