Otel·lo: diferència entre les revisions
Cap resum de modificació |
mCap resum de modificació |
||
Línia 5: | Línia 5: | ||
El personatge principal de l'obra és Otel·lo, el qual es presenta piadosament tot i la seva raça. Això era molt poc habitual en la [[literatura anglesa]] en temps de [[Shakespeare]], que acostumava a descriure els [[moro]]s i altres pobles de pell fosca com a gent malvada. A l'obra, [[Shakespeare]] evita qualsevol discussió respecte l'[[islam]]. |
El personatge principal de l'obra és Otel·lo, el qual es presenta piadosament tot i la seva raça. Això era molt poc habitual en la [[literatura anglesa]] en temps de [[Shakespeare]], que acostumava a descriure els [[moro]]s i altres pobles de pell fosca com a gent malvada. A l'obra, [[Shakespeare]] evita qualsevol discussió respecte l'[[islam]]. |
||
==Bibliografia== |
|||
* Shakespeare, William. ''Otel·lo''. Barcelona: Col·lecció popular de teatre clàssic universal. Institut del Teatre. Ed. Bruguera. Traducció de Josep Maria de Sagarra. 1979. |
|||
{{esborrany d'obra literària}} |
{{esborrany d'obra literària}} |
Revisió del 23:48, 23 oct 2010
Otel·lo: El moro de Venècia és una obra de teatre escrita per William Shakespeare al voltant de l'any 1603. La primera representació de la que es té notícia va tenir lloc l'1 de novembre del 1604 al Palau de Whitehall de Londres.
Otel·lo és una tragèdia igual que altres obres de Shakespeare com Hamlet, Macbeth o El rei Lear. Probablement, Shakespeare va escriure Otel·lo després de Hamlet, però abans de Macbeth i El rei Lear.
El personatge principal de l'obra és Otel·lo, el qual es presenta piadosament tot i la seva raça. Això era molt poc habitual en la literatura anglesa en temps de Shakespeare, que acostumava a descriure els moros i altres pobles de pell fosca com a gent malvada. A l'obra, Shakespeare evita qualsevol discussió respecte l'islam.
Bibliografia
- Shakespeare, William. Otel·lo. Barcelona: Col·lecció popular de teatre clàssic universal. Institut del Teatre. Ed. Bruguera. Traducció de Josep Maria de Sagarra. 1979.