Meditacions metafísiques

Les Meditacions Metafísiques és un dels llibres fonamentals del pensament de Descartes, filòsof i científic del segle XVII preocupat pel mètode de la ciència i publicat l'any 1637.

Descartes aplica aquest mètode a l'estudi de la Metafísica, iniciant-se així, el que s'anomena Procés Metafísic. Descartes considera que al llarg de la seva vida ha considerat certes, qüestions que el temps ha demostrat falses, i per això considera que cal analitzar bé allò que es considera cert o fals. Per això que considerarà com a fals, allò que no sigui evident que és cert. Així del primer que dubtarà serà del coneixement que li porporcionen els sentits per dues raons: . Els sentits m'han enganyat diverses vegades i no és prudent refiar-se de qui ja ens ha enganyat anteriorment. . És certament complicat distingir el somni de la vigília, ja que moltes vegades quan crec tenir una experiència, forma part d'un somni que és totalment irreal; per tant, no em puc refiar del coneixement que em proporciona la sensibilitat.

Sembla en canvi bastant més difícil dubtar de la Matemàtica i de la Lògica, ja que aquestes no depenen de si jo estic despert o somiant, sinó que semblen completament evidents.

Però podria ser que existís un ésser que m'enganyés, un Geni Maligne que faci que jo consideri com a certa la Matemàtica quan és totalment falsa. És per això que cal dubtar també de la Matemàtica i la Lògica. La Hipòtesi del Geni Maligne està totalment relacionada amb el Pròleg d'Osiander al De Revolutionibus de Copèrnic. Amb la figura del geni maligne el que pretén fer Descartes és ridiculitzar la proposta d'Osiander al Pròleg del De Revolutionibus de Copèrnic, segons la qual el model de Copèrnic és una bona eina hipotètica i pràctica, però falsa. Així, Déu crea el món d'una forma però ens el mostra d'una altra, impossibilitant la ciència. Contra aquesta postura Descartes crea la figura del Déu enganyador, o Geni Maligne, ridiculitzada i refutada pel pensament cartesià.

Però, si existeix un Geni Maligne que m'enganya, és obvi que enganya a algú, si m'enganya, si dubto, si penso... existeixo. (Cogito ergo sum) Aquesta és la primera veritat indubtable a la que arriba Descartes. És el pilar que li permetrà construir la resta del pensament filosòfic, és el punt de suport que demanava Arquímedes per moure el món. L'existència del Jo és indubtable, ja que es tracta d'una veritat evident. Això no vol dir que jo existeixi per la raó que pensi, i que quan ja no pensi, no existiré. El Cogito no és la clau de l'existència, sinó de la consciència de l'existència. Jo no existeixo gràcies al Cogito, sinó que sé que existeixo gràcies al Cogito. Tot aquest Procés de dubte fins arribar a la veritat evident, és conegut com el Dubte Metòdic. Aquest dubte no és un dubte escèptic, ja que el que està pretenent Descartes des del principi és fonamentar la ciència, i, per fer-ho utilitza com a eina aquest dubte.

Ara bé, si jo trobo dins meu alguna idea que no hagi pogut sorgir de mi, hauré de concloure que existeix un altre ésser, i per tant serà possible sortir del solipsisme (només existeixo jo). Així troba que entenc per Déu un ésser etern, perfecte, infinit, i en canvi, jo no sóc ni etern, ni infinit, ni perfecte, i, per tant, és impossible que aquesta idea hagi sorgit de mi, i, per tant he de concloure que existeix un ésser etern, perfecte, fora de mi, al qual conec sota el nom de Déu. Aquesta és la primera demostració de l'existència de Déu. Descartes en té dues més:

• Si jo m'hagués creat, m'hauria creat perfecte, i, en canvi, sóc imperfecte, per tant hi ha un altre ésser que m'ha creat.
• Dins l'essència de Déu, hi és l'existència. Déu no pot no existir, i, per tant existeix. Aquesta és una nova edició de l'Argument Ontològic de St. Anselm.

Com podem veure, totes les demostracions de l'existència de Déu, són demostracions a priori, basades en el concepte de Déu, i no en l'experiència. Però no en tinc prou demostrant que Déu existeix, he de demostrar que Déu no és enganyador per desfer la Hipòtesi del Geni Maligne i poder recuperar directament la Matemàtica i la Lògica. Déu és perfecte i poderós, i poder enganyar a algú és símptoma de poder, però voler enganyar a algú és símptoma de debilitat, i Déu, no pot ser dèbil, i per això, Déu no és enganyador. Amb aquest argument hem desfet el dubte de la Matemàtica i la Lògica. Però, si Déu no és enganyador no pot permetre'm l'engany, ja sigui directe o indirecte, i, per tant, els sentits m'ofereixen també la veritat. Una explicació més acurada de la recuperació de la realitat del coneixement sensible seria la següent.

Davant un objecte sensible, aquest pot procedir de tres fonts:

• De Déu, que m'enganya. (Ja sabem que aquesta no és possible).
• De l'engany d'un altre ésser. (Però si Déu em crea de tal forma que permet que un altre ésser m'enganyi, Ell és responsable indirecte de l'engany, i això és impossible ja que Déu no és enganyador).
• De l’experiència del propi objecte, que existeix, per tant hem d’acabar acceptant la sensibilitat com a font vàlida de coneixement

No hem de perdre de vista que Descartes és un científic que intenta fornamentar la Nova Ciència nascuda de la Revolució Científica de Copèrnic. Aquesta ciència té com a elements fonamentals precisament la Sensibilitat (l’observació) i la Matemàtica. Aquests dos principis són posats en dubte per Descartes amb la intenció de recuperar-los amb més força, i no amb la intenció de dubtar seriosament de la seva validesa. Quan Descartes comença dubtant de la Sensibilitat i de la Matemàtica, està dubtant precisament de les dues noves eines fonamentals de la ciència: l'observació empírica i la Matemàtica com a nova eina científica. Això ens mostra clarament que el dubte no és escèptic, sinó metòdic: Descartes no dubta per rebutjar, dubta per recuperar amb més força la validesa d'aquestes dues eines fonamentals per la ciència. Amb això queda recuperat tot allò que havia estat dubtat dins el procés de Dubte Metòdic. Ara bé, segons hem acabat afirmant, semblaria impossible l'error, i, en canvi, l'error es produeix. Descartes el justifica afirmant que l'error no es produeix per una manca del sistema de coneixement, sinó de la voluntat que fa que jo em precipiti a l'hora de considerar que ja conec, el que encara no conec prou bé, facilitant l'error.