Fitoplàncton

Diatomees vistes a través d'un microscopi.

El fitoplàncton és el component autòtrof del plàncton. El nom prové de la paraula grega phyton, o planta, i πλαγκτος ("planktos"), que significa "vagabund". La majoria dels fitoplànctons són massa petits per ser vistos individualment a ull nu. Tanmateix, quan n'hi ha molt, poden aparèixer com una descoloració verda de l'aigua degut a la presència de clorofila a les seves cèl·lules.

Importància ecològica del fitoplàncton

El fitoplàncton es troba en la base de la cadena alimentària dels ecosistemes aquàtics, ja que serveix d'aliment a organismes majors; és a dir realitza la part principal de la producció primària en els ambients aquàtics, sobretot els marins. Però a més d'això, el fitoplàncton és el responsable original de la presència d'oxigen (O₂) en l'atmosfera. La fotosíntesi oxigénica va aparèixer evolutivament amb les cinobactèris, avantpassats a més dels platós de les algues eucarióticas. Durant gairebé 2.000 milions d'anys, fins al desenvolupament de les plantes terrestres, la fotosíntesi va estar pràcticament restringida als mars. La major part de la producció primària fotosintètica dels mars, llavors com ara, és atribuïble al fitoplàncton, amb una part menor deguda a organismes bentònics.

Florida o "bloom"

Florida de fitoplàncton en les costes argentines. El fitoplàncton també pot ser responsable d'alguns problemes ecològics quan es desenvolupa massa: en una situació d'excés de nutrients i de temperatura favorable, aquests organismes poden multiplicar-se ràpidament formant el que se sol cridar florida (o "bloom", la paraula anglesa més usada). En aquesta situació, l'aigua es torna de color verdós, però ràpidament (1-2 dies, depenent de la temperatura) es torna marró, quan el plàncton esgota els nutrients i comença a morir. A aquesta altura, la descomposició més o menys ràpida dels organismes morts pot dur a l'esgotament de l'oxigen en l'aigua i, com a conseqüència, a la mort forta de peixos i altres organismes. Aquesta situació pot ser natural - en el cas d'un aflorament intens - però pot també ser deguda a una situació de contaminació causada pel dipòsit a l'excés de nutrients en l'aigua. En aquest cas, es diu que la massa d'aigua es troba eutrofitzada. En l'aigua dolça, quan aquesta situació es torna crònica, l'aigua pot romandre coberta d'una capa de cinobactèris.

Marea vermella en La Jolla, Califòrnia. En les florides naturals, el problema cessa quan els nutrients s'esgoten o la temperatura s'allunya dels nivells òptims. Altre cas de florida perjudicial és el cas de les marees vermelles, en la qual l'aigua del mar es torna en una coloració marró vermellós, causades pel desenvolupament d'organismes que alliberen toxines en l'aigua, normalment "algues marrons" microscòpiques del grup dels dinoflagelats. Aquest fenomen, les causes del qual encara no es coneixen (però en el qual la contaminació costanera sembla tenir molt a veure), ha estat responsable de la destrucció de moltes instal·lacions de aqüicultura marina.

Vegeu també

• Plàncton

Enllaços externs

(anglès)

• NOAA, DMS and Climate
• Plankton*Net