Hiperíon (tità)

En la mitologia grega, Hiperió (en grec Ύπεριων Hyperiōn, ‘el que viu a sobre’, ‘el que mira des de dalt’ o ‘el que va per sobre’) és un Tità, fill d' Urà (el Cel) i Gea (la Terra).

A la Ilíada d'Homer, el déu sol s'anomenava Helios Hyperion (Sol en el més alt), però en l'Odissea, la Teogonia d'Hesíode i l'himne homèric a Demèter el sol rep el nom d' Hyperonides (‘fill d'Hiperió’), Hesíode imaginava a Hiperió com un ésser separat d'Hèlios en altres obres. Alguns tradueixen «Hiperió» com el que apareix abans que el Sol. En la literatura grega posterior Hiperió sempre es distingeix d'Hèlios.

Hiperió era considerat sovint el déu de l'observació, i la seva germana Tea la deessa de la vista

Segons Hesíode, es va casar amb Tea (germana seva, anomenada també Eurifaesa en l' Himne homèric a Hèlios) amb la que va tenir tres fills: Hèlios (el Sol), Selene (la Lluna) i Eos (l'Aurora):

«	Tea concebé de l'amor d'Hiperió i donà a llum al gran Hèlios i les brillants Selene i Eos, que porten la llum a tots els mortals d'aquesta terra i als immortals déus que governen en l'ample cel.	»
— Hesíode, Teogonia 371-374

Els seus fills eren notables per bellesa i virtut, el que atragué sobre Hiperió les enveges dels altres Titans. Aquests, conspirant entre ells, van decidir matar Hiperió i ofegar els seus fills.

Hiperió exerceix un paper virtualment nul en els cultes grecs i molt petit en la mitologia, amb l'excepció d'aparèixer a la a la llista dels dotze Titans. Autors grecs posteriors "intel·lectualitzaren" els seus mites:

«	D'Hiperió se'ns diu que va ésser el primer a entendre, degut a la seva diligent atenció i observació, el moviment del sol, la lluna i els restants estels, així com de les estacions, que són provocades per aquests cossos, i de donar a conèixer aquests fets als altres; per aquesta raó se l'anomenà pare d'aquests cossos, car havia engendrat, per així dir-ho, l'especulació sobre ells i la seva naturalesa.	»
— Diodor de Sicília v.67.1

En la ficció

• Friedrich Hölderlin donà aquest nom al protagonista de la seva novel·la Hiperió, o l'eremita a Grècia.
• John Keats va escriure els poemes Hiperió i La caiguda d'Hiperió en el seu honor.
• Ambdós novel·les de ciència ficció de Dan Simmons es titulen Hiperió i La caiguda d'Hiperió pels poemes de John Keats, tot i això la relació amb la mitologia grega és més dèbil en ells.
• Hiperió és un dels tres Titans amb els que Xena es troba a l'episodi 1 de la temporada 1 de Xena: La princesa guerrera, titulat «Els Titans».
• Hiperió és el nom del drac de Heath al videojoc Fire Emblem.
• Hiperió és el nom de la pistola-sabre de Seifer al videojoc Final Fantasy VIII.
• Hiperió és el nom de l'heroic creuer estel·lar de batalla al videojoc de Blizzard Starcraft, pilotat per Jim Raynor, que juga un paper crucial en la missió final.
• Hamlet compara al seu pare (el difunt Vell Hamlet) amb hiperió i a l'usurpador Claudi amb un sàtir (acte I escena II).
• Com a mínim tres personatges de Marvel Comics s'han anomenat Hiperió.
• Hiperió és l'hotel en el que se situa el quarter general de l'equip Angel a les temporades 2 a 4 d' Ángel.
• al joc de rol Rifts un Bevedor Hiperió és una persona químicament millorada per primar la velocitat sobre la força i resistència.
• A l'univers del Doctor Who, els Daleks van ser derrotats en el seu intent d'invasió del planeta venus en l'episodi Space Year 17,000 per la «intervenció d'una flota de naus de querra del planeta Hiperió».
• A Saint Seiya Episodi G, els cavallers d'or s'enfronten als titans, essent Hiperió el primer en aparèixer a la història i un dels primers en despertar, arribant a combatre diverses vegades amb Aioria de Leo.

Vegeu també

• Titans

Enllaços externs

• Theoi Project, Hyperion (anglès)

Referències

• Part d'aquest article és una traducció del corresponent article de la wikipèdia en anglès i en castellà.

Referències bibliogràfiques

• Grimal, Pierre. Diccionario de la mitologia griega y romana. Barcelona: Labor, DL 1966.
• Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 209. Barcelona, octubre del 1997. ISBN 84-297-4146-1, plana 117.