Vinícius de Moraes

Vinícius de Moraes.

Marcus Vinícius Melo de Moraes (Rio de Janeiro, 19 d'octubre de 1913 - Rio de Janeiro, 9 de juliol de 1980, fou un poeta, cantautor, compositor i escriptor brasiler. Populista, conegué el seu triomf més important amb la peça dramàtica Orfeu da Conceição (1956), origen del film Orfeu Negro. Compositor de cançons, ha renovat la música popular amb la creació, amb Tom Jobim, de la Bossa Nova. Les seves obres poètiques més notables són Forma e exegese (1935), Livro de sonetos (1957) i Para viver um grande amor (1962). El 1949 publicà a Barcelona el llibre Pátria minha.

Vinícius s'ha posat molt aviat a compondre poesia. Als 14 anys, es va lligar amb els germans Paulo i Haroldo Tapajós, component amb aquest últim la seva primera cançó, "Loura ou Morena" . El 1929, es va inscriure per a estudis del dret a Rio. A partir de 1932, va escriure les paraules de deu cançons que van ser registrades pels germans Tapajós. Els seus estudis finits, va fer publicar els seus llibres Caminho Para a Distância (1933) i Formar e Exegese. Més tard, es va ocupar de censura cinematogràfica per al Ministeri de la Salut i de l'Educació (1935) i va compondre el seu tercer llibre Ariana, Mulher (1936).

Marxat al Regne Unit el 1938 amb un beca del govern britànic per estudiar la literatura a Oxford, va escriure Novos Poemas. Es va casar indirectament. Fugint de la Segona Guerra mundial, va tornar a Rio el 1941 i es va posar a escriure sobre el cinema als diaris i revistes. Dos anys més tard, es va incorporar al cos diplomàtic brasiler i va publicar Cinco Elegias. El 1946, se'l va designar a Los Ángeles com a vicecònsol. Va ser el seu primer lloc diplomàtic. Va publicar Poemas, Sonetos e Baladas.

Se'n va tornar al Brasil el 1950, a la mort del seu pare. La seva primera samba (composta amb el músic Antônio Maria) va ser Quando Tu Passas por Mim el 1953, l'any en què va anar a França com a segon secretari d'ambaixada. La seva obra teatral Orfeu da Conceição va guanyar al premi Quartocentenário do Estado de São Paulo el 1954. L'any següent, va escriure paraules per a obres de música de cambra de Cláudio Santoro, després va fer jugar Orfeu da Conceição (més tard portat en el cinema per Marcel Camus sota el títol Orfeu Negro). Se li va presentar llavors un pianista desconegut, Tom Jobim, que havia d'escriure la música de l'peça. Jobim va compondre la música Se Todos Fossem Iguais a Você, Um Nome de Mulher i de diverses altres cançons, que anaven a ser registrades per Luís Bonfá sobretot. Anat a França després a l'Uruguai per a les seves activitats diplomàtiques, Vinícius va publicar Livro de Sonetos e Novos Poemas II.

El 1958 la cantant Elizeth Cardoso va registrar el seu àlbum Canção do Amor Demais : van ser les prenuncis de la Bossa Nova. Aquest àlbum estava de manera única compost de cançons de Jobim i Vinícius (sobretot : Canção do Amor Demais, Luciana, Estrada Branca, Chega de Saudade, i Outra Vez), i João Gilberto hi intervenia amb la guitarra, el violão brasiler. Aquest disc va ser seguit d'aquells de Gilberto sol, que van fer l'èxit de nombroses composicions del duo.

A partir dels anys 1960, Vinícius es va posar a col·laborar amb altres músics brasilers, ja famós o que anaven l'esdevenir : Carlos Lira, Pixinguinha, Baden Powell, Ary Barroso, Edu Lobo, Francis Hime i sobretot Toquinho (el seu company més durable i el seu millor amic).

Havent estat reforçades les lleis sobre la censura pel règim militar, va haver de deixar les seves funcions diplomàtiques a partir de 1968.

Va morir, víctima d'un edema pulmonar, el 9 de juliol de 1980 a la seva casa de la Gávea (Rio de Janeiro) en companyia de Toquinho i de la seva última esposa.

Vinícius és coautor més de 400 cançons, del qual algunes centraletes del jazz i un bon nombre de clàssics de la cançó brasilera.

Pel que fa a la seva obra pròpiament poètica, li va donar menys serietat sobre la fi de la seva vida, però nogensmenys va continuar a publicar, registrant discs de poemes recitats.

Era un original molt exuberant, en perpètua necessitat de romanticisme (semblava que es casava de nou cada dos o tres anys), un etern adolescent del qual un es va sorprendre a la seva mort que tingués ja 67 anys.

Es pot afegir a la seva posteritat la seva petita noia|filla, Mariana de Moraes, intèrpret de gran talent. Reprèn les cançons del seu avi de manera molt personal i fa descobrir autors compositors contemporanis amb el mateix entusiasme.