Pablo Picasso: diferència entre les revisions
m Arreglant espais dobles |
m Robot afegeix: yo:Pablo Picasso |
||
| Línia 291: | Línia 291: | ||
[[vo:Pablo Picasso]] |
[[vo:Pablo Picasso]] |
||
[[war:Pablo Picasso]] |
[[war:Pablo Picasso]] |
||
[[yo:Pablo Picasso]] |
|||
[[za:Pablo Picasso]] |
[[za:Pablo Picasso]] |
||
[[zh:巴勃羅·畢卡索]] |
[[zh:巴勃羅·畢卡索]] |
||
Revisió del 23:09, 28 nov 2009
Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, 25 d'octubre de 1881 - Mougins, França, 8 d'abril de 1973), conegut com Pablo Picasso ja que signava amb el segon cognom, és un dels més reconeguts pintors del segle XX, conegut sobretot per fundar el cubisme junt amb Georges Braque. Va treballar també la ceràmica, l'escultura amb bronze, el collage, i fins i tot va fer poesia, creant més de 20.000 obres al llarg de la seva vida.
| « | "No, la pintura no és per decorar apartaments. És una arma ofensiva i defensiva contra l'enemic." | » |
| — Entrevista amb Simone Téry, 24 març del 1945[2] | ||
Biografia
Va néixer al 25 d'octubre del 1881, a Màlaga. La seva mare era Maria Picasso López i el seu pare José Ruiz Blasco, i era professor de l'Escola de Belles Arts i conservador del museu local.[3] Tenia dues germanes (Dolores (1884-1958) i Concepción (1887-1895)), a més d'un germà que es creu que va morir molt petit, si bé no se sap del cert si va existir realment.
Als 8 anys va fer la seva primera obra. En aquesta època signava les seves obres com a Ruiz Blasco. Poc després, el 1891 el seu pare troba feina a La Corunya i hi marxa a viure amb tota la família on Picasso es matricula a l'Escola Provincial de Belles Arts. Quatre anys després marxen a Barcelona, on Picasso aprova els exàmens d'ingrés a l'Escola de la Llotja saltant-se els cursos inicials.
Durant l'hivern de 1895, va realitzar el seu primer gran llenç acadèmic,la Primera Comunió,[4] en Barcelona, ciutat on residia.[5]
El 1897, va presentar el llenç Ciència i Caritat a l'Exposició General de Belles Arts de Madrid.[6] Durant l'estiu, va passar les vacances a Málaga, on va pintar paisatges i curses de braus.[7]
En setembre, va marxar a Madrid per a iniciar estudis a l'Academia de San Fernando[7] però aviat ho deixa estar: l'atmósfera intelectual de la capital, bastant provinciana e impermeable al modernisme català que Picasso intentava introduir, no le convencía. Fou en aquest període que va crear l'efímera revista Arte Joven, una de les rares col·leccions completes de la qual és a la Biblioteca de Catalunya.[8] No obstant, va aprofitar les seves freqüents visites al Museo del Prado per a conèixer millor l'obra d'El Greco, que era vindicada per artistes i estudiosos de finals del segle XIX.[9]
Des de 1898, va signar les seves obres com "Pablo Ruiz Picasso", més tard com "Pablo R. Picasso", i només com "Picasso" des de 1901. Aquest canvi no significava un rebuig de la figura paterna, sinò que es debia a un desig de distinció de Picasso com a personatge, un fet iniciat pel seus colegues catalans, que varen prendre el costum d'anomenar-li pel cognom matern molt menys corrent que el "Ruiz" patern.[10]
Va tornar a Barcelona el juny de 1898, malalt d'escarlatina i es va traslladar a Horta de Sant Joan), el poble del seu amic Manel Pallarés, amb qui munta el seu primer estudi de pintura. En aquesta estància, Picasso es va retrobar amb les arrels primordials del país i amb un cert retorn a la natura, més en consonància amb l'ideari modernista, el que constituí un dels primers episodis "primitivistes" de la seva carrera.[11]
Abandonada la idea de Madrid i la còpia dels grands mestres, el febrero de 1899 estava altre cop a Barcelona,[12] on freqüentava la taverna Els Quatre Gats, insignia del moviment modernista i on va exposar dibuixos per primera vegada. Aquí entra en contacte amb altres artistes com Carles Casagemas, Jaume Sabartés i Ramon Casas.[13] En aquest ambient Picasso va entrar en contacte amb el pensament anarquista implantat a Barcelona. La misèria dels barris baixos de Barcelona, els soldats malalts i ferits que tornaven a Espanya després de la desastrosa Guerra de Cuba, varen crear un ambient propici per la violència social que sens dubta va marcar, a un nivell individual i moral més que no pas polític, la sensibilitat de Picasso i que es pot apreciar en certs dibuixos realitzats entre 1897 i 1901: El presoner, Un miting anarquista.[14][15]
En aquesta mateixa època exposa també per primera vegada a la històrica Sala Parés del carrer Petritxol.
A partir de 1900 Picasso va fer algunes anades a París. Allà va mantenir amistats amb molts artistes del moment, com André Breton, Max Jacob, Guillaume Apollinaire, Henri Matisse i Gertrude Stein. També va entrar en contacte amb l'obra de Toulouse-Lautrec, Cézanne i d'altres i començà a fer exposicions. En una d'aquestes estades a París el seu amic Carles Casagemas se suïcida per amor. Es diu que aquest fet portà Picasso al seu període Blau.
EL 1902 s'en lliura del servei militar pagant dues mil pessetes que li va deixar el seu oncle.
Durant la Primera Guerra Mundial, Picasso coneix la ballarina Olga Koklova, i es casen el 1918. Posteriorment va conèixer Marie Thérèse Walter, que va ser la seva següent esposa, amb qui va tenir una filla el 1935, que es deia Maya.
Políticament, Picasso es declarava pacifista i comunista, i fou membre del Partit Comunista Francès fins a la seva mort. Durant la Guerra Civil Espanyola participà en nombrosos actes de suport al govern legítim de la República.
El 1963 es va inaugurar a Barcelona el Museu Picasso. La Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi l'en nomenà membre d'honor el 1970.
Va morir el 8 d'abril de 1973 a Mougins, França, als 92 anys.
Obra
Picasso va produir alguns dels quadres més coneguts de l'era moderna. Un dels més coneguts és el Guernica, que representa la destrucció de la ciutat basca durant la Guerra Civil Espanyola. Aquest quadre va penjar durant molts anys al Museu d'Art Modern de Nova York, i no va ser retornat a Espanya fins al 1981, un cop restaurada la democràcia.
Els inicis
El període d'aprenentatge de Picasso sota la tutoria del seu pare va començar abans del 1890. Picasso era un pintor molt avançat a la seva edat. El seu pare era professor de pintura, i per causes laborals va traslladar-se amb la família primer a Galícia i després a Barcelona, on Picasso va ingressar a la Llotja. A Barcelona ja pintava amb un realisme acadèmic professional. Treballs d'aquesta època són Primera Comunió (1896), una composició gran que representa la seva germana, Lola. Amb 14 anys va pintar el retrat Tia Pepa, un retrat vigorós i dramàtic que Juan-Eduardo Cirlot ha considerat "sens dubte un dels més grans de la història sencera de la pintura espanyola".
Va viatjar a París amb Casagemas l'octubre de 1900 per a assistir a l'Exposició Universal on s'exhibia una obra seva, Últims moments, actualment desapareguda.[16] A París es va instal·lar a l'estudi d'Isidre Nonell, artista que Picasso coneixia del grup Els Quatre Gats influenciat per l'impressionisme i que reflectia la situació social catalana de principis de segle mitjançant retrats de personatges marginats i miserables. L'obra de Nonell, junt a la de Toulouse-Lautrec va influir en gran mesura en l'estil de Picasso d'aquesta època, com pot apreciar-se en obres com L'espera (Margot), Ballarina nana i El final del número, totes de 1901.[17][15] També va conèixer al que seria el seu primer marxant, Pere Mañach (qui li va oferir 150 francs mensuals per tota l'obra d'un any) i va entrar en contacte amb la galerista Berthe Weill. Va regressar a Barcelona el 20 de desembre amb Casagemas al que Picasso va portar a celebrar el fi d'any a Màlaga.[16]
El Període Blau
Entre els anys 1900-1902, Pablo va fer tres viatges a París, on finalment es va instal·lar el 1904. Aquest període comença el 1901, a causa del suïcidi d'un amic seu a París, i acaba el 1904. És un període en el qual utilitza un ambient bohemi dels carrers parisencs, i mostra també en els seus quadres, amb la gent en els salons de ball i en els cafès, l'assimilació del postimpressionisme. En les seves obres, Picasso gairebé sempre utilitza tons blaus i representa personatges esquàlids amb expressió tràgica. En les obres que va realitzar durant aquests anys, on expressava la misèria humana, hi predominen els tons blaus. Les pintures mostren alcohòlics, prostitutes, captaires i persones amb alguna dificultat. Els cossos de la gent els dibuixava una mica allargats, a l'estil d'Greco. En aquesta època s'inicià en l'escultura a la casa de Sant Gervasi del seu amic Emili Fontbona, amb qui havia passat la segona meitat del 1901 a París.
Entre 1903-1904 va tenir estudi a Barcelona a la riera de Sant Joan 17. En aquesta època estableix amistad amb Sebastià Junyent qui va pintar un retrat de Picasso i a qui aquest li va dedicar l'aquarel·la "El Boig" (1904). Junyent va establir una relació de protecció cap al jove Picasso a qui donava suport econòmic comprant-li alguns dibuixos i pagant un parell de mensualitats del lloguer del taller. [18]
La mort de Casagemas
El seu amic Casagemas, després d'haver tractat de assassinar la seva amant Germaine, una ballarina del Moulin Rouge que freqüentava el cercle d'artistes espanyols, es va suïcidar a París. Picasso, motivat i sensibilitzat per la mort del seu amic va pintar un quadre anomenat La mort de Casagemas,[19] quadre al·legòric que començava a mostrar el seu pas al periode blau. La divisió de l'espai del quadre en dues parts, terra i cel, cos i esperit, recorda la de L'enterrament del comte d'Orgaz, de El Greco.[20]
Altres influències a l'obra de Picasso en aquest període varen ser les de Van Gogh i Gauguin, el primer sobre tot a un nivell psicològic, com es reflecteix a la intensitat emotiva dels quadres d'aquesta època, tot i que també es percep una simplificació de volums i contorns definits que fan pensar en Gauguin, de qui també prendria una concepció universal de la sentimentalitat.[21] Picasso manifestava la soledat dels personatges aïllant-los en un entorn imprecís, amb un us quasi exclusiu del blau durant un període superior a dos anys, fet que pràcticament no tenia precedents a la història de l'art. D'igual forma, l'allargament de les figures que s'introduïa a les seves obres recordava de nou l'estil de "El Greco".
Entre Barcelona i París
Picasso torna a Barcelona a finals d'abril de 1901 a on va exposar Dona en blau[22] a l'Exposició General de Belles Arts i se'n va tornar el maig a París, instal·lant-se al 130 del bulevard de Clichy, a l'estudi de Casagemas. Entre juny i juliol del mateix any, Picasso i Iturrino varen exposar a la galeria de Vollard, París.[23] Sense diners ni treball, el juny va conèixer al poeta Max Jacob, amb qui va mantenir una estreta relació fins a la seva mort el 1944. Jacob recordaria més tard que va descobrir l'obra de Picasso quan era crític d'art i va expressar la seva admiració pel talent del pintor; poc després va rebre una invitació de Mañach per a presentar-li al seu jove representat (Picasso tenia uns divuit anys); que varen estar tot el dia revisant la ingent obra de Picasso, qui pintava un o dos quadres per nit i els venia per cent cinquanta francs a la Rue Laffite.[24] Durant la tardor va pintar Els dos saltimbanquis (arlequí i la seva companya) (Museu Puixkin, Moscou), Arlequí recolzat (MoMA, Nova York) i av enllestir La mort de Casagemas. Durant l'hivern va pintar una sèrie de retrats en blau; el Retrat de Jaume Sabartés (Museu Picasso de Barcelona), el Retrat de Mateu Fernández de Soto (Museu Picasso de Màlaga) i l'Autoretrat blau (Museu Picasso de París).[22]
A finals de gener de 1902 va trencar el seu acord amb Mañach, i un cop feta la liquidació va tornar a Barcelona. Es va posar a treballar a l'estudi d'Ángel Fernández de Soto, al número 6 del carrer Nou de la Rambla, on incrementa la presència del color blau a la seva obra durant la primavera. Amb Fernández de Soto va visitar els burdells de Barcelona, deixant-ho reflectit en una sèrie de dibuixos eròtics entre els que es troba un Autoretrat amb nu (col·lecció privada, Alemanya); un dibuix a la tinta i aquarel·la d'Ángel Fernández de Soto amb una dona i La macarra (composició alegòrica), propietat del Museu Picasso de Barcelona.[25]
_-_1934_-_Foto_Carl_van_Vechten,_Library_of_Congress.jpg)
A París, Mañach va preparar una exposició de pintures i pasteles a la galeria Berthe Weill, de l'1 al 15 d'abril, amb obres de Picasso i Lemaire, i un altra el juny a la mateixa galeria amb obres de Picasso i Matisse. Picasso va tornar a París amb Sebastià Junyent i va mostrar per primer cop les seva pintura blau a una exposició col·lectiva organitzada també per Mañach a la galeria Berthe Weill entre el 15 de novembre i el 15 de desembre.
D'aquesta època és el Retrat de Germaine que Acquavella Galleries va adquirir per 18,6 milions de dòlars en una subhasta de Christie's el 2006.[26] El desembre de 1902 es va instal·lar un temps a l'apartament de Max Jacob al 87 del Boulevard Voltaire; la cambra només comptava amb un llit, i Picasso treballava de nit i dormia de dia, mentre Jacob treballava. En aquest temps no podia comprar llenç, i havia de limitar-se a dibuixar.[27]
La vida
El gener de 1903 Picasso va retornar a Barcelona. Per primavera va començar el quadre La vida (Cleveland Museum of Fine Arts),[28] un dels quadres més grans i complexos que va pintar en l'època blava, considerat el treball més important d'aquests anys. És una peça d'un simbolisme inusualment fosc per a les seves primeres obres i subjecte a múltiples interpretacions acadèmiques, sobre les quals l'artista mai es va pronunciar. Picasso va realitzar quatre esbossos preparatoris per al quadre, variant la composició de les figures al menys dos cops; cal destacar que la figura masculina, que inicialment era un autoretrat, va acabar recollint la imatge del seu amic Carles Casagemas.[29] La Vida resumeix la major part dels temes i l'atmosfera de l'època blava: el pessimisme nihilista desenvolupat a la seva època de formació a Barcelona, intensificat amb les dificultats materials que pateix a l'època. «Creu que l'Art és fill de la Tristor i del Dolor», deia el seu amic Jaume Sabartés.[30] La soledat dels nens, la misèria de pobres, captaires i cecs estan descrits àmpliament als quadres d'aquest moment: Les Dues germanes (1902), Pobres a la vora del mar (1903), El vell guitarrista cec (1903), L'asceta (1903) i La Celestina (Carlota Valdivia) (1904) es troben entre les primeres obres mestres de Picasso.[31]
Cap a finals de 1903 Picasso va començar a pensar que només instal·lant-se permanentment a França la seva reputació superaria les fronteres d'Espanya. Es va traslladar a l'estudi de l'escultor Pau Gargallo (1881-1934), que en aquell moment estava a París, al 28 del carrer del Comerç de Barcelona,[32] on va finalitzar La Celestina (Carlota Valdivia) i va començar un nou Retrat de Jaume Sabartés que va finalitzar la primavera de 1904.[33]
El Període Rosa
Una mica després de quan es va instal·lar a París (1904-1905), en un apartament bastant humil, es va trobar amb Fernande Olivier, que va ser la seva amiga i el va influir amb un nou estil i amb una mica d'humor a les obres. Amb aquesta relació, el color que més dominava les arts eren els colors roses i vermellosos. L'època rosa es distingeix pels seus colors pastel i tons càlids, de línies suaus i delicades, amb un especial èmfasi sobre la línia i el dibuix, més que sobre el color. Representaven el món del circ, on anava diverses vegades a la setmana. Fa amistat amb l'escriptor Guillaume Apollinaire, els marxants Ambroise Vollard i Daniel Henry Kahnweiler i els escriptors Gertrude Stein i el seu germà Leo, que van ser els seus millor clients. Picasso va fer un retrat de cada un d'ells.
La belle Fernande
L'abril de 1904 Picasso es va instal·lar a París al Bateau-Lavoir , situat al barri de Montmartre, en un taller que el seu amic l'escultor Paco Durrio estava a punt de deixar. Allà va reprendre el seu contacte amb diversos artistes espanyols, especialment amb Ricard Canals, qui, el setembre del mateix any, li va ensenyar la tècnica de l'aiguafort, i la seva dona, que també vivien al Bateau-Lavoir. També amb Manolo Hugué i amb la seva dona Totote, i amb Ramon Pichot i Germaine, la ballarina per la qual el seu amic Casagemas es va suïcidar.
Durant l'estiu va tenir una relació amb «Madeleine», que apareix en diversos dibuixos i pintures, com La dona de l'acròbata (The Art Institute of Chicago) i va inspirar el tema de laFamília d'Arlequí (1905). A l'agost de 1904 Picasso va conèixer a la seva primera companya sentimental: Fernande Olivier (1881-1966), model d'artistes i amiga de Benedetta, la dona de Ricardo Canals, coneguda entre la colònia espanyola del Bateau-Lavoir com «la belle Fernande». Amb vint anys tots dos, Fernande va ser el primer amor veritable de Picasso, i es va convertir en la seva font d'inspiració fins a 1910, encara que la seva relació acabés definitivament el 1912. [33]
La bohèmia de l'Lapin Agile
L'octubre de 1904 Picasso va conèixer al poeta André Salmon, i també a Guillaume Apollinaire, poeta i escriptor precursor del surrealisme, amb els que va establir una relació molt propera. Picasso es va convertir en un assidu del cabaret Lapin Agile (el «Conill àgil») i del Cirque Medrano . Des que es va instal·lar a Montmartre, la paleta i els temes de Picasso van començar a canviar, la pobresa i duresa de la vida dels artistes de circ i saltimbanquis van aportar un nou lirisme als seus quadres en el pas de l'època blava a l'anomenada època rosa. Va continuar treballant les figures amb proporcions allargades que recorden la seva admiració per El Greco, com en L'actor (MoMA, Nova York) o a l'aquarel·la El boig (Museu Picasso de Barcelona), un recurs a fórmules manieristes del que s'ha assenyalat que Picasso va fer ús constant al llarg de la seva carrera. [34] Els temes que tractava eren l'alegria i la inquietud existencial, com en l'època blava, subjau un toc de malenconia, però en aquest moment dominat per l'afecte, amb moltes referències al món del zoològic i del circ. Va pintar màscares, arlequins, domadors i pallassos, i també és l'època de les maternitats roses. Obres representatives d'aquesta època són Acròbata amb pilota o noia amb pilota, La família de saltimbanquis, Acròbata i jove arlequí i Família d'acròbates amb granota.
La família de saltimbanquis
Del 25 de febrer al 6 març 1905 va exposar a la Galeria Sérurier les seves primeres teles roses. La crítica va parlar de l'anunci d'una transformació lluminosa del seu talent, després del dramatisme de l'època blava, Apollinaire va descriure les obres del període rosa a la Revue immoral: «Sota els oripells lluents dels seus saltimbanquis, se sent veritablement la pietat de la gent del poble, versàtils, astuts, manyosos, pobres i mentiders. » Segons va dir Fernande Olivier, Picasso semblava estimar l'ús que no estava fet, allò que era diferent a ell: els gitanos, les curses de braus, els cabarets tèrbols, els pallassos i el món del circ; estimava i es submergia amb delícia en tot allò que tenia un color local violent. [35]
A la primavera del mateix any va pintar La família de saltimbanquis (Washington, National Gallery), una de les seves principals obres d'aquest any, una clara evolució cap a l'època rosa, un paisatge nu i desdibuixat en el qual s'emmarquen aïllades les ben dibuixades i estilitzades figures dels titellaires, personatges marginals la vida solitària impressiona a Picasso. [36] Una tarda, després d'abandonar el Cirque Medrano amb Max Jacob, va decidir modelar el cap en fang, i conforme treballava la peça en els següents dies, va afegir el barret i cascavells d'un bufó, a l'estil dels personatges circenses. La peça va ser anomenada "El boig (cap d'arlequí )", que el galerista Ambroise Vollard va aconseguir que fos fosa a bronze. [37]
Gertrude Stein
Durant l'estiu, va fer un viatge al nord dels Països Baixos, i va romandre en Schoorl per sis setmanes convidat per l'escriptor neerlandès Tom Schilperoort. Durant la seva estada va pintar un nu, La bella holandesa (Queensland Art Gallery, South Brisbane), i Les tres holandeses (Museu Picasso de París), una versió personal del tema clàssic de les tres gràcies. Després d'un breu pas per París, va tenir unes vacances a l'agost amb Fernande, a Tiana, al nord-est de Barcelona. A la seva tornada al setembre, Fernande es va traslladar al modest estudi de Picasso al Bateau-Lavoir, el principi de la seva relació va ser molt feliç, i les pintures i dibuixos que realitzava Picasso de Fernande celebraven la seva bellesa i proximitat personal. Picasso va prendre per costum visitar les petites galeries i juntament amb Fernande acudia als populars vernissages dels salons oficials. [37]
Gertrude Stein i el seu germà Leo s'havien instal·lat a París, i dedicaven la seva fortuna a reunir una extraordinària col·lecció d'art. Leo Stein va comprar Família d'acròbates amb mico el marxant Clovis Sagot, a través del qual Leo i Gertrude van anar a visitar l'estudi de Picasso i li van comprar nombroses obres per 900 francs. Picasso es va convertir en un assidu visitant del Saló de Gertrude Stein al seu apartament de París, va pintar un retrat de Leo i el seu fill Michael i va iniciar les primeres de les entre vuitanta i noranta sessions del famós Retrat de Gertrude Stein (MoMA, Nova York). Gertrude havia comprat recentment Dona amb barret de Matisse, i va decidir que els dos artistes havien de trobar-se. [37]
Primitivisme ibèric
.jpg)
El 1906, després de tres mesos de treball sobre el Retrat de Gertrude Stein, l'aparca un temps, i realitza els primers esbossos de Les senyoretes d'Avinyó . Va abandonar el tema dels arlequins pels genets i joves en paisatges bucòlics, en la línia de Gauguin i Puvis de Chavannes, en una recerca de classicisme tant temàtic com formal, que el condueix a l'estudi de l'art antic; el març descobreix l'art primitiu espanyol en una exposició al Louvre d'escultures ibèriques trobats a Osuna i al Cerro de los Santos, entre les quals hi havia la Dama d'Elx. La galeria Ambroise Vollard va adquirir la majoria de les teles roses també al març. Al maig se'n va anar amb Fernande Olivier a Barcelona on la va presentar a amics i parents i després durant l'estiu a Gósol (Berguedà), on va entrar de nou en contacte amb el primitivisme essencial de la cultura popular, i va pintar escenes de banys i nus vistos des d'un exquisit domini del vermell; aquesta paleta rogenca de Gósol reflecteix una preocupació pel modelat dels volums, i un retorn a les arrels d'un mediterrani arcaic. [38] Això va inspirar una sèrie de quadres amb personatges que rescaten certes característiques d'aquest primitivisme, trencant amb el seu estil anterior, tot i que la simplificació de trets i volums són precursors del cubisme, aquesta va ser una etapa amb vida pròpia, sense pertànyer a cap estil reconegut. Podem observar en aquests quadres els seus propis trets facials fins i tot entre les figures femenines, cosa que es pot apreciar comparant-los amb els autoretrats d'aquesta sèrie. [39] Aquesta estada va tenir un impacte important en l'obra de Picasso, ja que les pintures de Gósol van marcar el començament de la seva revolució cubista l'any següent; anys més tard Picasso va reprendre el que hauria estat el pas lògic d'aquest estil, en la seva època neoclàssica.
Precubisme
L'estiu del 1906 va començar aquest estil a Gósol, una fase marcada per la influència africana. Es basava en les formes quadrangulars, polígons i triangulars, on la línia recta assenyalava la silueta. Pràcticament, les obres representaven dones nues i la profunditat espacial. L'obra que destaca és Les senyoretes del carrer Avinyó, on tracta la profunditat d'espai i la forma de representació del nu femení, reestructurant-lo per mitjà de línies i angles. En aquest període Picasso es desvincula dels cànons d'art relacionats a mostrar representacions exactes de la realitat, modificant-les, més precisament transformant-les amb paràmetres geomètrics.
Cubisme Analític i Sintètic
Pablo i l'artista francès Georges Braque van pintar paisatges al 1908 en un estil descrit per un crític ‘fet amb cubs’. Així va ser com l'artista va anomenar aquest estil ‘cubisme’. Entre els anys 1908-1916, van estar preocupats amb la desaparició de la anàlisi de la forma, i junts va desenvolupar la primera fase del cubisme. Els tres temes, molt similars, que es tractaven de taules, objectes, natures mortes, retrats...
Busca una pintura pura, i per a això va començar a observar els objectes del seu taller, de manera intel·lectual. A aquesta època pertanyen: El Retrat de Vollard (1910), "Le guitariste" (1910) i L'afeccionat (1912). En l'escultura va aconseguir donar la sensació de volums. Aquesta es va basar principalment en càntirs i elements de fang cuit, esculpit i després pintat.
El cubisme sintètic (1912-1919) fou una segona fase del cubisme en la qual enganxaven retalls de paper (sovint paper de paret o trossos de paper de diari), inaugurant l'ús del collage en l'art, i prefigurant la tècnica de l'apropiacionisme.
Període neoclassicista
Aquest període comença el 1917 i acaba el 1927. En aquest període hi ha una tendència en molts artistes de tornada al classicisme. Si escau, una volta al nu monumental, al dibuix de línia precisa com els retrats de Ingres, a l'equilibri. Es pot observar aquesta mateixa tendència en altres artistes importants de l'època, que s'adscriuen al neoclassicisme. De totes maneres, és en la música on el neoclassicisme d'entreguerres té més força.
Època surrealista
Aquest període dura de 1928 a 1932. Les pintures que destaquen són Banyista en peus (1929), Banyista a la vora del mar (1930) i El somni (1932). En aquesta època les formes són distorsionades, representant el monstruós o a evocacions mitològiques i les escultures estaven fetes de fil i de làmines de metall. Picasso es va aliar amb el moviment surrealista el 1925; André Breton qualificava aquest acostament de Picasso com «...surrealista dintre del cubisme...» Es consideren surrealistes les obres del període Dinard (1928-1930), on Picasso combina el monstruós i el sublim en la composició de figures mig màquines mig monstres, d'aspecte gegantesc i de vegades terrorífic. Aquesta monumentalitat surrealista de Picasso pot posar-se en paral·lel amb la d'Henry Moore. El 1931 va il·lustrar les metamorfosis d'Ovidi dins d'un pur classicisme.
Època expressionista
Amb el començament de la Guerra Civil Espanyola, Picasso va ser nomenat director del Museo del Prado, pel govern republicà. El 1937 va pintar un dels seus quadres més famosos, el Guernica, és un al·legat contra la guerra i el terror infligit a la població civil durant el bombardeig aeri alemany sobre Guernica. En aquests anys la major part de les obres expressen un sentiment d'angoixa, com a conseqüència de la problemàtica situació que es vivia. Altres obres van ser Dones plorant, i Dones assegudes, que reflecteixen la tragèdia de la guerra. El punt culminant del seu expressionisme ho marquen els seus caps de dues cares. En escultura realitza les peces més abstractes, sense mètode ni sistema. Durant la II Guerra Mundial no es va moure de França, seguint pintant en el París ocupat pels nazis. Quan va acabar la guerra, es va unir al partit comunista.
Període de Vallauris
Posteriorment Picasso es trasllada a Vallauris. En aquesta ciutat va acabar la seva escultura L'home de l'anyell que fa 2,20 m d'altura. Aquesta figura es troba en la plaça del mercat d'aquesta ciutat. Durant aquesta època es va dedicar per complet a la ceràmica, on realitza prop de 2000 peces.
Durant aquest temps Picasso va fer també importants escultures: La cabra (1950), també en bronze.
A Vallauris van tenir dos fills, circumstància que va afavorir la presentació de quadres més infantils i maternals, desbordant maternitat. També va pintar enormes murals: La guerra i La Pau (1952), Massacre en corée (1951), La Baignade (1957).
Durant els últims anys va pintar variacions de temes cèlebres. Molts dels últims quadres de Picasso estan basats en les obres dels grans mestres del passat com Diego Velázquez, Eugène Delacroix i Édouard Manet. A més d'en la pintura de quadres Picasso va treballar també en centenars de litografies que va realitzar en la impremta de Fermande Moulot.
Museus
Picasso té dedicats diferents museus arreu del món:
- Museu Picasso, Barcelona
- Museu Picasso, Horta de Sant Joan
- Museu Picasso, Màlaga
- Museu Picasso, París
- Museu Picasso, Antibes, França
- Berggruen Museum, Berlín, Alemanya
- Graphikmuseum Pablo Picasso, Münster, Alemanya
Articles relacionats
Referències
- ↑ On-line Picasso Project
- ↑ The Oxford Dictionary of Thematic Quotations, 2000
- ↑ Museus Singulars de Catalunya. Capítol del Museu Picasso. Editorial Diàfora. 1979 ISBN-84-85205-32-2
- ↑ Online Picasso Project. «Obra, 1895» (en inglés).
- ↑ Online Picasso Project. «Biografia, 1896» (en anglès).
- ↑ Online Picasso Project. «Obra, 1897» (en inglés).
- ↑ 7,0 7,1 Online Picasso Project. «Biografia, 1897» (en anglès).
- ↑ Fitxa del catàleg de la Biblioteca Nacional de Catalunya
- ↑ Fermigier, 1969:12-13
- ↑ Fermigier, 1969:9
- ↑ Fermigier, 1969:14-15
- ↑ Online Picasso Project. «Biografia, 1899» (en anglès).
- ↑ Text a una felicitació d'any nou de 1903
- ↑ Fermigier, 1969:17-21
- ↑ 15,0 15,1 Online Picasso Project. «Obra, 1901» (en anglès).
- ↑ 16,0 16,1 Online Picasso Project. «Biografia, 1900» (en anglès).
- ↑ Fermigier, 1969:21-23
- ↑ Sala, Teresa-M. La Casa Busquets. Barcelona: Edicions Universitat Barcelona, 2006. ISBN 844902434X., pàg. 19-20
- ↑ La mort de Casagemas (1901) a la web del Museu Picasso de París
- ↑ Fermigier, 1969:32
- ↑ Fermigier, 1969:28-31
- ↑ 22,0 22,1 Online Picasso Project. «Obra, 1901» (en anglès).
- ↑ Fermigier, 1969:26
- ↑ Online Picasso Project. «Biografia, 1901» (en anglès).
- ↑ Online Picasso Project. «Obra, 1902» (en anglès).
- ↑ EFE Nueva York. «Un cuadro de Van Gogh y otro de Picasso alcanzan los precios más altos en una subasta de Christie's» (en castellà), 03-05-2006. [Consulta: 11 febrer 2009].
- ↑ Online Picasso Project. «Biografia, 1902» (en anglès).
- ↑ Online Picasso Project. «La vie (La vida) (1903)» (en anglès).
- ↑ Online Picasso Project. «Obra, 1903» (en anglès).
- ↑ Fermigier, 1969:36
- ↑ Online Picasso Project. «Obra, 1902» (en anglès).
Online Picasso Project. «Obra, 1903» (en anglès).
Online Picasso Project. «Obra, 1904» (en anglès). - ↑ Online Picasso Project. «Biografia, 1903» (en inglés).
- ↑ 33,0 33,1 Online Picasso Project. «Biografia, 1904» (en anglès).
- ↑ Fermigier, 1969:45,46
- ↑ Fermigier, 1969:48
- ↑ Online Picasso Project. «Obra, 1905» (en anglès).
- ↑ 37,0 37,1 37,2 Online Picasso Project. «Biografia, 1905» (en anglès).
- ↑ Online Picasso Project. «Biografia, 1906» (en anglès).
- ↑ Online Picasso Project. «Year=1.906 Obra, 1906» (en anglès).
Enllaços externs
