Comunisme

Una falç i un martell, símbols del comunisme

El comunisme és un conjunt d'ideologies, així com el sistema d'organització social, econòmica i política que proposen que es caracteritzen per la crítica a la propietat privada i l'aposta per la socialització dels mitjans de producció, canvi, transport i consum. És en aquest darrer punt en el qual es diferencia del socialisme.

El comunisme marxista es basa principalment en les idees de Karl Marx i Friedrich Engels, exposades al Manifest Comunista, però posteriorment ha tingut altres aportacions importants, destacant sobretot l'obra de Lenin. Aquest lligam fa que avui en dia s'identifiqui la paraula comunista amb els marxistes, tot i que existeixen de moviments comunistes allunyats de les tesis de Marx, com per exemple l'anarquisme comunista o el comunisme llibertari.

Comunisme marxista

Igual que els altres autors socialistes, Marx i Engels foren crítics amb el capitalisme, al qual acusaven d'explotar a una classe obrera que s'acabaria revoltant contra la classe dominant i destruint el sistema que aquests han creat.

Els trets característics del comunisme marxista son:

• Ús del materialisme dialèctic com a principi filosòfic de superació de l'idealisme humanista i eina metodològica d'anàlisi de la realitat.

• Anàlisi materialista de la història (materialisme històric): el desenvolupament de les forces productives impulsa les diferent fases històriques que ha viscut l'home. En totes les fases hi ha uns actors bàsics (les classes) i una relació d'explotació que apareix a partir de l'aparició d'un excedent, i per la qual es desencadena la lluita de classes.

• L'anàlisi del capitalisme a partir de la teoria del valor-treball i el materialisme històric, segons la qual existeixen unes contradiccions estructurals al capitalisme que duran a la seva destrucció i superació per un sistema d'organització socialista.

• Consideració de l'Estat com a eina imprescindible d'organització política una vegada superada la fase capitalista de la història, que permetrà el manteniment en el poder de la classe treballadora, mitjançant la dictadura del proletariat, per assegurar-se que la burgesia no pugui tornar al poder i així procurar la desaparició de la societat de classes i amb ella, la seva autodissolució.

Karl Marx (1869)

En altres paraules, el seu objectiu és la substitució de la societat capitalista per una societat sense classes i sense Estat, on tothom hauria de gaudir dels mateixos drets i estatus econòmic, a partir d'una revolució i una dictadura del proletariat, per mitjà de la conquesta de l'Estat, arribant a una societat socialista que hauria de ser una etapa de transició cap a la societat comunista sense classes i sense Estat.

Al segle XX, diverses revolucions marxistes varen tenir èxit, i es van crear diversos Estats dirigits per partits comunistes (essent el més influent la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques o URSS), principalment en països econòmicament endarrerits i en un context de fustigament imperialista.

Al cas de la URSS, una primera etapa de lluita ideològica i d'èxit econòmic van permetre arribar a posicions capdavanteres del rànquing mundial, tan pel què fa a conquestes socials com a capacitat productiva. Els anys 60 i 70 van conduir a un procés d'estancament econòmic i polític, culminat per un total enfonsament del sistema a finals dels anys 80.

Durant la segona meitat del segle XX es va viure una tensió permanent entre els països capitalistes i socialistes (l'anomenada guerra freda). A finals de segle, juntament amb la URSS, la majoria de règims socialistes, sobretot europeus, es van ensorrar, i aquests països van retornar al capitalisme. Avui en dia, la Xina és l'única gran potència formalment comunista, tot i que en la pràctica està en transició cap a l'economia de mercat. Cuba i Corea del Nord són els exemples més coneguts de països que encara segueixen una doctrina comunista.

Sobre l'enfonsament del bloc comunista existeixen diverses interpretacions, segons el grau d'afinitat ideològica:

• Segons els estalinistes, la causa de la caiguda ha estat el revisionisme, considerat un retrocés ideològic cap a tesis més liberals. Al cas de la URSS, aquesta línia ideològica primer passa per una actitud crítica amb Stalin (Khrusxov), amb Lenin (Brezhnev), i finalment acabar rebutjant a Marx (Gorbatxov). Tot això condueix, segons aquesta interpretació, a l'enfonsament ideològic i econòmic del socialisme, ja que marca el retrocés polític i econòmic dels Soviets, i la corrupció dels membres del partit, titllats com a "nova classe burgesa".

• Segons els trotskistes la dictadura del proletariat es va substituir per la dictadura del partit, aquesta per la del Comitè Central fins a arribar finalment a la del Secretari General. La novel·la 1984 de George Orwell exposa la visió trotskista de la "degeneració" de la URSS. Aquest corrent intern crític amb el poder establert a l'URSS va ser aprofitat puntualment per les potències capitalistes, per a debilitar al seu adversari geopolític.

• Els liberals consideren el comunisme com a sistema inviable a llarg termini, i per tant condemnat al fracàs. Segons aquesta teoria, les traves que el socialisme posa a la iniciativa individual o grupal, així com la falta d'incentius i d'una cibernètica, suposen un ús crònicament ineficient dels recursos. A nivell polític, opinen que la pèrdua del que consideren llibertats civils bàsiques duu necessàriament a la corrupció del poder.

• Alguns analistes historicistes consideren que el sistema soviètic no es va saber adaptar a les noves circumstàncies històriques, especialment al seu paper de gran potència i la diversificació de necessitats econòmiques, criticant així el que consideren una falta d'adequació de les estructures polítiques i econòmiques al seu context històric. Consideren, per tant, insuficients, tardanes o incorrectes les reformes impulsades pels successius caps d'estat.

Marxisme-Leninisme

Lenin: El cert és que la veritat és sempre revolucionaria

L'èxit de la Revolució Russa, l'any 1917, implantant el primer govern comunista del món, fou un fet decisiu a la història del segle XX. Pel que fa al marxisme, el va col·locar clarament en posició de lideratge a la lluita anticapitalista, i va llençar a primera plana la important tasca d'ampliació de la teoria marxista duta a terme des de la mort de Marx, destacant la del dirigent d'aquesta revolució: Vladimir Illich Lenin.

Lenin desenvolupa la teoria de l'organització comunista del proletariat que haurà de dirigir aquest per a la consecució dels seus objectius, sorgits de l'aplicació de les tesis marxistes a l'anàlisi de la realitat.

A més, la URSS amb Lenin al capdavant del seu govern, impulsa la III Internacional, on les organitzacions revolucionàries d'arreu del món s'agrupen per plantejar i discutir els problemes que es troben en els diferents contextos per assolir aquests objectius, enfrontant-se directament amb les organitzacions que es mantenen a la II Internacional, les quals renuncien a la lluita per la transformació radical de la societat, conformant-se amb negociar amb els representants del poder hegemònic petites reformes. En aquest punt és on es va quedar el PSOE/PSC abans de convertir-se definitivament en un instrument de la classe dominant, la burgesia; i cap a on han evolucionat organitzacions com el PCE o el PCC, renunciant definitivament a les tesis marxista-leninistes en els seus idearis programàtics.

Estalinisme, trotskisme i bukharinisme

La mort de Lenin al 1924, amb el projecte de l'Estat Soviètic a mig fer, duu als membres més destacats de la revolució a una disputa pel lideratge ideològic i polític de la URSS, per ocupar el lloc buit deixat per Lenin. Aquesta lluita es cristal·litza en tres vessants sobre com continuar la tasca.

• Els marxistes-leninistes, o partidaris de Iósif Stalin, creien que era possible el socialisme a un sol país, però que calia consolidar-ho amb una forta lluita política interna.

• Els bukharinistes, o partidaris de Nikolai Bukharin, estaven convençuts de què una vegada iniciada la flama revolucionària, ja res podia aturar la seva força. Per tant, no era necessària una lluita interna amb els kulaks i kolkhosos.

• Els revisionistes, Lev Trotski, consideraven necessària una revolució permanent,teoria rebutjada pels marxistes russos ja a principis de segle, i estendre l'exemple rus a altres països i a l'enfrontament obert amb les potències capitalistes, ja que consideraven impossible la supervivència del socialisme només a la URSS. Van ser expulsats del Partit, i posteriorment perseguits i reprimits pels seguidors de Stalin.

D'aquesta lluita en surt victoriós Stalin amb les idees de Lenin. Pero les idees de Trotsky no moren sinó que reneixen i s'expandeixen en el moviment cridat quarta internacional.

Quarta Internacional

En França, Trotsky i els seus simpatitzants, després de ser expulsat aquest de la Unión Soviètica a causa de la seva rivalitat amb Stalin, van considerar que la tercera internacional havia quedat sotmesa a l´ estalinisme i que seria incapaç de dur a la classe treballadora al poder. En conseqüència van fundar la quarta Internacional (CI). A través de la seva història, la CI va ser perseguida tant pels governs capitalistes com per la Policia secreta Soviètica i els membres de la Tercera Internacional. Els seguidors de la Unión Soviètica i més tard els maoístes consideren a la CI i al trotskisme en general com un corrent il·legítima fins a l'actualitat.

La CI va sofrir una escisió en 1940 i una altra encara més important en 1953, a pesar de la reunificació parcial ocorreguda en 1963 cal dir que actualment són diverses agrupacions trotskistes que es consideren en l'actualitat els continuadors de la CI.

Maoisme

Mao Zedong.

El Marxisme-Leninisme, pensament Mao Zedong, n'és una variant pròpia de l'extrem orient i originària de la Xina. La seva importància històrica prové de l'oposició al creixent comportament de la URSS com a potència imperial després de la Segona Guerra Mundial i, especialment, els anys 60 i 70, que comportà el ruptura Sinosoviètica.

Defensa fortament la no-ingerència d'uns països en els assumptes dels altres, així com una completa doctrina de comportament militar, i dóna preponderància a l'entorn rural davant del proletariat urbà. Destaca que la lluita de classes continua durant tota la fase socialista, ja que sempre existeixen elements disposats a restaurar el sistema capitalista, especialment dins la pròpia cúpula del Partit Comunista. Sobre aquesta idea funda la Revolució Cultural (1966 - 1969).

Altres corrents marxistes

Tot i que s'utilitzen les denominacions estalinista, trotskista o maoista, per designar diferents corrents del comunisme, el cert és que els únics que han aconseguit desenvolupar teories capaces de funcionar a la pràctica i evolucionar amb el pas del temps per poder ser utilitzades com a instruments de defensa i lluita per al proletariat, foren Marx i Engels amb el desenvolupament del materialisme dialèctic i històric, i Lenin amb el desenvolupament de la teoria del partit de la i per a la classe treballadora.

Per això, el grup majoritari de corrents marxistes no-leninistes són els presents a la II Internacional, de caràcter clarament reformista, i qualificats com a socialdemòcrates. Aquest defensen la possibilitat de la reforma de l'Estat per la via pacífica, participant als "sistemes parlamentaris burgesos".

A més, l'abandonament de les vies revolucionàries fa que sovint no siguin considerats com a comunistes, deixant-los en senzillament socialistes. En una situació similar es troben els corrents que es defineixen com a ecosocialistes.

• Juche és la base ideològica de la República Democràtica Popular de Corea. Una frase atribuïda al polític Kim Il-sung defineix Juche de la manera següent:En poques paraules, la idea Juche significa que els propietaris únics de la revolució i la construcció posterior són les masses. El pensament Juche és un sistema filosòfic i ideològic la formulació s'atribueix al president Kim Il-sung i el desenvolupament s'atribueix a l'actual líder nord-coreà Kim Jong-il. Segons alguns sectors comunistes el Juche suposa una desviació del leninisme, del qual sorgeix amb l'objectiu d'adaptar-se a la cultura coreana i les necessitats del propi govern. La principal idea és que l'home i la dona són els responsables de les seves destinacions. Aquesta màxima en un sistema revolucionari trasllada al conjunt de persones que componen les masses populars l'autoria de la revolució i el seu desenvolupament. D'aquesta manera, cada coreà té la seva part de responsabilitat en el destí de la col.lectivitat. La revista nord-coreanaKorean Reviewassenyala que Juche vol dir adoptar el paper de mestre de la revolució i reconstrucció del teu propi país. Això significa un procedir independent i creatiu de cada un per tal d'adaptar les solucions als problemes que puguin aparèixer en el procés de revolució i construcció. Així s'explica la principal aplicació pràctica d'aquesta teoria.
• Nacional-bolxevisme és una variant nacionalista del marxisme-leninisme, considerant-se com una teoria que s'emmarca en el socialisme nacionalista i que lluita principalment contra el liberalisme capitalista, tant en la seva visió econòmica com social. En l'actualitat té moviments actius sobretot a Rússia com el Partit Nacional Bolxevic fundat i dirigit per Eduard Limonov (i la seva escissió anomenada Front Nacional Bolxevic de Rússia, que es va separar per l'acostament de Limonov cap al Front d'Unió Civil de l'ex-escaquista Gari Kasparov) i a Alemanya, així com en altres països europeus entre els quals es troba Espanya, amb el Partit Nacional Bolxevic d'Espanya (PNBE) i el Front Nacional Bolxevic, aquest últim fidel a la corrent que intenta reconciliar nacional-bolxevisme amb els principis nacional-revolucionari si que proposa la ruptura amb el PNB Limonov.
• Comunisme de consells és un corrent proletària-revolucionària sorgida en l'àmbit de la esquerra comunista germano-holandesa dels anys 1920-1930. El seu punt de diferenciació i ruptura amb la socialdemocràcia i el leninisme està en la crítica dels models tradicionals de partits i polítiques comunistes. La formulació primerenca de la teoria comunista-consellista va ser portada a terme per Anton Pannekoek i Otto Rühle, en el transcurs de la revolució alemanya. Un teòric de consells posterior i més jove però no menys important va ser Paul Mattick.
• Luxemburguisme es refereix al moviment marxista revolucionari creat per Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, conegut pel nom de Lliga Espartaquista, que es caracteritzava pel seu rebuig total de la guerra de 1914 i la seva defensa de la democràcia obrera enfront de la visió militarista del partit que atribuïen a Lenin. La frase de Karl Marx l'emancipació dels treballadors serà obra dels treballadors mateixos era el punt de partida de les seves idees.
• Marxisme autònom sorgit des de la esquerra política i és en alguns casos part de les interpretacions del marxisme llibertari (principalment) i arriba a coincidir amb alguns postulats del anarquisme. Promou un desenvolupament democràtic i socialitzant del poder polític, la democràcia participativa, la horitzontalitat, i una constant adequació de les estratègies i tàctiques a les realitats concretes de cada espai. Es caracteritza per criticar i evitar l'avantguardisme i el burocratisme dels partits i els sindicats d'esquerra clàssics des d'un discurs anticapitalista i antiestatista. Això apunta a analitzar, criticar i evitar en la vivència la determinació de les estructures de poder de la societat capitalista i estatal per a així crear una autodeterminació de la vida que es basi en la capacitat positiva i productiva dels sectors subalterns dins de la modernitat i així també determinar a la societat. Els seus partidaris solen ser anomenats "autònoms" o "autonomistes". També hi ha la tendència important d'emfasitzar la política prefigurativa, o aquella que en acció ja conté les formes socials que voleu siguin la norma de la societat. Així també la idea relacionada amb la possibilitat d'experimentació social i rebel·lia en l'ara i per tant la crítica a les visions que miren al món millor només capaç de fer-se realitat després de realitzar la revolució.
• Freudomarxisme és un intent de síntesi entre el psicoanàlisi freudià i el marxisme, sent els seus representants principals Wilhelm Reich i Herbert Marcuse. Posteriorment es donaran nous intents per conjugar les dues posicions especialment des de la dècada dels setanta.
• Situacionisme seria la denominació del pensament i la pràctica en la política i les arts inspirada per la Internacional Situacionista (1957 -1972), si bé el substantiu situacionisme sol ser rebutjat pels autors d'aquest. Aquest corrent, el plantejament central és la creació de situacions, va emergir a causa d'una convergència de plantejaments del marxisme i del avant-garde com la Internacional Lletrista i el Moviment Internacional per una Bauhaus Imaginista (MIBI). El 1968 el moviment va proposar el comunisme consellista com a ordre social ideal.
• neomarxisme va ser una escola del segle XX que es remunta als primers escrits de Karl Marx abans de la influència de Engels, que es va enfocar al idealisme dialèctic més que en el materialisme dialèctic, rebutjant així el determinisme econòmic percebut en Marx més endavant, preferint enfocar-se en una revolució psicològica, més cultural que política. Molts neomarxistes com Herbert Marcuse van ser sociòlegs i psicòlegs. Estava lligat als moviments estudiantils dels 60. El neomarxisme ve sota el lideratge del pensament de la Nova Esquerra. L'neomarxisme és també utilitzat sovint per a descriure l'oposició a desigualtats experimentades per països en vies de desenvolupament en el nou ordre econòmic internacional. En un sentit social, el neomarxisme afegeix l'enteniment més ampli de Max Weber sobre la desigualtat social, en conceptes com ara el status i el poder, a la filosofia marxista.
• Escola de Frankfurt és el nom amb el que és coneguda la tendència filosòfica representada per un conjunt de pensadors alemanys agrupats a l'entorn de l'Institut für Sozialforschung de Frankfurt, creat el 1922 a la Universitat de Frankfurt del Main. El projecte de l'Institut consistia a renovar la teoria marxista de l'època, posant l'accent en el desenvolupament interdisciplinari i en la reflexió filosòfica sobre la pràctica científica, i va agrupar estudiosos d'altra banda molt diferents. Va ser la primera institució acadèmica d' Alemanya que va abraçar obertament el marxisme; es va traslladar a l'exili americà durant el règim nazi, per a tornar a Frankfurt després de la victòria aliada. Encara que l'Institut continua actiu avui sota la direcció de Axel Honneth, habitualment es considera Jürgen Habermas l'últim membre de l'Escola de Frankfurt pròpiament dita.

Estats amb règims comunistes

Després de la creació de l'URSS, revolucions que s'autoanomenaven comunistes tingueren lloc a d'altres llocs durant el segle XX. Eren estats on s'han arribat a implantar règims que s'inspiraven en el comunisme marxista:

• A l'Europa de l'Est Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Bulgària, Romania, l'Alemanya Oriental, Iugoslàvia i Albània

• A l'Àsia Mongòlia, Xina, Corea del Nord, Iemen del Sud, Vietnam, Cambotja, Laos i Afganistan

• A l'Àfrica Angola, Moçambic, Madagascar, Congo i Etiòpia.

• A Amèrica Cuba, Nicaragua, Xile

El comunisme marxista als Països Catalans

Propaganda del PSUC

• A Catalunya, el partit comunista més important ha estat el PSUC. La desintegració del partit en aquestes darreres dècades ha donat lloc a l'existència de diferents partits d'ideari comunista, però que presenten diferents estratègies:

• • El PSUC-viu i el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) són els dos partits que agrupen més comunistes catalans. Són partidaris d'aprofitar les escletxes de participació que permet la democràcia liberal, i per tant de l'acció parlamentària, però especialment tenen la prioritat combativa en l'organització i vertebració dels moviments socials. Juntament amb altres organitzacions d'esquerra, lideren el projecte d'Esquerra Unida i Alternativa. A més del front parlamentari, també tenen influència en el moviment obrer (sobretot, en els sectors més combatius de CCOO), en el moviment estudiantil i en el moviment veïnal.

• • PCPC, organització marxista-leninista refundada a finals del 1999 amb la unió de diferents col·lectius i persones individuals expulsades o en desacord amb les noves polítiques plantejades dins el PCC, i, segons ells, l'abandonament a la pràctica (que després es manifestà a la teoria) dels principis del marxisme-leninisme en el si de l'organització. Encara amb incidència i presència residual en els moviments populars, avança amb aportacions teòriques interessants als debats d'interès per a la classe treballadora, com la lluita sindical, la solidaritat internacionalista, la qüestió nacional, les eleccions burgeses o la organització leninista del proletariat.

• • • Partit Comunista del Poble de Catalunya neix l'any 1994 com a resposta a l´abandonament dels principis ideològics per part de la direcció del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). Aquest procés es va originar a partir del procés engegat pels antics dirigents de la Unió Soviètica a través del procés conegut com Perestroika i que va portar al que el PCPC i altres partits comunistes consideren una traïció al Moviment Comunista Internacional. Una de les conseqüències més greus d'aquest fet va ser que tots els dirigents dels països socialistes de l'Europa de l'Est van reformar les seves propostes, acostant-se més a postures social-demòcrates i reformistes. En front això, s'havia de reconstruir un partit de classe marxista-leninista.

• • OCC: organització marxista-leninista sorgida de la unió de persones individuals de diferents procedències de militància, que es reagruparen a partir de l'any 1999, amb el PCPC i altres persones individuals en la Mesa de Refundació Comunista (MRC) com a projecte per intentar unir esforços per construir el referent de la classe treballadora a Catalunya. Degut a les discrepàncies en voler reconèixer altres dirigents comunistes, com Stalin, al mateix nivell teòric d'aportació històrica que Marx-Engels i Lenin, es constitueix la OCC i la MRC no es pot constituir com a organització política i ara continua com a organització per a la discussió teòrica.

• • Partit del Treball de Catalunya va tenir un creixement relativament important en determinats sectors del moviment obrer, per exemple a les Comissions Obreres de les més importants fàbriques del metall a Barcelona i en moviments juvenils de barris, instituts de batxillerat i formació professional i a la universitat, a través de la seva organització juvenil Jove Guàrdia Roja, i l'any 1975, desprès de separar-se'n els elements més radicals, va adoptar la denominació de Partit del Treball d'Espanya (PTE), amb una organització interna federal que, a Catalunya, tenia com a referent el Partit del Treball de Catalunya, que era l'organització territorial més important del PTE.
• Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) va ser un partit marxista espanyol fundat en 1935. Autodefinit com a marxista revolucionari en oposició al marxisme-leninisme ortodox, va ser pròxim en certa manera al trotskisme encara que amb influències del comunisme d'esquerra.

• Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) és un partit independentista d'inspiració comunista. Va ser creat l'any 1968 a conseqüència d'una escissió del sector més esquerrà del Front Nacional de Catalunya com a partit independentista i revolucionari català d'orientació marxista. Inicialment només tingué implantació al Principat, però posteriorment també a la Catalunya Nord (setembre de 1971), al País Valencià (juliol de 1974) i a les Illes (febrer de 1976).

Comunisme no-marxista

Essent estrictes, qualsevol sistema on la sobirania no sigui individual compliria els criteris del comunisme, ja que la propietat és en ultima instància del col·lectiu, tenint l'individu un dret d'usdefruit. Però descartada aquesta identificació, cal destacar dos corrents comunistes no-marxistes:

• Socialistes no-marxistes, en sentit genuí. Proposen la total gestió dels mitjans de producció per part de l'Estat, però no comparteixen gran quantitat de la ideologia marxista (com per exemple, la dictadura del proletariat, o la creença en què el capitalisme s'autodestruirà).

• Corrents anarquitzants, que refusen una conquesta de l'Estat, i proposen la seva destrucció. Dins d'aquest grup, hi trobaríem l'anarquisme comunista i el comunisme llibertari o comunisme lliure és una ideologia política relacionada amb el socialisme llibertari, però que no s'hauria de confondre amb aquest. El comunisme llibertari és una branca concreta del socialisme llibertari., que a llatinoamèrica té més semblances amb l'anarquisme comunista europeu.

Bibliografia complementària

• Reason in Revolt: Marxism and Modern Science. d'Alan Woods and Ted Grant] (anglès)
• Forman, James D., "Communism from Marx's Manifesto to 20th century Reality", Nova York, Watts. 1972. ISBN 978-0-531-02571-0 (anglès)
• Llibres sobre el socialisme, comunisme i trotskyisme (anglès)
• Furet, Francois, Furet, Deborah Kan (Translator), "The Passing of an Illusion: The Idea of Communism in the Twentieth Century", University of Chicago Press, 2000, ISBN 978-0-226-27341-9 (anglès)
• Daniels, Robert Vincent, "A Documentary History of Communism and the World: From Revolution to Collapse", University Press of New England, 1994, ISBN 978-0-87451-678-4 (anglès)
• Marx, Karl and Friedrich Engels, "Communist Manifesto", (Mass Market Paperback - REPRINT), Signet Classics, 1998, ISBN 978-0-451-52710-3 (anglès)
• Dirlik, Arif, "Origins of Chinese Communism", Oxford University Press, 1989, ISBN 978-0-19-505454-5 (anglès)
• Beer, Max, "The General History of Socialism and Social Struggles Volumes 1 & 2", Nova York, Russel and Russel, Inc. 1957 (anglès)
• Adami, Stefano, 'Communism', a Encyclopedia of Italian Literary Studies, ed. Gaetana Marrone - P.Puppa, Routledge, Nova York- Londres, 2006 (anglès)

Enllaços externs

• «Partit dels i les Comunistes de Catalunya».
• «CJC - Joventut Comunista».
• «Partit comunista del País Valencià».
• «Partit Socialista Unificat de Catalunya-viu».
• «Partit Comunista del Poble de Catalunya».
• «CJC/Joves Comunistes del Poble de Catalunya».
• «Joventut Comunista del País Valencià».

Plantilla:Enllaç AB