Estiueig: diferència entre les revisions
mCap resum de modificació |
mCap resum de modificació |
||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
[[Fitxer:Catalonia VilassarDeMarVista.JPG|thumb|Vilassar de Mar, un dels antics llocs tradicionals d'estiueig de les classes benestants de Barcelona]] |
[[Fitxer:Catalonia VilassarDeMarVista.JPG|thumb|Vilassar de Mar, un dels antics llocs tradicionals d'estiueig de les classes benestants de Barcelona]] |
||
[[Fitxer:Raspall-garriga-bombonera0331.jpg|thumb|right|''"[[La Bombonera (la Garriga)|La Bombonera]]"'', casa d'estiueig a [[la Garriga]]]] |
[[Fitxer:Raspall-garriga-bombonera0331.jpg|thumb|right|''"[[La Bombonera (la Garriga)|La Bombonera]]"'', casa d'estiueig a [[la Garriga]]]] |
||
'''Estiueig''' és l'acció d'estiuejar, de fer un canvi de residència a l'estiu. |
'''Estiueig''' és l'acció d'estiuejar, de fer un canvi de residència a l'[[estiu]]. |
||
==L'estiueig a Catalunya== |
==L'estiueig a Catalunya== |
||
Revisió del 02:50, 21 nov 2009
Estiueig és l'acció d'estiuejar, de fer un canvi de residència a l'estiu.
L'estiueig a Catalunya
L'estiueig com a fenòmen social va ser una costum que es va estendre entre les classes benestants de les zones urbanes de Catalunya, generalment de Barcelona, a partir de finals del segle XIX i principis del segle XX.
Aquest fenòmen va incloure la construcció de cases senyorials, anomenades "segones residències" o "torres" a certs indrets de la costa, com Vilassar de Mar i Sitges, i també de certs indrets de l'interior de les terres catalanes com Cardedeu, la Garriga o Cerdanyola i l'Ametlla del Vallès, al Vallès.[1] Aquestes cases, generalment d'estil modernista, sovint eren molt grans.[2]
La presència de la colònia d'estiuejants va contribuir al desenvolupament econòmic de molts pobles rurals i de pescadors, afavorint el comerç local, les vies de comunicació amb les zones urbanes, l'amillorament de serveis com fondes i balnearis, i donant un fort impuls a la construcció i el creixement urbanístic.[3] Tot i que la influència de la colònia estiuejant va ser gran, les relacions socials entre estiuejants i nadius van ser generalment classistes i els estiuejants mantenien les distàncies amb la població local, tant com era possible.
Amb el pas del temps, a mida que les carreteres es varen millorar i els vehicles de tracció animal varen ser substituïts per vehicles a motor, les cases d'estiueig es varen allunyar de les zones urbanes. Algunes d'aquestes cases eren antigues cases de pescadors o de pagesos reformades.
A partir de la segona meitat del segle XX la pràctica es va estendre a una secció més ampla de la societat catalana i les antigues grans cases d'estiueig varen donar pas a xalets i apartaments de menors dimensions. Molts dels llocs d'estiueig tradicional, especialment a la costa, es varen tornar centres del turisme massificat, provinent de l'Europa central i del nord. Les distàncies classistes entre estiuejants i la població local varen minvar.
Poc a poc, vers el final del segle XX l'estiueig tradicional de tres o quatre mesos, amb minyones i tota la família, va donar pas a les vacances, cada vegada més curtes, fins que amb el canvi de les generacions la pràctica de l'estiueig es va desvirtuar i, com tal, va acabar desapareixent.