Jesús de Natzaret

Jesús de Natzaret,
Jesucrist, o
Crist

Nom original	(arc) ישוע
Biografia
Naixement	6 aC ↔ 4 aC Betlem (Imperi Romà)
Mort	7 abril 30 dC (33/34 anys) Gòlgota (Imperi Romà)
Causa de mort	Pena de mort  (Crucifixió )
Sepultura	valor desconegut tomba del Jardí tomba buida tomba de Talpiot basílica del Sant Sepulcre Jerusalem
Profeta islam, judaisme, cristianisme
Dades personals
Grup ètnic	Jueus
Religió	Judaisme
Formació	valor desconegut cap valor
Color dels ulls	valor desconegut i Marró
Color de cabells	valor desconegut i Negre
Activitat
Camp de treball	Fusteria i ministeri cristià
Lloc de treball	Galilea
Ocupació	predicador, predicador, messies, professor, fundador de religió, tektōn (en) , sanador, taumaturg, profeta, líder religiós, fuster, rabí, pastor
Ocupador	valor desconegut
Membre de	Santíssima Trinitat
Interessat en	Regne de Déu, caritat, amor i fe
Gènere	Paràbola
Moviment	Apocalipticisme
Alumnes	Sant Pere, Andreu apòstol, Jaume el Major, Joan l'Apòstol, Felip apòstol, Bartomeu apòstol, Tomàs apòstol, Mateu apòstol, Jaume el Menor, Judes Tadeu, Simó apòstol, Judes Iscariot, Maria Magdalena i Sant Maties
Influències	Joan Baptista
Patrimoni net estimat	valor desconegut
Celebració	cristianisme
Festivitat	Sant Nom de Jesús: 3 de gener (catòlics; fins a Pius X, el segon diumenge després de l'Epifania; fins al 1969, el diumenge entre el 2 i el 5 de gener, o el 2 de gener; de 1969 a 2002, l'1 de gener); 1 de gener (anglicans, episcopalians, luterans) - Naixement (Nadal): 25 de desembre - Mort i resurrecció: Pasqua, els dies al voltant del primer diumenge després de la lluna plena que segueix l'equinocci del 21 de març (pot anar entre el 22 de març i el 25 d'abril)
Iconografia	Predicant; en la creu
Participà en
1 aC	retorn de Jesús a Natzaret
	Crist rentant els peus dels deixebles
	expulsió dels mercaders del Temple
	conversió de l'aigua en vi
	Entrada triomfal a Jerusalem
	Sant Sopar
	sermó de la muntanya
	vida de Jesús al Nou Testament
Obra
Obres destacables miracles de Jesús pregàries de Jesús paràbola de Jesús
Altres
Títol	Rei de Polònia (2016–)
Família	Sagrada Família i Dinastia de David
Cònjuge	valor desconegut
Parella	valor desconegut
Fills	cap valor valor desconegut
Pares	Josep de Natzaret, Déu Pare i cap valor   i Verge Maria
Germans	valor desconegut i Jaume el Just
Parents	Adam (ancestre) Abraham (ancestre) David (ancestre) Desposyni (en) (parent)
Condemnat per	sedició (30 dC) → (pena de mort) blasfèmia (30 dC)
Cronologia
	nativitat de Jesús
	crucifixió de Jesús
	ministeri de Jesús
	baptisme de Jesús
	resurrecció de Jesús

Jesús (en arameu ישוע Jeixua o Jeixu, en grec Ἰησοῦς Iēsoûs) (Betlem 4 aC/7 dC - Jerusalem 29) també conegut com Jesús de Natzaret va ser un predicador jueu que és la figura central del cristianisme, dins el qual és conegut com a Jesucrist (del grec Ιησούς Χριστός). "Crist" no és un nom, sinó la traducció grega del terme hebreu "messies" que significa "ungit". Jesús és considerat un profeta important per l'islam, anomenat Issa عيسى a l'Alcorà.

Crist crucificat de Diego Velázquez, (segle XVII).

Introducció

Les fonts escrites contemporànies sobre la vida de Jesús són de dos tipus:

• El primer correspon a les fonts independents, reduïdes a breus citacions, com les de Flavi Josep, Tàcit i Suetoni i les del Talmud rabínic, que es limita a qualificar-lo de fetiller i amb voluntat de confondre al poble hebreu.
• El segon tipus de testimonis corresponen als mateixos escrits del cristianisme agrupats d'una banda en els evangelis canònics i oficialment acceptats pel catolicisme (datats entre 15 a 75 anys després de la mort de Jesús) i els anomenats evangelis apòcrifs que són qüestionats per tots els corrents del cristianisme. Tot i això provenen dels evangelis apòcrifs la menció dels noms dels tres Reis d'Orient Melcior, Gaspar i Baltasar o els noms dels pares de Maria, Joaquim i Anna.

Cal esmentar que els evangelis canònics no són ni pretenen ser una biografia de Jesús, sinó que pretenen explicar-ne el seu missatge que predica. No segueixen un ordre estrictament cronològic. Tots el fets que esmenten ho fan atenent al valor que poden tenir com a doctrina.

Vida i ensenyaments, basat en els evangelis

L'adoració dels pastors, per Bronzino

Cronologia

Els relats més detallats del naixement de Jesús es troben als evangelis de Mateu i de Lluc. D'acord als evangelistes, Jesús nasqué a Betlem . La data més acceptada (segons els càlculs actuals) resulta paradoxalment de 4 anys abans de Crist. El lloc de naixement a Betlem correspon a una profecia de l'Antic Testament i no es pot comprovar històricament.

Alguns creuen que d'acord als relats dels evangelis i de les activitats dels pastors, Jesús pot haver nascut durant la primavera o l'estiu. No obstant això, des de l'any 354, els cristians romans celebren el naixement de Jesús després del solstici de desembre, reemplaçant la festivitat romana de la Saturnàlia. Abans d'aquest segle, els cristians el celebraven el 6 de gener, com a part de la festa de la Teofania, també coneguda com a Epifania, la qual no només commemorava el naixement de Jesús, sinó també el seu baptisme per Joan el baptista al riu Jordà.

L'any 248 de l'era Diocleciana (és a dir, basat en l'ascens de l'emperador Dioclecià al tron de Roma), Dionís l'Exigu estimà que el naixement de Jesús va ocórrer 753 anys després de la fundació de Roma. Dionís, per tant, establí la data del naixement de Jesús el 25 de desembre, 1 ACN (Ante Christum Natum, que en llatí significa, "Abans del naixement de Jesús"), i després va assignar l'any següent com a any 1 AD (Anno Domini, que en llatí significa "Any del Senyor"). Aquest sistema feia de l'any del càlcul de Dionís l'any 532. Dos segles després aquest càlcul va guanyar acceptació i es va convertir en el calendari establert de la civilització occidental, gràcies a la promoció de Sant Beda el venerable.

No obstant això, basat en un eclipsi lunar que l'historiador Josep registra poc abans de la mort d'Herodes, el naixement de Jesús probablement ocorregué poc abans de l'any 4 aC. Aquest estimació es basa en la historicitat del relat de l'evangeli de Mateu sobre la massacre dels innocents sota les ordres d'Herodes, un esdeveniment, però, que no s'esmenta a cap altre registre històric.

Per contra l'l'evangeli de Lluc utilitza el Cens de Quirí per datar el naixement de Jesús.

Vegeu també: Publi Sulpici Quirí

Vida familiar

D'acord als evangelis Jesús nasqué a Betlem, fill de Maria, una verge que va concebre per l'Esperit Sant. L'evangeli de Lluc conté un relat de la visitació de l'àngel Gabriel a Maria, per dir-li que havia estat escollida per a portar al món al fill de Déu. Els catòlics anomenen aquest esdeveniment "L'Anunciació". Josep, el promès de Maria, només és esmentat durant les històries de la infantesa de Jesús, i es creu, a partir dels relats, que va morir abans del començament del ministeri de Jesús.

Marc 6:3 (i altres passatges de Mateu i Lluc) diu que Jesús era "fill de Maria i germà de Jaume, Josep, Judes i Simó", i també diu que tenia germanes. Flavi Josep, l'historiador jueu, i Eusebi l'historiador cristià es refereixen a Jaume el Just com a germà de Jesús. No obstant això, Sant Jeroni va argumentar que eren cosins de Jesús, la qual cosa pot ser possible per la traducció del mot grec per a "germà". Aquesta interpretació, però, està basada en la tradició catòlica i ortodoxa de la virginitat perpètua de Maria, la qual no tindria cap altre fill biològic després de Jesús. L'evangeli de Lluc diu que Maria era parenta d'Elisabet, mare de Joan el baptista (Lluc 1:36), però no diu de quina manera estaven emparentades.

La llar de la infantesa de Jesús fou la ciutat de Natzaret de la regió de la Galilea. Després de la fugida cap a Egipte per escapar de la massacre dels nens innocents d'Herodes, Jesús va viure a Israel. Només hi ha un esdeveniment de la seva infantesa registrat als evangelis canònics: el viatge cap a Jerusalem quan tenia dotze anys, que es refereix a la seva precocitat i autoritat intel·lectual davant les autoritats religioses jueves.

Per la majoria dels cristians només el naixement virginal i l'encarnació són les doctrines més importants de la fe del període de la infantesa de Jesús fins al començament del seu ministeri. Els musulmans també creuen en el naixement virginal, encara que no creuen en el seu propòsit com a messies o redemptor de la humanitat. Els no cristians no accepten aquestes doctrines, considerant-les mitològiques o fins i tot que són un indicador de què va ser concebut fora del matrimoni.

Vida adulta

El baptisme, per Leonardo da Vinci

L'activitat de Jesús es va concentrar principalment a la regió de Galilea, sobretot a Cafarnaüm. D'acord a les creences cristianes, després d'haver estat batejat pel seu parent Joan el baptista Jesús va retirar-se al desert, on el va visitar el dimoni (temptació de Crist). Després va començar el seu ministeri públic. D'acord a l'evangeli de Lluc, tenia 30 anys d'edat. Jesús va utilitzar diversos mètodes en els seus ensenyaments, com ara les paràboles i les metàfores. Sovint, ensenyava "Penediu-vos, que el regne de Déu s'ha apropat". Un dels seus ensenyaments més importants va ser el Sermó de la Muntanya, el qual conté les Benaurances i la història del Fill Pròdig. Jesús va tenir deixebles, dels quals 12 van ser els seguidors més importants i escollits directament per ell. A aquests 12 deixebles se'ls anomena apòstols. D'acord al Nou Testament Jesús va realitzar nombrosos miracles durant el seu ministeri. Segons els evangelis va expulsar dimonis i guarir malalties i fins i tot tornà a la vida a una noia i al seu amic Llàtzer.

Jesús sovint s'oposava als religiosos jueus, principalment als fariseus i saduceus. Els seus ensenyaments castigaven als fariseus pel seu legalisme i hipocresia, encara que tenia seguidors fariseus com ara Nicodem. La seva predicació incloïa el perdó dels pecats, vida després de la mort, i la resurrecció del cos. Jesús també va ensenyar sobre el final dels temps i el final del món.

D'acord a la tradició, Jesús va predicar per un període de tres anys, però no s'esmenta la duració del seu ministeri a cap evangeli, i algunes interpretacions suggereixen una període més curt.

Arrest, crucifixió i resurrecció

L'últim sopar, per Leonardo da Vinci

La seva vinguda a la terra, d'acord als ensenyaments cristians, va tenir un sol propòsit: morir en la creu pels pecats de la humanitat, esdeveniment que és el fonament i centre de la teologia cristiana, i que Jesús mateix anunciaria en diverses ocasions als seus deixebles durant el seu ministeri. De fet, la major part del contingut dels evangelis són relats sobre els últims 7 dies del seu ministeri, i principalment sobre la seva traïció i crucifixió. Els evangelis s'estenen molt i donen gran importància a l'episodi de la Passió de Jesús per raons estrictament teològiques. Presenten a Déu, que tot i poder evitar-ho, pateix per la humanitat. D'acord al Nou Testament Jesús va entrar a Jerusalem durant la setmana de la celebració de la Pasqua, la qual planejava celebrar amb els seus 12 deixebles. Els seus ensenyaments van causar controvèrsia entre els fariseus que van buscar l'oportunitat per assassinar-lo. Va ser traït per un dels seus deixebles, Judes Iscariot.

Jesús va ser acusat de blasfèmia davant el Sanedrí jueu, sota pena de mort. D'acord a les lleis romanes d'aleshores, els jueus no podien executar a cap home, i per tant, el van lliurar als romans, sota el càrrec de sedició, ja que deia ser "Rei" dels jueus. El càstig per a la sedició era la mort per crucifixió, però, d'acord als evangelis, el governador romà Ponç Pilat va determinar que Jesús no era pas culpable del crim i el va enviar a Herodes, el qual també el va declarar innocent. Atès que era una costum durant la festa de la Pasqua que el governador alliberés un presoner, Pilat va oferir a la multitud deixar lliure Jesús o Barrabàs. La multitud va demanar la mort de Jesús, i Pilat es rentà les mans, declarant que era innocent de la injustícia de llur decisió.

Els quatre evangelis diuen que Pilat va ordenar que Jesús fos crucificat amb un rètol sobre la creu (anomenat en llatí: titulus crucis), el qual deia "Jesús de Natzaret, Rei dels Jueus" (Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum, l'acrònim del qual és INRI). Els evangelis diuen que després de la seva mort sobre la creu, els seus seguidors van prendre el seu cos i el van enterrar dins d'una tomba buida. D'acord als quatre evangelis canònics, Jesús va ressuscitar dels morts al tercer dia després de la seva crucifixió. Aquest esdeveniment és considerat la doctrina més important de la fe cristiana.

Interpretació religiosa

La mort i la resurrecció de Jesucrist són les dues doctrines fonamentals del cristianisme. Per tant, no va ser un accident ni cap tragèdia, sinó que d'acord al "coneixement previ de Déu", tot s'havia planejat des de la fundació del món (d'acord als escrits del llibre de Fets dels Apòstols del Nou Testament). Jesús va prendre el lloc de la humanitat, ja que tots són pecadors davant Déu, i per tant, tots necessiten d'un salvador. En morir Jesús, que d'acord a la teologia cristiana, mai no havia comès cap pecat, la justícia divina es realitzaria, i per mitjà de la gràcia de Déu i la fe dels homes en Jesucrist, s'oferia a la humanitat la reconciliació amb Déu, és a dir, la salvació i el perdó dels pecats.

Pau de Tars (Sant Pau), encara que no va conèixer directament Jesús va ser una peça clau en la interpretació dels texts de l'Antic Testament que feien referència al messies, i els seus escrits van ser fonamentals en l'establiment i interpretació de la doctrina cristiana. Sant Pau escriu a les seves epístoles sobre el manteniment de la fe en Jesucrist, el penediment i el nou naixement (encara que ell no utilitza aquesta expressió, sinó el terme "nova criatura"; l'expressió "néixer de nou" va ser utilitzada únicament, segons l'evangeli de Joan, per Jesús mateix) que té com a resultat el seguiment del seu exemple, molt concretament l'amor a Déu i al proïsme que Jesús va afirmar com el manament que resumeix tota la Llei.

Per la majoria de les branques del cristianisme, principalment el catolicisme i el protestantisme, la resurrecció de Jesucrist, i la resurrecció dels morts creients al "finals dels temps", és una resurrecció física. Encara així, hi ha altres interpretacions que afirmen que la resurrecció no és el revifament d'un cadàver sinó que és la culminació de l'existència en un pla espiritual. En l'evangeli alguns veuen a Jesús ressuscitat i no el reconeixen fins que ell fa un gest, ple de simbolisme, de partir el pa.

Segons les religions que s'anomenen cristianes, Jesús es el Messies i el fill de Déu, i segona persona de la Santíssima Trinitat, que va portar la salvació a la humanitat, mitjançant la seva mort i resurrecció. Per als musulmans, Jesús va ser un profeta. Segons el judaisme, va ser un fals messies. Altres religions sostenen punts de vista diversos sobre la figura de Jesús.

El Jesús mitològic

A la figura històrica i religiosa de Jesús la tradició va afegir atributs que tenen un clar paral·lelisme amb altres mites antics, una prova més del sincretisme inicial del cristianisme, que rellegia històries paganes i les adaptava a la seva fe. Per exemple, a la tradició oriental hi ha diversos déus que moren i ressusciten, ja que vèncer la mort o ser immortal és un dels atributs bàsics de la divinitat. Concretament els crítics veuen influència dels mites al voltant d'Osiris i Horus.

L'eucaristia com a cerimònia on ingerir el cos d'un déu porta vida, és una constant en les cultures neolítiques. El canibalisme naixeria de la mateixa creença, ja que la sang sempre ha sigut un símbol de vida i energia.

La iconografia de Jesús rep una clara influència de Mitra i el seu culte. Per exemple l'ascens al cel o els dotze apòstols, que serien els signes del zodíac.

Aquests mites, però, no compten amb l'acceptació general, ja que s'argumenta que serien prototips universals o relectures posteriors i no una influència directa sobre el Jesús cristià.

Vegeu també: Mite de Jesús

El Jesús islàmic

Jesús, anomenat en àrab Issa o Issa ibn Maryam (‘Jesús, fill de Maria’), es un dels principals profetes de l'islam. Segons l'Alcorà, fou un dels profetes més estimats per Déu i, a diferència del que passa al cristianisme, per als musulmans no té caràcter diví. Existeixen notables diferències entre el relat dels evangelis i la narració alcorànica de la història de Jesús.

La virginitat de Maria està plenament reconeguda (Alcorà, 3,41; 5,19; 19,22 i ss). Jesús és qui va anunciar l'arribada de Mahoma com a darrer profeta (Alcorà, 3,75; 61,6), tot i que segueixen la seva vida i prèdica a través dels texts dels evangelis apòcrifs. La mort de Jesús es tractada de forma complexa, al no reconèixer explícitament el seu sacrifici, sinó que abans de la mort és substituït per un altre ésser -del que no es diu res-, mentre Jesús ascendeix amb Déu i s'escapoleix dels jueus (Alcorà, 3,48; 4,156). La mort ignominiosa de Jesús no es contempla, tot i que sí s'afirma el seu retorn el dia del Judici Final (Alcorà, 4,157; 43,61) i el descobriment, aquell dia, de què l'obra de Jesús fou verdadera (en el sentit d'enviat de Déu).

L'Alcorà rebutja la Santíssima Trinitat, considerant Jesús com a «Verb de Déu», però no fill seu.

Altres teories minoritàries

• Una altra teoria és la que considera que Jesús va ser principalment un revolucionari messiànic, que pretenia redimir a Israel i instal·lar un règim teocràtic (el Regne de Déu). Aquesta teoria relaciona Jesús amb el moviment dels zelotes, i es basa principalment en la dada, corroborat per fonts no cristianes (Tàcit, Flavi Josep), de la seva execució en la creu, suplici reservat als condemnats per sedició. Segons aquests autors, allò que en les fonts contradiu aquesta teoria seria el resultat d'una reelaboració de la història de Jesús per part dels seus seguidors, realitzada després de la seva mort. El principal defensor d'aquesta teoria va ser S.F.G. Brandon : Jesus and the Zealots: A Study of the Political Factor in Primitive Christianity (1967).

* Altres teories relacionen Jesús amb la secta dels essenis.

• Alguns autors, com Burton Mack o John Dominic Crossan, pensen que Jesús va ser principalment un mestre ètic, els ensenyaments del qual tenen grans afinitats amb la filosofia cínica.

• Morton Smith, al seu llibre Jesus the magician, identifica a Jesús amb un mag.

• Diversos erudits, notablement Hyam Maccoby, creun que Barrabàs es la versió grega de l'arameo Bar Abba, "Fill del Pare", suposadament el sobrenom del mateix Jesús. Segons això, al demanar a Ponç Pilat l'alliberament de Barrabàs, el poble en realitat estava demanant el de Jesús.

Repercussions històriques de Jesús de Nazaret

És abismal la diferència entre la mínima repercussió històrica que la predicació de Jesús va assolir durant la seva vida i la seva influència posterior en la història universal. El moviment religiós iniciat per Jesús, escindit del judaisme, va acabar convertint-se en una nova religió, el cristianisme, que va anar guanyant adeptes per tot l'àmbit de la Mediterrània durant els primers segles de la nostra era. Malgrat ser durament criticada, i fins i tot perseguida, durant el segle IV la religió cristiana va arribar a ser la religió principal (oficialment l'única a partir del Edicte de Tessalònica) de l'Imperi Romà. L'Església cristiana va assolir un enorme poder, i va mantenir la seva estructura fortament jerarquitzada després de les invasions bàrbares que van marcar el final de l'Imperi Romà d'Occident. A Orient, va continuar sent la religió oficial de l'Imperi Bizantí fins al final d'aquest estat a meitat del segle XV, si bé es va veure desplaçada en gran part dels antics territoris orientals de l'Imperi Romà, a partir del segle VII, per l'avenç del Islam.

El cristianisme es va incorporar a l'herència cultural de Europa, fins al punt de ser considerat en l'actualitat per molts un dels seus principals trets d'identitat. Amb l'expansió de la cultura europea que va començar el segle XV, aquesta religió es va difondre per molts altres llocs del món, especialment per Amèrica, on és avui també la religió més important. Actualment, la religió cristiana, en les seves diferents denominacions, és la que compta amb major nombre de seguidors a tot el món.

La història de l'església cristiana, tant a Orient com a Occident, ha estat en gran manera la de la lluita entre diferents concepcions del cristianisme, que van desembocar en alguns cismes, amb la conseqüent aparició de noves esglésies, pel que en l'actualitat no n'existeix una sola, sinó molt variades confessions cristianes. Totes aquestes variants del cristianisme comparteixen, tanmateix, una visió de Jesús de Nazaret relativament unitària en l'essencial.

El cristianisme, i especialment la figura de Jesús de Nazaret, ha exercit fins a l'actualitat una enorme influència en tots els aspectes de la cultura d'Europa i d'Amèrica (sobre alguns aspectes de la influència de Jesús a la cultura, veure la secció Jesús en l'art, Jesús en la literatura, Jesús en el cinema).

Teoria de la inexistència històrica de Jesús

Si s'admet, enterament o parcial, la historicitat dels relats dels Evangelis canònics i del llibre dels Fets dels Apòstols, texts religiosos i confessionals escrits els segles I i II, s'afirma implicitament l'existència històrica de Jesús de Natzaret. Encara que el consens sobre un personatge històric no implica l'acceptació de la seva característica divina o religiosa, alguns investigadors neguen de manera absoluta la validesa històrica de les fonts cristianes, en considerar la figura de Jesús de Natzaret com el resultat d'un invent, i encara falsificació, conscient dins l'evolució del cristianisme. Segons aquesta teoria, els primers cristians i Pau desconeixien completament Jesús de Natzaret, que no seria un personatge històric, sinó una entitat mítica posterior, producte del sincretisme entre les religiositats hel·lenística i jueva. Algunes argumentacions que sostenen aquesta postura són:

• La literatura cristiana del segle I (llevat dels Evangelis) no enregistra els ensenyaments de Jesús, ni els seus miracles, ni el procés que va portar a la seva execució ni la seva biografia. Earl Doherty, denomina açò, amb ironia, "una conspiració de silenci".
• Jesús no és esmentat pels historiadors jueus contemporanis Filó d'Alexandria, Just de Tiberíades i Maties, ni pels historiadors romans contemporanis Sèneca i Plutarc. Les referències a Jesús de l'historiador jueu Flavi Josep semblen una interpolació cristiana tardana. Fins i tot el sentit de les referències a Crist de Tàcit i de Suetoni (historiadors romans del segle II) no es clar.
• Les epístoles de Pau de Tars no fan cap referència a la biografia de Jesús de Natzaret sinó que parlen sobre Déu i el Crist celestial o espiritual.
• Gran part dels esdeveniments de la vida de Jesús narrats als Evangelis presenten paral·lelismes clars amb relats de l'Antic Testament.
• Llevat el Nou Testament, no existeixen registres o referències directes anteriors al segle IV dC sobre el poble de Natzaret; cap dels geògrafs o cronistes de l'Antiguitat mencionen Natzaret;, població no esmentada pel minuciós historiador Flavi Josep, i no citada dins de les 63 localitats del Talmud, i tampoc Pau de Tars s'hi refereix.
• El relat de Mateu sobre la massacre dels innocents sota les ordres de Herodes el Gran, és un esdeveniment que no s'esmenta pas dins cap dels registres històrics, perquè sembla ésser una història basada sobre un típic relat mític de l'antiguitat, que pot trobar-se dins de cultures diverses. Doherty, en concret, atribueix l'invent de la figura de Jesús a l'autor de l'Evangeli segons Marc.

Actualment, els principals defensors d'aquesta teoria dins els mitjans acadèmics són Earl Doherty, Alvar Ellegård, G. A. Wells, Timothy Freke i Peter Gandy.

Jesús en la ficció i en l'art

Jesús en l'art

Pantocràtor envoltat per la màndorla, a l'església romànica de Sant Climent de Taüll. Flanquejant la màndorla, es troba el tetramorfs, al·legoria dels quatre evangelis.

En un primer moment, l'art cristià va evitar representar Jesús en forma humana, preferint evocar la seva figura mitjançant símbols, tals com el monograma format per les lletres gregues X i P, inicials del nom grec Χριστός (Crist), en unió de vegades de A i Ω, primera i última lletres, respectivament, de l’alfabet grec, per indicar que Crist és el principi i el fi; el símbol del peix ΙΧΘΥΣ «ikhtus», en grec acròstic de Ἰησοῦς Χριστός, Θεοῦ Υἱός, Σωτήρ, (Iesous Khristos Theos uios Soter; Jesucrist fill de Deu Salvador"); l’anyell de Déu ; o fins i tot mitjançant símbols antropomòrfics, com el del Bon Pastor.

Més tard van aparèixer representacions de Crist, primer presentat com un jove imberbe. A partir del segle IV va ser representat gairebé exclusivament amb barba. En l'art bizantí es van fer habituals una sèrie de representacions de Jesús, algunes de les quals, com la imatge del Pantocràtor, van tenir un ampli desenvolupament en l'art europeu medieval.

Jesús en la literatura

Des de finals del segle XIX, són nombrosos els autors literaris que han donat la seva interpretació personal de la vida de Jesús. Entre les obres més destacades que han tractat el tema es pot citar:

• Fiódor Dostoievski: Els germans Karamàzov .
• Mikhaïl Bulgàkov: El mestre i Margarida (escrit entre 1928 i 1940, publicat el 1967).
• Robert Graves: Rei Jesús (1947).
• Nikos Kazantzakis: 'Crist Crucificat' (1948) i L'última temptació de Crist , en la que es basaria Martin Scorsese per a la seva pel·lícula homònima.
• Fulton Oursler: La història més gran mai no comptada (1949). En la que es va basar la pel·lícula de George Stevens.
• Anthony Burgess: L'home de Nazareth (1979), va servir de base per a la sèrie Jesús de Nazaret de Franco Zeffirelli
• José Saramago: L'Evangeli segons Jesucrist (1991).
• Norman Mailer: L'Evangeli segons el Fill (1997).
• Fernando Sánchez Dragó: Carta de Jesús al Papa (2001).

• Gore Vidal: En directe des del Gólgota (1992); també parcialment basat en la història de Jesús de Nazaret 1955.

El misteri de la vida de Jesús ha estat també el tema d'algunes obres de literatura de consum, de vegades en gèneres com la ciència-ficció o la novel·la de misteri:

• Mirza Ghulam Ahmad: Jesús a l'Índia 1899
• Andreas Faber-Kaiser: Jesús va viure i va morir a Caixmir
• Juan José Benítez: Caballo de Troya (1984-2006; saga de diversos volums).
• Fida Hassnain: La història de Jesús (1995)

Jesús en el cinema

La vida de Jesús segons els relats del Nou Testament, i generalment des d'una perspectiva cristiana, ha estat un tema freqüent en el cinema gairebé des de la seva mateixa aparició. De fet, Jesús de Nazaret és un dels personatges més interpretats en el cinema. Ja el 1898 la vida de Jesús va ser portada a la pantalla per Georges Hatot i Louis Lumière, en un film titulat La vie et la passion de Jésus-Christ. En el cinema mut destaca la superproducció Rei de reis, de Cecil B. DeMille.

El tema va ser abordat després en diverses ocasions, i des de punts de vista molt nombrosos: des de les superproduccions de Hollywood, com Rei de reis (Nicholas Ray, 1961) i La història més gran mai no comptada (George Stevens, 1965), fins a les visions més austeres de cineastes com Pier Paolo Pasolini (L'Evangeli segons San Mateo 1964), o més intel·lectuals com la present a The Man from Earth , on va conèixer a Buda. Van donar el seu personal interpretació de la figura de Jesús també autors com Buñuel (Nazarín, 1958), i Dreyer (Ordet, 1954).

Algunes de les pel·lícules més recents sobre la vida de Jesús no han estat exemptes de polèmica: és el cas de L'última temptació de Crist , de Martin Scorsese, basada en la novel·la homònima de Nikos Kazantzakis, molt criticada en general per la seva interpretació de Jesús, bastant apartada del punt de vista cristià tradicional. El film de Mel Gibson, La Passió de Crist (2004) va suscitar en canvi l'aprovació d'amplis sectors cristians, però va ser tatxada d'antisemita per alguns membres de la comunitat jueva.

Tampoc falten aproximacions paròdiques a la figura de l'iniciador del cristianisme, com La vida de Brian (Terry Jones, 1979), musicals com el cèlebre Jesus Christ Superstar (Norman Jewison, 1973), i fins i tot films d'animació, com The Miracle Maker (Derek W. Hayes i Stanislav Sokolov, 2000).

Jesús al teatre musical

La vida de Jesús també ha estat convertida en musical i portada als escenaris en llocs com Broadway. Entre les aproximacions líriques a la vida i obra de Jesús destaquen Jesus Christ Superstar, òpera rock amb música d'Andrew Lloyd Webber i llibret de Tim Rice, representada per primera vegada el 1970. Molt més alternativa és l'obra Godspell, amb música de Stephen Schartz i llibret de John-Michael Tebelak, representada per primera vegada el 1971.

Vegeu també

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jesús de Natzaret

• Cristianisme
• Cristologia
• Evangelis
• Genealogia de Jesús
• INRI (desenvolupat com a "Jesús de Natzaret, rei dels jueus")
• Sermó de la muntanya

Enllaços externs

• Mites de Jesús (anglès) subtitulat(castellà)

Referències

Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD