Font del Lleó (Caldes de Montbui)

Font del Lleó. Caldes de Montbui

La Font del Lleó

Història de la font

La font del Lleó és un monument centenari situat a la plaça central de la vila, batejada amb el mateix nom que el brollador. Ha constituït des de sempre un símbol d'identitat i de misteri, tant per les aigües termals com pel fet que el gran raig d'aigua que surt per la boca d'un lleó de pedra no ha deixat mai de fluir. Sortia amb un cabal molt abundant i a una temperatura de 72 graus centígrads.

D'acord smb un informe sanitari de l'any 1923, aquestes aigües tenien propietats mineromedicinals, perquè eren hipertermals i contenien clor, sodi, liti, brom i iode. Gràcies al fet de tenir aquestes propietats terapèutiques, estaven indicades per combatre diverses malalties.

Però, a part d'ajudar a guarir malalts i d'afavorir la salut de tots els que la prenien, aquesta aigua també era molt utilitzada per la majoria de la població. La font era d'accés públic i tothom que ho volia podia anar-ne a buscar, tant amb galledes com amb càntirs d'aram, que guardaven més l'escalfor. La particularitat que sortís calenta feia que l'aigua fos útil per a moltes tasques de la vida quotidiana, com ara rentar els plats, posar els llegums en remull, cuinar o bé rentar la roba. Així, a qualsevol hora del dia, es podia trobar algú que anava a la font a buscar aigua. Els més grans hi anaven amb galledes grosses, i els més menuts, amb càntirs d'aram petits. Hi havia un recipient apropiat per a cada edat.

Anar a buscar aigua requeria pràctica i decisió, perquè es podia córrer el risc de cremar-se. A més, s'havia de tornar amb rapidesa a casa, perquè, si no, l'aigua es refredava. Havent dinat, a l'hora de rentar els plats, l'afluència de gent augmentava. Hi havia algú que també en feia ús de boca, però corria el rumor que aquesta aigua feia tornar les dents marrons.

L'antiga font de 1822 i la remodelació de l'arquitecte municipal Manel Raspall

La font originària es va construir l'any 1581, però va ser remodelada el 1822, amb un aspecte que alguns encara poden recordar. Aquesta font del segle XIX quedava enclotada respecte del nivell de la plaça i s'hi accedia frontalment mitjançant unes escales. L'aigua sortia per la boca d'un lleó esculpida en pedra. A més, al costat esquerre hi tenia una porteta de fusta que donava accés a un recinte municipal ple de basses d'aigua. Aquestes basses estaven compartimentades i servien perquè els cistellers i els pagesos hi poguessin posar en remull els vímets i els llobins, una planta lleguminosa cultivada pels agricultors de la rodalia que servia per alimentar els porcs.

A la font, carnissers i cansaladers hi anaven a escaldar els estris i tot allò usat per a les mocades, perquè, amb l'aigua calenta, el greix es netejava més fàcilment. També hi rascaven les potes de xai i hi escaldaven els intestins per fer els farcellets de tripa i capipota. A més, molts hi anaven a desplomar els pollastres, posant-los sota l'aigua per arrencar les plomes més còmodament.

El 1919, alguns veïns que vivien a prop de la font van presentar una instància a l'Ajuntament queixant-se de la pudor que desprenien els llobins de les basses i de la manca d'higiene que comportava el fet que els vilatans anessin a desplomar els pollastres i a netejar tota mena d'utensilis a la mateixa font. La resposta de l'Ajuntament va ser, en part, favorable, perquè va prohibir usar la font per netejar aviram i objectes, però, en part, negativa, perquè no va prohibir l'ús de les basses, ja que servien per a la indústria del poble.

Tot i això, l'any 1922, el Departament Provincial de Sanitat va enviar un informe demanant que es desallotgessin les basses de darrere la font i es netegessin escrupolosament, perquè constituïen un perill de salut pública i afavorien el contagi d'epidèmies. Aquest fet fou decisiu perquè l'Ajuntament es plantegés construir una nova estructura del brollador, per tal de poder tancar les basses i traslladar els remulls al safareig públic de La Portalera.

Així, l'any 1926, l'Ajuntament va decidir remodelar la font i va encarregar el projecte a l'arquitecte Manel Raspall. El pressupost per a la reforma era d'11.000 pessetes. Al cap d'un any, el projecte es va dur a terme i la font va començar a canviar d'aspecte.

Les obres es van fer amb celeritat a causa de la temperatura i el baix nivell a què estava situat el brollador. El març de 1928, la font ja estava pràcticament acabada. Eusebi Arnau va ser l'escultor encarregat d'esculpir el lleó que va coronar el monument, fet amb pedra de Montjuïc, i la pedrera del Foment va proporcionar les dues columnes de granit que actualment flanquegen el brollador de l'aigua. El cost total de la font va sobrepassar el pressupost original, però va deixar satisfeta una bona part de la població.

La inauguració es va celebrar el 9 d'abril de 1928. A la festa hi van acudir el capità general, el governador civil, l'alcalde del moment, Francesc Torras i Sayol, i altres autoritats convocades per a l'ocasió. Després d'una solemne inauguració del monument, hi va haver un banquet popular a can Llobet per obsequiar amb un bon àpat tots els assistents a l'acte. A més, l'Ajuntament va demanar explícitament a la població que es vestís amb les seves millors gales perquè la vila fos digna de ser visitada per aquelles autoritats.

Bibliografia

Laura Tricuera Mestre, Caldes de Montbui, recull gràfic 1870-1965. Editorial Efadós