Vegetació de l'Antàrtida: diferència entre les revisions
m Robot treu puntuació penjada després de referències |
m Robot: Reemplaçament automàtic de text (-briòfits +briofitins, -briòfita +briofitina, -briòfites +briofitines, -briòfit +briofití) |
||
| Línia 15: | Línia 15: | ||
Només es troben dues [[espècie]]s de [[Planta vascular|plantes vasculars]] autòctones: [[Deschampsia antarctica]] i [[Colobanthus quitensis]] les dues estan restringides a les zones de clima d'influència marítima i ''D. antarctica'' és molt més abundant i més estesa que ''C. quitensis'' (que només es troba a tres localitatas). S'ha observat,que des de 1940, les poblacions d'aquestes dues espècies han augmentat considerablement, en concret 25 vegades la del gènere Deschampsia i 5 vegades la Colobanthus.<ref>S. A. Robinson et al p 7</ref> |
Només es troben dues [[espècie]]s de [[Planta vascular|plantes vasculars]] autòctones: [[Deschampsia antarctica]] i [[Colobanthus quitensis]] les dues estan restringides a les zones de clima d'influència marítima i ''D. antarctica'' és molt més abundant i més estesa que ''C. quitensis'' (que només es troba a tres localitatas). S'ha observat,que des de 1940, les poblacions d'aquestes dues espècies han augmentat considerablement, en concret 25 vegades la del gènere Deschampsia i 5 vegades la Colobanthus.<ref>S. A. Robinson et al p 7</ref> |
||
La majoria de la vegetació la componen plantes [[Criptògama|criptògames]] com són els [[ |
La majoria de la vegetació la componen plantes [[Criptògama|criptògames]] com són els [[briofití]]s (molses) [[líquen]]s i [[Alga|algues]] que constitueix un dels ecosistemes més simples del món amb les mínimes interaccions entre ells.<ref>A. S. Robinson et al p.4 </ref> |
||
Malgrat les limitacions pel creixement les molses s'han trobat tan al sud com la latitud 84º S<ref>Filson &5 Willis 1975; Wise & Gressitt 1965</ref> (a només 6 graus de latitud del Pol Sud) mentre que s'han vist encara els seus [[esporòfit]]s reproductius a la latitud de 77° 55' S<ref>Seppelt et al. 1992</ref> També es troben algues chasmoendolítiques que només es troben en escletxes de les roques, aquestes algues es troben sobretot en la costa i localment poden ocupar el 20% de la superfície de les roques.<ref>Hansom & |
Malgrat les limitacions pel creixement les molses s'han trobat tan al sud com la latitud 84º S<ref>Filson &5 Willis 1975; Wise & Gressitt 1965</ref> (a només 6 graus de latitud del Pol Sud) mentre que s'han vist encara els seus [[esporòfit]]s reproductius a la latitud de 77° 55' S<ref>Seppelt et al. 1992</ref> També es troben algues chasmoendolítiques que només es troben en escletxes de les roques, aquestes algues es troben sobretot en la costa i localment poden ocupar el 20% de la superfície de les roques.<ref>Hansom & |
||
Revisió del 17:59, 3 gen 2010
La vegetació de l'Antàrtida es troba en el continent i illes adjacents d'aquest territori. Es caracteritza per les condicions de creixement de les plantes més extremes de la terra ja que l'Antàrtida és el continen més fred, a més altitud, el més sec, on hi fa més vent i també el més aïllat. Les plantes estan confinades només a les zones lliures de gel permanent que només cobreixen al voltant d'un 2% del continent[1]
La vegetació antàrtica terrestre està, a més,en els límits fisiològics de la supervivència i com a conseqüència, fins i tot lleugers canvis en les condicions de creixement és probable que tinguin un gran impacte i fan a aquestes comunitats vegetals molt sensibles al canvi climàtic. Les prediccions sobre la modificació climàtica apunten a que afectarien més severament les regions nord i sud de la Terra d'alta latitud. A l'Antàrtida també l'afecta recentment l'augment de la radiació ultraviolada per l'efecte del forat de la capa d'ozó.
Subdivisió fitogeogràfica
L'Antàrtida es pot dividir en tres zones fitogeogràfiques (continental, marítima i periantàrtica (Stonehouse, 1989). La continental és d'alta latitud i la climàticament més severa. La costa nord-oest de la península antàrtica i les seves illes associades incloent-hi illa King George, Shetlands del Sud, Illes Sandwich i Orkney, i Peter I Øy) tenen un clima marítim antàrtic relativament suau. Fora de la zona marítima la resta de vegetació no vascular està limitada a unes poques zones rocoses al llarg de la costa, les Valls seques i els nunataks de l'interior.(Hansom & Gordon 1998). Aquestes àrees continentals estan considerades deserts polars i la precipitació anual és de menys de 100 mm, la majoria en forma de neu excerbant l'extrema aridesa. Algunes zones marítimes tenen relativament una extensa vegetació que ha donat lloc a molts estudis de recerca científica són: Regió de les illes Windmill, Terra de Wilkes, Illa Ross, Terra de Victòra i Illa Signy.[2]
Caràcterístiques de la flora
Només es troben dues espècies de plantes vasculars autòctones: Deschampsia antarctica i Colobanthus quitensis les dues estan restringides a les zones de clima d'influència marítima i D. antarctica és molt més abundant i més estesa que C. quitensis (que només es troba a tres localitatas). S'ha observat,que des de 1940, les poblacions d'aquestes dues espècies han augmentat considerablement, en concret 25 vegades la del gènere Deschampsia i 5 vegades la Colobanthus.[3]
La majoria de la vegetació la componen plantes criptògames com són els briofitís (molses) líquens i algues que constitueix un dels ecosistemes més simples del món amb les mínimes interaccions entre ells.[4]
Malgrat les limitacions pel creixement les molses s'han trobat tan al sud com la latitud 84º S[5] (a només 6 graus de latitud del Pol Sud) mentre que s'han vist encara els seus esporòfits reproductius a la latitud de 77° 55' S[6] També es troben algues chasmoendolítiques que només es troben en escletxes de les roques, aquestes algues es troben sobretot en la costa i localment poden ocupar el 20% de la superfície de les roques.[7]
Adaptació a les condicions severes
Les dues plantes vasculars antàrtiques tenen temperatures òptimes per fer la fotosíntesi molt baixes (al voltant dels 10ºC) i en condicions de laboratori s'ha demostrat que deixen de fotosintetitzar a temperatures de 20ºC per la qual cosa són plantes adaptades a temperatures relativament baixes.[8]
Les plantes no vasculars criptògames són organismes poiquilohídrics i per tant durant els períodes de baixa disponibilitat d'aigua o de temperatures glacials, tenen la capàcitat d'entrar en dormància, amb inactivitat fisiològica, podent controlar la deshidratació de les seves cèl·lules. Moltes plantes de l'Antàrtida poden sobreviure congelades i dessecades sota una coberta de neu durant tot el fosc hivern i rehidratar-se durant el desglaç de la primavera per a poder créixer durant el breu període estival que dura d'un a quatre mesos.[9] Algunes molses presents a l'Antàrtida són: Drepanocladus uncinatus, Polytrichum alpestre,Andreaea regularis Grimmia antarctici i Ceratodon purpureus
Notes
- ↑ S. A. Robinson J. Wasley† A. K. Tobin‡Living on the edge-plants and globalchange in continental and maritime Antarctica University of Wollongong 2003. p. 4
- ↑ S.A. Robinson p 8
- ↑ S. A. Robinson et al p 7
- ↑ A. S. Robinson et al p.4
- ↑ Filson &5 Willis 1975; Wise & Gressitt 1965
- ↑ Seppelt et al. 1992
- ↑ Hansom & 11 Gordon 1998; Longton 1985
- ↑ S.A.Robinson p.27
- ↑ Melick & Seppelt 1997