Òstracon de Pontós

És un fragment d’àmfora ibèrica retallat en forma circular d’uns 7cm de diàmetre, que duu una inscripció en signari ibèric i en llengua ibèrica. Fou trobat al jaciment del Mas Castellar de Pontós en la campanya d’excavacions de 1976 junt amb d’altres peces semblants però anepigràfiques.

Està gravat amb un punxó a la cara còncava, és a dir a la cara interior de l’àmfora, prova evident que fou inscrit després del trencament de l’atuell, i de retruc, que el caràcter de la inscripció no es refereix a les característiques de l’àmfora ni del seu contingut. Una altra prova que l’inscripció fou posterior al trencament és l’encaix perfecte dels signes dins l’espai circular del fragment, cosa que indica, a més, que l’epígraf és complet o gairebé complet, doncs la primera lletra s’ha deteriorat per erosió posterior.

Segons l’excavadora A. Martin, el seu context arqueològic permet una datació en el segle III abans de l’era, tot i que segons Maluquer podriem recular la data a finals del segle IV.

L’EPÍGRAF

L’epígraf consta de 33 signes repartits en 4 línies d’escriptura. Només quatre dels seus signes han presentat problemes d’interpretació. La distribució de les línies també ha motivat una discrepància entre dos dels seus estudiosos doncs Jürgen Untermann va seguir un altre ordre de lectura diferent a l’adoptat per la lectura Maluquer (LM).

A més del primer dels signes, erosionat, per al valor del qual LM suggereix KU o BE, el 9è signe de la 2ª línia segons LM (Joan Maluquer de Motes), no sembla pertànyer al signari ibèric. Ell el qualifica com “estrafolari”. Untermann no el transcriu més que simbòlicament com B, per la seva forma. Mª Isabel Panosa el transcriu com BE, i J. Ruiz i Solanes proposa no considerar-lo en tant que error cal.ligràfic que l’autor, en un suport de tals característiques, no va poder esborrar.

El primer signe de la tercera línia en la LM o segon de la tercera línia en lectura Untermann (LU) va ser transcrit per aquest darrer com una L, i per Maluquer primerament com una A, malgrat que posteriorment va canviar la transcripció per BI només pel fet que les restants A de l’epígraf eren del tipus acursivat i aquesta era capital. Panosa acceptà la transcripció d’Untermann ; Ruiz i Solanes acceptà la primera versió de Maluquer, és a dir una A de tipus capital, recordant la manca de constància cal.ligràfica evidenciada en tantes altres inscripcions ibèriques.

El darrer signe que presenta problemes de lectura és el primer de la quarta línia. És interpretat com BE en LM, com A en LU i com BI per Panosa. Ruiz i Solanes analitza cada tret del signe i en conclueix que es tracta d’un BE al qual li manca el darrer tret descendent, probablement per haver lliscat el punxó en el moment final de l’escriptura.

LES TRANSCRIPCIONS

Les diferents lectures del text epigràfic quedarien doncs així :

• gulgitibaś / alauŕsu dukein / biuŕtileis / belotikeŕei (Maluquer 1976)

• kulkitibaś / alauŕsu tukein / biuŕtileis / belotikeŕei (Velaza 1991)

• -]*lkitibaś / lauŕsu tuBin / aluŕtileis / alotikeŕei (Untermann 1990)

• belkitibaś / alauŕsu tuBin / luŕtileis / bilotikeŕei (Panosa 2002)

• se]lkitibaś / lauŕsu tu*in / aluŕtileis / alotikeŕei (Rodríguez Ramos 2005)

• ( ?).L.GI.DI.BA.TX / A.L.A . U.R.TZ.U . DU.I.N / A.U.R.DI.L.E.I.Z / BE.L.O.DI.GE.RR.E.I (Ruiz 2005)

Aquest darrer autor és l’ùnic que analitza i discuteix el problema de l’ordre de les línies d’escriptura. En conclueix que la LU és impròpia i menys encertada que la LM.

Cal recordar que en ibèric les consonants oclusives no semblen diferenciar-se en l’escriptura ni, potser, en la pronúncia. La G i la K, com la D i la T, només es diferenciarien si fos certa la hipòtesi del sistema dual d’escriptura on un sol tret repetit permetria distingir-les. Alguns indicis fan pensar que el pretès sistema dual no reflecteix la intenció dels autors de les inscripcions, sinó que es tracta d’un constructe dels seus investigadors.

Seguint la LM però segons les taules signàries d’Untermann, podriem transcriure així la inscripció :

?-l2-ki6-ti7-ba1-s’1/ a5-l2-a5-u3-r’3-s’3-u3-tu2- ?-i1-n1/ a1-u3-r’3-ti7-l2-e1-i1-s6/ be2 –l2-o1-ti7-ke5-r’6-e1-i1.

LA INTERPRETACIÓ.

Segons Untermann podria tractar-se d’una llista de noms de persones a les quals se’ls hagués encarregat quelcom, o be fossin racomanats per a alguna funció o potser condemnats a alguna sanció. En qualsevol cas tots els mots de la inscripció serien antropònims. Panosa i Domingo coincideix en aquesta hipòtesi.

Ruiz i Solanes, rebutjant el caràcter exageradament onomàstic de les interpretacions acadèmiques i malgrat ser conscient de la mala fama de les interpretacions mal anomenades basco-iberistes, després de criticar la manca d’exhaustivitat en les recerques anteriors, insisteix en la gran “casualitat” que representa la increïble semblança d’aquesta inscripció amb la frase èuscara següent:

(?)LGIDIBATX hALA URTZI DUINa! HAURRILTZEZ BELORITGARRIa (da)!

que significa:

(?)lgidibatx, com hi ha déu gloriós! per infanticidi, (és) digne del patíbul!

Alhora ens fa notar que les diferències entre el text ibèric i l’èuscar no son de cap manera majors que les existents entre el català de les Homilies d’Organyà i el català actual, malgrat els més de 2 200 anys que separen els primers contra els menys de 900 anys de les segones.

CONTEXTUALITZACIÓ

Segons Ruiz i Solanes i basant-se en d’altres epígrafs, aquesta petició de condemna no seria pas del tot real, és a dir, no es tractaria pas d’un cas real d’infanticidi, sinó d’una ficció ritual habitual en els carnavals ibèrics.

Seguint una tradició netament mediterrànea, coneguda per moltes inscripcions ugarítiques, el deu de la mort i de l’hivern, un bou negre que a Ugarit anomenaven Mot i els ibers probablement (?)lgidibatx (el fonema GI cal pronunciar-lo “gui”) prova de matar el déu de la vida i de la vegetació, Bel o Baal, un nadó vedellet que també representa l’any nou. Aquesta lluita és cíclica, es repeteix cada any en els moments on el sol gairebé es mor, així com la vegetació. Condemnant a morir Mot i sacrificant el bou que el representa i que també representa l’hivern, hom garanteix el retorn de la llum i la calor del sol, així com de l’ufana vegetal. L’etern retorn del cicle anyal resta garantit i el món escapa del reialme gèlid de l’hivern eternal.

En defensa d’aquesta hipòtesi, Ruiz i Solanes addueix d’altres nombrosos epígrafs fins avui no interpretats, i que segons ell només es poden entendre sota l’òptica de les celebracions carnavalesques. L’epigrafia ibèrica, sinó en la seva totalitat al menys en la seva major part, tindria un caràcter festiu, cerimonial i carnavalesc, pràcticament lliure del culte a la personalitat que implica l’excés de noms de persona tan tìpic dels epígrafs romans.

CRITERIS ACTUALS

Les tesis de Ruiz i Solanes han estat menystingudes pels principals iberistes acadèmics, els quals han rebutjat qualsevol discusió del tema. Les tesis d’aquest autor no gaudeixen de bon prestigi en l’opinió dominant en les nostres facultats, de manera que la major part de la seva obra ha restat inèdita, equiparada a la de tants bascoiberistes fantasiosos que exhibeixen metodologies poc o no gens rigoroses.

Si la traducció de Pio Beltran de l’epígraf de Llíria “Gudua Deizdea” (o be “Kutur Oisor” segons d’altres autors) com “La guerra, la crida”, va motivar tantes i tantes pàgines de controvèrsia, les interpretacions de Ruiz i Solanes, malgrat interessar textos de llargària considerablement major, no n’han motivat cap. Un silenci gairebé absolut ha planat sobre les seves propostes. Semblaria que existeixen susceptibilitats difícils de vèncer de part d’aquells que tan sovint han predicat les “diferències radicals” entre l’ibèric i l’èuscar i l’abundància d’antropònims en les inscripcions ibèriques.

Bibliografia

• Maluquer de Motes i Nicolau, Joan (1976): “Nuevas inscripciones ibéricas en Cataluna”, Pyrenae 12, Barcelona 1976, pp. 183-189.

• Panosa i Domingo, Maria Isabel (2002): “Epigrafia ibèrica a Mas Castellar de Pontós”, Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà). Un complex arqueològic d’època ibèrica (Excavacions 1990-1998), Girona , pp. 577-584.

• Rodríguez Ramos, Jesús (2005): «Introducció a l'estudi de les inscripcions ibèriques», Revista de la Fundació Privada Catalana per l'Arqueologia ibèrica, 1, pp. 13-144.

• Ruiz i Solanes, Joan (2005): “L’ostrakon del Mas Castellar de Pontós”, Món ibèric : als Països Catalans : XIII Col.loqui Internacional d'Arqueologia de Puigcerdà : homenatge a Josep Barberà i Farràs : Puigcerdà, 14 i 15 de novembre de 2003, Institut d’Estudis Ceretans, Volum II, pp. 1171-1188, ISBN 84-933111-2-X.

• Untermann, Jürgen (1990):, Monumenta Linguarum Hispanicarum. Band III. Die iberischen Inschriften aus Spanien, Wiesbaden, ISBN 3-88226-491-8.

• Velaza Frías, Javier (1991): Léxico de inscripciones ibéricas: (1976-1989), Universitat Autònoma de Barcelona, ISBN 84-7875-556-X.