Gran Batuda: diferència entre les revisions
Cap resum de modificació |
|||
| Línia 7: | Línia 7: | ||
L'esdeveniment, avui quasi oblidat i escassament estudiat pels historiadors, resulta relativament insòlit, àdhuc tenint en compte que les tibants relacions de la [[Corona]] i del [[poder]] en general amb la comunitat gitana ja havien generat anteriorment episodis de [[discriminació]] o [[persecució]] relativament importants. |
L'esdeveniment, avui quasi oblidat i escassament estudiat pels historiadors, resulta relativament insòlit, àdhuc tenint en compte que les tibants relacions de la [[Corona]] i del [[poder]] en general amb la comunitat gitana ja havien generat anteriorment episodis de [[discriminació]] o [[persecució]] relativament importants. |
||
El fet que el [[nunci]] Don Enríque Enríquez permetera, mitjançant decret, que anaren els bisbes de cada [[diòcesis]] els quals decidiren en casos |
El fet que el [[nunci]] Don Enríque Enríquez permetera, mitjançant decret, que anaren els bisbes de cada [[diòcesis]] els quals decidiren en casos d'[[asil eclesiàstic]] (i no ell mateix, tal com li havia delegat el propi Papa), va permetre un control més directe sobre la població per part de l'[[absolutisme|Estat Absolut]]. AL mateix temps, la recent [[Guerra de Successió Espanyola|Guerra de Successió]] havia provocat que els camps s'ompliren de delinqüents, que es van sumar a l'arribada i permanència de tropes [[mercenari|mercenàries]] que veien minvada la seua mobilitat per causa de la inseguretat ciutadana, que es va atribuir als gitanos. |
||
Una normativa anterior, de [[1717]], havia fixat la residència forçosa dels gitanos en un nombre molt determinat de ciutats i poblacions (un total de 75)<ref>A raó d'una família gitana per cada cent no gitanes (Gómez Alfaro, op. cit., pàg. 20).</ref> a fi de sedentaritzar-los i assimilar-los. De fet, en el moment de l'organització i execució del pla, la capital ([[Madrid]]) estava plena de gitanos tot esperant reassentament (doncs els processos [[burocràcia|burocràtics]] eren lents), el que va provocar les queixes del propi monarca, que va ordenar apurar els tràmits per a expedir com més prompte als gitanos ambulants a la seua destinació i assegurar així la seua localització posterior. Això va permetre conèixer amb exactitud el parador de 881 [[família|famílies]] gitanes, sent una de les claus de l'eficàcia de l'operació. |
Una normativa anterior, de [[1717]], havia fixat la residència forçosa dels gitanos en un nombre molt determinat de ciutats i poblacions (un total de 75)<ref>A raó d'una família gitana per cada cent no gitanes (Gómez Alfaro, op. cit., pàg. 20).</ref> a fi de sedentaritzar-los i assimilar-los. De fet, en el moment de l'organització i execució del pla, la capital ([[Madrid]]) estava plena de gitanos tot esperant reassentament (doncs els processos [[burocràcia|burocràtics]] eren lents), el que va provocar les queixes del propi monarca, que va ordenar apurar els tràmits per a expedir com més prompte als gitanos ambulants a la seua destinació i assegurar així la seua localització posterior. Això va permetre conèixer amb exactitud el parador de 881 [[família|famílies]] gitanes, sent una de les claus de l'eficàcia de l'operació. |
||
==Referències== |
|||
<references/> |
|||
== Enllaços externs == |
== Enllaços externs == |
||
Revisió del 16:41, 30 oct 2010
_-_Jacopo_Amigoni_(Museo_El_Prado).jpg)
La Gran Agafada, també coneguda com Presó general de gitanos, va ser una persecució autoritzada per el Rei de Castella, Ferran VI, i organitzada en secret per el Marquès de la Ensenada, que es va iniciar de manera sincronitzada en tot el territori espanyol el dimecres 30 de juliol de 1749, amb l'objectiu declarat d'arrestar (i finalment «extingir») a tots els gitanos del regne.
Antecedents
L'esdeveniment, avui quasi oblidat i escassament estudiat pels historiadors, resulta relativament insòlit, àdhuc tenint en compte que les tibants relacions de la Corona i del poder en general amb la comunitat gitana ja havien generat anteriorment episodis de discriminació o persecució relativament importants.
El fet que el nunci Don Enríque Enríquez permetera, mitjançant decret, que anaren els bisbes de cada diòcesis els quals decidiren en casos d'asil eclesiàstic (i no ell mateix, tal com li havia delegat el propi Papa), va permetre un control més directe sobre la població per part de l'Estat Absolut. AL mateix temps, la recent Guerra de Successió havia provocat que els camps s'ompliren de delinqüents, que es van sumar a l'arribada i permanència de tropes mercenàries que veien minvada la seua mobilitat per causa de la inseguretat ciutadana, que es va atribuir als gitanos.
Una normativa anterior, de 1717, havia fixat la residència forçosa dels gitanos en un nombre molt determinat de ciutats i poblacions (un total de 75)[1] a fi de sedentaritzar-los i assimilar-los. De fet, en el moment de l'organització i execució del pla, la capital (Madrid) estava plena de gitanos tot esperant reassentament (doncs els processos burocràtics eren lents), el que va provocar les queixes del propi monarca, que va ordenar apurar els tràmits per a expedir com més prompte als gitanos ambulants a la seua destinació i assegurar així la seua localització posterior. Això va permetre conèixer amb exactitud el parador de 881 famílies gitanes, sent una de les claus de l'eficàcia de l'operació.
Referències
- ↑ A raó d'una família gitana per cada cent no gitanes (Gómez Alfaro, op. cit., pàg. 20).