Les Baies

Fitxer:Vista satelital de Les Baies.jpg

Vista satelital de Les Baies (Elx)

Vista del nucli de Les Baies (Elx)

Les Baies és una de les entitats de població o partides rurals del camp d'Elx. Tot i que la Baia està formada per dues pedanies diferents, amb els noms de Baia Alta i Baia Baixa, comparteixen moltes coses com ara l'escola, l'ermita (que esà sota l'advocació de sant Andreu) i el nucli de cases mateix. És una pedania prou poblada ja que, segons el cens del 1996, té un total de 1.507 habitants distribuïts de la manera següent: a la Baia Alta 684 habitants, a la Baia Baixa 540 i, al nucli, 283. Les cases del nucli es construïren a una i altra banda de la carretera que, de ponent a llevant, serveix de límit entre les dues pedanies. Fins i tot comparteixen alcaldessa pedània.

La principal activitat econòmica de la zona és l'agricultura. No obstant, està en decadència per la dura competència, la mancança d'aigua i perquè les noves generacions no s'interessen per aquesta professió.

Origens i costums socials

Tal i com passà a quasi totes les partides rurals, a començaments de segle hi hagueren unes persones que, amb les seues iniciatives empresarials, impulsaren el desenvolupament econòmic i social de la Baia. En aquest cas foren la família Alemany i la família de Pepet Miralles, les quals no treballaven en concordança, sinó en franca competència: en els anys trenta muntaren dos cines,un enfront de l'altre, per a un veïnat que amb un cine tenia de sobres. Així les coses,els diumenges i festius hi havia una gran competència entre el cine de Pepet a la Baia Baixa i el d'Alemany a la Baia Alta. No cal dir que qui més beneficiat n'eixia era el públic, perquè la qualitat de les pel·lícules era millor que si només hagueren disposat d'un cine. Peró això no era tot, ja que també hi havia dos casinos,un enfront de l'altre, en els qual s'organitzaven balls, representacions teatrals, funcions folklòriques, etc.

D'aquesta manera, i al llarg de molts anys, la Baia fou el lloc de tot el Camp d'Elx on més festa hi havia, o més "marxa" com diuen ara els joves. Amb el pas del temps i amb l'aparició de l'automòbil, els costums de la gent canviaren molt i la joventut de la Baia, como la de tot arreu, es dispersà tot allunyant-se del seu lloc d'origen a la recerca de noves diversions. Això no obstant, a la Baia encara queden local públics on continuen celebrant-se actes festius,però no tants com abans. Tanmateix, els veïns de la Baia continuen sent els més propensos de tot el Camp d'Elx a anar cada nit de la setmana al casino, a jugar a cartes o al dòmino i a prendre's una cervesa.

Fins i tot després de dinar,molts homes van al casino a prendre café, abans de continuar la seua jornada laboral. Tal i com ha passat a altres pedanies, a la Baia anà sorgint el nucli de població al voltant d'aquells primers locals de diversió. El nucli de la Baia anà creixent lentament, primer d'una manera més irregular i després més ordenadament,encara que no s'ha desenvolupat tant com els de Torrellano, l'Altet, la Marina o la Foia. De tota manera, és un nucli urbà consolidat. Actualment a la Baia disposen d'assistència mèdica, practicant i farmàcia.

En èpoques de decadència de l'agricultura, com ara la sequera patida entre els anys 1907-1914, molts veïns de la Baia anaven cada dia a peu per a treballar en les salines de Santa Pola: el viatge d'anada i tornada sumava 14 quilòmetres.D'altres anaven una mica més prop,a les zones humides del saladar, on segaven jonc per a l'elaboració d'estores i altres estris. Era fonamental per a portar un jornal a casa per fer tirar endavant la família, en temps tan difícils.Els veïns de la Baia sempre han sigut una gent aguerrida, i si havien de defensar-se d'agressions externes,actuaven tots units com una pinya,ja que per a ells el acte de Paraula significava una amistat de veinat per damunt de les diverses confrontacions de treball diari.

Així, quan el 1934 uns gitanos van cometre unes greus malifetes(arribaren a violar una dona jove que estava sola a sa casa), una gran cuatitat d'homes isqueren a la recerca dels bandolers,proveïts de tota mena d'objectes tallants i punxants i també d'escopetes. Quan trobaren els malfactors, que s'havien amagat al Saladar,els van detenir i avisaren la guàrdia civil. Una vegada que arribaren les autoritats, els veïns de la Baia no van permetre que se'ls emportaren, sinó que davant els guàrdies els mataren per linxament. Aquest succés tingué una repercussió nacional i es publicà als diaris de Madrid. La dona que fou violada, passà a ser anomenada"la gitana". Més recentment,l'any 1980,els habitants de la Baia foren protagonistes d'un succés similar encara que no tan greu com l'anterior. Davant dels reiterats furts que patien en les seues collites durant molt de temps, els veïns de la Baia muntaren un servei de vigilància nocturna i capturaren dos individus que estaven furtant carxofes i ja tenien dues sàrries plenes (uns 60 quilos). Doncs bé, els lligaren les sàrries a l'esquena amb fil d'aram, els conduïren fins al nucli de cases i avisaren la resta de veïns. Una vegada reunida tota la gent en assemblea,prengueren l'acord de penjar-los del pi que hi ha a la Plaça Major de la Baia, tal i com solia fer-se amb els lladres de bestiar en els "westerns". Finalment no els deixaren morir penjats, però un bon esglai sí que els donaren. D'aquell moment en avant, el pi és conegut com "el pi del penjat", i ha esdevingut un símbol de la pedania. Vicent Verdú li dedicà un article a aquesta anècdota en el diari El País.

L'agricultura a les Baies

Fotografia d'un bancal del camp de Les Baies (Elx)

Al camp d'Elx dels temps passats, o corria un altre tant i en època de recol·lecció els llauradors, no es donaven treva ni descans per recollir els cereals -cultiu majoritari d'aquells temps- quan aquests estavenen saó, el mateix feien per batre les messes quan les tenien preparades en les eres. Tant la sega com la batuda eren feines sumament fatigoses, per sí mateixes i pel temp tan calorós en què es realitzaven. Aquests treballs s'havien de dur a terme puntualment, dins d'unes dates determinades que estaven delimitades pel costum i la meteorologia.Si es volien obtenir uns resultats òptims no podien fer-se ni abans ni després. Per tal motiu, quan arribava l'hora apropiada, es treballava sense descans tots els dies, fins i tot els festius, fins que la feina es donara per finalitzada. En aquesta qüestió els agricultors, que sempre demostraren una gran profesionalitat, eren molt estrictes.

Si en els mesos d'hivern i primavera, la meteorologia havia sigut favorable i generosa, la collita era més abundant i, per consegüent, calia ocupar més temps en la recol.lecció. I s'havia de veure les colles d'homes, corvats sobre la terra, segant civada amb la falç durant llargues hores, sota un sol de justícia! Homes de pell curtida i mans encallides, acostumats als durs treballs del camp, amb tenacitat i voluntat a prova de fatigues i cansaments. Quan la messes esta agarbada calia lligar-la amb corda d'espart cru, convertint-la en garbes de la mateixa mida perquè el vent quan bufara fort, no l'escampara per tot arreu. Després, les garbes calia transportar-les a l'era, en ocasions a quilòmetres de distància, on s'amuntegaven en cavallons que els llauradors anomenaven garberes, les quals tenien forma de piràmides regulars allargades, perquè en cas de pluja només es mullara la superfície i no penetrara la humitat a l'interior.

Una vegada acabada aquesta faena, a mitjans del mes de juny es llauraven els guarets per eliminar les males herbes que sorgien amb les humitats de la primavera, i perquè s'orejaren bé amb els sols caniculars de juliol i agost, i pogueren arribar en condicions òptimes a la pròxima sembra. A continuació començava la batuda, treball un tant ritual que s'iniciava a trenc d'alba i acabava a poqueta nit. Abans d'escometre-la calia preparar l'era perquè estiguera en perfectes condicions, regant-la i passant-li el rutlo per endurir el terra, formant una superfície completament plana i neta. Durant el temps que durava, cada dia es feia una batuda. Primer es distribuïen a l'era una quantitat de garbes perquè la batuda no fora ni massa densa ni massa fina, es tallaven els vencills amb una corbella, i es distribuïa la messes d'una manera uniforme. A continuació amb el corró, la pedra i el trill, arrossegats per cavalleries, es donava voltes per damunt a la batuda durant una o dues hores. Després es retiraven les cavalleries i separaven el gra de la palla, que barrejat amb el pallús, s'amuntegava a part. La palla a mitjan batre, s'estenia de nou a l'era i al voltant de mig dia, quan més calfava el sol, es tornava a batre, fins deixar-la en condicions òptimes perquè poguera menjar-la la cavalleria, doncs constituïa el pinso més habitual. Pel que fa al gra, quan s'alçava la brisa del mar, s'aventava amb la forca (si no feia prou vent, aquest treball es posposava per al dia següent), per separar-lo del pallús. Després, mig net, se li passava el rutlo i s'aventava de nou amb la pala, a fi que quedara completament net. A mitjan vesprada, la palla, suficientment batuda, es feia "càrregues" i es transportava al pallar que tenia la mateixa forma que la garbera.

A continuació, es replegava el gra, que es dispositava al magatzem o en la cova que hi havia al centre del paller, per guardar-lo en bones condicions fins que es venguera. Per finalitzar la jornada s'agranava l'era amb ramassos d'escobella per estendre una nova batuda al dia següent a primera hora. L'època de batre era el temps de fer balanç de l'exercici anual. Si la collita havia sigut abundant, es feien plans amb els diners que replegarien en vendre-la : pagar deutes pendents, si n'hi havia,comprar alguna cavalleria, si es necessitava, reposar eines, etc. Si sobraven alguns diners es depositaven a l'Agrícola,que era l'entitat on els agricultors duien els estalvis.Si pel contrari, l'any havia estat dolent i la collita escassa, prescindien del que podien, es nugaven el cinturó i a esperar l'any següent.Totes les famílies camperoles de classe mitja,tenien com a cultius complementaris els cereals,vinyes de raïm de vinificació, figueres, mangraners i oliveres,en major o menor quantitat. Darrerament, en època més recent hi han plantat ametlers, parrals de raïm de taula, tarongers i llimoners. Feien vi per al consum familiar, i per a la seua elaboració tenien una premsa particular,la resta d'eines necessàries, i un petit celler per guardar-lo. El raïm normalment era negre de la varietat monastrell que produïa un vi prou fort. Del most acabant de fer elaboraven arrop que guardaven en gerres per al consum familiar. Aquestes vinyes eren de secà. No passava igual amb els mangraners i les oliveres que es regaven amb aigües salnitroses del Vinalopó. Les mangranes es venien al mercat interior, i amb les olives es feia oli per al consum de l'any. Les figueres, fan dues collites en la mateixa temporada : les bacores i les figues. Aleshores a l'inrevés de com passa ara, les bacores com a fruita fresca, no tenien valor comercial, perqué era un producte perible i no hi havia transports ràpids per portar-les als mercats.

Una vegada seques -macoques- perden el 80% del seu pes i a més tenen un mínim aprofitament. el que fa a les figues, com a friut sec, es destinen les de millor qualitat comestible a les persones i les de pitjor com a pinso per als animals. Les figues es replegaven de terra acabant de caure de l'arbre i acabaven de secar-se en canyissos, per a després separar les bones de les dolentes. Les que sobraven de les bones es venien i les dolentes se les menjaven el animal domèstics.De les bones feien pa de figa, amb ametles, llavor de fenoll i canella, que es menjava com a postre en els mesos d'hivern. Aquest costum ha arribat fins els nostres dies, però ara com que hi ha fruita fresca, el pa de figa gairebé no es menja.

El mercat

La majoria de les famílies camperoles acudien a la població el dia del mercat,com una cita obligada,ja quela resta de la setmana a penes si eixien de les seues cases, a causa de la dedicació exclusiva als treballs habituals.Era normal que aquest dia el pare i la mare, a primeres hores del matí, amb la tartaneta i la somereta, abillats amb la roba dels diumenges, emprengueren el camí de la població "per fer el recapte" el dia del mercat.

En la població tenien una casa, en algun barri perifèric, on deixaven la somereta durant unes hores fins que tornaren al camp.

Quan anaven al mercat, la dona solia dur algunes dotzenes d'ous, algun conill o pollastre que venien a domicili a altres famílies de la població; era un comerç directe,de productor a consumidor. Amb els pocs diners que aconseguien amb aquestes vendes compraven la resta de coses que necessitaven en casa per passar la setmana. No només compraven comestibles,sinó també vestits, etc. Acudien a la botiga per comprar algun vestit per al xiquet o xiqueta que s'havia quedat a casa, o un parell d'espardenyes per reposar les que s'havien deteriorat per l'ús. Les sabates només s'usaven en les grans solemnitats,i no sempre.Quan anaven al mercat, la dona portava una cistella de vímet que es penjava al braç dret i on ficaven tot el que compraven: companatges, sobretot saladures, també sal, sucre, arròs, llegums, espècies i poc mès.

Els homes, el primer que feien era visitar la barberia per xollarse i afaitar-se; després s'apropaven a l'Ajuntament a pagar el consum, que era l'impost municipal més polèmic que hi havia aleshores. Si necessitaven comprar alguna eina o aparell per a les cavalleries acudien al guarnicioner que els subministrava el que precisaren per reposar els aparells deteriorats per l'ús diari.Comprava sèu a la carnisseria, que després picava i amb el qual feia sagí que gastava per engreixar els aparells de les cavalleries i encebar l'eix del carro perquè no xerricara per la fregada en sec.Quan ja havien fet totes les gestions, si encara no era mig dia, s'apropaven a les Quatre Esquines, que era el punt de reunió dels agricultors en els matins dels dies de mercat,mentre les dones acabaven de fer el recapte.

L'assistència al mercat setmanal, trencava un poc la monotonia de la vida diària dels agricultors del Camp, una vida carent d'atractius i alicients, una vida dedicada en cos i ànima a la rutina d'un treball ingrat i pesat, ple de solanes i d'interpèries.

El Mestre Canaletes

Hi hagué al Camp d'Elx diversos "mestres i algunes escoles", però hi va haver un mestre que desenvolupà una lloable tasca didàctica al llarg de molts anys, el mestre Canaletes Josep Canals Giménez. Vivía en la Baia i es dedicà a l'ensenyament durant més de mig segle, de la dècada dels anys vint a la dels setanta. No féu altra cosa al llarg de la seua vida, i va ser molt estimat, per tots els que el tractaren. El mestre Canaletes,amb la bandolera de cuiro a l'espatlla,primer a peu i després en bicicleta per senderes i camins polsegosos, formava part del paisatge de la Baia. Aquell home senzill i alegre, ensenyà a llegir i a escriure a quatre generacions de joves campesins, que no van tenir cap més ensenyament que el que ell els oferí.

Al banda de la tasca pedagògica, el mestre Canaletes era un inspirat poeta que feia versos rimats i mesurats en valencià. Els enginyosos poemes es publicaren en molts diaris de l'època, i eren llegits amb gust per molts llauradors que celebraven la seua fecunda inspiració i les seues ocurrències.

Divertiments

La veritat és que els agricultors dels temps passats no tenien moltes opcions on triar per a divertir-se i passar una estona agradable durant les vesprades dels dies festius. Fins la tercera dècada d'aquest segle, no hi hagué al Camp locals públics on la gent pogués reunir-se en pla festiu, per alterar la vida monòtona que duien. Abans, en primavera i estiu, quan les vesprades es feien més llargues i assolejades, als eixamplaments d'alguns camins es solien organitzar "blancs de conill " en pla competitiu. Aquest joc consistia a penjar un conill d'una perxa de fusta d'uns dos metres d'alçada i des d'una distància d'uns setanta metres,llançaven pedres. Prèviament es pagava una quantitat determinada per cada tret, i qui encertava, s'enduia el conill com a premi. Clar està que en aquesta competició només prenien part els homes, generalment els més joves i decidits que feien gala d'habilitat i punteria en el llançament de pedres.

El "blanc de conill", era només el pretext perquè els joves acudiren.A totes aquestes reunions assistia el cacauer que montava la paradeta per vendre avellanes,cacauets,cigronets torrats i altres llaminadures.El cacauer sempre portava el joc de l'auqueta que constava d'un recipient concau, una bola que duia encastrades unes figures (el vell, la bacora, etc.) i d'un cartró amb les mateixes figures que la bola. Es jugava apostant per una determinada figura i, quan ja s'havia apostat a totes es llançava a rodar la bola per la concavitat del recipient,quan es parava,la figura que quedava en la part superior era la guanyadora. El premi sempre consistia en una certa quantitat del torrat que tenia a la venda.Els organitzadors d'aquests reunions contractaven a dos o tres músics aficionats, que portaven una guitarra, un guitarró i una bandúrria. A poqueta nit, quan ja hi havia prou gent, començaven a tocar cançons del folklore popular.

En aquest moment els xics es dirigien a les xiques (fins aleshores havien estat separats els uns dels altres) i les requerien per ballar, gairebé sempre amb les mateixes paraules : "fadrina, vols ballar?" Si la xica acceptava,cosa que normalment passava,es formaven parelles en dues fileres, els xics enfont de les xiques i començava la dansa al so de la música. Aquest ball rebia el nom del "peu xafat"i consistia en uns passos curts i rítmics. Quan els músics canviaven de cançó les parelles ocupaven la posició contrària a la que tenien abans. El ball durava pocs minuts i quan finalitzava, el xics donaven les gràcies a les xiques i les acompanyaven al lloc on eren abans.Com aquestes reunions se celebraven a la interpèrie, s'acabaven quan es feia fosc;aleshores les xiques vigilades atentament per les mares, tornaven a les seues cases,a peu,per suposat. En aquests moments els xics s'organitzaven en colles de quatre o cinc i es disposaven a visitar a les xiques.

Les visites duraven més o menys un quart d'hora, la qual cosa els permetia de fer-ne vàries durant la mateixa vetllada, ja que tots vivien prop. En aquestes colles el més decidit o interessat, feia de caporal i quan arribaven a la porta de la casa solia dir: "Bona nit, es pot passar?" a la qual cosa la xica responia: "Endavant fadrins!". Quan passaven, bevien aigua del cànter per aplacar els nervis, després de les salutacions de rigor, encetaven una conversa intranscendent on intervenien tots i al cap d'una estona se n'anaven. Aquestes visites agradaven tant a les xiques com a les mares, doncs era senyal inequívoca que la seua filla era el punt de mira dels xics, com a presagi d'un incipient festeig. Era l'exploració prèvia d'un terreny que pensaven conquerir a curt termini. Aquests balls i aquestes visites, eren quasi les úniques ocasions que tenien els xics d'aproximar-se i conèixer-se, ja que aleshores s'eixia poc de casa, i menys encara els joves.

Al camp estava també molt arrelat el joc del calitx al qual anomenaven tanganillo. Se'n celebraven moltes partides,u contra u,dos contra dos o tres contra tres, i empraven per al seu llançament xapes rodones d'un metall pesant o monedes de cinc pessetes de plata. Aquest joc que és original de l'horta murciana i encara es practicava en alguns barris de la població d'Elx,però ha desaparegut al camp.

Els jocs de naips sempre es practicaren, particularment el Culepe i, un poc menys, el Set i mig. Pel que fa als joves, quan tenien ocasió de reunir-se els xics i xiques, jugaven a la "duana" un joc d'atzar amb daus. També jugaven a penyores,que consistia a encertar el significat d'unes preguntes i si no les encertaven pagaven prendes o penyores. En estiu anaven a la platja com a màxim una vegada i un sol dia, normalment el de sant Jaume. Tota la família eixia de casa de matí amb el carro i la cavalleria i, quan arribaven a la vora del mar el deixaven, feien ombra per cobrir-se del sol i es disposaven a passar el dia el millor possible. A mig dia es banyaven en la mar, també les cavalleries, que es resistien a entrar a l'aigua. Després del bany la dona guisava un perol d’arròs i conill o pollastre, que tots menjaven amb moltes ganes, de postre un meló d'aigua ben gros i roig,que prèviament havien soterrat a la arena fresca a la vora del mar, perquè es mantingués fresc. A mitja vesprada es donaven un altre bany, replegaven i emprenien el viatge de tornada a casa. Així fins el pròxim any.

Aquestes eren les úniques vacances que tenien al cap de tot l'any, i no totes les famílies les podien gaudir. Quina diferència d'aleshores ençà...

Persones destacades i conegudes a Les Baies

Hi hagué uns pocs hòmens que destacaren per la seua feina dedicada a la historia de la Baia, com José Canals Giménez "El Mestre Canaletes".

També Salvador Giménez Baeza, aquest home que ha viscut aquest segle al màxim, ha conegut la Primera i Segona Guerra Mundial, la Guerra Civil, etc.., ha viscut molts anys fora d’Espanya, en eixos anys en els que la gent buscava treball en l’estranger per poder viure.

A començaments de segle visqué a la Baia Vicente Alarcón Macià, conegut popularment com "el tio Fregior", que també era un inspirat poeta festiu en valencià. Escrigué un sainet titulat "El tenorio d'Atzavares", que fou representat nombroses vegades amb molt d'èxit. També col·laborava assíduament, tant en prosa com en vers, en els diaris de l'època. Va morir l'any 1923.

També és molt conegut a la zona Antonio Gomis Agulló, "Tio Tonet" o "El Cureta", que morí amb 104 anys.

Arribada del canal del progrés

Els veïns de la Baia, quan el 1915 hi arribaren les aigües dolces d'El Progreso i les terres passaren de secà a regadiu, manifestaren la seua alegria a través dels versos del tío Fregior que deien :

"Bona és l'aigua del Progrés,

però buida les carteres.

La del cel val alguna cosa més,

fa més altes les garberes

i no ens costa diners."

A la Baia, prop del Saladar, hi ha també alguns horts de palmeres com el de Carbonell,el de Pina i el de Rana.

Les terres de la Baia, en general, són fèrtils i productives com la majoria del sud del terme municipal d'Elx, encara que pocs joves acostumen a seguir les tradicions dels seus pares, llavors molts d'ells no volen viure en un altre lloc.

Etimologia de Les Baies

El nom de Les Baies està relacionat amb el de Tabaià. Sanchis Guarner admeté que aquest era un nom ibèric amb un element Ta- prefixat, donant ja a entendre (tàcitament) la connexió amb Baia. Aquest nom designa dos veïnats diferents i pròxims: La Baia Alta i La Baia Baixa (xxxvi 132.10,136.10); Tabaià designa especialment el gros serrat que separa els termes d'Elx i Asp.(veg.GGRV 924n, mapa del partit judicial),es troben doncs cap al extrems oposats dins el terme d'Elx. Aleshores es suposat que el nom es designat per la existència d'un serrat pròxim als dos veïnats,suposant una separació "tapia" entre la zona de l'interior (Elx) i la costa marítima. Majorment que per a Tabaià hi ha una etimologia més fundada.

El mot hispànic tàpia (d'arrel probablement no preromana DECat, s.v.) existia també en mossàrab, i des d'aquest s'havia estès a l'hispanoàrab i l'àrab africà; amb la p arabitzada,RMa registra Tábiya amb la glossa catalana <tàpia>(603.1,134a2) Està ben comprovat per la mateixa toponímia valenciana i catalana en general,que no hi són rars els berberismes (que ens guardarem de confondre amb els iberismes), veg. el meu estudi, EntreDL II, 316-330. I és que entre els moros valencians abundaven fins en grans masses, els berebers arabitzats. Havent-hi entre ells tants bilingües berberòfons (o almenys berberognòstics) no pot fer escrúpol admetre que entre els d'Elx en part es vagi deglutinar Ta-(pres per article bereber); d'on Baia (potser Al-Baia=La Baia); i com que eren dues, aquí partim necessàriament del dual tabiyán,distingides avui La Baia Baixa i Baia Alta;en progressar la romanització, els moriscos canviarien un Al-Bayán dual en els dos singulars La Baia Alta i La Baia Baixa.

Fotografies

• Casa del camp de Les Baies
  Casa del camp de Les Baies
• Casa del camp de Les Baies
  Casa del camp de Les Baies
• Fitxer:Les Baies - 4.jpg
• Fitxer:Les Baies - 5.jpg
• Fitxer:Les Baies - 6.jpg
• Fitxer:Les Baies - 7.jpg
• Fitxer:Les Baies - 8.jpg
• Fitxer:Les Baies - 9.jpg
• Fitxer:Les Baies - 10.jpg
• Fent vi
  Fent vi
• Fent vi
  Fent vi
• Treball en les palmeres
  Treball en les palmeres
• Fitxer:Les Baies - 14.jpg
• Mestre Canaletes
  Mestre Canaletes
• "Tio Salvador"
  "Tio Salvador"
• Antonio Gomis Agulló
  Antonio Gomis Agulló

Fonts d'informació

• Onomasticon Cataloniae. Joan Coromines. Toponímia menor. La Baia y Tabaià.
• Fotografies i part de la informació: http://www.geocities.com/lasbayas2000/