Legionari

Vestimenta d'un legionari de finals del segle III.

El legionari (en llatí legionarius) era un integrant de la legió, la principal unitat militar de l'exèrcit de l'Antiga Roma. Aquesta es conformava generalment per ciutadans romans majors de 15 anys.

La durada del servei militar d'un legionari era, en la República primerenca, la de la durada de la campanya militar. En el segle II aC es va establir que el servei màxim havia de ser de 16 campanyes. Després de les reformes de Gai Mari, el temps de servei va quedar fixat en 25 anys, que van ser rebaixats a 20 en l’època d'August. El legionari rebia una paga pels seus serveis i, al retirar-se, terres o, a partir d'August, un premi en metàl·lic abonat per l'Aerarium Militaris.

El legionari estava generalment armat amb:

• dues javelines, una de pesada (pilum) i una altra de lleugera
• una espasa (gladius)
• un punyal (pugio) (només fins l’època de Tiberi).

Per protegir-se portava:

• un casc (galae)
• una armadura de anelles (lorica hamata), plaques (lorica segmentata) o escates (lorica squamata)
• un escut rectangular (scutum) que portava una protecció metàl·lica per a la posició de la mà.

Completaven el seu equipament (impedimenta) un parell de sandàlies (caligae) i una motxilla o sarró (sarcina).

Un dels seus principals atributs, ja que moltes vegades s'enfrontaven amb exèrcits més grans i més ben equipats, era el de formar part d'un cos molt disciplinat i entrenat, tant per poder efectuar maniobres militars en forma precisa i exacta, com per exemple la famosa tortuga o testudo, com per treballar en obres d'enginyeria militar (construcció de campaments, muralles i fortaleses) i obres públiques (camins, ponts i aqüeductes).

Posteriorment, ja en la història més recent, es denomina legionari també a diversos membres de diferents cossos militars com per exemple, els de la Legió estrangera francesa, els de la Legió Espanyola i els de la Legió polonesa.