Jònia

Situació de Jònia a la península Anatòlica.

Ciutat de Delos.

Jònia (Ionia) és el nom assignat als territoris poblats pels jònics grecs a l'Àsia Menor, entre Focea (al nord) i Milet (al sud). Al interior, en direcció est, a no gaire distància de la costa, hi havia les ciutats de Magnèsia, Larissa, Tralles, Alabanda i altres que no en formaven part. Claudi Ptolemeu la situa entre el riu Hermos a Lídia i el Meandre a Cària (quedant fora Focea i Milet).

Les colònies gregues jòniques a l'Àsia Menor, segons la tradició, foren fundades després de la mort de Codros, el darrer rei d'Àtica, vers el 1044 aC, o poc abans, vers el 1060 aC, uns seixanta anys després de la conquesta del Peloponès pels doris. Els fills de Codros, Neleos i Androcle, contraris a l'abolició de la monarquia i al nomenament del seu germà gran, Medon, com arcont, van emigrar a l'Àsia amb els seus seguidors i altres colons de diferents llocs de Grècia. Els colons es van barrejar amb els nadius meonis, caris i pelàsgics, especialment per la manca de dones, el que va donar un nou poble no purament grec però de cultura i tradició grega. Els jonis d'altra banda parlaven quatre diferents dialectes.

Les ciutats que van fundar eren independents una de l'altre però formaven una confederació o Dodecàpolis per alguns temes en comú. Les dotze ciutats foren:

• Focea
• Eritrea
• Clazòmenes
• Teos
• Lebedos
• Colofó
• Efes
• Priene
• Mios
• Milet
• Samos ((illa)
• Quios (illa)

Vers el 700 aC, Esmirna, que fins llavors pertanyia a l'Eòlia, va esdevenir membre de la confederació ampliada a tretze ciutats.

Totes les ciutats formaven estats independents a manera de república amb govern democràtic i els afers comuns era discutits a la reunió que es feia periòdicament a Paniònion (Panionium), a les estivacions del nord de la muntanya Mycale, prop de Priene, i no lluny de la costa. De resultes de les reunions va sorgir al lloc una ciutat petita amb un pritaneu (Prytaneum) on es feien els encontres. El caràcter polític de les reunions es va anar perdent i cada vegada mes van esdevenir encontres religiosos i lúdics on es feien uns jocs.

En aquestos anys de riquesa les colònies van enviar colònies al Mediterrani occidental (Massàlia, Empúries, Alàlia i d'altres) i a la costa de Crimea.

En temps del rei de Lídia Giges, les colònies jòniques foren atacades pels lidis i conquerides una darrera l'altra. Amb el rei Cresos totes les ciutats estaven sotmeses a aquest rei però conservaven la seva autonomia. Quant Lídia va caure en mans de Cir II el gran de Pèrsia el 557 aC les ciutats gregues van haver de reconèixer la supremacia del rei persa, però els perses gairebé no van intervenir en els afers interns de les ciutats o de la confederació, i es limitaven a cobrar un tribut i al rebre alguns contingents militar quant els hi eren demanats tant pel rei com pels sàtrapes; en aquest temps es van establir a les ciutats jòniques tiranies, de vegades encapçalades per un magnat persa i de vegades per un grec que assolia el poder absolut i que tenia el suport dels perses.

El 500 aC es donaven les condicions per una insurrecció que es va iniciar a Milet sota la direcció del seu tirà Histieos i el seu gendre Aristàgores. La revolta, en la que els atenencs i eretris (d'Erètria a l'illa d'Eubea) van ajudar als sollevats, va tenir dues fases: inicialment els rebels van ocupar i destruir la ciutat de Sardes, on residia el sàtrapa persa però foren derrotats en una sagnant batalla prop d'Efes. La segona fase fou la progressiva reconquesta de les ciutats pels perses. El 496 aC les ciutats havien estat reduïdes i van haver d'assistir al rei de Pèrsia en la seva expedició a Grècia per castigar als atenencs per l'ajut als rebels. A la batalla de Mycale el 479 aC els contingents jonis van desertar de la flota persa i es van unir als grecs i això va obrir el camí a la seva independència, que fou assegurada el 469 aC a la batalla del Eurimedon. Les ciutats es van aliar a Atenes que va quedar com a protectora davant de futurs atacs perses.

Al final de la guerra del Peloponès la pau d'Antàlcides va tornar a transferir la sobirania de les ciutats jòniques a Pèrsia (387 aC). Després de la conquesta de Pèrsia per Alexandre el Gran (334 aC) les ciutats van quedar sota dependència del regne de Macedònia. A la seva mort i després d'algunes lluites, les ciutats van dependre d'Antígon el borni, i el 301 aC, després de la batalla d'Ipsos, de Seleuc I Nicàtor. Derrotatel selèucida Antíoc III el gran pels romans (390 aC) la pau d'Apamea va transferir la zona a la sobirania romana.

Sota els romans les ciutats van conservar la seva importancia econòmica, comercial i cultural, però van perdre tota capacitat política per esdevenir ciutats de província.

Vegeu també

• República de Jònia, efímera república proclamada pels grecs el 1922.
• Marathesion

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jònia