Premi Nobel de Fisiologia o Medicina: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot afegeix: az modifica: ast, de, en, fi, is, pt, ro, vi
mCap resum de modificació
Línia 451: Línia 451:
|'''[[1909]]
|'''[[1909]]
|'''[[Emil Theodor Kocher]]''' ([[Suïssa]])
|'''[[Emil Theodor Kocher]]''' ([[Suïssa]])
|'' pels seus treballs sobre [[fisiologia]], [[patologia]] i cirurgia de la [[glàndula tiroides]]
|'' pels seus treballs sobre [[fisiologia]], [[patologia]] i cirurgia de la [[glàndula tiroide]]
|-
|-
|'''[[1908]] '''
|'''[[1908]] '''

Revisió del 07:01, 18 des 2009

Santiago Ramón y Cajal, guanyador del nobel el 1906

El Premi Nobel de Medicina o Fisiologia, és un dels Premis Nobel que s'atorguen anualment. El guanyador el decideix l'Institut Karolinska, i el premi s'entrega a Estocolm (Suècia).

Guanyadors del premi Nobel de Medicina o Fisiologia

Any Premiat Notes
2009 Elizabeth Blackburn (Australia), Carol W. Greider (EUA) i Jack W. Szostak (Regne Unit) pels seus estudis sobre els Telòmers i la Telomerasa
2008 Harald zur Hausen (Alemanya) pel descobriment del virus del papil·loma humà, origen del càncer de coll d'úter
Françoise Barré-Sinoussi (França) i Luc Montagnier (França) pel descobriment del Virus de la Immunodeficiència Humana
2007 Mario Capecchi (EUA), Oliver Smithies (Regne Unit) i Martin Evans (Regne Unit) pels seus treballs sobre cèl·lules mare y manipulació genètica en models animals
2006 Andrew Fire (EUA) i Craig C. Mello (EUA) pel descobriment de la Ribointerferència
2005 Robin Warren (Austràlia) i Barry Marshall (Austràlia) pel descobriment del bacteri "Helicobacter pylori" i el seu paper en la malaltia de l' úlcera d'estómac i la gastritis
2004 Linda B. Buck (EUA) i Richard Axel (EUA) per les seves investigacions dels receptors i l'organització del sistema olfactiu
2003 Paul Lauterbur (EUA) i Peter Mansfield (Regne Unit) pel desenvolupament de la ressonància magnètica nuclear
2002 Sydney Brenner (Regne Unit), H. Robert Horvitz (EUA) i John E. Sulston (Regne Unit) per les seves investigacions sobre el fenomen de l'apoptosi amb la llombriu "Caenorhabditis elegans"
2001 Leland H. Hartwell (EUA), Tim Hunt (Regne Unit) i Paul Nurse (Regne Unit) pels seus treballs sobre el cicle cel·lular
2000 Arvid Carlsson (Suècia) per les seves investigacions sobre la dopamina i els seus efectes neurotransmissors
Paul Greengard (EUA) pels seus treballs sobre els efectes dels neurotransmissors sobre les cèl·lules i com poden activar la cèl·lula central anomenada DARPP-32
Eric R Kandel (Àustria/EUA) per descriure com la memòria es forma a nivell molecular
1999 Günter Blobel (Alemanya/EUA) per descobrir que les proteïnes tenen senyals intrínseques que governen el transport i situació a la cèl·lula.
1998 Robert F. Furchgott (EUA), Louis J. Ignarro (EUA) i Ferid Murad (EUA) pels seus estudis sobre l'òxid nítric
1997 Stanley B. Prusiner (EUA) pel descobriment del prió com a partícula infecciosa proteica
1996 Peter Charles Doherty (Austràlia) i Rolf M. Zinkernagel (Suïssa) per les seves investigacions sobre la resposta immunitària de les cèl·lules
1995 Edward B. Lewis (EUA) i Christiane Nüsslein-Volhard (Alemanya) i Eric F. Wieschaus (EUA) pels seus estudis sobre els mecanismes genètics que controlen el desenvolupament de l'embrió humà
1994 Alfred Goodman Gilman (EUA) i Martin Rodbell (EUA) pels seus treballs sobre la proteïna G i la seva missió en la comunicació cel·lular
1993 Richard J. Roberts (Regne Unit) i Phillip Allen Sharp (EUA) pels seus descobriments sobre els gens discontinus
1992 Edmond H. Fischer (Suïssa/EUA) i Edwin G. Krebs (EUA) per descobrir com la fosforilació de les proteïnes són usades en els processos de regulació biològica
1991 Erwin Neher (Alemanya) i Bert Sakmann (Alemanya) pel desenvolupament de tècniques, anomenades "Patch-clamp", que permeten mesurar el flux d'ions a través de la membrana cel·lular
1990 Joseph E. Murray (EUA) i E. Donnall Thomas (EUA) pels seus descobriments referents al trasplantament d'òrgans i de la cèl·lula en el tractament de les malalties humanes
1989 John Michael Bishop (EUA) i Harold Elliot Varmus (EUA) pel descobriment dels orígens dels oncogéns retrovirals
1988 James W. Black (Regne Unit), Gertrude Belle Elion (EUA) i George H. Hitchings (EUA) pel descobriment d'importants principis en el tractament amb fàrmacs
1987 Susumu Tonegawa (Japó) pel seu descobriment dels fonaments genètics de la formació d'una àmplia varietat d'anticossos
1986 Stanley Cohen (EUA) i Rita Levi-Montalcini (Itàlia) pel descobriment dels factors del creixement
1985 Michael Stuart Brown (EUA) i Joseph Leonard Goldstein (EUA) pels seus treballs sobre la regulació del metabolisme del colesterol
1984 Niels Kaj Jerne (Dinamarca), Georges J. F. Köhler (Alemanya) i César Milstein (Argentina) pels seus treballs referents a l'especificitat en el desenvolupament i control del sistema immunitari i la producció d'anticossos monoclonals
1983 Barbara McClintock (EUA) pels seus descobriments dels elements genètics mòbils
1982 Sune K. Bergström (Suècia), Bengt I. Samuelsson (Suècia) i John R. Vane (Regne Unit) pel descobriment de les prostaglandines
1981 Roger W. Sperry (EUA) pels seus treballs sobre les funcions dels hemisferis cerebrals
David H. Hubel (Canadà) i Torsten N. Wiesel (Suècia) per les seves aportacions en l'estudi de l'àrea visual del còrtex cerebral
1980 Baruj Benacerraf (Veneçuela/EUA), Jean Dausset (França) i George D. Snell (EUA) pels descobriments relacionats amb estructures determinades por la genètica a la superfície de la cèl·lula que regulen las reaccions immunològiques.
1979 Allan McLeod Cormack (Sudàfrica/EUA) i Godfrey Hounsfield (Regne Unit) pel descobriment i desenvolupament de la Tomografia axial computada
1978 Werner Arber (Suïssa), Daniel Nathans (EUA) i Hamilton O. Smith (EUA) pels seus treballs sobre els enzims de restricció, fonamentals en la biologia molecular
1977 Roger Guillemin (França) i Andrew V. Schally (Polònia/EUA) pels seus estudis sobre les hormones proteiques produïdes al cervell
Rosalyn Yalow (EUA) pels seus estudis sobre les hormones proteiques usant el radioimmunoassaig
1976 Baruch Samuel Blumberg (EUA) i Daniel Carlton Gajdusek (EUA) pels seus descobriments referents als nous mecanismes de l'origen i difusió de les malalties infeccioses
1975 David Baltimore (EUA), Renato Dulbecco (Itàlia/EUA) i Howard Martin Temin (EUA) pels seus descobriments referents a la interacció entre els virus tumorals i el material genètic de la cèl·lula
1974 Albert Claude (Bèlgica), Christian de Duve (Bèlgica) i George Emil Palade (Romania/EUA) per haver descrit l'estructura i funcions de l'interior de les cèl·lules
1973 Karl von Frisch (Àustria), Konrad Lorenz (Àustria) i Nikolaas Tinbergen (Països Baixos) pels seus descobriments referents a l'organització dels patrons individuals i socials del comportament animal
1972 Gerald Edelman (EUA) i Rodney Robert Porter (Regne Unit) pel descobriment de l'estructura dels anticossos
1971 Earl Wilbur Sutherland Jr. (EUA) pels descobriment en el mecanisme d'acció de les hormones
1970 Bernard Katz (Alemanya/Regne Unit), Ulf von Euler (Suècia) i Julius Axelrod (EUA) els seus descobriments concernents a les transmissions químiques en les terminacions nervioses i el mecanisme d'emmagatzematge i d'inactivació d'aquests neurotransmissors
1969 Max Delbrück (Alemanya/EUA), Alfred Hershey (EUA) i Salvador Luria (Itàlia/EUA) pels seus descobriments referents al mecanisme de la rèplica i l'estructura genètica dels virus
1968 Robert W. Holley (EUA), Har Gobind Khorana (Índia) i Marshall Warren Nirenberg (EUA) per la descripció del codi genètic i el seu impacte en la síntesi proteica
1967 Ragnar Granit (Finlàndia), Haldan Keffer Hartline (EUA) i George Wald (EUA) pels seus treballs en l'anàlisi neurofisiològic dels mecanisme de la visió
1966 Peyton Rous (EUA) pel descobriment del paper dels virus en la transmissió de diversos tipus de càncer
Charles B. Huggins (Canadà/EUA) pel descobriment del tractament del càncer de pròstata amb hormones
1965 François Jacob (França), André Lwoff (França) i Jacques Monod (França) pel descobriment de les activitats reguladores a l'interior de les cèl·lules
1964 Konrad Bloch (Alemanya/EUA) i Feodor Lynen (Alemanya) pels seus treballs sobre el metabolisme del colesterol
1963 John Carew Eccles (Austràlia), Alan Lloyd Hodgkin (Regne Unit) i Andrew Huxley (Regne Unit) pels seus treballs descriptius de la transmissió elèctrica dels impulsos a través dels nervis
1962 Francis Crick (EUA), James D. Watson (EUA) i Maurice Wilkins (Nova Zelanda) pel descobriment de l'estructura de l'ADN
1961 Georg von Békésy (Hongria) pels seus estudis sobre la còclea
1960 MacFarlane Burnet (Austràlia) i Peter Medawar (Brasil/Regne Unit) pels seus estudis sobre la tolerància immunològica adquirida
1959 Severo Ochoa (EUA) i Arthur Kornberg (EUA) per la síntesi de l'àcid nucleic de l'ADN i l' ARN
1958 George Wells Beadle (EUA), Edward Lawrie Tatum (EUA) pel seu descobriment que els gens actuen regulant esdeveniments químics definits
Joshua Lederberg (EUA) pels seus descobriments referents la recombinació genètica i a l'organització del material genètic dels bacteris
1957 Daniel Bovet (Suïssa/Itàlia) per la síntesi del primer antihestamínic clínicament disponible
1956 André Frédéric Cournand (França), Werner Forssmann (Alemanya) i Dickinson W. Richards (EUA) pel desenvolupament de l'ús del catèter cardíac
1955 Hugo Theorell (Suècia) pels seus treballs sobre els processos bioquímics dels enzims
1954 John Franklin Enders (EUA), Thomas H. Weller (EUA) i Frederick C. Robbins (EUA) pels seus treballs sobre virologia i bacteriologia, en especial sobre la Poliomielitis
1953 Hans Adolf Krebs (Alemanya/Regne Unit) pel descobriment del cicle de l'àcid cítric
Fritz Albert Lipmann (EUA) pel descobriment i desenvolupament del Coenzim A
1952 Selman Abraham Waksman (Rússia/EUA) pel descobriment de l'estreptomicina, el primer antibiòtic realment efectiu contra la tuberculosi
1951 Max Theiler (Sudàfrica) pel descobriment de la vacuna contra la febre groga
1950 Edward Calvin Kendall (EUA), Tadeus Reichstein (Polònia/Suïssa) i Philip Showalter Hench (EUA) pels seus estudis sobre les glàndula suprarrenal i el descobriment de la cortisona
1949 Walter Rudolf Hess (Suïssa) pel seu estudi del mesencèfal
Egas Moniz (Portugal) pel descobriment de l'efecte terapèutic de la lobotomia
1948 Paul Hermann Müller (Suïssa) pel descobriment de l'alta eficàcia del DDT com a insecticida contra els artròpodes
1947 Carl Ferdinand Cori (Hongria/EUA) i Gerty Cori (Hongria/EUA) per la seva recerca sobre la conversió catalítica del glicogen
Bernardo Alberto Houssay (Argentina) pel descobriment de la influència del lòbul anterior de l'Hipòfisi en la distribució de la glucosa al cos
1946 Hermann Joseph Muller (EUA) pels seus estudis sobre l'acció dels raigs X productors de mutacions i de l'acció de las radiacions sobre les cèl·lules
1945 Alexander Fleming (Regne Unit), Ernst Boris Chain (Alemanya/Regne Unit) i Howard Walter Florey (Austràlia) pel descobriment de la penicil·lina i les seves propietats curatives en malalties infeccioses
1944 Joseph Erlanger (EUA) i Herbert Spencer Gasser (EUA) pels seus treballs en el camp dels impulsos elèctrics del sistema nerviós
1943 Henrik Dam (Dinamarca) i Edward Doisy (EUA) pels seus treballs en l'obtenció de la vitamina K i la seva estructura
1942 No concedit 1/3 destinat al fons principal i 2/3 al fons especial d'aquesta secció del premi
1941 No concedit 1/3 destinat al fons principal i 2/3 al fons especial d'aquesta secció del premi
1940 No concedit 1/3 destinat al fons principal i 2/3 al fons especial d'aquesta secció del premi
1939 Gerhard Domagk premi refusat pel règim nazi. Concedit finalment el 1947 pel descobriment del sulfonamida Prontosil, primera droga efectiva contra las infecciones bacterianes
1938 Corneille Heymans (Bèlgica) pels seus estudis sobre el paper del mecanisme sinusoïdal i aòrtic en el control de la respiració
1937 Albert Szent-Györgyi (Hongria) per les seves investigacions en relació amb els processos de combustió biològica, en especial als referents a la vitamina C
1936 Henry Hallett Dale (Regne Unit) i Otto Loewi (Alemanya/EUA) pels seus estudis sobre excitació i transmissió química dels impulsos nerviosos
1935 Hans Spemann (Alemanya) pel descobriment de l'efecte conegut en l'actualitat amb el nom d'inducció embriològica
1934 George Hoyt Whipple (EUA), George Richards Minot (EUA) i William Parry Murphy (EUA) pels seus descobriments referents a la teràpia del fetge en casos d'anèmia
1933 Thomas Hunt Morgan (EUA) pels seus descobriments sobre el paper dels cromosomes en l'herència
1932 Charles Scott Sherrington (Regne Unit) i Edgar Douglas Adrian (Regne Unit) pels seus treballs relatius a la funció de les neurones i les cèl·lules nervioses motores
1931 Otto Heinrich Warburg (Alemanya) per les seves investigacions sobre el citocrom en la respiració cel·lular
1930| Karl Landsteiner (Àustria) pel descobriment i tipificació dels grups sanguinis
1929 Christiaan Eijkman (Països Baixos) seu descobriment de les vitamines antineurètiques
Frederick Gowland Hopkins (Regne Unit) pel descobriment de les vitamines estimuladores del creixement
1928 Charles Nicolle (França) per les seves investigacions sobre el tifus
1927 Julius Wagner-Jauregg (Àustria) per les seves investigacions sobre la malària
1926 Johannes Andreas Grib Fibiger (Dinamarca) per les seves investigacions sobre el càncer
1925 No concedit Destinat al fons especial d'aquesta secció del premi
1924 Willem Einthoven (Països Baixos) pels seus estudis sobre el mecanisme de l'electrocardiograma
1923 Frederick Grant Banting (Canadà) i John James Richard Macleod (Regne Unit) pel descobriment de l'insulina
1922 Archibald Vivian Hill (Regne Unit) pels seus descobriments referents a la producció de calor en el múscul
Otto Fritz Meyerhof (Alemanya) pels seus estudis sobre els músculs, especialment per la relació entre el consum d'oxigen i la seva transformació en àcid làctic
1921 No concedit Destinat al fons especial d'aquesta secció del premi
1920 August Krogh (Dinamarca) per establir el mecanisme que regula l'intercanvi gasós en la respiració i per descobrir la fisiologia dels vasos capil·lars
1919 Jules Bordet (Bèlgica) pel descobriment d'un factor bactericida present en el sèrum de la sang dels mamífers, conegut com El sistema del complement
1918 No concedit Destinat al fons especial d'aquesta secció del premi
1917 No concedit Destinat al fons especial d'aquesta secció del premi
1916 No concedit Destinat al fons especial d'aquesta secció del premi
1915 No concedit Destinat al fons especial d'aquesta secció del premi
1914 Robert Barany (Àustria) per les seves investigacions sobre la oïda
1913 Charles Robert Richet (França) pel descobriment de l'anafilàxia
1912 Alexis Carrel (França) pels seus treballs sobre sutura vascular i trasplantament de vasos sanguinis i òrgans
1911 Allvar Gullstrand (Suècia) pel seus treballs sobre les diòptries de l'ull
1910 Albrecht Kossel (Alemanya) per les seves investigacions sobre biologia cel·lular, especialment proteïnes i àcids nucleics
1909 Emil Theodor Kocher (Suïssa) pels seus treballs sobre fisiologia, patologia i cirurgia de la glàndula tiroide
1908 Ilya Ilyich Mechnikov (Rússia) i Paul Ehrlich (Alemanya) pels seus estudis sobre el sistema immunitari
1907 Charles Louis Alphonse Laveran (França) pels seus estudis sobre les malalties causades per protozous
1906 Camillo Golgi (Itàlia) i Santiago Ramón y Cajal (Espanya) pels seus estudis sobre el sistema nerviós
1905 Robert Koch (Alemanya) per les seves investigacions sobre la tuberculosi i el còlera
1904 Ivan Petrovich Pavlov (Rússia) per les seves investigacions en l'aparell digestiu i l'estudi dels sucs gàstrics
1903 Niels Ryberg Finsen (Dinamarca) per les seves investigacions dels efectes terapèutics de la llum
1902 Ronald Ross (Regne Unit) per les seves investigacions sobre la malària i la vinculació d'aquesta amb els mosquits
1901 Emil Adolf von Behring (Alemanya) per les seves investigacions sobre la diftèria i l'aplicació de sèrum

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Premi Nobel de Fisiologia o Medicina